Posar el coll per una bona història

Aquest diumenge estrenem el documental "Desmuntant Laietana" al prestigiós programa de Televisió de Catalunya "30 minuts". És la consecució d'una feina de gairebé dos anys. En Jordi Rovira, en Joan Salicrú i l'Ariadna Vázquez dirigeixen aquest treball audiovisual que hem impulsat des de Clack. És el colofó d'una setmana intensíssima, perquè el dimecres preestrenàvem als Cinemes Girona de Barcelona el llargmetratge documental "Cap a la meta", una coproducció internacional amb Dominio Digital d'Equador i TV3 en la que jo firmo com a ajudant de direcció.

Però tornem a "Desmuntant Laietana". Per primera vegada en un documental de Clack exercia una espècie de càrrec inventat per nosaltres, fet a mida. Assessor visual. Tenint un realitzador com en Sergi Martí i un equip de fotografia i càmera amb en Marc Giner i en Genís Serra, el màxim que podia aportar era criteri. Vam estar discutint i pensant molt el to d'il·luminació artificial, neons i cartells il·luminats que finalment domina tot el videografisme. També vam marcar el tipus d'enquadrament i òptica que utilitzaríem per les entrevistes, vam localitzar els punts clau i preveure la planificació per quan es desmuntés el famós cartell de Caixa Laietana que dóna nom al projecte. I m'he encarregat d'una cosa que sempre intento controlar i que m'encanta. Marcar la textura, color i disposició del cartell o el disseny del DVD. M'agrada ajudar a que tot el procés de direcció visual es mantingui coherent. També això, en un producte audiovisual, és molt important, crec.

Ha estat un gran treball en equip. La Georgina i l'Helena produïnt, en Miguel portant la gerència, la Núria retocant el roller desplegable o la galeta del DVD, l'Uri desenvolupant la web... cadascú ha aportat el que millor sabia fer. Abans escrivia que des de Clack hem impulsat aquest "Desmuntant Laietana". I deia impulsar perquè es tractava d'empènyer la història perquè sortís a la llum. Creient-hi en primera persona del plural. Nosaltres volíem explicar una història. Clack volia explicar una història. Crec que comprometre'ns a explicar relats que valguin la pena és una de les conviccions que tenim més clares. En els temps que corren em fa feliç formar part d'una família professional que posa el coll perquè les bones històries puguin ser explicades.

Després d'aquesta història de Laietana en vindran d'altres. Necessitem vacances, doneu-nos unes setmanes de descans. Però no dubteu que mentres puguem, continuarem posant el coll per explicar bones històries. La propera, demà a les 21:35 als seus televisors.

Ara és l'hora!

Aquesta nit per Televisió de Catalunya estrenem Bon cop de falç. La història de l'himne. Fa un any ni sospitava que enguany estaríem enmig d'aquest moment. Ha estat un procés d'urgència, trepidant, que ens ha portat en sis mesos a tenir sobre la taula aquest llargmetratge documental d'una hora de durada i amb quatre actuacions musicals, vint entrevistes, animacions en rotoscopia i una línia de ficció que relliga tota la història.

Portem des de dissabte voltant pel país en preestrenes i tertúlies. De La Setmana del Llibre en català fins al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí o el CAT de Gràcia. En Joan Salicrú, que és el productor executiu de Clack, ho documenta molt bé al seu bloc. I finalment, dins la programació especial de l'onze de setembre, avui es projectarà per TV3.

De vegades, fa anys, en temps de la universitat pensava "què deus sentir quan estrenes en prime time a la teletres?". I resulta que ara que estrenem una peça de la que sóc director, el que sento no és gaire diferent del que podria sentir quan he estrenat altres coses en altres escenaris i mitjans. L'agradable sensació de la feina ben feta. L'autèntica revolució, com citaria en Cesc Amat d'Albert Camus. Una feina ben feta compartida amb els coproductors, L'Avenç i el Grup Enderrock, i la coproducció de Televisió de Catalunya i La Xarxa de Comunicació Local.

Amb l'equip de Clack hem fet una feina de posar cadascú en el millor lloc del vaixell. La Georgina a producció, l'Ariadna bastint el guió, en Marc operant, en Jordi dibuixant, en Joan retocant. Malgrat les dificultats, m'ha agradat compartir la feina en equip. I destaco a dues persones que exemplifiquen molt bé el que vull dir. Per una banda l'Esteve Rovira, que ens ha assessorat en les escenes de ficció. La seva generositat cap a mi ha estat enorme. Un director més gran ajudant a un de més jove. I per l'altra en Gil Ayats. Un noi de vint anys estudiant del Grau en Mitjans Audiovisuals del Tecnocampus que ens ha portat la fotofixa durant tot el rodatge. Un director jove ajudant a un estudiant encara més jove. El procés de producció del documental ha estat una xarxa d'enormes complicitats.

També tinc records per gent que m'hauria agradat que haguessin gaudit aquest vespre amb aquesta història. L'avi Joaquim, que penjat a la paret del seu despatx tenia -i guardem encara- un quadre amb la senyera i les paraules "quan convé seguem cadenes". El professor Joaquim Jordà, que segur que em diria que es podia explicar millor la història si hagués fet tal cosa... o en Daniel Hernández, que m'hauria recordat que si no havia disfrutat i sigut feliç durant el procés no havia valgut la pena. És de gent honesta i treballadora com ells de qui em sento tant deutor.

Ara és l'hora d'ensenyar la història, el documental. Presentat per l'amic Jaume Ayats i amb l'enorme talla de la fotografia d'en Fèlix, el tall de la Lupe, la música d'en Toni, el so d'en Roger o el guió d'en Sergi. Em sento responsable d'explicar una bona història per ajudar a fer el país més conscient que només ens podem bastir de baix cap a dalt. I també em sento content d'haver-la pogut explicar al costat de desenes de tècnics i actors que han posat el millor de sí mateixos perquè aquesta nit tothom qui vulgui en pugui gaudir -en Full HD!! :)- a les seves televisions.

[Finals de juny del 2014, camps de blat aprop de Taradell. Sota la mirada d'Esteve Rovira dono indicacions als actors en una escena de ficció del llargmetratge documental].

Un cap de setmana important

Em llevaré a quarts de cinc de la matinada per conduir fins a una gasolinera a prop de Tona. Acabarem sent més d'una quarantena entre vestuari, fotografia, atrezzo, producció, direcció, so, maquillatge o vestuari. Dirigiré escenes amb actors que porten dècades fent cinema i manaré a operadors i tècnics més grans que jo. Enllestirem jornades maratonianes de 16 hores sota el sol de l'estiu.
Sóc conscient que demà viuré el rodatge més important que he dirigit i realitzat mai fins ara. I malgrat tenir el guió reescrit, repassat i subratllat amb el meu llapis des de fa dies, continuaré tenint la mateixa sensació.
La de just abans d'arrencar a mil per hora, amb el pla de rodatge dictant horaris i moviments. Recordar d'on vinc. Que em dec a mirar sempre enlaire. Recordar els meus avis, els meus pares. Recordar els anys d'universitat. Recordar totes les gravacions prèvies en solitari, acompanyat d'un altre company, de dos, de tres, dels inicis de la nostra petita productora fa més de deu anys.
I demà, sabent que començo un cap de setmana important, intentar aplicar la lliçó que m'han ensenyat persones que ja no hi són i que he tingut la sort de conèixer, com en Daniel -"disfruta con lo que haces"- o en Joaquim -"aplica la teva mirada per treure una història que valgui la pena". Recordar que sóc tot just un aprenent. Recordar que només té valor allò que construïm amb treball, esforç, il·lusió, humilitat i sobretot, tenacitat.
Tot això em passa pel cap en una nit calorosa de divendres poques hores abans d'arrencar un cap de setmana important. El més important, n'estic segur, és ser conscient que per unes hores, seré molt feliç rodant una història.