Em queden menys de trenta dies per tornar a Catalunya. Aquests dies se succeeixen els comiats, els adéus, alguns més sentits que altres. Sovint ens diem que ens tornarem a veure. Després de tantes persones a les que he dit que ens tornaríem a veure i de les quals mai més n'he sabut res, sovint no vull mirar als ulls i dir alegrement "Yes, sure, we will see soon again, I will come to Poland!". Prefereixo el silenci del comiat sincer, però un comiat d'aquell que assumeix que sovint les nostres vides no són més que grafies rectilínies que es creuen amb d'altres, i que gairebé mai es retroben. Esclar que hi ha retrobaments, i molts, i la majoria d'ells sorprenents. Però ara no vull parlar dels retrobaments. Avui parlo dels comiats, com el de l'Hugo fa just una setmana, a quarts de quatre de la matinada, davant un pub que tancava, sota una pluja danesa -fina, lenta, implacable-, envoltat d'amics. La única cosa que li vaig dir va ser que es cuidés molt, i que on jo fós sempre hi tindria una llar, una casa, una hospitalitat, un amic. El quebequès ros que s'assembla a Kurt Cobain va riure i ens vam abraçar. Potser tots dos sabíem que mal ens pesi, les abraçades són la darrera cosa que ens emportem dels que ens despedim.
Ja noto el compte enrera. De fet el compte enrera es va iniciar en silenci, com un gran cronometre que es mou pesadament sota els nostres peus, fent-ho ballar tot sense que nosaltres ho notem, just el dia que vaig arribar.
Les amistats a l'Erasmus sovint són intenses però a la vegada semblen majoritàriament supèrflues. Bé, ho afirmo, majoritàriament supèrflues.
El comiat de les amistats que resten una mica fermes, la vacil·lant afirmació que alguna cosa ens podia unir més enllà del temps i l'espai mutu, em fa adonar-me que tot té un principi i un final.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
ELOI:
HE LLEGIT AQUEST ULTIM ARTICLE DELS ACOMIATS I SE M'HA POSAT LA PELL DE GALLINA I SE M'HAN NEGAT ELS ULLS, HO ADMETO.
M'HAS FET PENSAR AMB LA GENT QUE VAIG CONEIXER A CUBA (LA BONA GENT) I QUE UN DIA TAMBE ENS VAREM ABRAÇAR SABENT QUE ERA LA ULTIMA VEGADA QUE ENS VEIEM.
ES MOLT BONICA LA SENSACIO PERO QUE VOLDRIAS QUE NO ES REALITZES MAI. ANIMS ¡¡¡
A mi també m'ha emocionat aquest final de les teves cròniques daneses. Aquest obligat comiat. Aquest comiat que hem viscut tots: el comiat amb els amics de l'escola quan acabes el batxillerat, allò "d'hem de fer un sopar!" aquell sopar que mai es farà, acomiadar-se de la gent que coneixes quan viatges i que durant uns dies és el teu únic món, aquells companys de classe que canvien de plans i marxen del teu costat i als que també afirmes que quedaràs.... És tan difícil dir adéu!! És tant fàcil enganyar-nos dient fins aviat!
Ja és això la vida, un comiat constant, una mirada, una abraçada, un petó, que mai saps si és l'últim, qualsevol gest...
No sempre pots dir fins aviat. La mort no recula i, sovint, no et deixa temps per acomiadar-te... Gaudeix del teu comiat.
ep amic!!
des de l'experiència deixa'm dir-te q els comiats silenciosos son genials. però si al cap d'un temps els acompanya una retrobada, prenen un valor insignificant. i creu-me, les retrobades amb erasmus són viables, tant a Europa com intercontinentals... i memorables. i estranyes. però precisament per això, una experiència única. com l'Erasmus.
una abraçada
Quanta raó tens Eloi, quanta raó... A quanta gent he sentit a dir això de "ens veiem a tal lloc", "nos vemos pronto", "you have to come to Czech Republic", "ci vediamo a Roma"... En fi, m'he sentit molt identificat amb això que dius, només que tu tens el mèrit de dir-ho abans de tornar de l'Erasmus. Jo em vaig adonar potser quan va passar un temps després de tornar a casa. De totes formes, he tingut la sort de mantenir el contacte amb algunes de les amistats que vaig fer. M'has de permetre, però, un consell: queda't amb aquesta darrera abraçada sincera de la que parles. Salut!
Publica un comentari a l'entrada