Any nou

Acabem un any i en comencem un altre. Un any de vertigen que marxa. Un any que arriba que s'apunta extraordinari. Hem deixat enrere coses. Algunes importants, com El Públic. Però com sempre diu la meva àvia, només pots obrir noves portes si ets capaç de tancar-ne d'altres. Hem tancat amb una barreja de tristesa, nostàlgia i esperança. Crec que això també deu ser madurar una mica. Les contradiccions. També n'hem obert de noves. L'oficina de la nostra cooperativa Clack al Cafè de Mar. O el documental Polifonia Vasca. O espectacles audiovisuals com VArecital, espots per l'Assemblea Nacional Catalana o el Dia Mundial de la Televisió o projectes com Avui Ovidi.

En aquest nou any no em marco molts propòsits. Deixar exposats, ordenats i polits els meus projectes pendents en una estanteria ben visible, al menjador lluminós, i tenir-los presents. Reordenar el meu temps quan un nen de cinc mesos et reclama cada gram de la teva energia. Saber esperar. Saber estimar. Intentar, com deia Almudena Grandes, viure sense tenir por. Fer una pila de llibres a l'estudi pendents de llegir. Mirar més als ulls d'en Simó. Continuar treballar en coses que m'agradin. Viatjar a París, a Berlín, agafar algun ferry. Anotar Joan Peiró, Josep Palau i Fabre o Cesc Freixas a la meva llista de persones a qui he passat el meu rasclet d'artesà audiovisual.

Hi penso. Serà un any nou ple de projectes antics, no pas nous. Any nou i idees velles. Any nou i memòries. Any nou només comprensible recollint totes les coses que ens empenyen des del darrera. Any nou amb la Maria en Simó agafats a les meves mans. Any nou per ser una mica més dignes.

Avui Ovidi: gràcies.

Ahir a la nit, quan havíem recollit, eren passades les dues de la matinada. Havia plogut i al terra de l'acera de Móra d'Ebre s'evaporava l'aigua.En Marc feia 27 anys. I ho havíem de celebrar. Al Freeman vam brindar per la vida amb cerveses i gintònics. Molt més tard creuàvem el pont vell damunt de l'Ebre per tornar a la fonda. Amb la sensació d'haver connectat amb el públic que ens havia acompanyat unes hores abans en el passi d'Avui Ovidi dins el Festival Litterarum.

Nosaltres havíem estat seleccionats amb una proposta molt clara. Apostant pel valor de la perifèria. Pensat i creat des de Mataró. Amb un concepte antieconòmic, amb vuit artistes a escena, sense microfonar. Amb una experiència en primera persona, gairebé a cau d'orella, no massiva. Optant per una proposta ideològica, política. Fidel a l'Ovidi. I creient que la posada en escena, la cançó, la poesia, la prosa, el teatre... podien sumar-se per a crear un espectacle petit, auster i bonic. Al final, molts aplaudiments. I tu aplaudint, mirant molt al fons dels ulls als artistes que acaben d'actuar amb tu i que t'acompanyen. Més tard la consternació d'adonar-te que fas una cosa en la que gent que no t'havia vist mai ni et coneix ni ha parlat amb tu tremola, plora, s'emociona, s'entusiasma. I venen i t'ho diuen i t'agafen de les mans i et miren als ulls i et diuen què bonic això que ens heu explicat aquesta nit.

Ho he dit des del principi d'aquesta història. Jo no comptava en fer de director d'un espectacle literari que té més de teatre i de cançó que d'audiovisual o guió. Ni hi comptava ni m'ho esperava. Però el retorn ha estat tant increïble! Em passa algunes vegades amb el que fem a Clack. Aquesta sensació de gratitud enorme. Ho he dit quan he tornat tard de la gira de Bon cop de falç o quan m'he posat a rodar videoclips amb els meus cantautors preferits. La Jessica deia que Avui Ovidi, que vam estrenar el novembre passat a El Públic amb l'ajuda d'Òmnium Maresme, era una cosa petita que s'havia fet gran a base d'amor. Crec que parlava de l'amor en intentar retornar a les coses més essencials. Segurament té raó. Crec que es tracta d'això. Apostar per uns valors, per un relat, per una història. Apretar ben forts els punys i simplement explicar-ho tant bé com sàpigues. Un dia serà un documental. Un dia serà un espot. Un dia serà un espectacle. I seguirem. Treballant i vivint així em sento ple de vida. Gràcies.

[Fotografia d'un moment de l'actuació d'Avui Ovidi ahir a la nit a l'Escola de Música Municipal de Móra d'Ebre, dins la Fira Litterarum. Cedida.]

música | ciutat | atzucac | resistència

Programar música en directe s'està convertint en una petita heroïcitat. Aquest cap de setmana baixa la persiana la taverna Atzucac, que durant divuit anys ha ofert de forma irregular concerts. Hi he vist tocar des d'en Marc Ràmia a Carles Belda, passant per La Coixinera o en Cesk Freixas. I multitud de DJs -a can Atzucac sempre n'han dit PDs- que han amanit amb beats i ritmes dotzenes de matinades. Trobaré a faltar l'Atzucac; perquè hi vaig des de l'adolescència tardana. I allà hi he viscut multitud d'històries.

La música necessita que la cuidin. Quan va tancar El Dau ja ho vaig dir. Després va tancar l'Arcàdia. I ara l'Atzucac.I la música continua desatesa, desamparada. En parlava avui, amb portada inclosa, El Tot Mataró. En l'article hi surto defensant que "els concerts fan ciutat, no són soroll". Venia a dir que sovint tot depèn de la òptica amb que es miri un fenomen. La música pot ser una problemàtica, un tema de llicències i condicionants. Però la música també pot ser cohesió social, diàleg cultural, capitalitat i atracció turística i aposta per músics emergents locals. Des d'El Públic hem optat per aquesta segona mirada sobre la música en directe. Una mirada que valori els espais de resistència cultural que aposten per entendre que sense cultura de base i tercer sector, sense militants de la cultura musical, una ciutat com Mataró deixa de tenir bona part del valor que podria tenir. Tant de bo, tard o d'hora, la cosa canviï.

[Fotografia cedida de l'article d'El TOT Mataró]

Cicle de Músiques Tranquil·les: brotar enmig de l'hivern

Aquest migdia hem presentat l'onzena edició del Cicle de Músiques Tranquil·les, que començarà a finals de gener. Com que ningú ens ha regalat res, valoro molt cada cosa que aconseguim. Per cinquè any consecutiu participem d'aquesta iniciativa única en tot l'any a la ciutat. Única perquè la música en directe -amb l'excepció de Les Santes i la seva hiperbòlica agenda de juliol farcida de concerts gratuïts- no té a Mataró cap altra ocasió per coordinar-se durant gairebé tres mesos i aparèixer a quatre espais diferents (Cafè de Mar, Clap, Monumental i El Públic).

He tingut un moment per mirar enrera i sorprendre'm. En parlava l'any passat: som fills de tot això. I ara també ho bastim nosaltres. Increïble. Asseguts a la taula de la roda de premsa he pensat en que fa tot just un any també ens acompanyava en Gustavo Herraiz de l'Arcàdia Cafè Cultural, un espai que va tancar aquest estiu passat, just abans del setembre. He pensat en el seu somriure murri. I l'he trobat a faltar.

Vivim uns moments en que donar per suposades les coses és una mala idea. Res és espontani, ni els projectes s'aguanten per art de màgia. Darrera cada concert hi ha una negociació, un esforç, un treball de mails, calendaris, planificacions. Ho he tornat a dir a la roda de premsa: el cicle de Músiques Tranquil·les és un petit gran miracle. Una primavera musical que brota a la ciutat enmig de l'hivern.

El cartell que presenta El Públic crec que és el més ric de tots els que hem presentat mai en la història de la nostra participació en el Tranquil·les. El bellíssim menorquí Cris Juanico, l'aposta de Bankrobber Ran Ran Ran, els retornats Glaucs, la poètica dels Sol i Menta, l'emergència d'Ian Sala i la proximitat de la bandautora de Sant Vicenç de Montalt Edurne Vega. Les entrades pels concerts es poden comprar de forma anticipada aquí.

Una vegada més, brotem enmig de l'hivern. M'agradaria començar a deixar l'hivern. I pensar més en la primavera. Arribar a viure la primavera. Però per això cal que brilli el sol. I també que els que toca reguin amb la regularitat i l'estima necessàries. La terra sembrada de la ciutat s'ho mereix.

Tranquil·lament: reflexions sobre la música i la ciutat

 Aquest migdia hem presentat la programació del Cicle de Músiques Tranquil·les 2015 al vestíbul del Teatre Monumental. Ens fa molta il·lusió perquè a la taula érem cinc representants; l'Ajuntament de Mataró i quatre espais de música en viu (Clap, El Públic, Arcàdia Cafè Cultural i Espai Culinari del Cafè de Mar). Seure en una sola taula amb en Joaquim, en Jordi, l'Elena i en Gustavo m'ha fet pensar que quan anem junts som molt més forts.

El cicle celebra els deu anys. Nosaltres som fills d’aquest cicle. Adriana Calcanottho, Refree, Els Pets o Roger Mas són alguns dels músics que quan teníem uns quants anys menys consumíem encantats al Casal de la Nova Aliança, l'Arcàdia o el Clap. I ara resulta que ara ens hem convertit en productors del mateix, en co-productors, en copromotors. En els moments que viu la música en directe fer deu anys és un autèntic petit gran miracle.

Més enllà dels caps de cartell de Sílvia Pérez Cruz o Luar Na lubre, a El Públic apostem per propostes locals com els joveníssims Jarps (22 de febrer), A la Quieta Band (1 de febrer), Leds (15 de març) o l'arenyenc Il Xef Malatesta (8 de març). És la principal aportació que fem al Músiques Tranquil·les. Posar la base de baix. També portarem a Miquel Abras (15 de març), que ens fa moltíssima gràcia.

Sempre m'acaba venint el cap -i ho he deixat anar a la roda de premsa- que volem reivindicar els espais de petit format de la ciutat. El Públic no és més que un exemple d'aquesta obstinació. Apostem per la cultura local i nacional i ens sentim tercer sector cultural. Quan més n’hi hagin i més coordinats estiguem entre nosaltres i amb l’administració millor anirà la ciutat i més vitalitat cultural tindrà. La cultura ajuda a donar tremp a la trama urbana. L'eix de Can Xammar, on estem, està vivint una nova primavera gràcies a que entre cafès, espais culturals, coworkings, botigues de segona mà i productes ecològics la zona està guanyant enters i n'és un bon exemple.

Per cert, serà el primer any en que totes les entrades dels nostres concerts es poden comprar anticipament per internet aquí. Volem facilitar que tothom qui ho vulgui comparteixi, regali i visqui el principal cicle musical del que participem. Amb mides micro però a la vegada amb una voluntat de treball i professionalitzacó macro. Sincerament, crec que es tracta d'això.

Música. Perifèria. Compromís.

Les perifèries (Mataró) poden ser una oportunitat. I amb la cultura gairebé és una obligació, ser una oportunitat. Per això des d’El Públic entenem que cal apostar per crear un circuit que permeti, fora del centre, en plena perifèria, que la música de petit format i de qualitat sigui possible.

El passat maig ja vam treballar conjuntament amb l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) per a programar una minigira de Josh Rouse per tres espais de l’àrea metropolitana que com nosaltres són petits, tenen un tracte cuidat i aposten per la qualitat. Van ser el Depósito Legal de L’Hospitalet de Llobregat, l’Heliogàbal de Barcelona i el mateix El Públic de Mataró.

La nostra feina hauria de servir per donar un espai a les bandes de casa nostra, però també per acostar aquelles propostes que compleixin els nostres tres eixos editorials: territori, llengua i compromís.  La música sempre ha servit per reivindicar les utopies, les lluites i els somnis de moltíssimes generacions. Catalunya en té una enorme tradició. Per això hem decidit programar una nit de cançons, revolta i poesia amb noves veus. Meritxell Gené i Jordi Montáñez són dos exponents de la nova fornada de músics que beuen de la tradició més combativa de la cançó d’autor d’Ovidi Montllor o Feliu Ventura. Els tindrem el dia 6 de novembre.

El diumenge 14 de desembre acollirem un recital en solitari del guitarrista Toti Soler.  En la música del país, la guitarra té en Toti Soler la història viva de la música moderna catalana; una autèntica celebritat que abarca des de la nova cançó fins a la fusió més actual. Una oportunitat única per gaudir en un ambient íntim i per setanta persones d’un geni de la música catalana.

I a mitjans de gener, el dia 18, tindrem un concert dels Ebri Knight, el fenomen folk de l’any.  Després de quatre temporades, clamava al cel que no haguessin actuat en el nostre escenari de fusta natural. Els maresmencs Ebri Knight arriben a El Públic amb una projecció espectacular i després de recòrrer els Països Catalans amb una gira de primavera i estiu amb més de seixanta concerts i amb el flamant Premi Enderrock al millor disc de folk del 2013 amb "La Palla va cara". Revolta, folk i poesia des del Maresme lliure i tropical. Imprescindibles.

Nosaltres prenem el compromís de la música en directe de petit format perquè la puguem disfrutar a la perifèria. Es diu que és allà on es couen els canvis que tard o d’hora assaltaran el centre. Si voleu, podeu venir a descobrir-los amb nosaltres.

[article publicat al Tribuna Maresme del novembre del 2014]

Un any compartint cultura, ciutadania i treball

 A principis d'aquest setembre hem presentat el balanç del primer any d'El Públic. Des d'aquest espai cultural, nascut a principis de la tardor del 2011 al carrer de Can Xammar de Mataró, fem un balanç molt positiu dels nostres primers 365 dies de vida. I ho fem amb números a la mà: més de 3.000 participants a les 75 activitats programades o 2.000 assistents a la Revetlla Popular de Sant Joan.

Ha estat un any de posar la cultura local i comarcal a l'epicentre de la nostra programació. Apostant especialment per autors, bandes, companyies i col·lectius de Mataró i el Maresme. I creient en els més joves. Del teatre a la música en viu, de les jam sessions a les exposicions. De les tertúlies artístiques a les presentacions de llibres. O de les sessions de dj's a debats i taules rodones. Amb noms propis, com els músics Dídac Rocher o Ivette Nadal, periodistes com Lluís Gendrau o Ricard Torquemada, o activistes socials com Sagar Malé, Vicent Partal o Esther Vivas. Són només alguns exemples. Però n'hi ha molts més.

El Públic ha volgut ser des del seu naixement un espai ciutadà. I la ciutadania, entesa com tots aquells que volen promoure activitats en l'àmbit col·lectiu i popular, hi ha estat. Les dotzenes d'entitats amb les que hem estat en contacte durant tot el curs ens han fet molt de costat i ens han ajudat a bastir una programació d'actes de tot tipus. Des de Sant Lluc per l'Art o el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Passant per les Dones Reporteres de Mataró o el Dimarts del Llimoner. Continuant per la Casa de la Música, l'Associació Jazz Maresme o l'Aula de Teatre de Mataró. I acabant per entitats de caire més creatiu com Alterarte, Mapasonor, l'Associació Helena Jubany, Llegim i Piulem, l'Associació de Fotografs Professionals de Mataró o la mateixa Llibreria Robafaves.
Volem fer les coses entre tots. En un sentit ampli. Lingüístic, ideològic, temàtic i territorial. Perquè El Públic té en la seva diversitat i heterogènia un dels seus grans valors.

I també hem compartit moltíssimes hores de treball. Centenars d'hores pensant, redactant i elaborant des de menús creatius fins a revetlles populars, passant per riders de concert o vídeos promocionals. Milers d'hores en les que ens hem acostat més uns amb els altres i hem intentat fer que el casc antic de Mataró tingués un espai cultural independent, multidisciplinar i obert.

El més important de tot, per a nosaltres, ha estat compartir-ho. Compartir cultura, ciutadania i treball colze a colze amb tantíssima gent. Hem demostrat durant aquest primer any que projectes com El Públic són possibles i viables. Que hi ha alternatives en un context d'una crisi àmplia i profunda com la que estem vivint. Que la nostra ciutat té enormes potencialitats i talents. Això no ha fet més que començar. Com ja vam dir el primer dia les dues parts que gestionem El Públic -la productora Clack i Xandri Calsapeu-, continuarem amb la porta oberta a tots els col·lectius, persones, entitats i institucions. El Públic és casa vostra.

[Article publicat a Capgros.com com a membre d'El Públic]