El món espera

Recordo l’escena com si fos ara. Fent una copa de vi cap al tard, al nucli antic de Toulouse. La Sandrine, la coproductora francesa, em va confirmar que a França es roden cada any més de mil llargmetratges. Que el CNC té recursos enormes. Línies de suport de tota mena. Jo somreia, amb la copa a la mà, impressionat pel catàleg de subvencions, programes i línies que dona el gran estat cultural europeu. Però per dins pensava que la meva història com a productor audiovisual català –com la de tot el meu gremi –s’havia caracteritzat no per les facilitats sinó per les limitacions i els sacrificis.

Malgrat el lideratge en inversió audiovisual que fa la Generalitat si ho comparem amb altres administracions autonòmiques de l’estat espanyol, no cal fer una enquesta rigorosa per detectar el que la totalitat de productores de casa nostra diuen: hi ha falta d’inversió audiovisual des de l’administració pública. Hi ha coll d’ampolla. I això ofega. Econòmicament. Però també simbòlicament. La precarietat que han de viure moltes companyes i companys és inadmissible en un país que es vanagloria d’estrenar Alcarràs a la Berlinale. Els èxits s’han de celebrar (només faltaria!), però no poden amagar les misèries dels que abandonen, dels mileuristes eterns o el fet que l’accés a fer cinema sovint es limiti majoritàriament a una classe social determinada.

Davant de la precarietat i el coll d’ampolla que vivim a Catalunya i Espanya, el món espera. Atrevir-se a visitar el Marché du Film del Festival de Cannes. Aventurar-se amb el Programa Ibermedia i acabar rodant a l’Equador, Colòmbia o Xile. Coescriure amb una productora portuguesa, croata o belga. La coproducció minoritària internacional o la recerca de socis europeus d’una talla i lògica editorial semblant a la teva estan deixant de ser coses que fins ara la majoria veiem exòtiques. És una necessitat. Oxigen per a la sang. Oxigen per a les noves històries. Tot i que costi sortir de la zona de confort. El món, allà fora, espera.

[Article com a director i productor a Clack al Newsletter de PROA]

42

42. Els vaig fer dimecres però ho celebrem amb tota la família el diumenge. De postres un pastís de pastanaga. El meu preferit. Com el que encarregàvem al Milola quan era una cafeteria, fa tants anys.

Al bufar les espelmes, abraçat a les tres criatures, pensava que aquest any m'he adonat que potser és bo no prendre-s'ho tot tant seriosament. O assumir els temporals. I pensar que les coses avui hi són i demà potser ja no, a pesar de tots els esforços. Després de repartir nou talls de pastís, el sol de tarda entrava meravellós per la finestra i banyava la taula i les meves estovalles preferides.

Les coses més petites que de cop es tornen les més importants. Un breu petó als llavis. Una carícia a l'espatlla del pare. Una mirada al teu germà. Una mica de sol il·luminant el menjador de casa un diumenge de sobretaula. Tenir-ho tot. Sentir-se en pau. Malgrat el temporal. Malgrat els pesars. Malgrat tot. El sol hi brillava. 

Notes - Cinema - Comerón

"Quan era molt jovenet recordo perfectament veure "La gran ilusión" de Jean Renoir. Va ser allà quan vaig  decidir que volia fer allò. Jo volia fer allò. Jo volia fer aquell cinema".

"He intentat crear pel·lícules íntimes, sinceres. Fent allò que m'agradava. Fent el que em semblava. Ha estat un privilegi. Gràcies".

[Notes agafades al vol durant l'acte de Concessió de l’honor de Fill Predilecte de la Ciutat al Sr. Lluís Josep Comerón el 31 de febrer del 2023 al Saló de Plens de l'Ajuntament de Mataró. Recordo que em tremolava la mà al anotar escoltar aquell director de noranta-cinc anys amb els ulls brillants.]

Els Ballarons

La casa queda a la part de dalt de la vall, al final d'un camí de sorra que quan plou sempre queda ple de tolls. Allà la canalla sempre hi para a jugar. Volíem un lloc on poder fer vida en comú. Un menjador enorme, una llar de foc, habitacions per tothom, vistes a algun bosc. Una casa compartida. Una casa del sol naixent. I la vam trobar. Que no tingués carreteres de peatges, que estigués a menys d'una hora i vint minuts i que no sobrepassés d'una quantitat d'euros de lloguer. Allà estava. Existia. De seguida en Pol va descobrir que la casa tenia un nom de feia segles. Els Ballarons.

Allà hi hem passat tres anys, amb els seus estius calorosos, les seves tardors humides, els seus hiverns de llar de foc i les seves primaveres esplèndides. I mica en mica, com uns exploradors en terra verge, hem anat descobrint i cartografiant els viaranys i els prats i els turons i castells i els rius i els ponts com si fóssim els primers a fer-ho. A prop hi hem descobert llocs màgics. Un pont medieval al final d'uns prats solitaris. L'ermita de Sant Martí de Merlès, amb el seu campanar italià que vist des de lluny, amb els camps de blat i xiprers, sembla que estiguem a la Toscana. Un bosquet ple de pedres enormes. El racó de les mores. La figuera vora l'aigua. 

La casa tenia un pati amb un arbre enorme. Sota el roure hi vam instal·lar unes taules llargues. I vam decidir matenir-hi un gronxador elaborat amb un tauló de fusta on s'hi han acabat gronxant tots els nostres fills. Sota el roure hi hem ballat, cantat, dinat, sopat, esmorzat, discutit, mullat, banyat i rigut. A la tarda, quan cau el sol taronja, l'ombra de les seves branques es grava sobre els murs de  pedra de la casa. Si algun cop ho vius, és un espectacle bell. 

Amb el fred, arraulits a la cuina, amb la llar de foc encesa, hi hem cantat amb la guitarra, hi hem explicat contes, hem fet el sopar amb una taula parada amb estovalles de quadres marrons, hem llegit en silenci escoltant la nit i el crepitar dels últims troncs en flames. A l'estiu hem sortit a escoltar les granotes i a veure un cel ple d'estrelles que a la nostra ciutat no existeix. Quants matins, el cel gris, la humitat amarant l'herba, hem escoltat les vaques llunyanes en els prats, amparades per la boira? 

Han estat tres anys on he vist créixer la Joana, l'Èlia i en Simó. Quan hi vam arribar, les bessones tenien tot just vuit mesos. Quina bogeria! Com se'ns va acudir? Ens recordo sempre amb nens a braços, plorant. I ara, quan n'ha tocat marxar, al sortir de passeig caminem tots cinc sense motxilles portabebés ni cotxets. El temps passa, sense adonar-nos-en. A Els Ballarons els meus tres fills s'hi han fet grans. Ha estat un refugi per uns anys de pandèmies, aïllaments, perímetres i caus. Allà era zona segura. Per a les cinc famílies que vam decidir emprendre l'aventura.

La casa on he estat molt feliç és un refugi de records càlids i moments especials, on els amics que hi hem tingut eren veritables tresors. Al final era una casa franca, sempre oberta, un espai que hem fet disfrutar a tots els que estimem. Les parets encara ressonen de les rialles compartides, dels sopars a la llum de les bombetes del pati i de les nits d'hivern acollidores. Però el que la fa realment única són els amics que han omplert aquests espais. Cada racó té la seva història i un trosset del meu cor. Els Ballarons no és només una estructura, sinó un lloc d'amor i pertinença, on les alegries es multipliquen quan es comparteixen amb amics que es converteixen en família.

Mantingueu la porta oberta de la casa, estimats amics. I deixeu que algun dia, només molt de tant en tant, pugui tornar a venir-hi. I palpar-hi la porta de fusta de la planta baixa que costa d'obrir. I encendre la llar de foc en silenci amb les estelles, els papers de diari, les pinyes i els tronquets. I fer la sobretaula sota el roure, mandrosament, mentres els nens juguen al terrari, o pintant les pedres o mullant-se amb les galledes. I deambular, amb el barret de palla, pel camí que porta per darrera el càmping, i trepitjar l'herba del camí del pont, i acabar sota les ombres del riu. I escoltar les rialles i els somriures dels infants. I tornaré a dir per dins, i potser cridant, potser plorant, perquè la trobaré a faltar i l'enyoraré, que la casa on he estat molt feliç es diu Els Ballarons. 

Fórnols

La tarda s'acabava i la tieta va pujar a recollir farigola al tossal del dipòsit. Feia anys que no hi tornava, al poble dels estius de la meva infantesa. Fórnols és part de la meva petita pàtria. Em retrobo, entre camins, alzines i pedres, amb el meus morts, els meus records i també tots aquells nens que vam ser fa tants anys. Allà m'hi reconec. Allà hi soc feliç. Allà m'adono que viure també és plorar recordant els que ja no hi son i de sobte sentir els xiscles i les rialles dels infants que son nosaltres i que d'aquí a molts anys recordaran aquests prats i aquestes muntanyes, aquest paisatge, com un tresor inexpugnable.

Clack és economia social i solidària

 Clack és economia social i solidària. Som una cooperativa de treball sense afany de lucre nascuda el 2016 que ja venia de Clack Produccions Culturals, una associació nascuda el 2001.

Com a cooperativa intentem desenvolupar-nos en el marc dels valors cooperatius. Treballem perquè dins de la organització hi hagi democràcia interna i impulsem la intercooperació amb tots aquells agents del mercat social amb qui considerem que val la pena treballar projectes comunicatius i culturals compartits i transformadors, apostant per un retorn a la comunitat i al territori on desenvolupem la nostra activitat.

A més a més, jo crec que construïm un imaginari crític, social i comunitari que permet entendre millor la realitat i transformar-la. Per tot això, Clack és economia social i solidària. 

[Apunts per a un guió d'un vídeo divulgatiu de la meva cooperativa]

Olatukoop> Donosti>Cooperativa cultural

Viatge en tren per ser el 21 d'abril al matí al Donostiako Kafe Antzokia de Donosti, en una trobada sobre cooperativisme cultural al teixit basc, en representació de CulturaCoop. No sé parlar euskera, però el traductor online fa miracles. Amb un accent (que imagino terrible) començo la meva intervenció en una llengua que desconec.

Egun on. Oso pozik nago hemen egoteaz. Kulturak komunitarioa, kooperatiboa eta eraldatzailea izan behar du. Kultura eta komunikazio kooperatiba gure hondar alea da, imajinarioak eraldatzeko. Eskerrik asko Paisos Catalans gonbidatzeagatik. // Bon dia. Estic molt content d'estar aquí. La cultura ha de ser comunitària, cooperativa i transformadora. La cooperativa de cultura i comunicació és el nostre granet de sorra per transformar els imaginaris. Gràcies per convidar-nos des dels Països Catalans. 

En Beñat, la Idoia, la Leire, em cuiden i ens porten a dinar després de la jornada en un restaurant, el Drinka, del carrer Matia Kalea. I penso, malgrat he estat amb febre i un gripasso de primera, que la vida continua sent generosa. I quina sort establir vincles amb aquesta gent que entén l'acció cultural com una llavor de transformació social. 

Estimar-nos és la revolució més gran

Aquests últims dies ens dèiem, als passadissos de l'hospital, al tanatori, als missatges del mòbil, que estem tristos per la marxa de la iaia Montse. Però no hi ha dolor. El dolor que vam sentir i recordem amb l'avi Joaquim i la Marta. La iaia ha marxat el nou de gener en pau als 91 anys.

La Montserrat Puerta i Codina va néixer el 1931. Filla d'un immigrant d'Almeria que va acabar a Mataró rescatat d'una fàbrica  pel sindicalista anarquista Joan Peiró i d'una jove de classes populars que saltava a corda amb disset anys subjectant-se la panxa d'embarassada amb les dues mans. Dins d'aquella panxa hi havia la iaia. Com la majoria de la seva generació, la iaia no va tenir una infància i joventut fàcil. Recordava els bombardejos sota la taula del menjador de casa amb la Juanita, amb un trosset de fusta entre les dents. L'estraperlo desesperat. El fiar als veïns que ho havien perdut tot. Deixar l'escola encara sent un infant. La llosa nacionalcatòlica. Les cartes del seu padrí Niabel des del camp nazi de Mathaussen. 

I malgrat tot, la vida ha de continuar. La iaia sempre serà la noia amb bicicleta, la jove que va enamorar un noi alt i ben plantat, bon jan i genïut, que allargava les tardes de diumenge abans de marxar a correcuita a prendre el tren a Calella. La cuidadora de les seves germanes petites a qui gairebé va fer de segona mare. La vida de la rutina a les fabriquetes, del lent deambular dels dies tristos i alegres al carrer Massevà amb les dues filles. Amb el tresor de totes les petites coses. 

I malgrat tot, la vida ha de continuar. La lliçó, l'herència que ens deixa és saber que malgrat tot, el somriure és la principal bandera. Que recordem d'on venim i qui som: una família treballadora que ha fet de l'amor l'arma més gran perquè és la única cosa que ens hem deixat. Que passi el que passi, aprendre i saber ens fa lliures a totes les edats. Que estimar-nos és la revolució més gran. Estimar-nos és la revolució més gran. Gràcies Montserrat. Gràcies iaia. 

Mataró, 11 de gener del 2023. 

Un mecanoscrit a la prestatgeria

Els antics propietaris van deixar centenars de llibres a les estanteries del menjador de la casa nova. El mecanoscrit va aparèixer a la tercera prestatgeria, entre un llibre de fotografies turístiques de l'Espanya dels 1970 de Néstor Lujan i una memòria d'Aigües de Mataró del 1969. Amb cert pudor agafava ara un llibre, ara un altre i els anava separant en dues grans piles: guardar o no guardar. I ho feia com fent sense tenir permís, desmuntant la vida intel·lectual del matrimoni que havia ocupat aquell habitatge durant més de mig segle. 

I allà era. Un mecanoscrit de més de trenta pàgines, de portada de cartolines verd fosc. Amb el títol "HOMENATGE A LA VIDA I OBRA D'ANTONI BELLAVISTA I MIRÓ". Signat per una tal Rosario Vives Sanfeliu. Bellavista, nascut el 1895 a Granollers, va ser un comerciant, botiguer i emprenedor. Amb un forn de pa, ubicat al carrer de Cuba número 96 que és un símbol del que serà la vida d'esforç i treball del protagonista de la biografia. La mare, Maria Miró i Ortodó, era originària del Cadí, de Vilanova de Banat. Narrat a partir de records orals, hi ha fragments curiosíssims, com per exemple el fragment on s'explica el primer espai d'exhibició de cinema de la ciutat: "Ens trobem a l'any 1.904, a Mataró. Els habitants d'aquesta població ja desenvolupaven llur capacitat arística. Construïren el primer cinema, anomenat cinematògraf. Fou instal.lat al mig de la Plaça de Cuba, dins d'un tenderol, amb cadires,i un escenari. Devia assemblar-se a un envelat de festa major ." (p.5). Bellavista també és recordat pels historiadors locals per ser un quintacolumnista nacional durant la guerra civil, i en el mateix mecanoscrit s'explica com va participar en l'alliberament i la crida als militars ubicats a Vilassar perquè ocupessin Mataró el 27 de gener del 1939: "Tot seguit, l'Anton [Antoni Bellavista] i els seus amics alçaren la ban_ dera a la façana de l'Ajuntament, es tancaren a dins amb uns soldats republicans refugiats, que eren ben joves i destinats a la guerra contra la seva voluntat, i tots esperen l'arribada dels nacionals. Passades dues o tres hores es presentà el generla Líster davant l'Ajuntament amb una grossa metralladora, dins d'un furgó blindat. Els altres confiaven que en Líster consumís totes les municions, però se'n va anar. Quatre hores més tard, com que l'Anton era el cap d'aquest grup, agafà una motocicleta B.S.A. i es dirigí a Vilassar per la carretera nacional" (pp. 26-27). És una vida dura. De gana, de morts prematures com la dels seus avis, el seu pare, el seu tiet o el seu germà. De miquetes. De petites victòries, sovint en el pla material. De llarg termini. De petit botiguer. 

Després de llegir-lo amb calma, demà el porto a l'Arxiu Comarcal del Maresme perquè el tinguin en consideració. Espero que se'l quedin. De vegades penso qui, algun dia, llegirà els meus llibres o tot allò que ara reposa en l'ordre personal de les prestatgeries de fusta clara del meu estudi. Qui sap si un dia algú en farà un post en un bloc. 

CulturaCoop: passos estratègics

 Només podem defensar aquelles coses que tenen nom i que sabem identificar. Per això els propers passos estratègics del moviment Cultura Coop han d’estar basats en la definició, la visibilitat i l’enfortiment de la xarxa. Per això urgent un segell Cultura Coop. Un disseny, una icona, un emblema, que segelli les contraportades dels llibres, els crèdits dels films, els programes de mà dels teatres o els cartells dels festivals socials. O la consolidació d’una estructura de referència a nivell català per al moviment no lucratiu i cooperatiu de la cultura. Estem demostrant que un documental, una obra de teatre social, una cançó o un llibre poden transformar la societat. Impugnen el règim. I proposen altres maneres de produir i consumir. La vocació de servei públic i comunitari de la CulturaCoop és fonamental. Perquè entenem que la cultura hauria de ser una plaça oberta. Un mur on puguem dibuixar-hi tots els imaginaris alliberadors possibles. També un lloc de treball digne. De progrés econòmic i social, d’oportunitats per a construir projectes d’autoocupació que retornin a les nostres comarques, ciutats i barris. Un espai de trobada i reconeixement mutu. Un camp de lluita simbòlica on sempre sigui primavera.

[Esborrany d'una editorial]

La ciutat, el cinema i Joan Baptista Bellsolell i Vilella

Resulta que a la ciutat també hi havia un somiador progressista que emprava la imatge en moviment com a fusell. Es deia Joan Baptista Bellsolell i Vilella. Va rodar films documentals i ficcions cinematogràfiques. Havia nascut a la meva ciutat el 1919. Va militar, resistir, viatjar, lluitar i segurament, estimar. L'antic alcalde Manuel Mas en va parlar llargament en el seu bloc, es veu que era un tiet polític seu. I m'ho va confiar en una sobretaula al primer pis de l'Iluro, fent el cafè amb aquelles tassetes dels anys vuitanta, baixetes i de color crema, amb el logotip del restaurant. Me n'adono als quaranta anys que hi ha algú rellevant del meu imaginari local amb qui comparteixo tantes coses. I no el coneixia. La ciutat, el cinema i Joan Baptista. En buscaré, tard o d'hora, les seves pel·lícules. Són un fil fràgil i zizaguejant que uneix les tradicions d'aquells que, en diferents circumstàncies i amb diferents tradicions, som fills d'una mateixa ciutat i veiem la cultura com una eina de progrés. 

Una estratègia per tvmataró. Sumar per multiplicar.

Avui he participat com a Clack en una jornada sobre el pla estratègic de Mataró Audiovisual. I especialment sobre tvmataró, la marca que s'ha impulsat des d'aquesta passada tardor. Hem parlat sobre indústria audiovisual local i quin horitzó imaginem per al 2025. El concepte mare que havíem preparat amb en Joan Salicrú era diàfan: Mataró Audiovisual ha d'esdevenir també, en les seves possibilitats, motor de la indústria audiovisual local, amb sinergies amb els estudis del GMA del TecnoCampus i amb ensos com la Maresme Film Comission. Ha d'establir llaços amb les productores audiovisuals privades i pensar en conjunt, en sumar. Perquè si fem guerres plegats, si construim plegats, multiplicarem. 

He recordat que a Clack bevem de l'herència de Televisió de Mataró i d'unes lliçons que no hem d'oblidar: comunitat, informació, pluralitat, absència de lucre, activisme. Un mitjà crec que és un relat compartit, un espai de confiança, un mirall del que som, una plaça oberta amb espai per a tothom. I aquí el mitjà públic i la productora de privada s'han d'entendre. 

L'audiovisual pot generar oportunitats de negoci i en definitiva feina a la ciutat. El mateix Pla de Mandat 2019-2023 marca aquest compromís  (el 42). I concretament ho fa amb les línies 50 (potenciar la multicanalitat i mecanismes de comunicació amb els més joves) i 97 (reservar espais de la ràdio i de la televisió de Mataró Audiovisual per a continguts de productores audiovisuals i creadors locals, mitjançant contracte de serveis o convenis de col·laboració públic – privats). També hem parlat de la universitat. El grau de mitjans audiovisuals, amb centenars d’estudiants, pot esdevenir un laboratori permanent, una plataforma de creació, un espai de visibilitat. I de si coneixem l'ecosistema. Que sovint el primer que cal és dibuixar-lo. 

Hem de pensar una estratègia per a fer rellevant el nostre mitjà audiovisual local. Les aliances estratègiques seran fonamentals. Sumar per multiplicar. 

La boina Autan Modes

A la Rue d'Alsace Lorraine número 50 de Toulouse hi ha la barreteria Autan Modes. Portada per una família, és dels darrers comerços minoristes de la cèntrica avinguda que no són una franquícia o una multinacional. Aquesta setmana passada m'hi vaig comprar una boina caqui de cotó. Amb molta visera i angulada. Com a mi m'agraden. Una béret francesa, una cap anglesa. Me l'he posat de seguida per protegir-me del sol de setembre. Serà una excel·lent suplent de la boina grisa de llana que em poso quan arriba el fred. 

Gràcies.

Jo crec que tenies encara no set anys, perquè jo vaig arribar al Carrer Sant Julià número 52 d'Argentona al febrer del 1987. I un nen de cinc anys, quan sent que hi ha nens al carrer de casa seva jugant, el primer que fa és sortir a jugar-hi. Si et digués que portaves una pilota sota el braç, seria possible. Envoltat de l'Uri, en Jofre, en Pau i potser en Marçal encara més mocós que jo. Pantalons curts, les teves ulleres enormes, el teu nas punxegut i el teu cabell insultantment ros. Segur que aquest record és possible, perquè tu i el futbol, durant molts anys, éreu disassociables. Des dels còmics de super herois futbolistes que dibuixaves amb tanta atenció fins a les tardes de PC Fútbol a l'estudi del primer pis de casa teva, veient com passava la tarda per les fulles dels arbres del pati que veiem des del finestral. Des de les portades del diari Sport que vas comprar anys i anys al quiosc del Carrer Gran fins als vespres de partit de sofà i pizza amb la iaia Pepita en el seu palco particular. També teníem temps per les activitats socioculturals. Recordo clarament aquelles obres de teatre, darrera el teatrí, i tu disfressat amb un vestit multicolor, amb bandes grogues i verdes i uns picarols. Recordo l'obra de teatre en fulls picats a màquina d'escriure. El soterrani. El teu entusiasme una mica irritant. Jo m'avorria molt, francament. Però m'hi apuntava per estar amb els meus amics del carrer. Ja se sap. O juguem tots o trenquem la baralla. O tots o ningú. En canvi, sí que recordo amb diversió les nostres escapades a la piscina municipal. O un dia que vam anar d'excursió amb bicicleta; vam arribar als camps de Sant Sebastià, i un pagès ens va fotre fora a crits. Jo vaig plorar perquè tenia por. Potser tenir set o vuit anys. I tu et vas esperar amb la teva bici (tu sempre has estat més àgil i més àgil que jo) a que arribés jo, cagat de por. I vam escapar-nos junts. Fixa't. I des de llavors, en bici, en cotxe, a peu o amb guitarra, de dia o de nit, d'hivern o d'estiu, sempre, un al costat de l'altre. Han passat anys. Molts anys. Han passat moltes coses. Em costa acceptar que tot aquell univers nostre ja no tornarà. Com ja no tornaran els avis i àvies, o el carrer de pedres i sorra, o els primers llargs estius d'adolescència en que ens vam fer tant grans plegats, o esl vespres al Centru d'en Padrós, en Soy, en Pep Alsina o la Lourdes. Amb la broma d'allò ja en fa dècades. Hem rigut molt. Hem plorat molt, també. Tots dos ens sabem les ferides i les cicatrius. Les més amagades i secretes que només coneixen un grapat de persones. Hem passat fred en una matinada a Girona i hem tocat sota les estrelles a l'Hort del Rector. Hem fet càmping a Zarautz, estrenat al Clap o passejat en silenci per una carretera de Fòrnols. I hem brindat, hem brindat a tots els terrats del món, mirant Santa Maria, el mar o unes guirnaldes de colors. Com et deia, jo crec que tenies encara no set anys quan et vaig conèixer. L'aventura des de llavors, amb tu, ha valgut la pena. Gràcies.

41ºN/2ºE

A les set tocades de la tarda, a les coordenades 41°32'36.4"N 2°27'22.6"E, he vist la millor tanca de la ciutat, rovellada i senyorial, que emmarcava un camp d'herba verda esclatant i un mar blau fosc preciós. Quan me n'he adonat en Simó, amb la boina blau cel posada, em cridava perquè anés a veure un cau de formigues que hi havia al mig del camí. I damunt meu, portava l'Èlia adormida. Allà era feliç.

In-Edit

Recordo quan el 2005 vam anar amb en Marçal a l'antic Teatre Principal de La Rambles, davant per davant del que llavors era la meva facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Vam anar a veure un documental d'un festival que acabava de començar, l'In-Edit. Recordo que vaig pensar; ostres, t'imagines que un dia hi estrenem, Marçal?
I tanco els ulls i allà érem. Estrenant Les Resilients al teatre del CCCB dins la programació de l'In-Edit Festival. Assegut en un seient on posava reservat. Veient a pantalla de cinema aquells fotogrames que durant setmanes hem estat polint i repassant amb en Joel, la Cristina, en Joan, en Jordi, la Carla, la Lídia o en Pol. Amb la pell de gallina. Encara sense acabar-me de creure el que hem estat capaços de fer. Des de la perifèria, des de la precarietat, des del respecte, des de la convicció, des de la cooperativa.
Han passat catorze anys; jo crec que per dins, no he canviat gaire. Per fora, puc dir que estrenem a l'In-Edit. Un somni fet realitat. Per dintre, continuo pensant que ho tinc gairebé tot per aprendre.

Cartes de Toulouse: Una foto antiga (X)

Avui hi he tornat, Ena. Al mateix lloc on ens vam fer aquella fotografia amb la meva vella reflex Olympus. Era finals de febrer del 2007. L'hivern era rigorós. Havíem decidit escapar-nos amb tren fins a Toulouse, en una línia que ja no es publicita, que sortia de l'Estació de França i passava per La Tour de Carol, travessant els Pirineus fins a Occitània. Quedava menys d'un mes per anar a viure junts al pis del Carrer Esplanada de Mataró. El temps volava. 

Vaig trobar la fotografia fa uns dies, ordenant el disc dur. Està borrosa, i una mica cremada. A la instantània se'ns veu reflectits en un vidre d'una petita estació d'autobús. Darrera nostre, es veu La Garona i tot de blocs vermellosos de la riba dreta. És un dia núvol. Però teníem 25 anys. I als 25 anys els dies de núvol no importen. De vegades encara envejo tenir 25 anys. Només de vegades. Envejo aquella sensació de no haver de desaprendre gaire. De viure molt. De tenir tota l'energia del món. De saber-se al principi de gairebé tot. De no preocupar-se gaire perquè la vida ve de cara. Vaig estar revisant la carpeta amb les 81 fotografies d'aquells quatre dies. Entre carrers, escales, cerveses i algun monument se t'hi veu amb una boina fosca i aquell abric verdós que tant m'agradava. Portes les botes marrons; recordo el dia que te les vas comprar. Estàs preciosa. Jo encara tenia cabell. I em permetia el luxe de portar-lo despentinat. No tot va a pitjor; estava més gras. L'estiu passat vaig donar el jersei de llana beix que porto a la imatge. I les sabates se'm van acabar trencant fa alguns anys. La camisa vermella gastada encara me la poso, de vegades. 

D'aquell viatge en recordo també una raglette en un restaurant petit i sorollós, de color vermell. I moltes converses. Una a la plaça Arnaud Bernard, on teníem l'hotel. Sobre com aconseguiríem lluitar pels nostres somnis. També vam comprar Le Figaro; a la portada hi havia la Ségolène Royal. Parlàvem de tot el que vindria; fèiem cafes au lait clandestins; tu dibuixaves en el teu bloc, jo escrivia notes en una llibreta. Sempre ho fèiem. A Menorca, a Xile o a Toulouse. Semblàvem invencibles. Quins temps.

Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. Jo continuo fent la mateixa cara de despistat i parlo massa. Tu continues tenint la mateixa mirada fosca, valenta i salvatge. Tot això ho penso mentre m'assec damunt la mateixa barana de pedra, just a l'altura on calculo que vam treure la càmera i ens vam fer aquella selfie analògica. Hi he vingut sol, abans de marxar a la universitat amb bicicleta, a primera hora del matí. En dotze anys m'he casat, he tingut un fill, he pensat i dit i fet mil projectes que ni somiava llavors. També hem viscut, hem viatjat, hem lluitat i hem deixat d'estar junts. Però en aquesta història encara hi tenim espai per a tots dos. Com l'espai que hi dedico ara mateix. En ple estiu. En aquesta mateixa barana. Una estona.

Estimar-se és per sempre? Penso que moltes vegades per respondre a preguntes transcendentals o incòmodes viatgem a ciutats alienes; a ciutats que no ens parlin de nosaltres mateixos. Allà és més fàcil respondre preguntes dures o que poden arribar a fer mal. Sí, crec que si som una mica generosos, si ens perdonem algunes coses, si no oblidem del tot, podem dir que estimar-se és per sempre. Aquesta foto antiga ho demostra. De vegades la vida et sorprèn i et retorna, sense esperar-ho, a un mateix lloc en altres circumstàncies. I malgrat tot, el cor s'encongeix una mica i tremola: l'amor no s'acaba mai del tot. En aquella instantània, tu i jo érem molt feliços. Com ho soc ara, Ena. Vam guanyar, ho saps? Ens ho vam donar tot i al final de la història, les ferides es van curar. Aquesta foto antiga de Toulouse on sortim tu i jo m'ho recorda.

Cartes de Toulouse (IX): Bicicletes

A Toulouse vivim la vida sobre dues rodes. En el primer viatge de la mudança, a la furgoneta ja hi vam encabir la nostra bicicleta de passeig, alta, que la Maria s'havia comprat a Florència en els seus temps d'Erasmus. Una bicicleta amb alguna part rovellada, veterana, amb aires de Bianchi. Esvelta, elegant i pràctica. N'estic enamorat.

La ciutat és plana. Planíssima. Els desnivells arriben lluny, als afores. Cap a la Barriere de París, pujant les costes cap al cementiri, darrera la Médiathèque i passat el Canal du Midi. Al sud i a l'oest, l'horitzó pla. Això facilita enormement transportar-se damunt aquest invent de dues rodes; no arribem a la popularitat holandesa o danesa, però Toulouse, ho podem dir ben orgullosos, té una ciutadania animada en l'art de pedalejar. La majoria de carreteres disposen, pintat amb franges verdes, uns carrils bici amplis, separats clarament dels carrils per als cotxes de motor. Tots els carrils bus es poden franquejar amb bicicleta, i la immensa majoria de carrers i carrerons es poden circular contra direcció de forma legal si ho fas circulant amb velocípide. És en sí mateixa una manera de reduir la velocitat mitjana dels cotxes, furgonetes, motos i camions dins la ciutat: fent-los saber que en qualsevol moment una bicicleta pot venir en contra direcció. 

Els dies de pluja veus els herois amb capelina transportant-se entre els cotxes en caravana, per la rue Cugnaux o la route de Saint-Simon. Toulouse, com la gran majoria de capitals occidentals, té enormes problemes de retencions de trànsit. Després de viure mesos i mesos a la ciutat i cronometrar trajectes, a la majoria de llocs s'hi arriba abans en bicicleta que amb cotxe. No només fem exercici. Estalviem temps i contaminació. La vida, sobre dues rodes, està plena de satisfaccions.

Aquesta primavera vam pujar una segona bicicleta, ara l'elèctrica. Allà hi vam acoplar la cadireta on portem en Simó gairebé sempre que anem al mercat, al parc, al centre o a l'escola bressol. A ell li agrada molt anar comentant la jugada des del darrere. Comptem arbres, cantem cançons i de tant en tant assenyala i al·lucina amb els autobusos que ens avancen. Guardem les bicis en el pàrquing col·lectiu que tenim a la zona comunitària del nostre edifici. N'hi ha desenes, de totes mides i colors. La mare de la Carmen, del pis de baix, cada matí porta la seva filleta rossa a l'escola pedalejant. Un veí del número 17, Monsieur Pignon (verídic), es passeja elegant amb la seva bicicleta on no sé com, gairebé sempre sobresurt alguna baguette. A tres minuts a peu de casa, a Etienne Billières, hi tenim el taller de bicicletes de referència. Allà anem a inflar les rodes; també m'hi vaig comprar un casc gris molt elegant. És el nostre comerç de proximitat biciclista.

Toulouse té el seu propi bicing, el velo-Toulouse. En tenim dos abonaments, que compartim quan els amics ens vénen a visitar. Fem rutes ciclistes per la ciutat. De dia i de nit. Amb casc o sense. Cada matí per anar a la universitat faig un recorregut amb velo-toulouse, entre l'estació 183 i l'estació 221. Trigo entre 9 i 14 minuts pedalant. Em marco 3,200 quilòmetres. La vida en bicicleta està feta de sortides i arribades, metres recorreguts, estacions de velo-toulouse, clicades d'ull amb els ciclistes al creuar-se. La vida en bicicleta és bonica.

Amb l'arribada de l'estiu, els biciclistes es multipliquen. Les noies amb vestits de flors i cabàs a la cistella del darrera. Els nois amb ulleres de sol i la camisa descordada gairebé del tot. Algunes tardes, pel simple plaer de notar l'aire càlid fregar-nos les galtes, ens dediquem a deambular amb bicicleta entre els ponts de La Garona; pont Saint-Michel, pont de Saint-Pierre o l'Île du Grand Ramier. Pedalejant pel Quai de Tounis la vista sobre l'altra ribera, plena d'arbres altíssims, frondosos i verds, és extraordinària. I recito de memòria els versos de Pablo Neruda mentres pedalo;
Obreros y muchachas
a las fábricas
iban
entregando
los ojos
al verano,
las cabezas al cielo,
sentados
en los
élitros
de las vertiginosas
bicicletas
que silbaban
cruzando
puentes, rosales, zarza
y mediodía.