A la universitat aquesta setmana uns operaris han netejat les cartelleres. El campus es va quedant buit cada dia una mica més.
La ciutat es prepara pel 14 de juliol, que reuneix centenars de milers de curiosos al voltant del riu, on se celebren focs artificials.
Als vespres, amb la caiguda del sol, el cel es torna taronja rosat. És curiós com el cel, aquí, és diferent al del meu mediterrani.
Davant l'absència de mar, les piscines són molt populars. Els condominis de blocs tenen sovint piscines comunitàries. La Míriam i en Josep ens hi conviden sovint. Allà passem millor una calor sufocant, la canicule, que diuen aquí. Sovint aprofitem per acabar sopant plegats al seu pis de rajoles enormes de color gris fosc.
Aquest estiu Algèria ha guanyat la final de la Copa Àfrica. Aquella nit centenars de joves damunt de cotxes i motos organitzen caravanes per tocar el clàxon i fer brandar banderes amb els colors vermell, verd i blanc del país magrebí.
He escrit un diari de milers i milers de paraules sobre l'elaboració de la meva tesi. Cada dia, al acabar de treballar, de forma metòdica, escrivia un, dos o tres paràgrafs detallant quins autors havia citat, quins llibres havia llegit, quins articles havia incorporat a Mendeley o quin subcapítol havia corregit o redactat. Me'l guardo, feliç, aquest diari.
Les etapes es tanquen, de vegades de forma clara i de vegades de forma invisible. Encaixar, acomiadar-se, retornar, en aquest cas per l'embaràs de la Maria, resulta trist i esperançador a la vegada. Recomencem de nou. La vida, un cicle. Quants cops tornarem a recomençar. I el camí haurà valgut la pena.
[Textos recuperats d'un esborrany de correu del juliol del 2019 i que havia de ser la darrera entrega de la sèrie. I que no vaig acabar enviant a en Joan Safont, que aleshores feia de director del cultural digital La Llança, on vaig publicar els deu primers articles de la sèrie "Cartes de Toulouse" entre el setembre del 2018 i el juny del 2019]
