La mirada de Joaquim Jordà

Avui m'he assabentat que ahir va morir Joaquim Jordà, director de cinema, autor de documentals, traductor, guionista, professor...
Recordo quan al taller de guió de la universitat el vaig veure entrar per la porta, el primer dia de l'assignatura. Era un home corpulent, de mirada profunda, amb uns ulls petits camuflats darrera unes ulleres negres rodones. "Què veieu al vostre voltant que us sembli que cal explicar?" va preguntar Jordà. "Què creieu que val la pena posar davant la càmera, narrar, donar a conèixer, fer entendre?".
Activista polític, amb un ferm compromís ideològic per als moviments de l'extrema esquerra, Jordà era un home que t'escoltava, et mirava directament als ulls, i s'alegrava de veure't quan et veia pels passadissos de la Universitat. "Hombre, amic meu!" sempre em deia. Un professor tant afable que s'atrevia a convidar als seus alumnes a sopar a casa seva. Allà recordo un sopar molt especial, en el que vam tocar cançons amb la guitarra, rumbes, boleros, un tango mal rascat.
D'ell és una cita que em va dir i que guardo; "el guitarrista sempre toca per als altres, però quan toca amb els altres, acaba tocant per a sí mateix". Autor de treballs tant brillants com Númax presenta... o De nens, va ser el creador de guions per directors clau com Aranda o Recha. Jordà feia de pont entre generacions, d'oli d'engranatge, de creador de corrents de fons.
Jordà, un referent sens dubte, un professor guia, un home que ha viscut amb honestedat i ha copçat amb la seva mirada les misèries i les grandeses de la nostra societat convulsa a la vegada pels diners i els valors més grans.