Dissabte. S'alcen columnes de fum negre. És un dissabte de tardor a la tarda
i entre els llums elegantíssims de Nadal que van obrir la setmana passada es
veu clarament la fumata fosca que arriba del nord de la ciutat. Els gilets
jaunes estan de protesta als carrers.
Ens arribem, apressats pels sorolls, les corredisses i els crits fins a
Jeanne d'Arc. "Han tancat la parada de Metro", crida una senyora
jubilada amb una armilla groga i una màscara d'aquelles que et fan posar al
centre d'atenció primària quan tens la grip. L'ambient fa pudor de cremat.
Peuple leve toi! diu una pintada damunt l'asfalt del Boulevard de Strasbourg.
Al costat, restes fumejants de contenidors. Uns metres enllà, girant la
cantonada, hi ha l'estació d'autobusos. Flames de tres metres molt lluny. Una
munió de gent. Una munió d'armilles. Gent de totes les edats. Criden. Una
bandera de la CGT i una d'occitana onegen, llunyanes, entre nosaltres i el foc.
Un grup d'encaputxats aixequen el terra i agafen llambordes apressadament. La
gent fa fotos amb els mòbils. A terra hi ha molts cartutxos buits de gas
lacrimògen. Em raspeja el coll i em couen els ulls. Marxem. Primark, Lafayette,
Druni. Tots els grans magatzems d'Alsace Lorraine tenen les persianes abaixades.
Al davant, em sorprèn, desenes de persones fan cua esperant la reobertura com
si no s'adonessin que a cent-cinquanta metres es reparteix estopa, pedrada i
gas.
Diumenge. Sirenes. Rue de Metz tancada al trànsit d'urgència. Una parella
solitària de policies municipals fan senyals apressats als cotxes i autobusos.
Fan cara d'espantats. Més sirenes. Jaune partout diu una pintada fresca en una
persiana la costat del riu. El mercat de Nadal està tancat per prudència. París
ha cremat. Els carrers del centre estan menys concorreguts que de costum.
Passant el Pont Saint Pierre un helicòpter de la policia passa volant baix i
sobrevola el Garona, cap a Compans Caffareli. La gent es para i el mira, amb
temor i admiració. Alguns baixes de les bicicletes.
Dilluns. Al matí l'ambient és elèctric. Palais de Justice protegit per
tanques. Palais Royal es lleva amb una vintena de policies a la porta. Alguns
amb escuts. La Prefecture del Departement Haute-Garonne tancada amb pany i
forrellat. A les escales d'entrada, una dotzena d'antiavalots. Crec que no entenen
què hi fan. Hi ha un silenci incòmode, aquí, a tocar del Jardin Royal. El Grand
Rond també està tallada al trànsit.
Al migdia, a prop de Saint Aubin se senten udols i xiscles. Trencant la
rutina d'un dilluns feiner plujós, els oficinistes que han sortit a fer el
dejeuner i els repartidors de beguda i menjar amb les seves camionetes.
Centenars d'adolescents passen corrents, com un miratge. Molts vestits de negre.
"Les lycées sont bloqués" em diu excitada una adolescent amb un
mocador blau elèctric al cap, sense parar de córrer.
El mercat de Nadal de Capitole ha tancat abans d'hora; al matí hi ha hagut
incidents amb els gilets jaunes. Unes tanques metàl·liques de l'altura d'una
persona tanquen el perímetre. Des de dins una segurata em mira mentres es
mossega les ungles. El seu walkie-talkie no deixa d'emetre instruccions en
francès d'altres segurates. Jaune partout. Només fa falta posar-se una armilla.
La segurata em continua mirant. Jaune partout. Això anirà a més.
Dimarts. A primera hora del matí arribo en bicicleta al campus de la
universitat. Em creuo la Lorreine al passadís del grup de recerca. "No ho
saps? El metro no funciona. Els autobusos i el tramvia també han deixat
d'operar. Hi ha diverses columnes d’estudiants per tota la ciutat!”. De fons,
se senten sirenes tot el matí. Algunes rotllanes d’estudiants al campus, a prop
de la cafeteria, criden a aturar classes. Em truca la Maria ben dinat. Saint
Cyprien, el nostre barri, ara mateix és un A twitter veig el mercat on comprem
la verdua envoltada per gasos lacrimògens. A l’avinguda on tenim la pizzeria
preferida uns antiavalots avancen picant les porres amb els escuts. Davant del
taller on portem a arreglar les bicis, a Avenue Etienne Billière, els
manifestants despleguen en tot l’ample una barricada en flames.
La nit, humida i freda, summeix el barri en un ambient inhòspit. Sonen sirenes
enllà. Des del balcó se senten clarament els crits. Una motocicleta amb dues
persones passa volant Rue Cugnaux. El que fa de paquet enarbora una bandera
francesa que amb la velocitat de la moto oneja preciosa sota les faroles
taronges.
10 de desembre del 2018
4 de desembre del 2018
Cartes de Toulouse: Armistice (II)
Centenari de l'Armistice, l'armistici, la signatura de la pau entre els Aliats i l'Imperi Alemany l'onze de novembre del 1918 al bosc francès de Compiègne. S'acabava la primera guerra mundial al front occidental europeu. El Capitoli, el bellíssim edifici que acull l'Ajuntament, s'ha engalanat amb banderes tricolor a cada finestral. Sembla, malgrat tot, una celebració feliç. En algunes pastisseries de Rue Taur o Rue Pergamineurs aquests dies es combinen els brioixos i els bombons amb uns pastissets allargats amb colors vermell, blanc i blau al damunt. Em diu un venedor que van farcits amb crema de llet.
De camí cap a la universitat, cada matí passo amb bicicleta pel costat l'école maternelle Billieres, al barri de Fontaine-Lestang. És un carrer tranquil, el Henry Desbals. Nom, per cert, d'un resistent antifeixista tolosenc. Davant d'aquesta escoleta hi ha la plaça Odontine Vigneau. Minsa, amb uns quants plataners de fa molts anys i uns quants bancs per seure. Una placeta discreta, arrambada al costat del carrer. Allà hi ha un monument-aux-morts, com en diuen a França. Al monument dels morts hi ha anotats 44 noms. És un monument més aviat petit, de tres metres i escaig d'alt. De pedra blanca. Hi llegeixo els noms, marcats a la roca. Alazet, François. Foreste, Ernest. Laffont, Marius. Pratmarty, Etienne. Prome, Simon. Igot, André. 44 noms de nois joves, amb tota la vida per endavant en un barri popular i rural del marge esquerre del Garona dóna dimensió del drama. M'assec en un banc de la placeta. És mig matí, fa sol, i aquest novembre és poc rigorós. S'hi està bé. De fons, se senten els nens i les nenes jugant. És l'hora del pati.
Al vespre del cap de setmana del nou, deu i onze de novembre es projecta damunt l'ajuntament un mapping amb imatges d'arxiu de les trinxeres i una música instrumental grandiloqüent molt dramàtica. Els turistes, distrets, se'l miren. I s'hi fan selfies. Al final del video es projecten uns versos del poema Si je mourais là-bas, de Guillaume Apollinaire. Passen les lletres. Lentament. I jo penso no en el Capitole, no en aquest mapping ni en la música que ressona en tota la plaça quadrilàtera. Penso en els 44 noms dels enfants de la patrie escrits en el monument de Fontaine-Lestang. I penso si queda algú que els hi recordi la cara. La cara d'enfants donada a la mort absurda per la Patrie. Si després de les germanes, els pares, els fills, les dones, encara queda algú que es digni a posar cara i vida a tanta sang centenària...
Ô mon unique amour et ma grande folie / La nuit descend/ On y pressent / Un long destin de sang
De camí cap a la universitat, cada matí passo amb bicicleta pel costat l'école maternelle Billieres, al barri de Fontaine-Lestang. És un carrer tranquil, el Henry Desbals. Nom, per cert, d'un resistent antifeixista tolosenc. Davant d'aquesta escoleta hi ha la plaça Odontine Vigneau. Minsa, amb uns quants plataners de fa molts anys i uns quants bancs per seure. Una placeta discreta, arrambada al costat del carrer. Allà hi ha un monument-aux-morts, com en diuen a França. Al monument dels morts hi ha anotats 44 noms. És un monument més aviat petit, de tres metres i escaig d'alt. De pedra blanca. Hi llegeixo els noms, marcats a la roca. Alazet, François. Foreste, Ernest. Laffont, Marius. Pratmarty, Etienne. Prome, Simon. Igot, André. 44 noms de nois joves, amb tota la vida per endavant en un barri popular i rural del marge esquerre del Garona dóna dimensió del drama. M'assec en un banc de la placeta. És mig matí, fa sol, i aquest novembre és poc rigorós. S'hi està bé. De fons, se senten els nens i les nenes jugant. És l'hora del pati.
Al vespre del cap de setmana del nou, deu i onze de novembre es projecta damunt l'ajuntament un mapping amb imatges d'arxiu de les trinxeres i una música instrumental grandiloqüent molt dramàtica. Els turistes, distrets, se'l miren. I s'hi fan selfies. Al final del video es projecten uns versos del poema Si je mourais là-bas, de Guillaume Apollinaire. Passen les lletres. Lentament. I jo penso no en el Capitole, no en aquest mapping ni en la música que ressona en tota la plaça quadrilàtera. Penso en els 44 noms dels enfants de la patrie escrits en el monument de Fontaine-Lestang. I penso si queda algú que els hi recordi la cara. La cara d'enfants donada a la mort absurda per la Patrie. Si després de les germanes, els pares, els fills, les dones, encara queda algú que es digni a posar cara i vida a tanta sang centenària...
Ô mon unique amour et ma grande folie / La nuit descend/ On y pressent / Un long destin de sang
Subscriure's a:
Missatges (Atom)