Plorar 1.0

I de sobte, a les tantes, plores. Esclata com un sanglot estrany. I de cop ja no plores, sinó que brames. Plores de cansament, per tantes nits allargades fins a les tantes fent feina perquè vols ser perfecte i malgrat t'omples la boca de no ser-ho t'autolesiones cada dia amb aquesta estúpida idea obtusa de voler fer-ho sempre millor. Plores també de ràbia, perquè tot costa. Costa moltíssim, fins a la sacietat malgrat diguin el que diguin. Plores d'estar fart. Fart de veure que sempre hi ha més tanques, més portes, més murs, més proves. Que mai pots acabar d'estar tranquil. Plores perquè t'adones que ells han guanyat una mica. Els cecs, els malparits, els mal educats, els desanimadors. Perquè durant una estona et sents batut, vençut, perdedor.  Apunt de llançar la tovallola i baixar la persiana. I continues plorant, perquè t'agradaria rebre alguna carícia més i saber-ne donar també alguna de més. Però la feinada et bloqueja, t'atura, t'inutilitza, et lleva forces i et fa deixar de ser qui realment ets. Et roba somriures, sentits de l'humor, agudesa, tendresa. Tot et passa molt ràpid pel cap, com una màquina de fotocopiar en format exprés. Un pensament darrera de l'altra, sense aturar-se, com flaixos. I de sobte, tal com ha vingut, el plorar  marxa. I al defora la nit d'estiu continua igual de fosca, silenciosa i quieta. T'eixugues les llàgrimes i prems fort els punys. Respires fons. I et jures i perjures que no et pots rendir. No et pots rendir. Et repeteixes. No et pots rendir.