Estem acabant de preparar un programa de televisió sobre literatura i ciutat. L'hem estat desenvolupant a Clack durant gairebé 9 mesos. A l'hora de preparar-lo, hem hagut de documentar-nos. En un intercanvi mig clandestí de fotocòpies i sobres amb en Jaume Calsapeu -de qui sempre penso que és dels mataronins a l'ombra més memorials, lúcids i emocionants que tenim a la ciutat, un intel·lectual, vaja, del qual sempre n'escolto l'arenga al carrer Arquebisbe Creus passades les vuit del matí dels 27 de juliol, enmig de l'emocionant passeig de matinades- vaig llegir el pròleg que el Dr. Antoni Comas va escriure per al llibre editat per part de Caixa d'Estalvis Laietana el 1977 Presència mataronina al Río de la Plata a les darreries del segle XVIII i primera meitat del XIX de Ramon Salas i Oliveras. El pròleg té tot just una quinzena de pàgines. Però em sembla de les millors cròniques d'un temps específic de Mataró, quan deixa de ser ciutat industrial i passa a ser una ciutat contemporània. A cavall dels anys 1940 i 1950 i el posterior momentum històric.
Comas, que va morir massa jove i que havia guanyat la càtedra de llengua catalana a la Universitat de Barcelona que havia deixat buida al marxar a l'exili el mateix Pompeu Fabra, escriu amb dolçor d'aquesta ciutat que, per una cosa o altra, ens té el cor robat. N'he volgut transcriure les pàgines 14 i 15. Diuen així.
"La vida ha volgut que fos ben altrament i els seus revolts són imprevisibles i irreversibles. La bona veritat és que encara enyoro aquell Mataró com un paisatge llunya, inabastable i com fet de meravella.
És clar, enyoro un Mataró irrecuperable. El Mataró de la vera fesomia de la Rambla amb el portal del pati i de l'edifici del col.legi de Santa Anna -tal com era-. Un Mataró sense cotxes ni autobusos, però sí amb el tramvia. Un Mataró abastable, amb limits precisos, en el qual els carrers s'acabaven i la ciutat s'obria cap als dolços i suaus paisat- ges de Mata o de Cirera, d'Argentona, de Llevaneres o de Vilassar, amb el mar sempre tan blau i com vetllant-lo al capdavall. El Mataró de l'ofici de les Santes, de la Fira, de la processó de Corpus, de les quaranta hores, dels viàtics solemnes "el combregar"-, dels enterraments en cotxe de cavalls, capellans al davant el nombre dels quals podia oscil.lar, segons la categoria, des d'un de sol amb l'escolà (que era "per amor de Déu) fins a "trenta- sis amb capa", que deien els vells i la gent en seguici fins a les Caputxines o al cementiri -segons el grau de compromís amb la família del difunt-, de Santa Maria amb reixa, amb una vintena de beneficiats, misses en llatí cada mitja hora, comunions cada quart administrades inevitablement per mossèn Carmany i, sobretot, la companyia de les campanes per als qui vivíem al seu redós. El Mataró de la humanitzada disciplina dels escolapis, tan oposada a la severitat casernària dels salessians -"La Txeca"- i al "dandysme" de Valldemia. El Mataró dels dies de cada dia -cada dia tenia un color inconfusible i els diumenges i les festes, que ens posà vem el vestit nou, el tenien de mel-, d'anar i venir de Santa Anna, del pas de les noies dels col.legis de monges amb el seu uniforme: com les capes de les infermeres, el de les Concepcionistes -"Les Capes", l'anomenàvem, aquell col.legi-, i l'abric blau marí amb botons daurats -que els donava un aire d'almirall- el de les del Cor de Maria.
El més curiós i sorprenent és que quan em revé el record de Mataró és sempre la imatge càlida d'una ciutat irisada de sol i de llum blava. És cert que una diada de tal o tal any va fer un aiguat que s'ho va endur tot, però per recordar això ja haig de fer un esforç de memòria. La visió, quan em ve espontàniament, és sempre dolça, amarada de claror, com si mai no l'hagués tocat l'ombra d'un núvol.
M'imagino que tots aquests mataronins que evoca el senyor Salas en el seu llibre portaven estergit en el cor el record i la visió del seu Mataró. Conec una mica Amèrica -no pas Río de la Plata, sinó el Centre-, i és verament fascinant, enlluernadora, rutilant, però estic segur que la seva exuberància no és pas intercanviable amb aquest punt d'equilibri, de subtil delicadesa, que té el nostre paisatge. M'imagino, també, que sovint el record de la seva ciutat els féu companyia i els encoratjà en la seva noble tasca d'ajudar a construir un país. Permeteu-me, doncs, i perdoneu-me si cal, que jo -també com un emigrat, encara que no a Río de la Plata- gosi evocar el Mataró de la meva infantesa i de la meva adolescència, que fini amb la dècada dels quaranta precisament quan començà a convertir-se en una ciutat diferent, tant pel que fa a l'urbanisme, com a la manera de viure, als costums i a les tradicions. Un Mataró que ben segur molts ja no coneixen i que els és del tot inimaginable i irreconstruïble. Un Mataró on, malgrat tot, tocava sempre el sol.
Antoni Comas
Diada de Sant Esteve de 1975"
Al acabar de llegir-ho imaginava aquella llum blava, aquell sol irisat que batejava teulades, xemeneis, tramvia i platja. Potser és del tot inimaginable, com diu Comas. Però de vegades se'ns intueix. Ja sabeu què vull dir.
