28 de juny del 2005

Festival [01]

Trobo un llibre de Paul Auster tirat al mig del fang, al costat dels lavabos de color blau alineats al final de la zona d'acampada. És una edició de butxaca, manejable, lleugera. El recullo i veig que li falten les dues últimes pàgines que algú ha arrencat.
Acabant el meu segon torn de treball, a la zona pel personal, i mentres em preparo un frankfurt al grill, em creuo un somriure amb un noi moreno, cabell arrissat i clatell cremat pel sol. Es diu Pierre i ha vingut des de Montpellier en autobús i autostop fins a Roskilde amb cinc amics més. Les zones d'acampada no paren de créixer i l'entrada del recinte és un constant de gent que entra amb motxilles i sacs de dormir.
Fins el dijous, que comença realment el Festival, no s'obre tota l'àrea de concerts. Ara per ara només és accessible el Junior Pavillon, una zona d'un quilòmetre quadrat on toquen bandes joves d'arreu d'Europa. Em sorprenen molt els Green Pitch, una espècie de Cramberries a la danesa encara per esclatar. A la zona de Chill Out ens passem hores refrescant-nos amb una mica de cervesa, bevent Pastiche que ens proporciona en Pierre i fullejant les dotzenes de revistes musicals independents que reparteixen gratuïtament per les taules de disseny de les carpes. Quanta moguda de promoció cultural que hi ha a Escandinàvia. Han sabut organitzar una espècie de xarxa efectivíssima, en la que els públics noruecs, suecs, finesos, islandesos i danesos es mouen com en un sol itinerari de raons i produccions culturals de pes.
També fem una cervesa amb la Marie, una joveneta danesa de divuit anys -rosseta, petita, agradable- que treballava de voluntària amb en Paolo i jo, que parla tan fluixet i es posa tan vermella que tots dos ens hem de contenir el nostre tarannà llatí perquè no ens planti al mig del Festival. Penso com m'agradaria compartir aquesta experiència amb alguns dels amics que m'esperen a Catalunya. Com ens ho arribaríem a passar de bé. També entre tanta gent tinc temps de recordar una noia que al costat del mar continuar fent joies i escultures.
Al final es posa núvol i enfilo el camí cap a casa en bicicleta, dormir a casa, quin plaer. I tot just a quinze minuts del Festival. Abans de marxar-ne he deixat el llibre de Paul Auster tirat al costat d'un bassiot a la zona d'acampada G.
Potser alguna persona el recollirà sorprès i veurà que al final del llibre hi falten tres pàgines que algú va arrencar.

26 de juny del 2005

Roskilde Festival

A quarts de set del matí arribem amb en Paolo al macrorecinte al sud de Roskilde, on s'ha instal.lat el segon festival més gran d'Europa que durant una setmana envairà la meva petita ciutat danesa de desenes de milers de participants.
El Roskilde Festival se celebra des de fa més de trenta anys, i és un esdeveniment d'una magnitud i repercussió inigualables a Dinamarca i Escandinàvia. Es calcula que tocaran uns 120 grups, amb més de 90.000 acampats, 15.000 voluntaris, més d'un milió de metres quadrats de superfície... tot és macro. Macromagnitud, macropopulós, macroespectacular, macrofreak, macrobonic.
El primer torn que fem és el de les set del matí a les tres de la tarda. Comencem per custodiar l'entrada a les zones d'acampada que s'obren a les vuit en punt. Gent d'arreu del país, però també de Suècia, Noruega, Islàndia, Finlàndia i Alemanya omplen les cues. Alguns porten 15 hores fent cua. I quan toquen les vuit les valles són derribades i una marabunta armada de carros de la compra, camilles amb radiocassetes, bicicletes plenes de cerveses les alforges, ciclomotors arrossegats sobre el fang, atravessen els camps per a acampar.
L'espectacle és imprevisible. Les següents hores les passem amb en Paolo de company de torn a la zona d'acampada M tenint cura dels campistes -esbojarrats, alguns beguts, alguns cremats, escandalosos, divertits, però sempre amables-.
Al sortir del torn fem un volt pel recinte, que no es veu on s'acaba la vista. Tantes noies rosses boniques, tants roquers que suaran la camiseta, tantes mares rastes amb els fills jugant, tantes colles d'adolescents, de nostàlgics i de pandilles aduladores de bandes estranyes.
Trobem un cibercafe gratuït i escric una crònica. Fa un sol preciós. Això és massa.

24 de juny del 2005

La nit de Sant Hans

Era la primera revetlla de Sant Joan fora de Catalunya, com a l'abril el primer Sant Jordi, com al gener el meu aniversari.
Ens vam trobar al parc davant del museu viquing i milers de persones de Roskilde s'havien reunit per a encendre una enorme foguera. Tothom qui volia rebia una torxa que llençava contra la gran flama que s'enlairava cap al cel. Van llençar focs d'artifici. Van cantar cançons.
La gent celebrava l'arribada de l'estiu al llarg del fiord, al llarg de la costa fogueres a les platges retallant el mar, les flames a quilòmetres de distància, la sensació d'una terra que cremava en la nit danesa. Amb en Magnus, en Lenny i en Rune ens vam llençar des del moll a l'aigua gelada del mar.
Mentres en sortia, assencant-me en el moll de bigues de fusta pensava que la nit era tant diferent però alhora tan semblant. Una màgia estranya que flotava en l'aire tebi de la matinada. I a esperar que el dia arribés, veure que era veritat que el sol ara regnava per sobre altres coses.

21 de juny del 2005

la cúmbia de Braulio

Me'l trobo sense buscar-lo, mentres passejo arran de les barques i ferrys que ja han acabat els seus torns de rutes turístiques. Camino despreocupat i relaxat, l'hora d'abans de sopar, atravessant el centre antic, davant per davant el Museu Nacional, i al final d'una illa amb jardins l'alberg on m'allotjo amb en Paolo, la Severine, en Frank, la Barbarita en Renaud i la Marleen.
Perfilat pel sol es dibuixa com un gran bloc de granit el palau reial, i desviant la vista veig en Braulio, que pesca en unes escales de granit que davallen al moll. Toca una guitarra gastada on li falta la corda més greu, el mi, però és curiós com la melodia que projecta continua sent correcta.
Em somriu amb la boca desdentada i corcada, i jo li canto Jara, Yllapu, i ell em canta Sui Generis i Parra, i cantem Serrat i Ibánez. Diàleg llatí que es produeix de Llatinoamèrica a Europa, com en Joan escrivia en el seu blog quan parlava del jove pintor cubà guanyador del Torres-Garcia.
I m'explica que ell ve del Perú, que ara és ciutadà suec, que aquí té futur, que com és de complicat recomensar tant lluny. Però que canta i pesca als molls d'Estocolm, perquè, diu ell, aquí ha retrobat camí per recórrer. I el seu cant a mi se m'insinua en melodies críptiques que insinuen el secret de la convivència sueca, on tothom ha trobat el seu lloc, des dels immigrants angolenys als refugiats afganesos, de les finlandeses estudiants als peruans que busquen un lloc on parar-se i tocar una cúmbia.
I davant nostra Estocolm, una ciutat més neta i més bonica i més captivadora que Copenhagen, en una tarda que s'escola somorta, el platejat taronja brilla sobre les aigües del canal. Aquí -tant al nord- i ara -en ple juny- els dies mai s'acaben, ja no es fa de nit, el cel sempre queda destenyit de gris i blau fosc.

I avui és la nit més llarga. I el meu germà que m'ha vingut a visitar a Dinamarca i jo mirarem Júpiter a mitjanit. I sabrem que el pare i la mare l'estaran mirant des de Catalunya. I pensarem uns amb els altres, en com fils invisibles es dibuixen al llarg de l'atlas.

16 de juny del 2005

københavn-Målmo-Sthøkolm

D'imprevist recullo la proposta d'en Paolo, la Severine, la Marleen, en Frank i la Barbarita i marxo tres dies i quatre nits cap a Suècia. Sortiré de la estació central d'autobusos de Copenhagen a les nou del matí demà mateix. Estaré bàsicament a la capital sueca, Estocolm. I tornaré el diumenge a la tarda, perquè he rebut la notícia que el meu germà -l'Arnau, de disset anys- em ve a veure durant uns dies! Quina sort, els dos germans junts. A veure si la fem petar d'allò més i passem uns dies inoblidables. Li he aconseguit una bicicleta per a poder aprofitar el sol i el bon temps que ja fa.
Parlo del bon temps... Dinamarca s'està despertant del fred, i la commoció per la bellesa dels vint graus, el sol i la brisa càlida està transformant les ciutats. Copenhagen està irreconeixible. Avui he estat tota la tarda passejant i xerrant amb en Bernat per Christiania -els jardins plens de nens, un grup de jazz improvitzant al final d'un camí de terra, els llacs amb barques i estels, les noies rosses amb faldilles voladores prenent batuts de fruita a les taules de fusta- i dèiem que si després de l'Erasmus és possible no tenir una baixada anímica. Segur que la tindrem. Perquè tot això és massa. Tot i que cada dia que passa no deixo de pensar en els diners que tinc, en les hores que he estat treballant i les coses de les que m'he estat per a ser on sóc i poder estar fent el que faig . Els diners, la subsistència, fer-se gran: ser conscient que els diners han de ser-hi en molta o poca quantitat per a poder fer la teva.

Per altra banda, en una realitat molt diferent a la que ara visc, tinc la notificació que demà a la tarda es fa la presentació pública del Pla Jove X Mataró 2005 al Centre de Can Xalant. En aquesta presentació jo col.laboro amb una videocreació que serà projectada en el recinte, juntament amb una exposisicó de fotografies sobre el procés de construcció d'aquest equipament cultural. Aquesta videocreació la vaig estar rodant durant un parell de dies a Copenhagen i després la vaig editar a la RUC. Esteu tots convidats a anar-hi.

Dia: 16/06/05. Horari: a les 20:00h
On: Can Xalant [C. Francesc Layret, 76 (Mataró)]

13 de juny del 2005

Herbert L. Matthews

A la biblioteca de la Roskilde University (RUC) hi ha centenars de milers de llibres. La llibreria és nova de fa pocs anys, i és serena, ample, lluminosa, amb uns finestrals altíssims, de vuit o deu metres, i un sistema totalment automatitzat de recerca i consulta de la bibliografia. En una de les meves primeres ràtzies a través d’estanteries i pisos subterranis vaig topar –per casualitat, o causalitat, l’etern dilema adolescent del qual torno a rumiar amb força en la novel•la que estic escribint- amb un dels llibres amb els que més he disfrutat durant la meva estada a Roskilde.
Es titula “The Education of a correspondent”, està editat als Estats Units el 1946 i el seu autor és Herbert L. Matthews, un dels grans corresponsals de guerra a Abissínia, Espanya, Itàlia i la India durant les tràgiques dècades dels trenta i els quaranta del segle vint. La obra és escrita amb un anglès polit, educat, més britànic que no pas americà –evidentment no existeix cap edició en francès o castellà-, i sorprèn la quantitat de detalls que deixa explícits, i amb els quals segurament poca gent ha caigut o emfatitzat en els anys següents. És un llibre compacte, fruit de qui s’ha dedicat anys i anys a exercir de corresponsal de guerra en els temps en que soldats, guerrillers, bandes de saquejadors, assassins, oficials i desertors respectaven els periodistes per sobre de qualsevol altra cosa. I si el periodista era americà, aquest respecte es podia amplificar, sovint, amb mostres de cortesia o deferència.
En el seu llarg capítol en el que parla de la Guerra Civil Espanyola Matthews deixa clara la seva posició prorepublicana. I explica, com des d’una perspectiva objectiva, el govern republicà tenia carència, per sobre de qualsevol altra cosa, d’armes modernes; tancs, ametralladores, equips de ràdio-transmissió, munició, obussos de gran calibre, ambulàncies motoritzades. Això es devia a l’embargament de comerç d’armes que la Societat de Nacions havia imposat als dos bàndols en pugna, reiteradament violat per tots dos, però amb la única intervenció massiva i decisòria de les potències feixistes d’Itàlia i Alemanya al bàndol franquista.
El periodista americà explica un fet impressionant: la revolta civil als Estats Units per recolzar l’Espanya democràtica. Segons diu, l’American Institute of Public Opinion – més conegut per Institut d’Opinió Gallup, que amb els anys s’ha considerat un dels més prestigiosos del món- va publicar un estudi del desembre del 1938 en el que es mostrava que un 76 per cent dels ciutadans americans aprovarien que el govern de Washington ajudés a la república espanyola. Així mateix cita una carta del que va ser secretari d’estat als EUA, Henry L. Stimson, publicada a l’edició del New York Times del 24 de gener del 1939 en el que assegura textualment: “No puc creure que el nostre govern [americà] o el nostre país vulgués desitjar una responsabilitat com aquesta”, en el sentit de no ajudar sense contemplacions un govern democràtic en perill.
Més endavant les aventures i anècdotes broten a centenars. Destaca el periple de Matthews amb William Forrest del London News Chronicle, O’Dowd Gallagher, del London Daily Express i el fotògraf americà Robert Capa en un Minerva belga, amb el qual intenten –amb èxit- recòrrer una Catalunya en retirada durant els darrers dies de guerra al front català.
Curiosíssim és el fet que a Caldetes s’havia instal.lat l’embaixada Americana després d’abandonar Barcelona. Com curiosíssima és la única referència que fa de Mataró, on el 25 de gener passant per la nacional-II el corresponsal veu “una llarga currua de soldats d’assalt, tots armats amb carabines, caminant lentmanet en la direcció equivocada[cap al nord]”. Aquesta llarga fila no era altra cosa que els tres mil guàrdies d’assalt que el ministeri d’Interior havia manat, per ordre de Negrín, enviar a Barcelona per defensar la ciutat –una ciutat en declivi esplèndidament retradada pels ulls de Matthews.
Durant uns dies l’americà es dedica a observar la ingent retirada cap als passos fronterers francesos, des de Figueres, des de Agullana, des de la Jonquera. El cito: “Hi va haver un últim, gran dia -el 7 de febrer- per aquells que crèiem en el republicanisme espanyol, que hauria de ser recordat per sempre”. Aquell dia, Matthews veu la desfilada cap a l’exili, a pocs metres de la frontera francesa, en plena carretera, de tots els brigadistes internacionals que encara quedaven lluitant al front. Els italians, de Bologna, de Roma, de Sicília, de Milà, de Parma, cantant Bandera Rossa, els hungaresos, els polacs, els austríacs, sense saber quina pàtria els acollirà, alguns americans, els cabells rossos, el cap ben alt.
I explica, també, dolgut, el tracte que els francesos van donar als republicans en fugida. I explicita, perquè ell ho va veure, que aquells que havien lluitat amb baioneta calada contra els moros mercenaris de Franco –aquells que es guanyaven un sobresou amb les dentadures dels morts i els anells de casat dels presoners-, veien els “spahis”, unitats francomarroquines de cavalleria, que conduïen les files de captius republicans amb fuets, com si fóssin bestiar.
Deixo per un altra dia la història d’amistat que durant la guerra espanyola el jove periodista Herbert Matthews i el jove escriptor Ernest Hemingway van forjar en aquella terra convulsa.
En les estones mortes en les que el corresponsal espera que els soldats comencin a disparar. En les estones mortes en les que els soldats els agradaria que l’únic que continués passant fós que els corresponsals escribissin llargues cròniques que mai s’acabessin.

8 de juny del 2005

avui farà bo

El temps a Dinamarca s'ha instal·lat en la benaurança, fa un sol sense núvols, fa sol, estem a divuit graus. Ahir vaig acabar a les tantes, tocant la guitarra i jugant a fer malabars amb mariaxis i haky, a la plaça de l'Apotek, una plaça que sembla més de París que de Copenhaguen, on la herba deixa marge a la sorra, on els marroniers fan formes quadrades uns alineats amb els altres. Això ho parlava amb en Karrel, un belga flamenc que abans m'havia regalat una jaqueta de pell gastada bonica -potser un pèl massa folgada- que havia recuperat de les escombraries i rentada escrupulosament.
I després vam parar a fer un kebab amb en Bernat, el meu amic de Castellar del Vallès, una sorpresa inesperada que des de fa dos mesos no deixa de donar-me raons per apreciar-me'l com un bon amic. I després amb la Tina i la Sophie, una francesa somrient i feliçoia de Grenoble, vam córrer a agafar l'últim tren cap a Roskilde a tres quarts de dues. I quan atravessàvem els llacs del nord de Norreport, venint per Norrebrogade, al nord el cel es tenyia d'un blau cendròs, i retallava les torres i els edificis amables de Copenhaguen, i tot es reflectia en els grandiosos llacs que tothom es pensa que són canals però que no ho són, són petis principats dels regnes dels cignes.
I quan vaig baixar a l'estació de Trekroner marxava amb la bici i s'estava fent de dia a quarts de tres de la matinada, i en solitari, amb el vent acariciant-me la cara, pensava que la bellesa és escassa, però que quan arriba mai és defraudadora.

6 de juny del 2005

El compte enrera

Em queden menys de trenta dies per tornar a Catalunya. Aquests dies se succeeixen els comiats, els adéus, alguns més sentits que altres. Sovint ens diem que ens tornarem a veure. Després de tantes persones a les que he dit que ens tornaríem a veure i de les quals mai més n'he sabut res, sovint no vull mirar als ulls i dir alegrement "Yes, sure, we will see soon again, I will come to Poland!". Prefereixo el silenci del comiat sincer, però un comiat d'aquell que assumeix que sovint les nostres vides no són més que grafies rectilínies que es creuen amb d'altres, i que gairebé mai es retroben. Esclar que hi ha retrobaments, i molts, i la majoria d'ells sorprenents. Però ara no vull parlar dels retrobaments. Avui parlo dels comiats, com el de l'Hugo fa just una setmana, a quarts de quatre de la matinada, davant un pub que tancava, sota una pluja danesa -fina, lenta, implacable-, envoltat d'amics. La única cosa que li vaig dir va ser que es cuidés molt, i que on jo fós sempre hi tindria una llar, una casa, una hospitalitat, un amic. El quebequès ros que s'assembla a Kurt Cobain va riure i ens vam abraçar. Potser tots dos sabíem que mal ens pesi, les abraçades són la darrera cosa que ens emportem dels que ens despedim.
Ja noto el compte enrera. De fet el compte enrera es va iniciar en silenci, com un gran cronometre que es mou pesadament sota els nostres peus, fent-ho ballar tot sense que nosaltres ho notem, just el dia que vaig arribar.
Les amistats a l'Erasmus sovint són intenses però a la vegada semblen majoritàriament supèrflues. Bé, ho afirmo, majoritàriament supèrflues.
El comiat de les amistats que resten una mica fermes, la vacil·lant afirmació que alguna cosa ens podia unir més enllà del temps i l'espai mutu, em fa adonar-me que tot té un principi i un final.

2 de juny del 2005

Place de la République 22.31

Mentres un bon amic dissenyador web no em fa cas per tirar endavant el projecte multimèdia "cahiers parisiens", escric sobre anècdotari polític.
El diumenge passat al vespre estava bevent-me una cervesa amb un alemany de Munich, un italià de Bologna i una francesa de Guadaloupe. Ens havíem instal·lat a la planta baixa de l'alberg de joventut d'Odense, capital de l'illa danesa de Fionia, la segona més gran de l'arxipèlag de Sealàndia. Els altres companys de ruta se n'havien anat a dormir, em sembla que quatre eren a un McDonald's de la mateixa acera de l'alberg.
Havíem engegat la televisió, la BBC World, en la que apareixia, amb una indissimulada complaença, un especial informatiu sobre el referèndum sobre la Constitució Europea que durant aquell diumenge plujós -a Dinamarca el dia l'havíem passat sota un sol desballestador visitant el Parc de Legoland- s'havia celebrat a França. Els presentadors, correctes, educats, però sense poder amagar el seu estat de certa excitació pel moment, deien que allò era una catàstrofe. Per la pantalla apareixia la cara de Chirac, severa, amb la bandera tricolor en segon pla. Em recordà a una intervenció de De Gaulle durant el maig del 68, la mateixa mirada severa. En un quadradet inferior, es veien les imatges en directe de la festa que milers de francesos celebraven a la Place de la République per celebrar la desfeta dels constitucionalistes. Des d'ATTAC als troskystes, passant pels antisistema de Jové i els feixistes de Le Pen, tots se'n congratulaven, ajuntats -impressionant paradosa- en una sola esplanada sota la pluja de maig.
A la planta baixa de l'alberg vam estar seguint amb atenció la retransmissió de la BBC Internacional. De tant en tant comentàvem aspectes de la política francesa, de la Unió Europea, de les diferències d'apreciació que tenim des dels quatre paísos.
La Constitució Europea no és res sense els seus ciutadans, dèiem. I la política, i els seus polítics redactors del text constitucional, cada cop se n'allunyen més, dèiem. Potser caldria promoure colònies a Dinamarca per polítics europeus, que anéssin a dormir en albergs, que es mengéssin un entrepà de tonyina en un parc de Billund, que viatgéssin en furgoneta i haguéssin d'estar-se deu minuts buscant aparcament, que compartíssin lavabos amb polonesos i holandesos.
Potser llavors no hauria d'arribar a sentir decepció en veure una massa celebrant la desfeta de la classe política francesa. A la Place de la République, a les 22.31, una nit plujosa de maig.