En Miguel Guillén m'envia per whatsApp una foto de quan fa just 20 anys un grup de mataronins autors de blogs -i ara cito en Ramon Bassas al seu compte de Twitter- "vam anar a sopar i parlar del fenomen, en el qual la nostra ciutat va destacar. Com diu el tango, 20 anys no són res". Què curiós. Encara tinc el blog. I hi escric, amb més o menys regularitat. Si reviso aquests últims 20 anys he sumat aproximadament unes 370 entrades o "posts" al blog. Parlen molt de mi. Però també hi surten moltíssimes persones, i llocs, i projectes, i reflexions. Recordo aquell moment, de fa 20 anys. Veiem Internet i el món dels blocs com una oportunitat. El cinisme, la por, la tecnofòbia, el desencís o el desànim eren escassos. Miro un a un als membres del sopar. En Jesús González, en Cinto Amat, en Marc de Sanpedro, en Joan Salicrú, en Cesc Amat, la Núria Radó, en Joan Safont, en Miguel Guillen, en Ramon Bassas, jo mateix, en Francesc Castanyer i la Judith Vives. Tots estem vius. A tots, amb més o menys fortuna, les coses ens han anat bé. I n'hem parlat als nostres blogs. I mirant enrera penso que la meva identitat també està una mica radicada en els centenars d'articles d'aquesta petita finestra digital. I per a mi encara és una oportunitat. Austera, textual, senzilla, hipertextual, perenne. Una oportunitat d'explicar-nos.
