el circ

Un cotxe en flames s'ha enclastat a les portes vidriades de l'aeroport de Glasgow. Un cotxe bomba conduït per un discapacitat mental ha esclatat a un barri del sud de Bagdad. Una caravana de turistes ha estat atacada al desert del Yemen. El circ ha començat a actuar de forma imparable i ningú té els pebrots de dir-ho. Això no té marxa enrera. Tinc la sensació que tot això s'aguanta per un fil.

I darrera aquesta voràgine la voluntat de viure en pau i amb justícia, sobretot amb justícia. I esclar, sense justícia la pau no arribarà mai.
Justícia, justícia, justícia. Justícia per a tots els pobles, per als nens i nenes, per a les dones i als homes, pels ciutadans del sud.

Avui també han sigut rebaixes i per no semblar estúpid m'he comprat una sudadera amb calaveres verdes impreses. I quan marxava de l'Alcampo totes les calaveres se'n reien de mi. I hi veia els turistes del Yemen i el discapacitat mental de Bagdad. I al meu voltant tot eren calaveres que reien. Calaveres buides que reien.

Sant Joan al terrat

Aquest 23 de juny l'hem celebrat al terrat de casa. Amb vistes al mar i a tots els terrats de Mataró que hem volgut. Una excusa fantàstica per reunir amigues i amics. Hem sigut més de 25! Les pinces d'estendre la roba han aguantat guirnaldes, bombetes i esferes de paper de coloraines.
La festa va ser una passada! Gràcies a tots per haver vingut.
En pocs dies... algun video de la serenata nocturna.

Joves compensats

Ara diuen que pots ser jove fins als 35, total, ningú vol marxar de casa els pares fins passats la trentena, que això de comprar-se o llogar-se un pis és massa car i no ens permetria pagar-nos tres o quatre cubates seguits a la discoteca de torn, ni pagar-nos a plaços el cotxe amb aleró o la furgoneta volkswagen amb llitera i fogó de butà, ni la samarreta artesanal de lli o de cotó. Que les carreres universitàries ja no serveixen per aprendre un ofici, sinó per allargar la nostra hedonista felicitat postadolescent, que les diplomatures i llicenciatures ja no s’acaben amb quatre anys, sinó que sempre s’allarguen amb períodes d’estudis a l’estranger –un Erasmus, un Sòcrates, un Sèneca- i aprofitem per festejar amb altres estudiants despreocupats durant tant de temps com puguem. I quan tornem, ens agafem un anyet sabàtic, per allò de reflexionar sobre les coses, no fós cas que de tant estudiar ens puguéssim tornar ximples. Que total, la feina és una merda amb mil eurets al mes per tantes hores com facin falta, però no m’afilio a cap sindicat ni m’informo dels meus drets laborals, perquè al cap i a la fi, si m’esprimeixen com una tarongina i després puc anar al bar a pensar que no ha estat res ja em compensa. Perquè si després a l’estiu puc marxar de vacances exòtiques a la Índia o la Xina o Marroc o Senegal o Mèxic o Tailàndia o Costa Rica compensa, compensa perquè m’adono que la meva vida sense pis sense feina digne sense una implicació real per canviar les coses compensa en un món meravellós però que s’ensorra. Som uns joves compensats. I per eleccions ens abstenim o ens oblidem d’anar a votar o votem qualsevol papanata que ens promet la lluna en un cove. Total, res es pot canviar ni res canvia i canviar en tot cas per a què? I ja se sap, com diuen alguns vells –a qui no farem ni puto cas-. Tal faràs, tal trobaràs.

[Columne d'opinió publicada a la revista Cap de Creus del mes de juny de 2007]

4.07

A les 4.07 del divendres 15 de juny de 2007 una parelleta de joves s'ha parat al bell mig de la plaça Mossèn Blanch de Mataró. Jo me'ls mirava des de la finestra del meu pis. S'han abraçat ben fort i s'han fet un petó llarg i dolcíssim sota la llum dels tres fanals de la placeta. Després han desaparegut Esplanada amunt. Just llavors un ocell ha començat a cantar. Potser, sense saber-ho, avui he vist com començava una bonica història d'amor.

+

Més savis i més humils. Més amics i més carinyosos. Més autèntics i més ambiciosos. Més forts i més sensibles. Més tendres i més compromesos. Més comprensius i més viatgers. Més músics i més atents. Més rítmics i més rodamons. Més nets i més clars. Més ràpids i més contemplatius. Més capaços i més inteligents. Més entranyables i més memorables. Més autèntics i més autònoms. Més futuribles i més llegits. Més compartits i més conjurables.
Més valents i més senzills.
Més foragitats i més enlaire.
Més estimats i més amats.
Més enllà que ahir. Més amunt.
Més cap als núvols, al terrat, en una tirada de dau.
I ara que és estiu,
que unes orenetes ho relliguin tot d'un cel de capvespre ben blau.

Aterratge de la caiguda lliure

Primera vegada a la meva vida que visc una jornada electoral tant a flor de pell.
Al final, aterratge de la caiguda lliure al mig del desert del Gobi.

Dia de reflexió

Cultura mediterrània: Baltasar Porcel

Una de les persones que considero més clarividents de la cultura catalana és Baltasar Porcel.
Porcel és entrevistat avui a La Vanguardia, després d'encarar un càncer i superar-lo.
De Porcel en vaig codirigir un documental, "Baltasar Porcel, veu de les mediterrànies" durant la primavera i l'estiu del 2004. Tenim pendent d'estrenar-lo.
Extraordinària la vida d'aquest andrítxol que va acabar escrivint per Paris-Match, a la guerra dels 6 dies, a la Xina de Mao com a corresponsal de Destino, d'assessor personal de Jordi Pujol a premi Ramon Llull, d'autor teatral amb obres tètriques com Solnegre a escriptor de noveles traduïdes a tot el món com Cavalls cap a la Fosca o a obres clau per entendre el rumb de l'home en els nous temps, com la incomparable Olympia a Mitjanit.

Cultura Catalana (1ª entrega)

Bailoteo flamenc: Joanet Safont

Rascat rumbero: eLOI
Palmas & palmons catalans: Sali & Cia.

1, Avenue Stephen Pichon 13ème Arrodonisement. 17:35

La solidaridad no es gentilesa, no es caridad, no es una postura gratuita.
Es a la vez un imperativo moral y a la vez, un imperativo de supervivencia.
No es una opción, es una absoluta necesidad.

Bernard Cassen.

Bernard Cassen

Avui viatge d'anada i tornada a París per rodar una entrevista a Bernard Cassen, Director General de Le Monde Diplomatique. El que han possibilitat els vols de RyanAir.
Com que l'entrevista és per un documental sobre la trajectòria dels 10 anys de Nit de la Solidaritat de Mataró, parlarem sobre el sentit de la solidaritat.
Què entenem quan algú ajuda a algú altra per simple voluntat d'ajudar-lo.
Serà guapo de veritat... Si tenim temps, abans de tornar a Catalunya amb en Kiko farem un crêpe mirant el Sena.
Sinó, tard o d'hora hi tornaré.

I en direm estimar-nos

Pintarem una ciutat rosa, un riu blau clar i un sol taronja.
Imaginarem una llibreria sempre oberta, un restaurant amb vi i formatges i un cafè amb tauletes de fusta.
De la resta en direm estimar-nos. I passejarem fins que tanquin els carrers i ens enviïn a la riba del Garona. Tant contents de veure que dia que passa, més forta és l'energia que ens uneix per sobre ciutats, fronteres i mals moments.
Toulouse, febrer 2007.

això no surt

Qui no digui alt i clar que el principal problema dels joves és l'accés a un habitatge digne té un problema.
Qui no digui alt i clar que aquí hi ha constructors, promotors, immobiliàries i listillos de turno que s'estan fent milionaris a costa d'un dret bàsic de milions de joves, té un problema.
Qui no digui alt i clar que el pa de cada dia són pisos a preu d'or sense llum natural, o minúsculs, o destrossats, o amb humitats, té un problema.

Ho pateixo en primera persona, i no me'n surto. Això no surt. Això no surt. I si no vigilem, la bombolla ens esclatarà a les mans.
Quan se't trepitja d'aquesta manera un dret bàsic que teòricament recull una constitució firmada per ancians polítics que sempre han tingut segones residències, la reacció és de frustració.
I m'entren ganes de plorar quan veig tanta gent emmalaltida pels diners, quan veig tanta gent que no està disposada a entendre, a cedir una miqueta, a donar confiança, a solidaritzar-se amb els que intenten començar les seves vides.

Qui no digui que aquesta merda ens està corcant com a generació, té un problema.

Change America now

Alguns comencen a escampar que John Edwards és el nou Bobby Kennedy. Un home blanc, jove i guapo que parla amb convicció d'igualtat d'oportunitats, de la guerra de l'Irak com un error, de seguretat social per a tota la població, de lluitar avui contra el canvi climàtic. I ho fa des d'Estats Units.
John Edwards és l'altra cara de l'amèrica que no surt a l'MTV ni a Fox Neews.

No oblidem

Fa 68 anys les tropes feixistes del general Francisco Franco van ocupar Mataró i Argentona, la vall de la riera d'Argentona. La gent, espavorida, aterrada per tanta misèria i mort, va rebre com a herois les rengleres franquistes que entraven a les poblacions. Alguns fins i tot van penjar domassos blancs als balcons en senyal de pau. El mateix dia van començar les detencions i els empresonaments. Durant els següents deu anys, a Argentona van morir afusellats pels feixistes més de vint homes: pagesos, manobres...
El silenci es va cernir damunt aquells noms. Jo no oblido. Fa 68 anys els feixistes van entrar al meu poble.

El vent d’Argelés-sur-mer

Al final de la jornada de ruta ens aproximem a les platges d’Argelés-sur-mer, a quatre quilòmetres d’Elna. Gairebé les sis de la tarda, que a finals de novembre ja són les sis del vespre. La tarda avança ràpida i fosqueja.
Una pinya petita, menuda, formada pels participants a la ruta, s’apreta quinze metres endins de l’arenal de la platja, que s’allarga cent metres fins a pet d’ones. Un vent fred, sorollós, ens embolcalla.
La ventissa xiula, i només el silenci trencat pel rumor del mar. Llegim textos que recorden la desgràcia de l’èxode, la desgràcia dels camps de presoners, la desgràcia de l’exili, la desgràcia dels rojos de totes les nacionalitats que van acabar confinats entre filferrades a les platges del Rosselló l’hivern del 1939.
Un monòlit amagat entre els pins del passeig marítim d’Argelés-sur-mer recorda aquells fets. Al voltant, els pisos d’apartaments turístics tenen les persianes baixades. És temporada baixa.
La platja, ampla i plana, s’estén fins al mar gris. El mar, testimoni mut i impertèrrit del sacrifici, la resistència i el valor.
La història queda feta d’un brogit d’ànimes perdudes, i rera d’ella, nosaltres i l’esperança.

Verdaguer en moments de cruïlla

El crític de cinema Joaquim Casas parlava de la vigència dels clàssics. Del director americà John Ford com el creador d'un discurs impertorbable, inesborrable, perpetu.

En moments de canvi, reivindiquem els clàssics. Jo em quedo amb el poeta Verdaguer com a exemple català de la vigència dels clàssics. En moment de canvi, coratge al cor i força al braç.

al meu cor doneu coratge,/
al meu braç força i braó,/
i si al pujar a la muntanya hui me deieu Rei hermós,/
al tornar a pujarla me direu conqueridor. /

números

números escrits en un paper la tarda de la nit de Nadal sobre les despeses ideals a tenir quan un es vol emancipar:

Lloguer de pis compartit 230
Llum, aigua i gas 70
Menjar 50
Telèfon 30
Roba 20
Cafès 10
Llibres i música 10
Medicines 5
Altres 15
Pintura, pinzells, bricolatge 10