Sense voler, de vegades et trobes realitats que no coneix ningú. Això ens va passar a Llançà a primera hora del matí del 28 de novembre. Allà, en un turonet, amb vistes a la platja de Grifeu, a principis dels seixanta Josep Palau i Fabre s'hi va comprar un terreny i s'hi va manar edificar una petita casa amb un porxo i una primera planta. Un cubicle llis, blanc, pensat per a llegir, escriure, rumiar i treballar. Una cova d'eremita. Una coordenada mediterrània per a la creació.
La casa va ser batejada amb el nom de L'Alba. Allà Palau i Fabre hi va viure molts anys, al retornar del seu exili intel·lectual a França. Hi van passar centenars de visitants, amics, poetes, escriptors, gestors culturals... a l'estiu, la vida era un regal, com bé explica Julià Guillamon a l'entranyable còmic La joia de viure, escrit per ell i il·lustrat per Toni Benaiges. Com explica el mateix Guillamon, "Palau havia acomplert el somni d’adolescència i joventut: viure en contacte amb la natura, en pau amb ell mateix, i escriure la seva obra." En el documental hi ha un parell de seqüències dedicades a aquesta casa. Apareixen imatges d'arxiu de Pere Vilà rodades el 2001 a Grifeu en efecte Super 8. En elles s'hi veu un Palau feliç. Al damunt s'escolta un petit fragment del mateix escriptor, recitat per Cesk Freixas, on parla d'aquest indret i la felicitat que li genera.
Tornem al 28 de novembre. Aquell matí, al anar a filmar la casa de Grifeu de Palau i Fabre en la part alta d'un veïnat amb cases amb jardí, vam adonar-nos que aquesta havia estat enderrocada. De fet, ja sabíem que la casa havia estat comprada en el seu moment per uns inversors alemanys. El que no teníem clar era que no només va ser derruïda, sinó que l'espai que ocupava va ser deixat com un solar. Van serrar d'arrel els arbres. Van eliminar fins als fonaments de la casa. I el descampat va quedar així. El motiu era molt bèstia. Tenir millors vistes per la casa del costat. No tenir veïns. Guanyar hores de sol. Guanyar centímetres de mediterrani blau a l'skyline del menjador.
Vam saltar la tanca de ferro i ens vam passejar pel pati buit. A aquella hora, quarts de vuit del matí, amb el fred d'hivern al cos, l'ambient era sorprenentment desassossegat. Vam filmar amb el directot de fotgorafia, en Marc Giner, les restes d'un forjat que deuria haver aguantat alguna de les columnes de l'edificació. La insinuació d'una renglera de formigó a un altre extrem, ja mig tapat per les males herbes. Els set o vuit troncs de xiprers serrats a mig centímetre del terra. Una autèntica al·lucinació. De sobte el somni de Palau s'havia fet fonedís. I només el record d'alguns textos, uns fotogrames de film, ho recordaven. La casa de Grifeu s'havia convertit en la casa invisible de Grifeu. La realitat, sempre superant la ficció.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Bon any nou
Gràcies per l'explicació, ben trist tot plegat.
Saps l'adreça exacta? Ahir vaig anar-hi en bici i òbviament no vaig trobar cap indicació, ni tan sols els veïns de Garbet amb qui vaig parlar no ho sabien.
Gràcies a la bestreta!
Publica un comentari a l'entrada