Art. Madrid. Eclosionar. Objecte.

Coincidint amb la Fira ARCO, les amigues Aida i Malú organitzaven la mostra Room Art Fair, una de les diverses fires off que conformen l'escena alternativa al voltant d'ARCO, i que han acabat sent cita imprescindible pels amants de l'art contemporani. Dos o tres de dies a ARCO i un parell de dies visitant totes les fires, mostres i firetes off sembla que és la tònica que s'ha imposat gràcies a iniciatives com la de les meves antigues companyes del Màster en Producció i Comunicació Cultural.

La meva feina va ser rodar un video de resum de l'esdeveniment. La Room Art Fair es desenvolupava en un hotelet de la Plaza de Santa Barbara, i ocupava totes les habitacions de les dues primeres plantes. Una manera molt original perquè col·leccionistes, col·lectius i galeries d'arreu de l'estat i algunes d'europees puguin aterrar a Madrid durant aquests dies d'excitació artística. Em vaig entusiasmar filmant les peces de la galeria California de Sevilla, colorista i gamberro, o la pulcritud juvenil del projecte artístic de la plataforma cultural La Grieta, La Colmena, que es presentava en una habitació del primer pis. Allà em vaig enamorar amb un sorprenent Francisco Javier Ruiz Montero, amb una reinterpretació de la memòria mediàtica fotogràfica a través del joc i la reconstrucció personal i la computació algorítmica. Cada habitació era una petita sorpresa.

Va ser un cap de setmana complet, on vaig aprofitar per anar a veure l'exposició Miró y el objeto al Caixa Forum de Madrid. A partir dels anys setanta, Joan Miró ja considerava l'objecte i l'art brut una mica l'estació final de la seva obra. La fotografia que acompanya aquest post ho explica. Un tapís estripat i mig cremat. Miró, desenganyat, criticava el mercadeig en que sovint es convertia la seva pròpia obra, malgrat ell mateix. En parlàvem, d'això de l'amor a l'art, amb l'Eli i l'Alba, fent uns xurros al diumenge en un bar popular de Carabanchel, aprop del Manzanares. Ells, autèntics promotors de l'underground madrileny, em parlen sempre dels seus videoclips surrealistes amb regust de VHS, els seus concerts inacabables en magatzems de botigues de còmics i les seves il·lustracions pop mesclades amb influències manga. Tot són senyals per entendre que l'art o està viu i cohesiona o no acaba de servir.

Les arts visuals en plena eclosió. I una idea permanent. L'art que transforma, que commociona, que emociona. L'art en moviment. Aquesta va ser la lliçó de viatjar a Madrid.

[Fotografia d'una de les obres a Miró y el objeto, Caixa Forum de Madrid feta per E.Aymerich]

Resum de l'any (2) Universitat a les dues bandes

A classe escoltant sobre prosumers i interfícies. #MasterCultura #fb

Una foto publicada por @eloiaymerich el Ene 1, 2014 a la(s) 4:53 PST

Aquest any m'he dedicat a rebre classes i a donar-ne. Després de set anys tornava a ser estudiant en el Màster universitari en Producció i Comunicació cultural de la Universitat Ramon Llull. Una experiència emocionant i increïble, que m'ha fet retrobar el plaer de la lectura apassionada, la biblioteca, les carpetes i les escapades amb les companyes de classe. Els cafès de mitja tarda, barrejar-me entre les noies que no volen anar a classe i es queden criticant al bar de la facultat de comunicació. Compartir cerveses a les mitges parts. Ser confós per un nano de vint-i-tants matriculat a Cinema i Televisió. Paral·lelament he repetit, amb més ganes que mai, l'encàrrec docent de professor al Tecnocampus. Tornar, amb el nou curs, a posar-se davant de dues assignatures del Grau en Mitjans Audiovisuals i intentar transmetre i ensenyar. En vaig parlar a l'arrencar el curs, al febrer. L'any de la universitat a les dues bandes ha estat duríssim. I una autèntica lliçó. He estat setmanes anant a classe de dilluns a divendres. He acabat desenes de dies rebentat, després d'un dia qualsevol de tardor, hivern o primavera de començar a les vuit del matí impartint Televisió al Tecnocampus davant setanta alumnes i acabar el dia a quarts de deu del vespre escoltant una lliçó magistral de cinema postmodern de la mà de Fernando De Felipe, per exemple. Entremig vuit hores de feina a la productora. Hem fet el que hem pogut. En alguns moments he rumiat si no em posava massa al límit. En tot cas, estic aprenent moltíssim. Algun dia, llegint Sloterdijk o Sassoon, he plorat. Mig de felicitat, mig de cansament, mig d'astorament. Per veure quantes coses ens queden per aprendre.

Fronteres pendents

Gairebé sempre pensem  que les nostres històries són diferents. Que són úniques. Que no acabaran malament. Que malgrat tot, tindran l’atzar, la fortuna i la trajectòria precisa que evitarà que aquestes nostres històries acabin en hecatombe completa. En naufragi del Titanic. En avió desaparegut del mapa del radar en algun indret de l’Oceà índic. I malgrat pensar que som diferents, alguna cosa impossible d’entendre ens arrossega a viure com tothom. Acabem vivint petits, pragmàtics i enlluernats en els marges d’unes fronteres marcades per les grans decisions vitals que no ens permetrem prendre.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) explica amb Dies de frontera (Proa, 2014) la història de dos personatges, en Pau i la Teresa, que conviuen feliçment en parella en un pis de lloguer a la Figueres del 2013. Dues persones que en la línia que voreja els trenta-i-molts i els quaranta-i-pocs entren en crisi per una infidelitat d’ell.  Això desencadenarà una catarsi, un trencament de la relació, que els portarà a tots dos a reflexionar i a enfrontar-se a totes les aduanes pendents.

La obra, guanyadora del Premi Sant Jordi 2013, és una història coral, allargassada i construïda en base a un collage d’èpoques i moments que van des de finals dels setanta fins a l’actualitat. Un anar i venir permanent, com qui salta d’un video a l’altre del Youtube. En ella veiem al detall les vides d’en Pau i la Teresa. Descobrim els seus orígens familiars, les seves relacions amb els amics i germans, les seves vocacions, i sobretot, les seves renúncies. Perquè Dies de frontera és també una enumeració de les renúncies –a no perdonar, a recordar, a lluitar, a fer-se gran, a les obligacions.

Els protagonistes de Dies de frontera són el paradigma d’una generació concreta, la nascuda a finals dels setanta. La generació que el propi autor denomina “la última generació”; la que ja no ha viscut la joventut veient néixer Raimon o Jimi Hendrix, sinó escoltant Sopa de Cabra o Oasis.. Una generació que s’ha quedat atrapada en una zona franca sense saber massa cap a on creuar totes les fronteres pendents. I l’eterna sensació d’arribar tard. Tard a estabilitzar-se econòmicament –el retrat de les bambalines dels instituts de secundària des de la òptica d’en Pau com a professor interí és demolidor- o a construir alguna cosa per sempre –l’enorme pes del tenir fills plana durant tota l’obra en la jove parella. “Tenir fills? Aiaxò encara no toca” diria relaxat en Pau des d’una terrassa de la Rambla de Figueres o la Teresa fullejant un llibre d’artista en una galeria d’art del call de Girona.

Menció a part mereix la construcció de la geografia de la frontera que tant bé desenvolupa Pagès. I no només perquè sigui empordanès. L’atlas literari de la novel·la es desplega en aquesta desconeguda zona fronterera, a voltes amb noms francesos, que es mou del Castell de Sant Ferran de Figueres fins a la Jonquera i Els Límits. I ens ensenya una visió concreta i personal d’un Empordà que és absolutament real però allunyat de la visió de postal a la que ens han acostumat els anuncis d’Estrella Damm. Ni Cap de Creus ni Cadaqués ni la badia de Roses. Ni barbacoes edulcorades ni passejos amb veler en un Mediterrani blau marí. Veurem una comarca amb el vestit girat i les faldilles aixecades, que impúdicament mostra cartells il·luminats amb neó, hipermercats a peu d’autopista, benzineres abandonades, elefants roses, botigues de cigars i licors barats, hotels de carretera, self-services Allyoucaneat, zones d’aparcament plenes de turistes francesos i sobretot, el soroll de l’AP7 que amb els seus llums il·lumina una història amb forts signes de desorientació per part dels seus protagonistes enlluernats, ensimismats, enganxats en l’anar fent. Per cert. No hi ha bosquets entranyables de l’Empordanet de Josep Pla, sinó el rastre del gran incendi del 2012 va calcinar part de la comarca. Aquests són els límits dels quals sembla que els personatges no siguin capaços de sortir.

Pagès Jordà manté amb Dies de frontera una personalíssima i postmoderna mania que ja el va popularitzar amb el seu darrer llibre Els jugadors de whist (Empúries, 2009): les referències a la cultura pop. En molts moments sembla que estiguem llegint un guió cinematogràfic o fins i tot un bloc de notes d’autor o un story board. La novel·la està escrita amb una prosa directa i fotogràfica. I sorprèn l’estructura: construïda a partir d’un centenar llarg de petits capítols que mesclen el diàleg teatral, l’enumeració de pàgines de Facebook, exercicis d’interpretació dirigits al lector o recreació de converses de WhatsApp. L’aire pop senyoreja la novel·la. I ho fa d’una manera natural i incrustada en les paraules. Com ara arrencar el primer episodi amb una cita del músic de La Bisbal d’Empordà Mazoni. O descriure una amant d’en Pau amb cent caràcters -“aquella noia no parlava, tuitejava. Exhalava frases d'un màxim de dues línies, fosques i contundents”. O citar els versos de Moustaki al darrer capítol, enmig d’un restaurant i una ampolla de cava. Ens trobem davant un àlbum de cromos pop. I malgrat tot, la història és trista, de coses pendents.

A Dies de frontera es diu que en Pau és més de mapes i la Teresa és més de música. Però això no importa quan parlem de fronteres. Els mapes i les músiques de les seves vides estan plens de fronteres. El silenci, els límits, les pors, els cansaments, les mares, les expectatives o les renúncies. Les fronteres pendents acumulades són tantes que no sabrem mai si seran capaços de traspassar-les.

[Exercici de Periodisme i crítica cultural sobre Dies de frontera (Vicenç Pagès Jordà, Editorial Proa 2014)]

Les ciutats que estimen la cultura (Barcelona-Mataró-Bristol)

A principis de mes vaig tenir el privilegi d'assistir a una de les sessions de l'espectacle Impromptus que la Companyia Circ Teatre Modern va estar representant al Mercat de les Flors. La peça circense estava inclosa dins el cicle Circ d'ara mateix, que volia reivindicar el circ que es fa a Catalunya, que malgrat les circumstàncies actuals, ofereix una creativitat i una talla comparable a qualsevol altra escena europea.
A Impromptus hi vaig veure artistes coneguts. Acròbates i maquinistes com en Benet Jofre o músics i cantants com en Fèlix Cucurull. Parlo d'aquests dos concretament perquè sé que ells han format part del col·lectiu de creadors que a Mataró han impulsat l'escena del circ local, primer a l'antiga fàbrica de paper Can Fàbregas del carrer Lepanto i ara a Can Fugarolas, al carrer Tolón del barri de l'Havana. Això em va portar a pensar sobre com una ciutat està disposada o no a estimar la cultura que s'hi fa.

Relligo aquesta carpa de circ amb trapezis, guitarres i salts mortals ubicada a la falda de Montjuïc i em trasllado a Bristol, on he passat uns dies d'aquesta Setmana Santa. La ciutat, famosa per ser el bressol d'un dels grans de l'art urbà global, Banksy, és un exemple de com un territori pot utilitzar la cultura de forma integral en les seves voluntats d'explicar-se. La ciutat està convençuda que la seva cultura és riquesa. No només per generar rutes guiades pels principals graffitys dels seus carrers o perquè les botigues de disseny contemporani, art urbà, skate i moda hipster es fusionin amb l'aura del llegendari pintador de parets. Sinó sobretot perquè Bristol demostra cada dia que estima la cultura que s'hi fa. I ho fa respectant i no esborrant les pintades als murs que per milers es multipliquen als espais públics (fins i tot els està catalogant a la web municipal). O ho fa promovent la cogestió d'espais ocupats, rehabilitats i ara autogestionats on hi actuen bandes locals i hi punxen djs de la rica escena local del reggae, el jungle o el brokecore.

Sovint penso que l'economia del talent que mica en mica s'està imposant a la majoria de ciutats mitjanes de l'Europa Occidental s'ha de construir amb els creadors, emprenedors culturals i pensadors com a base imprescindible. Haurà de ser així. De fet, està ja sent així. Però la corporació local, el council o ajuntament, ha de tenir-hi un rol important perquè la transició sigui ràpida, òptima i sobretot, compartida i respectant els principis d'equitat, participació cultural i visió a llarg termini i transversal. La ciutat ha d'estimar la cultura. Però ho ha de demostrar. I em sap greu veure que un espectacle de circ pensat, assajat i inspirat a cent metres de la Platja del Callao de Mataró s'acabi estrenant a la falda de Montjuïc de Barcelona. No vull dir que no haguem d'assajar a un lloc i estrenar a un altre, esclar que no. Però el fet concret és que Impromptus ha marxat de Mataró a Barcelona perquè a la capital del Maresme encara ens falta travar, relligar i sobretot, estimar més la nostra nova cultura.

[Fotografies: pintada de Banksy en un carrer de Bristol amanida per aportacions anònimes d'altres artistes urbans (feta per Eloi Aymerich)]

La vida encapsulada

La vida es pot encapsular en una paranoia d'amfetamines i somnis truncats dins un pis asfixiant de la Plaça Lesseps. La vida es pot convertir en una gincama d'atracaments i ombres perseguint-se pels carrers de Barcelona a la matinada. La vida es pot assemblar a un xute de cavall de mala qualitat comprat a les portes del barri xino. Fèlix Pons ha adaptat l'obra de Roberto Bolaño i A.G.Porta "Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce" i l'ha convertit en un autèntic viatge al fetge d'una parella de joves bohemis atracadors que intenten sobreviure en una Barcelona preolímpica irreconeixible.

Entre cançons de The Doors, cigarretes i ampolles de vodka, Nao Albert i Clàudia Benito ens arrosseguen a un moment del país molt concret. Després d'una agitada revolució, els estertors de l'anarquisme, el pistolerisme i el desencís democràtic deixen una generació sencera a la palestra. Ell, un aspirant a escriptor d'aires beat. Ella, una sudamericana sense ofici clar de la qual mai sabrem si ve d'Argentina o Xile, i que reconeixem com a guspira de tots els mals de l'obra. Els diàlegs ens porten al Bolaño més visceral i iniciàtic, però també ens reporten l'existència del malaguanyat A.G.Porta, del qual poc més es va saber després d'una lleugera trajectòria durant els vuitanta.

La peça dirigida per Pons apunta a ser una de les obres més brillants del teatre independent barceloní de la temporada. Albert i Benito es mouen com peixos en l'aigua dins la peixera que es construeix al voltant d'un suposat dormitori del pis franc on s'amaguen la parella. L'ambient tèrvol i desencisat contrasta amb l'enorme vitalitat dels personatges, que recorden -o fabulen, mai se sap del tot- una història de pistoles, assassinats, violacions i excessos. També una història de somnis truncats. Perquè si d'alguna cosa parla aquesta obra és de la desorientació de dos joves -perquè no deixen de tenir vint-i-tants-llargs que busquen en una vida al límit alguna cosa que els manca. Els somnis es poden construir també en un estat etíl•lic, després de follar salvatgement en un llit amb els llençols sense canviar durant setmanes i tacat de cervesa i suor.

Els somnis, malgrat tot, sempre són somnis. L'epíleg del protagonista marxant a París ens recorda que no tot queda a Barcelona. I la ciutat, aquí, ens és pintada com un claustre, com un convent de clausura, com una olla a pressió. De la vida encapsulada als somnis a l'estranger. Quina gran paradoxa, veure que Bolaño i Porta ja sabien veure el destí dels nostres joves que trenta anys després, cansats dels excessos a la ciutat vella, partiríen a complir els seus somnis nord enllà.

La Jota, el Dixieland i Jack Johnson.

Avui és diumenge. I el diumenge al matí és un dels pocs moments de la setmana en que puc ordenar i repassar els meus apunts del Màster universitari en Producció i Comunicació Cultural que estic estudiant, buscar que no hi hagi cap correu electrònic extraviat o de forma serena mirar la meva agenda que m'espera en les properes setmanes.

Una de les tasques amb les que més disfruto és la de coordinador la programació musical del nostre espai cultural, El Públic. Jo planifico i després conjuntament en la comissió rectora de coordinació del projecte cultural amb en Joan i en Xandri acabem de confirmar o rectificar. La veritat és que sempre em deixen fer el que els hi proposo. És un luxe treballar així. Se'n refien molt. En la programació intento sobretot, respondre a tres grans línies. La primera té a veure amb música de casa nostra. Del territori, que en diem. Que conjunts de Mataró i el Maresme, així com del Vallès Oriental, tinguin el nostre petit escenari de 4 metres quadrats com a referència per a presentar-hi discs, noves cançons, nous formats innovadors o donar-se a conèixer. La segona es refereix a la llengua catalana. Som un espai catalanista. Ens estimem la nostra cultura en la seva complexitat, però especialment l'idioma que permet que el poeta Josep Pedrals ens reciti uns versos, Bernat Puigtobella ens analitza el panorama cultural del país o que Dídac Rocher canti a Espriu. Intento que regularment part de les melodies dels recitals es cantin en català. Per normalitzar-la. Per reivindicar-la. Perquè continuen faltant espais on sense treva soni la música en directe cantada en la llengua de Rodoreda, Porcel o Punsola. I finalment la tercera és una línia molt més complexa. El compromís. Què podem entendre per compromís? No només es tracta de portar a en Cesk Freixas versionant Lluís Llach. O que Les Sueques reinventin el rock en forma de cabaret. Es tracta d'un compromís profund, seriòs, pensat. D'anys, de militància. O d'experimentació, de risc. I en això El Públic també ha de ser un suport. De fet les properes Músiques Tranquil·les tindran molt aquest concepte, en alguns dels recitals que estem preparant.

Resulta que el proper 22 de desembre vindrà a cantar en Darlas Qwart, alter ego del mataroní Carles Duart [event al FB i a la web]. Ell fa cançó tranquila, pop lleuger que se'n diu ara. Canta amb una proximitat melòdica a les composicions dels grans del surf-song californians, com Jack Johnson, per exemple. Està apunt de treure nou disc, i vindrà acompanyat d'en Jordi Esquerra a la guitarra i Albert Manté a les percussions. Tots dos músics també han vingut ja a El Públic. En Jordi amb Good Time, i l'Albert amb Sambra Brothers. És el que deia abans. Generar espais regulars, no fogonades puntuals. Llocs estables. En Carles és un d'aquests músics persistents. Humils i treballadors. Amb un somriure a la cara permanent. I el programam molt orgullosos. Perquè és de Mataró. Però sobretot, perquè ho fa molt bé. I coincideix amb aquesta idea primera d'editorial de programació: el territori.
El dia 2 de gener muntem amb l'amic Ivó Oller i tots els músics de l'Associació Jazz Maresme una Christmas New Orleans Party [event al web d'El Públic]. Serà una espècie de show jazzístic fora de les habituals jam sessions que programem cada primer dijous de mes. Serà tot un invent a partir del concepte Dixieland. Versions de nadales, col·laboracions sorpresa, alguns dels millors músics de jazz de la comarca. Vincular el nostre Nadal de caganers i Sant Esteve amb el christmas més global. Es tracta d'això. De provar. D'experimentar amb fòrmules noves. I això lliga per mi amb aquesta idea de compromís.
I el 26 de gener serà un dia molt important. Una de les apostes d'aquest curs 2013-2014 era poder fer venir cicles d'abast nacional a Mataró a través del nostre escenari. I ho hem aconseguit. El Circuït Folc, impulsat pel Centre de Cultura Popular i el Grup Enderrock, aterrarà a El Públic amb dos molt grans: Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil [event al web d'El Públic]. La seva aposta per la música valenciana, amb un impecable historial de recuperació del patrimoni musicolingüístic que passa per les jotes o els fandangos els fan punta de llança de la música tradicional cantada en català a tots els Països Catalans. Un autèntic luxe. Un moment molt especial per mi, ja que Gil és qui a través del seu disc Orgànic amb el que vaig descobrir que el folk podia ser nova música per explicar moltes coses. Per tant, un concert que s'engloba clarament en una línia de programar música en llengua catalana.

En poc més de trenta dies tres cites musicals diverses però complementàries.Territori, llengua i compromís. Els eixos que aquest matí de diumenge he tornat a veure clars. De Jack Johnson a la Jota. Encaramelat pel Dixieland. Un recorregut al que nosaltres trobem sentit i que sobretot, volem compartir. Amb els músics i amb tota la gent que d'una manera o altra, de forma militant o puntual, fan possible la programació de música en directe d'El Públic.

[Fotografia feta des de l'escenari mentres muntàvem l'equip de so abans que arribés Núria Graham a fer el seu concert. 17 de novembre del 2013].

Manresa-Cultura-Nuvol.com-Bibiana

Dissabte vaig anar a la Fira Mediterrània de Manresa. Hi vaig oferir una conferència-speed meeting de quinze minuts titulada "La música que es veu i s'escolta: de la televisió a l'iphone". Sabeu que dues de les meves grans dèries són la música i l'audiovisual connectat (televisió, cinema, documental, webtv). Vam estar parlant força estona sobre com l'audiovisual s'està traslladant ràpidament cap a nous paradigmes en l'espai musical. Gent coneguda i gent desconeguda de la Fira, que diàriament es troben en el debat sobre com els nous accessos a la cultura -totalment digital- i els múltiples suports -smartphones, tablets, laptops- estan refent el paradigma del video musical. En parlo en profunditat a força articles a Enderrock.cat, com a "Reinventar-se o morir", "La febrer videoclipera" o "Del videoclip al curtmetratge". Vaig acabar defensant que bona part del que passi amb la música, amb l'art sonor, serà cosa dels propis agents del sector però també dels seguidors, de la comunitat. Quina paraula, comunitat. 

Això em lliga a pensar que alguna cosa profunda i severa s'està movent en la cultura de base. Això ho parlàvem dimecres en l'acte que vaig presentar a El Públic, amb Bernat Puigtobella, editor de Núvol.com, el diari digital de cultura més important del país. Vam parlar sobre els brots verds culturals del Maresme. De la Fundació Palau d'en Pere Almeda a Caldes d'Estrac a la llibreria Dòria Llibres de la Núria, a Mataró.  De la presència "transhumant" de l'Hotel Elèctric a la Casa de la Música. D'editorials, de galeries d'art, de mitjans de comunicació. De sarsuela, de gravat, de poesia, de pintura, de concerts de petit format.

Una de les idees mare és que la mutualització de la cultura és una evidència. Que la cultura torna a mans de la societat civil, d'on crec que no hauria hagut de marxar mai tant com n'ha acabat marxant els últims 25 anys. Que l'administració pública segurament havia pres el control de forma excessiva sobre el que es produïa, s'exhibïa o es difonia. I ara ens adonem que tenim un ecosistema cultural local i comarcal -territorial, en definitiva- que com a molts altres llocs de Catalunya s'està reinventant de dalt a baix amb un paradigma clar: no hi ha diners públics o molts menys. I encara un altre que vam identificar, encara més bèstia: o ens ho fem nosaltres o això no ho farà ningú. Autogestió. Autoorganització. Cooperació. Diàleg. Tramar xarxes. Com deia a l'acte, "tramar complicitats". En Bernat parlava de "guerrilla cultural". Potser és això. Tornen els temps de les guerrilles.

Aquests dies la Bibiana Ballbè torna a ser acusada de frívola per dir que la televisió no ha de ser profunda, sinó sexy. En Joan M. Minguet escrivia precisament a Núvol.com sobre aquesta polèmica. Té força raó. És una frivolitat dir que la cultura ha de ser poc profunda i sexy. La televisió ha d'ensenyar una cultura d'una realitat edulcorada, superficial i sense vinculació social explícita? Crec que no. Si som en temps de guerrilles serà per alguna cosa. Serà perquè hem de tornar a reivindicar amb molta força valors que havien quedat guardats a la vitrina, al calaix o en el pitjor dels casos, a les golfes.  Deia en l'article en Joan "que l'art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma". Doncs això. Toca picar amb el martell de l'art i la cultura per fer la realitat com més ens agradi. Tot i que a mi la Bibiana em caigui força simpàtica.


[Fotografies: la primera Bernat Puigtobella, Editor de Núvol.com i jo a l'acte de dimecres a El Públic (feta per Judith Vives), la segona jo a la sessió de dissabte a l'Espai Networking Pro Sessions de la Fira Mediterrània de Manresa (feta per Joan Salicrú)]