Era altíssim, prim, emblanquinat de crema solar, amb pantalons quechua, sabates de trekking, gorra de mapuche i una motxilla enorme amb ampolles d'aigua mineral penjades. Com ell, centenars de xinesos, japonesos, nordamericans, francesos, alemanys, suecs, anglesos, canadencs, espanyols, italians i belgues. Tots fotografiant la mateixa instantània: la immensitat de les ruïnes inques del Machu Puchi embolcallada per una boira matinal que per moments es desfeia com el vapor d'una sala de dutxa.
Machu Pichu començava a brillar, groga del sol, grisa i fosca obtusa de la pedra tallada i el turista cridava en un alemany alguna bajanada que ressonava per totes les parets, murs, temples i escalinates.
La fotografia del turista alemany segur que quedarà molt bé, entre les restes arqueològiques un mar de banderetes de colors de cadascun de les desenes de guies turístics. La fotografia de cartró pedra del turista a Machu Pichu: la impertorbable bellesa pertobada pel patetisme del turisme sense respecte dels crits, les masses, els preus abusius -l'entrada al recinte costa uns 20 euros, un cafè a l'entrada del recinte, dos euros-, les poques ganes de conèixer més enllà de l'anècdota, la instantània, el lloc tatxat de les coses ja visitades.
L'insult de la banalització de la bellesa. Convertir una cosa bonica en un teatrí del gringo amb calers i els indigenes peruans aplaudint al compàs del negoci turístic a preus per a ells impossibles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada