19 de març del 2018

Miquel Barceló: com un germà gran

A l'hora de pensar la llista de persones a ser entrevistades en un documental sempre procures que sigui tant heterogènia i equilibrada com sigui possible. Fa uns quants anys, sempre pensava que no faltés aquell personatge exòtic, que donés color. Ara, per exemple, em preocupo molt per la presència de dones, i si són de la meva generació o més joves, encara millor. També projecto que apareguin noms de primera fila. Gent que per mèrit propi és coneguda, popular, i que sovint complementen de forma breu però profunda el relat coral que es construeix en qualsevol documental amb entrevistes múltiples.

En el cas de Retrat cubista, des del principi vam pensar que incloure Miquel Barceló seria una cirereta al pastís documental. Un dels artistes plàstics més importants del món, que va tenir una relació sincera i amigable amb el poeta Josep Palau i Fabre. Una persona de qui tothom en parla com un creador afable, senzill, obert. Estem mesos perseguint l'entrevista. Sempre, amb persones amb agendes apretades, costa. Finalment les gestions donen el seu fruit, i arriba el moment. Ens disposem a entrevistar-lo. El viatge des de Catalunya amb cotxe per autopista es fa més ràpid del que ens pensàvem. Matí de rodatge a l'est de París. I ben dinat, puntuals, arribem a l'estudi de Barceló, al cor del Marais.

Ens deixen preparant la il·luminació i la càmera a l'estudi de gravat i dibuix que hi ha a una ala de la planta noble on l'artista té l'estudi. El silenci es trenca pel gemec de les gavines que caminen inquietantment damunt la teulada. Al nostre voltant, un esclat de l'univers del creador mallorquí. Animals dissecats, ceràmiques, esbossos pertot, taules, tauletes, cadires, butaques, tamborets. El color crema i terrós ho envolten tot. Arriba, vestit amb una bata blava. I parlem com si la conversa estigués pendent de fa anys.

"L'alquímia, l'escatologia, l'art en brut, són una tradició universal en la que Palau es trobava còmode. I aquí van connectar amb Barceló" em va explicar Vicenç Altaió fa temps. "Des de Dalí fins a Miró, arribant als francesos Mallarmé o Artaud... Palau i Barceló s'inspiren en ells, i juguen amb l'art, el trenquen" afegia Altaió. Amb Barceló comentem aquesta idea i moltes d'altres. La història del porro nocturn a Mallorca. La recerca d'un espai mediterrani per la Fundació. Els viatges fulgurants cap enrere. Les connexions entre poesia i plàstica. El diàleg franc entre dos alquimistes de la cultura.

Me n'adono que aquesta reivindicació de l'art pobre, trencat, natural, que emana d'un poder irracional, és segurament la gran idea que aporta Miquel Barceló al documental. I que viure la creació així et projecta encara més als altres.