Cures; la revolució pendent

Avui el diari ARA ha estrenat el nou videoclip d'en Marc Ràmia. La cançó es diu Cures i forma part del seu últim treball discogràfic, Militants de la vida. He dirigit aquesta peça audiovisual musical acompanyat per la Cristina Moral i en Pol Alfageme de Clack. Volia fer cinc cèntims del perquè he rodat com he rodat Cures. M'agrada explicar perquè faig de director audiovisual, i les raons que em porten a filmar una cosa o una altra.  

Cures parla sobretot, d'una revolució pendent. D'una revolta imprescindible i latent que hem de portar a terme tant aviat com sigui possible. Començarem a guanyar quan recuperem la sobirania sobre els nostres cossos, els nostres afectes i els nostres prejudicis. Això ho he traduït amb enquadraments de cossos de dones i homes. De totes les edats. De totes les formes. Enquadraments monocromàtics que juguen amb relacions de poder marcades per les mirades, les mides i les posicions. Tot filmat en alta definició i a cent fotogrames per segon, per aconseguir subratllar la subtilitat i la delicadesa en els gestos. 

El videoclip Cures també ha volgut jugar des del primer moment amb una línia estètica que fos profundament continuïsta amb l'univers visual de la dissenyadora i companya de l'equip creatiu, la Carla Aledo. N'estic content, especialment amb el joc de les dobles exposicions fotogràfiques, que hem sabut traduir prou bé al format videogràfic.

Mirar-nos als ulls, despullar-nos, acariciar-nos, viure'ns una mica més els uns als altres, en definitiva. Petons que durin el que han de durar. Pells marcades per pigues, tatuatges, pircings. La bellesa de les coses nues. La força imparable de l'amor entre uns i altres. Per això he rodat Cures. Per reivindicar la revolució pendent. 

Avui Ovidi: gràcies.

Ahir a la nit, quan havíem recollit, eren passades les dues de la matinada. Havia plogut i al terra de l'acera de Móra d'Ebre s'evaporava l'aigua.En Marc feia 27 anys. I ho havíem de celebrar. Al Freeman vam brindar per la vida amb cerveses i gintònics. Molt més tard creuàvem el pont vell damunt de l'Ebre per tornar a la fonda. Amb la sensació d'haver connectat amb el públic que ens havia acompanyat unes hores abans en el passi d'Avui Ovidi dins el Festival Litterarum.

Nosaltres havíem estat seleccionats amb una proposta molt clara. Apostant pel valor de la perifèria. Pensat i creat des de Mataró. Amb un concepte antieconòmic, amb vuit artistes a escena, sense microfonar. Amb una experiència en primera persona, gairebé a cau d'orella, no massiva. Optant per una proposta ideològica, política. Fidel a l'Ovidi. I creient que la posada en escena, la cançó, la poesia, la prosa, el teatre... podien sumar-se per a crear un espectacle petit, auster i bonic. Al final, molts aplaudiments. I tu aplaudint, mirant molt al fons dels ulls als artistes que acaben d'actuar amb tu i que t'acompanyen. Més tard la consternació d'adonar-te que fas una cosa en la que gent que no t'havia vist mai ni et coneix ni ha parlat amb tu tremola, plora, s'emociona, s'entusiasma. I venen i t'ho diuen i t'agafen de les mans i et miren als ulls i et diuen què bonic això que ens heu explicat aquesta nit.

Ho he dit des del principi d'aquesta història. Jo no comptava en fer de director d'un espectacle literari que té més de teatre i de cançó que d'audiovisual o guió. Ni hi comptava ni m'ho esperava. Però el retorn ha estat tant increïble! Em passa algunes vegades amb el que fem a Clack. Aquesta sensació de gratitud enorme. Ho he dit quan he tornat tard de la gira de Bon cop de falç o quan m'he posat a rodar videoclips amb els meus cantautors preferits. La Jessica deia que Avui Ovidi, que vam estrenar el novembre passat a El Públic amb l'ajuda d'Òmnium Maresme, era una cosa petita que s'havia fet gran a base d'amor. Crec que parlava de l'amor en intentar retornar a les coses més essencials. Segurament té raó. Crec que es tracta d'això. Apostar per uns valors, per un relat, per una història. Apretar ben forts els punys i simplement explicar-ho tant bé com sàpigues. Un dia serà un documental. Un dia serà un espot. Un dia serà un espectacle. I seguirem. Treballant i vivint així em sento ple de vida. Gràcies.

[Fotografia d'un moment de l'actuació d'Avui Ovidi ahir a la nit a l'Escola de Música Municipal de Móra d'Ebre, dins la Fira Litterarum. Cedida.]

3000: un videoclip per recordar allò més bell

Aquest diumenge el vam presentar a El Públic. 3000 és el videoclip que he realitzat per al cantautor mataroní Marc Ràmia. Amb en Genís Serra i l'Helena Bou de Clack vam marxar un dissabte sencer d'excursió amb deu nens i tres monitors i n'ha sorgit una història corrent però bella.

He dirigit aquest videoclip com si tornés a obrir un antic àlbum de fotografies. I de sobte he recordat les aventures al meu esplai, el Garbí. On ens vam fer grans i vam descobrir coses extraordinàries. I de sobte vivia de nou vespres de guitarra, esterilla i rotllana en un bosc de l'Alt Empordà o una ruta de quatre dies pels pirineus del Rosselló. I pensava en un relat que parlés de coses importants. De la convivència, del viatge, de l'excursió, de la descoberta.

Un dels moments més importants de la meva vida ha estat quan amb catorze, quinze, setze anys he descobert en primera persona paraules com comunitat, solidaritat, cooperació, autogestió o responsabilitat dins un marc d'educació en el lleure. Si sóc qui sóc és perquè al meu ADN hi tinc forjada la marca kumba per sempre. Crec que això es transmet a 3000. Amb en Marc ens vam entendre al segon. Ell ha estat molts anys cap del cau escolta La Soca. I amb en Genís rodar i muntar ha estat facilíssim, ell també fa de coordinador a l'esplai Olla de Grills. Només hem hagut de posar-nos a rodar i tot ha sortit la mar de bé.

En Sergi i la Íria, que han fet de monitors, i les deu noies i nois d'entre dotze i tretze anys que han volgut sortir han estat espectaculars. Recordo el fred de febrer que feia a les tantes de la nit en la darrera localització del rodatge, en un bosc a Vilassar de Dalt. I la professionalitat de tots ells per continuar interpretant malgrat el cansament i la baixa temperatura. Amb el temps deixem de ser nens. Després deixem de ser caps i monitors. I diuen que ens fem grans. Però allò més bell, l'aventura de fer-se gran entre companys i recorrent el país, resta en la memòria. D'això parla, sobretot, el videoclip 3000.

Cançó de cap de setmana

Ha estat un cap de setmana intens. De taral·larejar melodies conegudes. D'emocionar-me escoltant lletres d'amor i revolució. Divendres al vespre acudeixo amb en Marc Ràmia a la presentació del disc d'en Jordi Montañez, cantautor d'Horta, al Centre Cultural Albareda. Ho fa dins el Festival Barnasants, que celebra els vint anys. Alça el puny. Tanca els ulls per cantar. Recorda les bruixes, els herois, les petites revoltes, la Barcelona que ja no coneix. Versiona Ovidi, recorda Montserrat Roig. I és només quan està tocant la darrera cançó dels bisos, Anòxia, que recordo que li he fet de director del seu videoclip i que podrem estrenar en tres o quatre dies. Amb en Jordi ens uneix una visió generacional i política de la realitat. I ens hem trobat gràcies a una amistat comuna, la dramaturga argentonina Laia Alsina, que saludo entre el pati de butaques. Al sortir ens trobem amb la Meritxell Gené, la meva cantautora lleidatana preferida. Sopant al carrer Blai -on ens porten la Laia i en Roger, veïns del Poble Sec, acompanyats per l'Alexandros, l'Anna i en Carles- recordàvem com ens vam conèixer, en el rodatge del llargmetratge documental "Bon cop de falç" que jo dirigia. Parlàvem d'aquell matí de juny calorós i lluminós, quan el call barceloní tot just despertava, en el que vam filmar a la Meritxell amb un 2.8 de diafragma. I de com li buscava el serrell i el reflex metàl·lic de les seves arracades d'anella. Des d'aquell dia som amics.

El dissabte presenta disc en Marc Ràmia. Mataroní, rialler, despert. Capaç de clavar un cop de puny emotiu i sincer a la boca de l'estòmac. En sóc un entusiasta, i he col·laborat en els cors de Només hi encaixes tu, una de les balades del seu nou treball A la vora del malpàs. L'escenari és l'Euskal Etxea, al bell mig del Born. Un vespre de dissabte d'abril esperant per cantar. Quin privilegi. Seiem compartint fila de butaques amb en Jordi Montáñez, que avui també s'apunta a cantar amb en Marc. I tot va molt ràpid i molta gent especial em veu cantar. I feia tant que no cantava que recordo com m'agrada. I somric. Somric i m'abraço a en Marc gairebé com un germà. I en un backstage de llibres i terra de fusta allarguem una estona. I sé que entremig la Meritxell també ha presentat Branques, però no tinc el do de la ubiqüitat i resto acompanyant en Marc amb la meitat del cor allà on canta la Meritxell.

I tornem amb cotxe, i al Peugeot em quedo endormiscat al seient del darrera entre una guitarra i la finestra. I recordo totes les lluites i els somnis i les coses boniques que canta en Ràmia en les seves cançons, que formen part d'una cosa molt més important, la cançó. Una paraula singular plena de significats plurals i diversos amb una raó comuna: la poesia, la revolta, la èpica, el folk, la memòria, la guitarra amb sentit i raó. Avui volia parlar de cançó. D'un cap de setmana que s'ha mogut entre línies d'unes cançons que ens apel·len a canviar el món. Ho deia en Marc: intenteu ser feliços. Ho deia en Jordi, al final del seu concert: cal escollir entre la vida o la mort. Nosaltres, avui, fent el que fem, ja hem triat.