La casa invisible de Grifeu

Sense voler, de vegades et trobes realitats que no coneix ningú. Això ens va passar a Llançà a primera hora del matí del 28 de novembre. Allà, en un turonet, amb vistes a la platja de Grifeu, a principis dels seixanta Josep Palau i Fabre s'hi va comprar un terreny i s'hi va manar edificar una petita casa amb un porxo i una primera planta. Un cubicle llis, blanc, pensat per a llegir, escriure, rumiar i treballar. Una cova d'eremita. Una coordenada mediterrània per a la creació.

La casa va ser batejada amb el nom de L'Alba. Allà Palau i Fabre hi va viure molts anys, al retornar del seu exili intel·lectual a França. Hi van passar centenars de visitants, amics, poetes, escriptors, gestors culturals... a l'estiu, la vida era un regal, com bé explica Julià Guillamon a l'entranyable còmic La joia de viure, escrit per ell i il·lustrat per Toni Benaiges. Com explica el mateix Guillamon, "Palau havia acomplert el somni d’adolescència i joventut: viure en contacte amb la natura, en pau amb ell mateix, i escriure la seva obra." En el documental hi ha un parell de seqüències dedicades a aquesta casa. Apareixen imatges d'arxiu de Pere Vilà rodades el 2001 a Grifeu en efecte Super 8. En elles s'hi veu un Palau feliç. Al damunt s'escolta un petit fragment del mateix escriptor, recitat per Cesk Freixas, on parla d'aquest indret i la felicitat que li genera.

Tornem al 28 de novembre. Aquell matí, al anar a filmar la casa de Grifeu de Palau i Fabre en la part alta d'un veïnat amb cases amb jardí, vam adonar-nos que aquesta havia estat enderrocada. De fet, ja sabíem que la casa havia estat comprada en el seu moment per uns inversors alemanys. El que no teníem clar era que no només va ser derruïda, sinó que l'espai que ocupava va ser deixat com un solar. Van serrar d'arrel els arbres. Van eliminar fins als fonaments de la casa. I el descampat va quedar així. El motiu era molt bèstia. Tenir millors vistes per la casa del costat. No tenir veïns. Guanyar hores de sol. Guanyar centímetres de mediterrani blau a l'skyline del menjador.

Vam saltar la tanca de ferro i ens vam passejar pel pati buit. A aquella hora, quarts de vuit del matí, amb el fred d'hivern al cos, l'ambient era sorprenentment desassossegat. Vam filmar amb el directot de fotgorafia, en Marc Giner, les restes d'un forjat que deuria haver aguantat alguna de les columnes de l'edificació. La insinuació d'una renglera de formigó a un altre extrem, ja mig tapat per les males herbes. Els set o vuit troncs de xiprers serrats a mig centímetre del terra. Una autèntica al·lucinació. De sobte el somni de Palau s'havia fet fonedís. I només el record d'alguns textos, uns fotogrames de film, ho recordaven. La casa de Grifeu s'havia convertit en la casa invisible de Grifeu. La realitat, sempre superant la ficció.

Miquel Barceló: com un germà gran

A l'hora de pensar la llista de persones a ser entrevistades en un documental sempre procures que sigui tant heterogènia i equilibrada com sigui possible. Fa uns quants anys, sempre pensava que no faltés aquell personatge exòtic, que donés color. Ara, per exemple, em preocupo molt per la presència de dones, i si són de la meva generació o més joves, encara millor. També projecto que apareguin noms de primera fila. Gent que per mèrit propi és coneguda, popular, i que sovint complementen de forma breu però profunda el relat coral que es construeix en qualsevol documental amb entrevistes múltiples.

En el cas de Retrat cubista, des del principi vam pensar que incloure Miquel Barceló seria una cirereta al pastís documental. Un dels artistes plàstics més importants del món, que va tenir una relació sincera i amigable amb el poeta Josep Palau i Fabre. Una persona de qui tothom en parla com un creador afable, senzill, obert. Estem mesos perseguint l'entrevista. Sempre, amb persones amb agendes apretades, costa. Finalment les gestions donen el seu fruit, i arriba el moment. Ens disposem a entrevistar-lo. El viatge des de Catalunya amb cotxe per autopista es fa més ràpid del que ens pensàvem. Matí de rodatge a l'est de París. I ben dinat, puntuals, arribem a l'estudi de Barceló, al cor del Marais.

Ens deixen preparant la il·luminació i la càmera a l'estudi de gravat i dibuix que hi ha a una ala de la planta noble on l'artista té l'estudi. El silenci es trenca pel gemec de les gavines que caminen inquietantment damunt la teulada. Al nostre voltant, un esclat de l'univers del creador mallorquí. Animals dissecats, ceràmiques, esbossos pertot, taules, tauletes, cadires, butaques, tamborets. El color crema i terrós ho envolten tot. Arriba, vestit amb una bata blava. I parlem com si la conversa estigués pendent de fa anys.

"L'alquímia, l'escatologia, l'art en brut, són una tradició universal en la que Palau es trobava còmode. I aquí van connectar amb Barceló" em va explicar Vicenç Altaió fa temps. "Des de Dalí fins a Miró, arribant als francesos Mallarmé o Artaud... Palau i Barceló s'inspiren en ells, i juguen amb l'art, el trenquen" afegia Altaió. Amb Barceló comentem aquesta idea i moltes d'altres. La història del porro nocturn a Mallorca. La recerca d'un espai mediterrani per la Fundació. Els viatges fulgurants cap enrere. Les connexions entre poesia i plàstica. El diàleg franc entre dos alquimistes de la cultura.

Me n'adono que aquesta reivindicació de l'art pobre, trencat, natural, que emana d'un poder irracional, és segurament la gran idea que aporta Miquel Barceló al documental. I que viure la creació així et projecta encara més als altres.

#Peiró42 01: quan el somni es fa realitat

Poques vegades tenim l'ocasió de veure com un somni pren forma corpòria i es fa realitat. Era dissabte 21 d'octubre del 2017, a quarts d'onze de la nit. Final de l'espectacle Peiró42. Centenars de persones dempeus, aplaudint, punys alçats, banderes al vent i la música sonant de A las barricadas ensorrant la platea i l'amfiteatre del Teatre Monumental. Emoció a flor de pell. Llàgrimes als ulls i rodolant per les galtes. Una nena de vuit anys amb el puny alçat, mirant al públic. Elèctric. Insuperable.

Recordo el dia del càsting, quan amb la Jéssica la vam escollir. Tant fràgil. Tant forta. Tant decidida. La Izaskun Larrera, la nena de metre trenta centímetres que interpretava la filla de Joan Peiró, Guillermina Peiró, es va rebel·lar extraordinària en el seu paper. Era la plasmació del somni de tot l'espectacle. Bell, poderós, nostàlgic, dolorós i esperançador. Era davant nostre. S'havia fet realitat. I allà, mirant des del fons de platea, al control de direcció, encara amb l'intercom col·locat i el braç damunt de la mescladora de vídeo, vaig voler donar les gràcies.

Gràcies Maria Salicrú-Maltas per haver tornat a superar-nos en la coordinació del projecte; per tantes aliances, per tanta energia, per tant d'entusiasme, per tant d'amor. Gràcies Jaume Bellvehí, Dolors Guillén, Carles Estapé i Miguel Guillén per haver coordinat la permanent de la Comissió ciutadana i haver-me donat tota la llibertat i confiança del món. Gràcies Clàudia Dubé per haver aixecat en setmanes un repertori difícil amb la quarantena de músics de l'orquestra de Mataró. Per la teva força, pel teu exemple, pel record del petit Jordi i per tots els sacrificis que sé que has fet. El teu lideratge és exemplar. Gràcies Pol Alfageme per tota l'aplicació gràfica, per la postproducció del so, per les fotografies. Hi ets sempre, fidel, silenciós i respectuós. Gràcies Helena Gonzáles per ajudar-nos a il·luminar a totes les historiadores que van voler desfilar en el nostre documental. Gràcies Berta, Adriana, Ainhoa i Carla per ajudar-nos a fer possible una feina impossible els últims dos dies al Teatre Monumental. Gràcies Adrià González pel ronin, per la mà esquerra, pels braços forts. Gràcies Jana per la teva mirada tranquil·la, per calmar la Cristina, per calmar-me a mi. Gràcies per restar entre bambalines. Gràcies Xavier Rodón per haver coordinat un grup coral i posar-hi tota l'ànima. Cantar cançons de llibertat sé que t'agrada, però enguany ha estat una autèntica lliçó de feina horitzontal i tenaç. Gràcies Mercè Barris per aquests mesos de complicitat en pràctiques, de paciència, de desenvolupar el making off i per ser sempre la primera en oferir-te. Pels teus somriures. Els veia. Gràcies. Gràcies a tots els músics i cantaires que vau venir. Gràcies per la vostra confiança i solidaritat. Gràcies Maria Arnal i Marcel Bagès per creure en el que un dia us vaig explicar en un bar del CCCB damunt d'una estovalla. Gràcies per llegir cartes a les fosques, editar cançons pròpies i posar-ho tot de part vostre per obrir l'espectacle a noves sonoritats. Intentarem repetir a casa vostra. Gràcies Jaume Ametller i David Pruna per posar tota la vostra professionalitat i emoció en els papers que us vam oferir. Per posar-hi ànima i sang. Per emocionar-vos. Per creure-ho. Per convertir-vos en víctimes i botxines i sobreviure. Gràcies Izaskun Larrea per convertir-te en un somni fet realitat. Gràcies Clara Federico per les fotos del dia del rodatge. Gràcies Anna Calderón per la claqueta. Tot suma, tot ajuda. Per petit que sigui. Gràcies a Josep Puig Pla, Miguel Garau, Margarida Colomer i Pere Gabriel per participar en el documental com a historiadors i experts en Peiró. Gràcies Guillermina Peiró per escoltar-me, per parlar, per riure plegats, per fer bromes, per ser tant autèntica. Jo també l'enyoro. Gràcies Núria Malagelada per la proximitat i obrir-nos les portes de casa vostra. Gràcies a l'Anna Roura per llegir al principi de l'espectacle, per la fulla amb el text escrit tremolant, per fer-te veure tant viva. Gràcies a les quaranta entitats i partits de la Comissió Ciutadana. Junts som forts i hem pogut impulsar aquest projecte. Gràcies Rafató Teatre per ser tant generosos. Per dir que sí tant ràpid. Per ajudar-nos. Jo me'n recordaré sempre. Gràcies Gerard Alís per haver fet possible una banda sonora des de Suècia amb baquetes i pals de banderes. Gràcies per escoltar-me i posar el teu enorme talent en el nostre projecte. Seguirem plegats, no ho dubtis. Gràcies Factos per ajudar-nos en els números. Gràcies Plàcid Garcia-Planas per creure en el nostre projecte, però sobretot per despenjar sempre el telèfon, per la cordialitat, per la sinceritat, per l'amor. Gràcies Jéssica Pérez Casas per dirigir als actors, interpretar el text, posar-lo on tocava. Per animar-me, per somriure tant, per no caure en el desencís, per estimar-me i abraçar-me tant. Una altra vegada ho hem fet possible. Fer equip amb tu és un luxe. Gràcies Glòria Brusati per totes les facilitats, per ser-hi sempre, per ser el que sempre havia esperat d'una directora de cultura. Gràcies per ajudar-me, per creure en el projecte, per posar Opis, taules, micros, tècnics, hores, dies i escenaris a uns papers que semblaven una bogeria. Gràcies Eulàlia Gelonch i Yolanda Jiménez per ajudar-nos a gestionar tant bé les entrades i les agendes d'un acte complex, canviant i populós. Gràcies Joaquim Fernández i David Bote per haver batallat que l'Ajuntament de Mataró fos element clau en el finançament del projecte. Gràcies Javier d'AggoCD per la rapidesa en la impressió i duplicació, pel servei, per ser bona gent. Gràcies als tècnics del Monumental per donar-ho tot. Gràcies Dani Cifuentes per la direcció de disseny gràfic feta des de Badalona, per les lletres de Peiró, pel disseny del cartell, l'opi o el digipack del dvd; la imatge de Peiró fragmentada i diversa ja forma part del seu imaginari. Gràcies Sergi Corbera i Laura Clos per la direcció d'art, les bombetes grogues, taronges i vermelles. Gràcies Cristina Moral per tot, per ser-hi tantes setmanes, per ajudar-me, per no cansar-te, per abraçar-me fort quan t'ho he demanat, per solucionar mil i un problemes, per dir-nos coses a l'orella quan tothom aplaudia, això només és el principi. Ets enorme. Gràcies Joan Salicrú per ser-hi sempre, per ser exigent i rigorós, per demanar sempre una mica més, per posar-te americana negra com jo el dia de l'estrena, per ser companys i socis i ser-ho sempre amb el cap ben alt. Gràcies Maria per tantes nits curtes, per tants dies d'arribar quan el nostre fill ja era al llit, per tanta comprensió, tant de respecte, tantes mirades, tanta paciència, tanta força, tanta complicitat. Gràcies Simó per mirar-me als ulls i somriure, i veure en ells la raó principal per lluitar i recordar i treballar en la cultura com a eina revolucionària sabent que el futur és nostre.

Gràcies a tots vosaltres. El passat dissabte el somni es va fer realitat. I va baixar de l'escenari de les idees a abraçar la nostra vida de carn i ossos. I l'abraçada ens ha donat tota la força del món. Tota. I no la vendrem a cap preu.

[L'actriu que acaba d'interpretar el paper de Guillermina Peiró, Izaskun Larrea, de nou anys, s'abraça a l'autèntica Guillermina, de noranta-dos anys, instants després de l'espectacle. (Fotografia de Joan Salicrú)].