Estimar-nos és la revolució més gran

Aquests últims dies ens dèiem, als passadissos de l'hospital, al tanatori, als missatges del mòbil, que estem tristos per la marxa de la iaia Montse. Però no hi ha dolor. El dolor que vam sentir i recordem amb l'avi Joaquim i la Marta. La iaia ha marxat el nou de gener en pau als 91 anys.

La Montserrat Puerta i Codina va néixer el 1931. Filla d'un immigrant d'Almeria que va acabar a Mataró rescatat d'una fàbrica  pel sindicalista anarquista Joan Peiró i d'una jove de classes populars que saltava a corda amb disset anys subjectant-se la panxa d'embarassada amb les dues mans. Dins d'aquella panxa hi havia la iaia. Com la majoria de la seva generació, la iaia no va tenir una infància i joventut fàcil. Recordava els bombardejos sota la taula del menjador de casa amb la Juanita, amb un trosset de fusta entre les dents. L'estraperlo desesperat. El fiar als veïns que ho havien perdut tot. Deixar l'escola encara sent un infant. La llosa nacionalcatòlica. Les cartes del seu padrí Niabel des del camp nazi de Mathaussen. 

I malgrat tot, la vida ha de continuar. La iaia sempre serà la noia amb bicicleta, la jove que va enamorar un noi alt i ben plantat, bon jan i genïut, que allargava les tardes de diumenge abans de marxar a correcuita a prendre el tren a Calella. La cuidadora de les seves germanes petites a qui gairebé va fer de segona mare. La vida de la rutina a les fabriquetes, del lent deambular dels dies tristos i alegres al carrer Massevà amb les dues filles. Amb el tresor de totes les petites coses. 

I malgrat tot, la vida ha de continuar. La lliçó, l'herència que ens deixa és saber que malgrat tot, el somriure és la principal bandera. Que recordem d'on venim i qui som: una família treballadora que ha fet de l'amor l'arma més gran perquè és la única cosa que ens hem deixat. Que passi el que passi, aprendre i saber ens fa lliures a totes les edats. Que estimar-nos és la revolució més gran. Estimar-nos és la revolució més gran. Gràcies Montserrat. Gràcies iaia. 

Mataró, 11 de gener del 2023. 

Un mecanoscrit a la prestatgeria

Els antics propietaris van deixar centenars de llibres a les estanteries del menjador de la casa nova. El mecanoscrit va aparèixer a la tercera prestatgeria, entre un llibre de fotografies turístiques de l'Espanya dels 1970 de Néstor Lujan i una memòria d'Aigües de Mataró del 1969. Amb cert pudor agafava ara un llibre, ara un altre i els anava separant en dues grans piles: guardar o no guardar. I ho feia com fent sense tenir permís, desmuntant la vida intel·lectual del matrimoni que havia ocupat aquell habitatge durant més de mig segle. 

I allà era. Un mecanoscrit de més de trenta pàgines, de portada de cartolines verd fosc. Amb el títol "HOMENATGE A LA VIDA I OBRA D'ANTONI BELLAVISTA I MIRÓ". Signat per una tal Rosario Vives Sanfeliu. Bellavista, nascut el 1895 a Granollers, va ser un comerciant, botiguer i emprenedor. Amb un forn de pa, ubicat al carrer de Cuba número 96 que és un símbol del que serà la vida d'esforç i treball del protagonista de la biografia. La mare, Maria Miró i Ortodó, era originària del Cadí, de Vilanova de Banat. Narrat a partir de records orals, hi ha fragments curiosíssims, com per exemple el fragment on s'explica el primer espai d'exhibició de cinema de la ciutat: "Ens trobem a l'any 1.904, a Mataró. Els habitants d'aquesta població ja desenvolupaven llur capacitat arística. Construïren el primer cinema, anomenat cinematògraf. Fou instal.lat al mig de la Plaça de Cuba, dins d'un tenderol, amb cadires,i un escenari. Devia assemblar-se a un envelat de festa major ." (p.5). Bellavista també és recordat pels historiadors locals per ser un quintacolumnista nacional durant la guerra civil, i en el mateix mecanoscrit s'explica com va participar en l'alliberament i la crida als militars ubicats a Vilassar perquè ocupessin Mataró el 27 de gener del 1939: "Tot seguit, l'Anton [Antoni Bellavista] i els seus amics alçaren la ban_ dera a la façana de l'Ajuntament, es tancaren a dins amb uns soldats republicans refugiats, que eren ben joves i destinats a la guerra contra la seva voluntat, i tots esperen l'arribada dels nacionals. Passades dues o tres hores es presentà el generla Líster davant l'Ajuntament amb una grossa metralladora, dins d'un furgó blindat. Els altres confiaven que en Líster consumís totes les municions, però se'n va anar. Quatre hores més tard, com que l'Anton era el cap d'aquest grup, agafà una motocicleta B.S.A. i es dirigí a Vilassar per la carretera nacional" (pp. 26-27). És una vida dura. De gana, de morts prematures com la dels seus avis, el seu pare, el seu tiet o el seu germà. De miquetes. De petites victòries, sovint en el pla material. De llarg termini. De petit botiguer. 

Després de llegir-lo amb calma, demà el porto a l'Arxiu Comarcal del Maresme perquè el tinguin en consideració. Espero que se'l quedin. De vegades penso qui, algun dia, llegirà els meus llibres o tot allò que ara reposa en l'ordre personal de les prestatgeries de fusta clara del meu estudi. Qui sap si un dia algú en farà un post en un bloc.