Cures; la revolució pendent

Avui el diari ARA ha estrenat el nou videoclip d'en Marc Ràmia. La cançó es diu Cures i forma part del seu últim treball discogràfic, Militants de la vida. He dirigit aquesta peça audiovisual musical acompanyat per la Cristina Moral i en Pol Alfageme de Clack. Volia fer cinc cèntims del perquè he rodat com he rodat Cures. M'agrada explicar perquè faig de director audiovisual, i les raons que em porten a filmar una cosa o una altra.  

Cures parla sobretot, d'una revolució pendent. D'una revolta imprescindible i latent que hem de portar a terme tant aviat com sigui possible. Començarem a guanyar quan recuperem la sobirania sobre els nostres cossos, els nostres afectes i els nostres prejudicis. Això ho he traduït amb enquadraments de cossos de dones i homes. De totes les edats. De totes les formes. Enquadraments monocromàtics que juguen amb relacions de poder marcades per les mirades, les mides i les posicions. Tot filmat en alta definició i a cent fotogrames per segon, per aconseguir subratllar la subtilitat i la delicadesa en els gestos. 

El videoclip Cures també ha volgut jugar des del primer moment amb una línia estètica que fos profundament continuïsta amb l'univers visual de la dissenyadora i companya de l'equip creatiu, la Carla Aledo. N'estic content, especialment amb el joc de les dobles exposicions fotogràfiques, que hem sabut traduir prou bé al format videogràfic.

Mirar-nos als ulls, despullar-nos, acariciar-nos, viure'ns una mica més els uns als altres, en definitiva. Petons que durin el que han de durar. Pells marcades per pigues, tatuatges, pircings. La bellesa de les coses nues. La força imparable de l'amor entre uns i altres. Per això he rodat Cures. Per reivindicar la revolució pendent. 

Guerrilla: la revolta està carregada de futur

De vegades tinc imatges al cap, que em ressonen de forma insistent. Són imatges que puc tenir a dins dies, setmanes, mesos o fins i tot un grapat d'anys. I de sobte, un dia, es plasmen en els fotogrames que filmo. Això ha passat amb el videoclip Guerrilla d'Ebri Knight, que he dirigit i que fa poques setmanes que es va estrenar.

Amb la gent de Clack hem rodat els primers dies de gener del 2018 a la platja del Callao de Mataró. Hem buscat una estètica molt vinculada a la direcció d’art del disc: blanc i negre molt contrastat i embrutat, amb reforç del vermell; això ens permet mantenir una línia entre el disseny de la Sit Cantallops de tot el disc físic i el to cromàtic i de textura de l’audiovisual. La banda actua enmig de draps vermells al vent, dempeus. La bandera roja, persistent en molts moments del metratge, és també un símbol clar del que intenta explicar la cançó. L’horitzó mediterrani també vol recordar el mar enllà que ens recorda que no estem sols, i des de la nostra riba, ens projectem al món.

Una curiositat del videoclip és que totes les persones del càsting són anònimes. De diferents edats, diferents races i també diferents condicions físiques. Això li dóna molta força expressiva. Des de gent gran fins a infants, amb estètiques diferents que van des dels cabells arrissats fins als tatuatges, dels pircings fins al color de la pell... expliquem la idea d’un poble divers que mira sense por a la càmera. Aquesta era la meva imatge insistent dins el meu cap. Nenes, dones, homes, mirant fixes a la càmera, resistint. Hem volgut reivindicar la idea de revolta i la idea de comunitat. Una sense l’altre no tenen sentit. Ens revoltem si som comunitat i veiem que els nostres drets no són reconeguts. Aquesta és la idea que sobrevola tota la peça. Comunitat, revolta i dignitat.

També estic content perquè per primera vegada he rodat un videoclip en 4K i alguns fragments van ser enregistrats amb slowmotion a 100 fotogrames per segon, perquè les teles vermelles i les expressions dels actors quedéssin més dramàtiques. Però vaja, això és anecdòtic.

A la darrera escena del videoclip hi apareixen la Maria i el meu fill Simó. M'havia promès que no el posaria a cap peça meva. Però no m'he pogut resistir. Almenys he esperat disset mesos.  Aquest darrer pla, de fet, vol dir moltes més coses de les que sembla. Acabar amb un pla amb una mare alletant el seu fill embolcallat amb un drap roig és posar la força en la mateixa simbologia que va presentar Orlando Valenzuela en la famosa fotografia de la mare guerrillera el 1984 a Nicaragua. No coneixia la foto, però en Ruben Taltavull m'ho va fer descobrir via tuit. M'emociona pensar que sense voler-ho, hem homenatjat també a la Blanca, la noia sandinista de la fotografia de Valenzuela. La revolta, la dignitat, la Guerrilla, està carregada de futur. En això pensava quan he estat pensant i rodant aquesta petita peça dibuixada a tres colors: blanc, negre i roig revolució.

#Peiró42 01: quan el somni es fa realitat

Poques vegades tenim l'ocasió de veure com un somni pren forma corpòria i es fa realitat. Era dissabte 21 d'octubre del 2017, a quarts d'onze de la nit. Final de l'espectacle Peiró42. Centenars de persones dempeus, aplaudint, punys alçats, banderes al vent i la música sonant de A las barricadas ensorrant la platea i l'amfiteatre del Teatre Monumental. Emoció a flor de pell. Llàgrimes als ulls i rodolant per les galtes. Una nena de vuit anys amb el puny alçat, mirant al públic. Elèctric. Insuperable.

Recordo el dia del càsting, quan amb la Jéssica la vam escollir. Tant fràgil. Tant forta. Tant decidida. La Izaskun Larrera, la nena de metre trenta centímetres que interpretava la filla de Joan Peiró, Guillermina Peiró, es va rebel·lar extraordinària en el seu paper. Era la plasmació del somni de tot l'espectacle. Bell, poderós, nostàlgic, dolorós i esperançador. Era davant nostre. S'havia fet realitat. I allà, mirant des del fons de platea, al control de direcció, encara amb l'intercom col·locat i el braç damunt de la mescladora de vídeo, vaig voler donar les gràcies.

Gràcies Maria Salicrú-Maltas per haver tornat a superar-nos en la coordinació del projecte; per tantes aliances, per tanta energia, per tant d'entusiasme, per tant d'amor. Gràcies Jaume Bellvehí, Dolors Guillén, Carles Estapé i Miguel Guillén per haver coordinat la permanent de la Comissió ciutadana i haver-me donat tota la llibertat i confiança del món. Gràcies Clàudia Dubé per haver aixecat en setmanes un repertori difícil amb la quarantena de músics de l'orquestra de Mataró. Per la teva força, pel teu exemple, pel record del petit Jordi i per tots els sacrificis que sé que has fet. El teu lideratge és exemplar. Gràcies Pol Alfageme per tota l'aplicació gràfica, per la postproducció del so, per les fotografies. Hi ets sempre, fidel, silenciós i respectuós. Gràcies Helena Gonzáles per ajudar-nos a il·luminar a totes les historiadores que van voler desfilar en el nostre documental. Gràcies Berta, Adriana, Ainhoa i Carla per ajudar-nos a fer possible una feina impossible els últims dos dies al Teatre Monumental. Gràcies Adrià González pel ronin, per la mà esquerra, pels braços forts. Gràcies Jana per la teva mirada tranquil·la, per calmar la Cristina, per calmar-me a mi. Gràcies per restar entre bambalines. Gràcies Xavier Rodón per haver coordinat un grup coral i posar-hi tota l'ànima. Cantar cançons de llibertat sé que t'agrada, però enguany ha estat una autèntica lliçó de feina horitzontal i tenaç. Gràcies Mercè Barris per aquests mesos de complicitat en pràctiques, de paciència, de desenvolupar el making off i per ser sempre la primera en oferir-te. Pels teus somriures. Els veia. Gràcies. Gràcies a tots els músics i cantaires que vau venir. Gràcies per la vostra confiança i solidaritat. Gràcies Maria Arnal i Marcel Bagès per creure en el que un dia us vaig explicar en un bar del CCCB damunt d'una estovalla. Gràcies per llegir cartes a les fosques, editar cançons pròpies i posar-ho tot de part vostre per obrir l'espectacle a noves sonoritats. Intentarem repetir a casa vostra. Gràcies Jaume Ametller i David Pruna per posar tota la vostra professionalitat i emoció en els papers que us vam oferir. Per posar-hi ànima i sang. Per emocionar-vos. Per creure-ho. Per convertir-vos en víctimes i botxines i sobreviure. Gràcies Izaskun Larrea per convertir-te en un somni fet realitat. Gràcies Clara Federico per les fotos del dia del rodatge. Gràcies Anna Calderón per la claqueta. Tot suma, tot ajuda. Per petit que sigui. Gràcies a Josep Puig Pla, Miguel Garau, Margarida Colomer i Pere Gabriel per participar en el documental com a historiadors i experts en Peiró. Gràcies Guillermina Peiró per escoltar-me, per parlar, per riure plegats, per fer bromes, per ser tant autèntica. Jo també l'enyoro. Gràcies Núria Malagelada per la proximitat i obrir-nos les portes de casa vostra. Gràcies a l'Anna Roura per llegir al principi de l'espectacle, per la fulla amb el text escrit tremolant, per fer-te veure tant viva. Gràcies a les quaranta entitats i partits de la Comissió Ciutadana. Junts som forts i hem pogut impulsar aquest projecte. Gràcies Rafató Teatre per ser tant generosos. Per dir que sí tant ràpid. Per ajudar-nos. Jo me'n recordaré sempre. Gràcies Gerard Alís per haver fet possible una banda sonora des de Suècia amb baquetes i pals de banderes. Gràcies per escoltar-me i posar el teu enorme talent en el nostre projecte. Seguirem plegats, no ho dubtis. Gràcies Factos per ajudar-nos en els números. Gràcies Plàcid Garcia-Planas per creure en el nostre projecte, però sobretot per despenjar sempre el telèfon, per la cordialitat, per la sinceritat, per l'amor. Gràcies Jéssica Pérez Casas per dirigir als actors, interpretar el text, posar-lo on tocava. Per animar-me, per somriure tant, per no caure en el desencís, per estimar-me i abraçar-me tant. Una altra vegada ho hem fet possible. Fer equip amb tu és un luxe. Gràcies Glòria Brusati per totes les facilitats, per ser-hi sempre, per ser el que sempre havia esperat d'una directora de cultura. Gràcies per ajudar-me, per creure en el projecte, per posar Opis, taules, micros, tècnics, hores, dies i escenaris a uns papers que semblaven una bogeria. Gràcies Eulàlia Gelonch i Yolanda Jiménez per ajudar-nos a gestionar tant bé les entrades i les agendes d'un acte complex, canviant i populós. Gràcies Joaquim Fernández i David Bote per haver batallat que l'Ajuntament de Mataró fos element clau en el finançament del projecte. Gràcies Javier d'AggoCD per la rapidesa en la impressió i duplicació, pel servei, per ser bona gent. Gràcies als tècnics del Monumental per donar-ho tot. Gràcies Dani Cifuentes per la direcció de disseny gràfic feta des de Badalona, per les lletres de Peiró, pel disseny del cartell, l'opi o el digipack del dvd; la imatge de Peiró fragmentada i diversa ja forma part del seu imaginari. Gràcies Sergi Corbera i Laura Clos per la direcció d'art, les bombetes grogues, taronges i vermelles. Gràcies Cristina Moral per tot, per ser-hi tantes setmanes, per ajudar-me, per no cansar-te, per abraçar-me fort quan t'ho he demanat, per solucionar mil i un problemes, per dir-nos coses a l'orella quan tothom aplaudia, això només és el principi. Ets enorme. Gràcies Joan Salicrú per ser-hi sempre, per ser exigent i rigorós, per demanar sempre una mica més, per posar-te americana negra com jo el dia de l'estrena, per ser companys i socis i ser-ho sempre amb el cap ben alt. Gràcies Maria per tantes nits curtes, per tants dies d'arribar quan el nostre fill ja era al llit, per tanta comprensió, tant de respecte, tantes mirades, tanta paciència, tanta força, tanta complicitat. Gràcies Simó per mirar-me als ulls i somriure, i veure en ells la raó principal per lluitar i recordar i treballar en la cultura com a eina revolucionària sabent que el futur és nostre.

Gràcies a tots vosaltres. El passat dissabte el somni es va fer realitat. I va baixar de l'escenari de les idees a abraçar la nostra vida de carn i ossos. I l'abraçada ens ha donat tota la força del món. Tota. I no la vendrem a cap preu.

[L'actriu que acaba d'interpretar el paper de Guillermina Peiró, Izaskun Larrea, de nou anys, s'abraça a l'autèntica Guillermina, de noranta-dos anys, instants després de l'espectacle. (Fotografia de Joan Salicrú)].

Potser per tu: un somni a la AP7

De vegades la gent es pensa que per anomenar somni a les coses, aquestes han de ser grans obres, viatges llarguíssims, projectes enormes, gestes que semblen impossibles. En canvi, bona part dels meus somnis són coses petites. Que una cosa sigui petita no significa que no sigui important, potent o emocionant. De fet, un dels meus somnis no dura ni cinc minuts. I es va rodar en tres dies. És el primer videoclip del nou disc d'en Cesk Freixas, i porta per títol "Potser per tu". 

En Cesk i jo, fins poc abans d'aquesta trobada creativa, ens coneixíem poc; bàsicament dels concerts que havia programat amb ell a El Públic i d'alguna entrevista al Diaridelamusica.com. Va ser arrel del videoclip "Anòxia" que vaig rodar per a l'amic cantautor Jordi Montáñez a l'hivern del 2015 que vam retrobar-nos amb en Cesk. Ell n'estava entusiasmat -igual que jo i el propi Jordi- i després de parlar-ho, vam acordar que quan ell tragués nou disc, faríem junts el videoclip. De fet ens lligava la sensació que s'havia de fer un salt en el seu relat audiovisual. No tant a nivell de qualitat, sinó sobretot a nivell de discurs. Calia passar pantalla. Calia que el videoclip fos una ampliació del relat del seu disc, i per tant connectés estèticament i a nivell de discurs amb la resta de la seva obra. Per a mi són molt importants detalls com les aquarel·les de la Marta Bellvehí incrustades en els fotogrames. Del disseny gràfic a la lletra, passant pel video: tot es connecta.

El procés de creació ha estat fàcil, creatiu i compromès. Tal i com és en Cesk. Apostar pels paisatges cinètics de l'AP7 com a espina dorsal dels Països Catalans, tal i com sempre bromeja Borja Penalba. Retratar l'autèntic país sense cofoïsmes: la presó, la indústria, l'agricultura, el riu, el delta, l'albufera, les fàbriques, els blocs dels anys setanta, el montseny, montserrat, el canigó, la frontera, les fronteres, la gent en trànsit. I escollint un únic personatge, Josep Julien, el camioner Fidel, que sense dir res explica amb la mirada el drama del treballador isolat i alienat del nostre país de segle vint-i-u, i nosaltres, carregats de prejudicis, el jutgem i el suposem una cosa que potser no és. És un relat complex, com els que fem sovint a Clack.

Per a mi "Potser per tu" és un somni que pretén navegar entre la realitat -el tractament visual és volgudament de cinema verité- i la bellesa d'allò més quotidià. Amb tota aquesta aventura no només hem creat un nou relat audiovisual que jo trobo profund i bonic, sinó que sobretot, he fet un nou amic. Rodar amb en Cesk ha estat una aventura conjunta molt bonica. M'agrada rodar amb cantautors. Ho he fet amb en Marc Ràmia, amb en Jordi Montáñez i ara amb en Cesk Freixas. És una satisfacció treballar amb artesans com ells. Jo des de l'audiovisual, ells des de la cançó. Relació horitzontal. Relació sincera. Relació justa i honesta.

El videoclip pot ser una arma carregada de futur. Només cal trobar la munició adequada i els companys disposats a disparar-la. Ara mateix el resultat és aquesta peça. Gaudiu-la. Hi ha molts fotogrames i plans dedicats a persones. Estic convençut que tots els que el mireu hi sabreu reconèixer parts de vosaltres. Un paisatge, una universitat, uns camps d'oliveres, una platja, un prat. Aquesta és la màgia d'aquest videoclip. En realitat tots hi sortim una mica.

Ventura Ametller: rellegir la poesia del 20 amb els llenguatges del 21

Passa el temps i quan les coses es relliguen i surten continuo pensant que és gairebé un autèntic miracle. Però es relliguen. I surten. I em continuo sorprenent, perquè en la cultura acabar les coses i estrenar-les sovint és un miracle en sí mateix. I quan surten, tenim la oportunitat de viure-les en primera persona. És el cas del VA^RECITAL, l'espectacle que el 9 de juliol a la nit al Pati del Cafè Nou de Mataró clausurarà els actes de commemoració dels trenta anys de la publicació de Summa Kaòtica, la novel·la clau de l'escriptor i poeta expressionista local Ventura Ametller.

Mai havia llegit Ventura Ametller. Malgrat vaig ser, el 2008, a la presentació a Can Palauet de la reedició del Summa. Hi havia l'Albert Calls, a qui tant debem i que des de Cabrera continua batallant de forma activisme i clandestina per la mala salut de ferro de la cultura i la literatura de visió maresmenca. Va ser el seu gendre, l'amic i artista visual Josep Maria Codina, qui em va demanar que des de Clack ens incorporéssim a la comissió ciutadana que des de finals del 2015 es va posar a preparar un seguit d'actes per recordar-lo (formada per Òmnium Cultural Maresme, els familiars de Ventura Ametller i altres activistes culturals com la Neus Pinart o en Joan Safont). En podeu veure els actes que hem parit aquí.

Però tornem al tema. El recital de clausura. El VA^RECITAL planteja una forma de treballar que considero nova. Primer, perquè des de Clack ens atrevim a sumar poesia, música electrònica i audiovisual en directe. Tot a la vegada. Serà un luxe treballar amb el jove i mataroní Jordi Lopez, l'alter ego de DJ Swet. Beats i textures electròniques sobre vinils per posar banda sonora original als versos de Ventura Ametller. L'altre luxe serà la direcció literària de Jaume C. Pons Alorda, que dirigirà set poetes dels països catalans (Pau Vadell, Raquel Santanera, Lluís Calvo, Anna Gual, Teresa d'Arenys, Joan Carles González Pujalte i ell mateix) recitant poemes inèdits d'en Ventura. Al damunt hi aporto la direcció artística, que a partir d'una posada en escena austera i despullada recrea l'univers de fusta i llumetes que tant m'agrada i que ja vaig aplicar a Avui Ovidi, i al voltant, als murs, projeccions audiovisuals en directe.

El recital és destacable també per com l'hem bastit. Perquè ho hem fet a quatre bandes; insistint en que aquest espectacle s'havia d'estrenar per la porta gran, seduint al Poesia i +, a l'Ajuntament de Mataró i a la Comissió ciutadana. Connectant i amplificant. Posant el millor de Clack com a productora cultural i audiovisual al servei d'un homenatge ocult imprescindible. Quan aconseguim anar junts, la ciutat hi guanya.

El VA^RECITAL és un dels somnis d'una nit d'estiu que vull viure aquests propers mesos. En tenim d'altres preparats, de somnis de nits d'estiu. Però aquesta, per tot el que em significa i ens significa, serà especialment emotiva. Tot torna. Tot es reconverteix.Els llenguatges del 21 recuperen (reivindiquen) les idees del 20. Tot és el mateix. Terra, somni, forma. Record, vida, mort. Expressió, voluntat, poesia. El 9 de juliol ho posarem en escena. De nou, creant universos per a ser compartits.
 

 [Fotograma del projecte audiovisual que estem creant i que es projectarà el dia 9 de juliol del 2016 a les 22h al Pati del Cafè Nou]

música | ciutat | atzucac | resistència

Programar música en directe s'està convertint en una petita heroïcitat. Aquest cap de setmana baixa la persiana la taverna Atzucac, que durant divuit anys ha ofert de forma irregular concerts. Hi he vist tocar des d'en Marc Ràmia a Carles Belda, passant per La Coixinera o en Cesk Freixas. I multitud de DJs -a can Atzucac sempre n'han dit PDs- que han amanit amb beats i ritmes dotzenes de matinades. Trobaré a faltar l'Atzucac; perquè hi vaig des de l'adolescència tardana. I allà hi he viscut multitud d'històries.

La música necessita que la cuidin. Quan va tancar El Dau ja ho vaig dir. Després va tancar l'Arcàdia. I ara l'Atzucac.I la música continua desatesa, desamparada. En parlava avui, amb portada inclosa, El Tot Mataró. En l'article hi surto defensant que "els concerts fan ciutat, no són soroll". Venia a dir que sovint tot depèn de la òptica amb que es miri un fenomen. La música pot ser una problemàtica, un tema de llicències i condicionants. Però la música també pot ser cohesió social, diàleg cultural, capitalitat i atracció turística i aposta per músics emergents locals. Des d'El Públic hem optat per aquesta segona mirada sobre la música en directe. Una mirada que valori els espais de resistència cultural que aposten per entendre que sense cultura de base i tercer sector, sense militants de la cultura musical, una ciutat com Mataró deixa de tenir bona part del valor que podria tenir. Tant de bo, tard o d'hora, la cosa canviï.

[Fotografia cedida de l'article d'El TOT Mataró]

Cicle de Músiques Tranquil·les: brotar enmig de l'hivern

Aquest migdia hem presentat l'onzena edició del Cicle de Músiques Tranquil·les, que començarà a finals de gener. Com que ningú ens ha regalat res, valoro molt cada cosa que aconseguim. Per cinquè any consecutiu participem d'aquesta iniciativa única en tot l'any a la ciutat. Única perquè la música en directe -amb l'excepció de Les Santes i la seva hiperbòlica agenda de juliol farcida de concerts gratuïts- no té a Mataró cap altra ocasió per coordinar-se durant gairebé tres mesos i aparèixer a quatre espais diferents (Cafè de Mar, Clap, Monumental i El Públic).

He tingut un moment per mirar enrera i sorprendre'm. En parlava l'any passat: som fills de tot això. I ara també ho bastim nosaltres. Increïble. Asseguts a la taula de la roda de premsa he pensat en que fa tot just un any també ens acompanyava en Gustavo Herraiz de l'Arcàdia Cafè Cultural, un espai que va tancar aquest estiu passat, just abans del setembre. He pensat en el seu somriure murri. I l'he trobat a faltar.

Vivim uns moments en que donar per suposades les coses és una mala idea. Res és espontani, ni els projectes s'aguanten per art de màgia. Darrera cada concert hi ha una negociació, un esforç, un treball de mails, calendaris, planificacions. Ho he tornat a dir a la roda de premsa: el cicle de Músiques Tranquil·les és un petit gran miracle. Una primavera musical que brota a la ciutat enmig de l'hivern.

El cartell que presenta El Públic crec que és el més ric de tots els que hem presentat mai en la història de la nostra participació en el Tranquil·les. El bellíssim menorquí Cris Juanico, l'aposta de Bankrobber Ran Ran Ran, els retornats Glaucs, la poètica dels Sol i Menta, l'emergència d'Ian Sala i la proximitat de la bandautora de Sant Vicenç de Montalt Edurne Vega. Les entrades pels concerts es poden comprar de forma anticipada aquí.

Una vegada més, brotem enmig de l'hivern. M'agradaria començar a deixar l'hivern. I pensar més en la primavera. Arribar a viure la primavera. Però per això cal que brilli el sol. I també que els que toca reguin amb la regularitat i l'estima necessàries. La terra sembrada de la ciutat s'ho mereix.

Cançó de cap de setmana

Ha estat un cap de setmana intens. De taral·larejar melodies conegudes. D'emocionar-me escoltant lletres d'amor i revolució. Divendres al vespre acudeixo amb en Marc Ràmia a la presentació del disc d'en Jordi Montañez, cantautor d'Horta, al Centre Cultural Albareda. Ho fa dins el Festival Barnasants, que celebra els vint anys. Alça el puny. Tanca els ulls per cantar. Recorda les bruixes, els herois, les petites revoltes, la Barcelona que ja no coneix. Versiona Ovidi, recorda Montserrat Roig. I és només quan està tocant la darrera cançó dels bisos, Anòxia, que recordo que li he fet de director del seu videoclip i que podrem estrenar en tres o quatre dies. Amb en Jordi ens uneix una visió generacional i política de la realitat. I ens hem trobat gràcies a una amistat comuna, la dramaturga argentonina Laia Alsina, que saludo entre el pati de butaques. Al sortir ens trobem amb la Meritxell Gené, la meva cantautora lleidatana preferida. Sopant al carrer Blai -on ens porten la Laia i en Roger, veïns del Poble Sec, acompanyats per l'Alexandros, l'Anna i en Carles- recordàvem com ens vam conèixer, en el rodatge del llargmetratge documental "Bon cop de falç" que jo dirigia. Parlàvem d'aquell matí de juny calorós i lluminós, quan el call barceloní tot just despertava, en el que vam filmar a la Meritxell amb un 2.8 de diafragma. I de com li buscava el serrell i el reflex metàl·lic de les seves arracades d'anella. Des d'aquell dia som amics.

El dissabte presenta disc en Marc Ràmia. Mataroní, rialler, despert. Capaç de clavar un cop de puny emotiu i sincer a la boca de l'estòmac. En sóc un entusiasta, i he col·laborat en els cors de Només hi encaixes tu, una de les balades del seu nou treball A la vora del malpàs. L'escenari és l'Euskal Etxea, al bell mig del Born. Un vespre de dissabte d'abril esperant per cantar. Quin privilegi. Seiem compartint fila de butaques amb en Jordi Montáñez, que avui també s'apunta a cantar amb en Marc. I tot va molt ràpid i molta gent especial em veu cantar. I feia tant que no cantava que recordo com m'agrada. I somric. Somric i m'abraço a en Marc gairebé com un germà. I en un backstage de llibres i terra de fusta allarguem una estona. I sé que entremig la Meritxell també ha presentat Branques, però no tinc el do de la ubiqüitat i resto acompanyant en Marc amb la meitat del cor allà on canta la Meritxell.

I tornem amb cotxe, i al Peugeot em quedo endormiscat al seient del darrera entre una guitarra i la finestra. I recordo totes les lluites i els somnis i les coses boniques que canta en Ràmia en les seves cançons, que formen part d'una cosa molt més important, la cançó. Una paraula singular plena de significats plurals i diversos amb una raó comuna: la poesia, la revolta, la èpica, el folk, la memòria, la guitarra amb sentit i raó. Avui volia parlar de cançó. D'un cap de setmana que s'ha mogut entre línies d'unes cançons que ens apel·len a canviar el món. Ho deia en Marc: intenteu ser feliços. Ho deia en Jordi, al final del seu concert: cal escollir entre la vida o la mort. Nosaltres, avui, fent el que fem, ja hem triat.

Tranquil·lament: reflexions sobre la música i la ciutat

 Aquest migdia hem presentat la programació del Cicle de Músiques Tranquil·les 2015 al vestíbul del Teatre Monumental. Ens fa molta il·lusió perquè a la taula érem cinc representants; l'Ajuntament de Mataró i quatre espais de música en viu (Clap, El Públic, Arcàdia Cafè Cultural i Espai Culinari del Cafè de Mar). Seure en una sola taula amb en Joaquim, en Jordi, l'Elena i en Gustavo m'ha fet pensar que quan anem junts som molt més forts.

El cicle celebra els deu anys. Nosaltres som fills d’aquest cicle. Adriana Calcanottho, Refree, Els Pets o Roger Mas són alguns dels músics que quan teníem uns quants anys menys consumíem encantats al Casal de la Nova Aliança, l'Arcàdia o el Clap. I ara resulta que ara ens hem convertit en productors del mateix, en co-productors, en copromotors. En els moments que viu la música en directe fer deu anys és un autèntic petit gran miracle.

Més enllà dels caps de cartell de Sílvia Pérez Cruz o Luar Na lubre, a El Públic apostem per propostes locals com els joveníssims Jarps (22 de febrer), A la Quieta Band (1 de febrer), Leds (15 de març) o l'arenyenc Il Xef Malatesta (8 de març). És la principal aportació que fem al Músiques Tranquil·les. Posar la base de baix. També portarem a Miquel Abras (15 de març), que ens fa moltíssima gràcia.

Sempre m'acaba venint el cap -i ho he deixat anar a la roda de premsa- que volem reivindicar els espais de petit format de la ciutat. El Públic no és més que un exemple d'aquesta obstinació. Apostem per la cultura local i nacional i ens sentim tercer sector cultural. Quan més n’hi hagin i més coordinats estiguem entre nosaltres i amb l’administració millor anirà la ciutat i més vitalitat cultural tindrà. La cultura ajuda a donar tremp a la trama urbana. L'eix de Can Xammar, on estem, està vivint una nova primavera gràcies a que entre cafès, espais culturals, coworkings, botigues de segona mà i productes ecològics la zona està guanyant enters i n'és un bon exemple.

Per cert, serà el primer any en que totes les entrades dels nostres concerts es poden comprar anticipament per internet aquí. Volem facilitar que tothom qui ho vulgui comparteixi, regali i visqui el principal cicle musical del que participem. Amb mides micro però a la vegada amb una voluntat de treball i professionalitzacó macro. Sincerament, crec que es tracta d'això.

Música. Perifèria. Compromís.

Les perifèries (Mataró) poden ser una oportunitat. I amb la cultura gairebé és una obligació, ser una oportunitat. Per això des d’El Públic entenem que cal apostar per crear un circuit que permeti, fora del centre, en plena perifèria, que la música de petit format i de qualitat sigui possible.

El passat maig ja vam treballar conjuntament amb l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) per a programar una minigira de Josh Rouse per tres espais de l’àrea metropolitana que com nosaltres són petits, tenen un tracte cuidat i aposten per la qualitat. Van ser el Depósito Legal de L’Hospitalet de Llobregat, l’Heliogàbal de Barcelona i el mateix El Públic de Mataró.

La nostra feina hauria de servir per donar un espai a les bandes de casa nostra, però també per acostar aquelles propostes que compleixin els nostres tres eixos editorials: territori, llengua i compromís.  La música sempre ha servit per reivindicar les utopies, les lluites i els somnis de moltíssimes generacions. Catalunya en té una enorme tradició. Per això hem decidit programar una nit de cançons, revolta i poesia amb noves veus. Meritxell Gené i Jordi Montáñez són dos exponents de la nova fornada de músics que beuen de la tradició més combativa de la cançó d’autor d’Ovidi Montllor o Feliu Ventura. Els tindrem el dia 6 de novembre.

El diumenge 14 de desembre acollirem un recital en solitari del guitarrista Toti Soler.  En la música del país, la guitarra té en Toti Soler la història viva de la música moderna catalana; una autèntica celebritat que abarca des de la nova cançó fins a la fusió més actual. Una oportunitat única per gaudir en un ambient íntim i per setanta persones d’un geni de la música catalana.

I a mitjans de gener, el dia 18, tindrem un concert dels Ebri Knight, el fenomen folk de l’any.  Després de quatre temporades, clamava al cel que no haguessin actuat en el nostre escenari de fusta natural. Els maresmencs Ebri Knight arriben a El Públic amb una projecció espectacular i després de recòrrer els Països Catalans amb una gira de primavera i estiu amb més de seixanta concerts i amb el flamant Premi Enderrock al millor disc de folk del 2013 amb "La Palla va cara". Revolta, folk i poesia des del Maresme lliure i tropical. Imprescindibles.

Nosaltres prenem el compromís de la música en directe de petit format perquè la puguem disfrutar a la perifèria. Es diu que és allà on es couen els canvis que tard o d’hora assaltaran el centre. Si voleu, podeu venir a descobrir-los amb nosaltres.

[article publicat al Tribuna Maresme del novembre del 2014]

FiM+Arts Santa Mònica+Música+Audiovisual

Aquest divendres vaig participar a la FiM que es feia a l'Arts Santa Mònica amb una ponència sobre televisió, nous suports de consum audiovisual i música. Vam poder parlar d'audiovisual connectat amb música. De la televisió al cinema, del documental a la  webtv. Vam estar parlant força estona sobre com l'audiovisual s'està traslladant ràpidament cap a nous paradigmes en l'espai musical. En va presentar l'Albert Miralles, periodista a iCatFM.

Els nous accessos a la cultura -totalment digital- i els múltiples suports -smartphones, tablets, laptops- estan refent el paradigma del video musical. En el catàleg de casos van aparèixer des del Diaridelamusica.com a Tot Sants -un estudi de gravació que filma videos- o Els Catarres -els que van aconseguir dos milions de reproduccions amb un videoclip casolà de la cançó Jenifer.

També vam parlar dels prescriptors, els articuladors d'aquest moviment. Vam apuntar des de l'InEdit Beefeater fins a la revista musical Shookdown, passant per Enderrock o la pròpia #FiMTV.

I vam apuntar una paraula que continua tenint molta força. La comunitat. I el seu rol central en aquesta nova televisió musical. Una comunitat creativa, bidireccional, cultivada en les xarxes socials i que entén aquest per a reivindicar la seva manera de veure la música que els hi agrada. És igual si és un fragment d'un concert gravat amb un Samsung S4 des de primera fila o una versió amb guitarra acústica enregistrat amb una webcam a la seva habitació.

Una sessió per poder posar en ordre aquesta nova mixing TV, que ho remescla tot en temps real. I també per a fer nous amics i companys de viatge. Això és el més important d'aquests fòrums. Reconnectar, retrobar, reconèixer.

Tanquem el calaix del ddM

A partir d'aquest primer d'octubre el Diaridelamusica.com deixarà d'actualitzar-se. Ens acomiadem, i tanquem aquest projecte comunicatiu que va arrencar el 2006 a Mataró Ràdio i que porta vuit anys en antena. Des de la productora Clack, que és on el vam fer néixer, creiem que el projecte ja ha arribat al seu final de cicle. El ddM –com el coneixem de forma abreviada- ens diu adéu.

Durant anys ens hem dedicat a desbrossar rutes desconegudes en la comunicació periodística audiovisual musical. Hem intentat aixecar torres impensables. Hem edificat moltes coses. Hem fet molt bons companys de viatge. I ara, després de força temps obrint camins i nous bastiments audiovisuals, crec que toca i és sa aprendre a tancar projectes. El que potser penses amb 24 anys és diferent al que planifiques amb 32. Aquí una de les diferències. Ens fem grans. I penses que només tancant calaixos se’n podran obrir d’altres.

La història del Diaridelamusica.com ha valgut molt la pena. Han passat centenars de convidats i grups. Al Youtube tenim més de 440 videos penjats amb gairebé un quart de milió de visionats! Quina casualitat; ara que tenim 440 clips -que coincideix amb la freqüència de 440 Hz- de l'afinació musical. A l'equip hi han treballat gent sensacional -penso especialment amb gent com la Marta Cabot, en Kiko, la Georgina, l'Oriol Castillón, l'Albert Clopés, en Joan Salicrú, l'Esteban Seras, la Tanit Palay, en Marc Teixidó, en Marc Arisa, la Rita Villà, l'Alba Garcia, en Joan González, en Jorge Heredia, en Marc Giner, l'Albert Poquet, en Xevi Amat o en Joan Ayza. Un munt de gent entusiasta que ha donat part del seu talent per fer un projecte comunicatiu de música amb continuïtat i de base. Sí. De base. Comptant amb els mitjans, les agències de comunicació, les sales, els cicles de petit format, els festivals emergents, les discogràfiques i promotores, els patrocinadors, i sobretot les bandes. Intentat connectar amb el que bullia a l’escena.

Tot el material queda penjat. Els vídeos, les cròniques, les entrevistes, els reportatges, les fotografies. Els comptes de Youtube, Twitter i Facebook del ddM queden oberts però sense actualització. I tota la informació queda a lliure disposició. Perquè la feina documental feta és ingent, especialment per la música emergent catalana i maresmenca. Hem vist néixer bandes que ningú sospitava on arribarien com La Pegatina o Els Catarres. O hem descobert uns Mishima quan encara no havien emergit de l’underground. O hem entrevistat intèrprets de primera línia com Llibert Fortuny, Gerard Quintana o La Troba Kung-Fú. O enregistrat les melodies jamaicanes de The Wailers, el saxo de Maceo Parker o l’extraordinària veu de Sílvia Pérez Cruz.

El Diaridelamusica.com s’ha passejat per les graelles de televisions com Maresme Digital, Televisió de Mataró, m1tv o La Xarxa. També per ràdios, des de Mataró Ràdio, Ràdio Premià de Mar, RTV Calella o Ràdio Arenys. O mitjans escrits, com Capgròs o El Tot Mataró. Fins i tot en altres portals web, com Enderrock.cat. El ddM ha volgut estar a tot arreu on se l’ha demanat. També hem treballat amb moltes sales de les que no em vull oblidar. Des de les Cases de la Música, començant per la de Mataró i els amics de Visual Sonora, fins a Privat, Lasal o el Foment Mataroní. També hem treballat amb festivals; des de l’inVICtro fins al Cicle de Músiques Tranquil•les de Mataró, passant pel Poesia i + de Caldes d’Estrac o la Fira de Música al carrer de Vilaseca. Els companys de viatge són molts. Aquestes línies també han de servir per això. Per donar unes gràcies molt grans. Hem fet possible el projecte durant anys gràcies a jun munt de complicitats, favors i confiances. Malgrat sentir una certa tristesa i nostàlgia al dir adéu, també tinc la sensació d’estar acomplint la dita que diu que “està bé allò que bé acaba”. Agraït i amb la feina feta amb molta gent.

Ara seguim. Ens retrobem de seguida. Tanquem un projecte però mantenim l'entusiasme i les ganes de la gent de Clack. Encarant nous reptes amb la música al centre de la narració. I sobretot, continuant explicant històries. Perquè la música, en realitat, crec que és això: res més que una diversa i gran biblioteca plena d’històries extraordinàries i belles. Com el Diaridelamusica.com.

Salut i molta música!

[Article publicat aquest 30 de setembre al Diaridelamusica.com com a Director del portal musical]

Sintonitzant amb la #FiMTV

Començo tres dies de televisió social temàtica: la #FiMTV (que podreu seguir des d'aquí). Una aventura audiovisual que vam començar l'any passat i que enguany repetim amb la bona gent de la Fira de Música al Carrer de Vilaseca. M'agrada la música i m'agrada la televisió. Per tant, aquesta feina sembla feta expressa per a mi!
La #FiMTV és un recull de diferents peces audiovisuals de curta durada pensades per a explicar en directe què està passant al certamen de Vilaseca. I l'experimentació i la llibertat creativa estan a primera línia del que plantegem. A sobre podeu veure una peça que vam gravar amb els companys de Premià de Mar Coriolà en un tren de rodalies de la R1 de Renfe. 92 segons de música en directe microfonada i en pla seqüència. Feia temps que volia rodar en un tren de la nostra línia ferroviària.
Doncs això. Que sintonitzo amb #FiMTV com a director audiovisual. Ens hi veiem durant tot el cap de setmana.