18.45 de la tarda del diumenge 13 de desembre del 2009. Un petit local de l'associació de veïns del Cros d'Argentona, habilitat com a colegi electoral pel Referèndum no vinculant sobre la Independència de Catalunya com a estat lliure, democràtic i social dins la Unió Europea. L'espai té 1 mesa, 3 membres de mesa, 2 membres de seguretat, 1 responsable de colegi i 1 representant de la junta electoral local. A fora fa fred i ja és fosc. Mitja dotzena de nens juguen sota una farola taronja a una vintena de metres de l'esgavellat local, se'ls sent cridar i riure de fons.
Entra un senyor de quaranta-i-tants. La seva pell fosca i arrugada i el front encongit n'hi posen seixanta. Amb un gest amb les mans simulant un paper em pregunta per votar. Li assenyalo la zona reservada al vot secret, amb paperetes del sí, del no i en blanc. Sense somriure s'hi dirigeix. En surt al cap d'uns segons. Li demano el document d'identitat. M'ensenya una targeta de residència, i efectivament, l'adreça és argentonina, d'un dels vuit blocs que conformen aquesta petita joia de l'urbanisme tardofranquista, una Ciutat Badia del Maresme, un illot de blocs marronosos de set plantes entre una autopista, dos polígons i una carretera local. Ens diu als membres de la mesa que fa 21 anys que va arribar a aquesta tierra. "21 años" repeteix, aguantant amb una mà la targeta de residència i assenyalant amb el dit de l'altre al terra.
- ¿Ahmed Cognom1 Cognom2? -li pregunto amb seriositat.
- Sí -em respon mirant-me als ulls i fent que sí amb el cap.
- Ja pot votar.
14 de desembre del 2009
10 de desembre del 2009
Desconeixement en re menor
Suposo que com la majoria de persones cada cop m'adono més que no sé res. Que no conec l'autor del Nocilla i no sé què més. Que no conec la majoria de cançons dels Rolling. Que no conec la majoria de cantautors francesos que escalfen els vespres a Montpellier i París. Que no conec la poesia de Kavaffis. Que no conec els mínims d'harmonia per a composar una cançó. Que no conec els secrets de la cuina.
Falten tantes coses per explicar i entendre que només puc pensar en coses més generals, menys complicades. Sentir-nos lliures i somiar que tothom és bo, i que demà farà sol, i que demà les noies boniques ens somriuran, i que demà podrem acostar-nos al costat del mar, i que demà podrà agafar una furgoneta i enfilar una carretera enllà, i que demà podré rodar una pel·lícula amb una càmera super 8...
Que demà entendré més coses que avui.
Falten tantes coses per explicar i entendre que només puc pensar en coses més generals, menys complicades. Sentir-nos lliures i somiar que tothom és bo, i que demà farà sol, i que demà les noies boniques ens somriuran, i que demà podrem acostar-nos al costat del mar, i que demà podrà agafar una furgoneta i enfilar una carretera enllà, i que demà podré rodar una pel·lícula amb una càmera super 8...
Que demà entendré més coses que avui.
11 de novembre del 2009
Quan neva al desert
De nou la publicitat ens torna a plantejar una dialèctica terrible i bellíssima a la vegada. Mentres neva en alguna base nordamericana de l'Irak o Afganistan, als Estats Units un nen ros i amb cara angelical se'n recorda del seu pare que lluita perquè tots visquem millor. Sovint la publicitat porta una concepció del món molt concreta. Aquest anunci commovedor, bell i patriòtic ens ho demostra clarament.
21 d’octubre del 2009
La paradoxa d'en Millet i en Casellas
El saquejador del Palau de la Música roba milions d'euros, paga les noces i els banquets aristocràtics de les seves filles amb els calers de les administracions participants en l'Orfeó Català, compra-ven propietats a la Fundació Palau de la Música guanyant centenars de milers d'euros, falsifica documents per doquier, enganya, estafa i manipula... i marxa a casa sense engarjolament amb el seu cotxe de gamma altíssima escortat per advocats enclenxinadíssims i secretaris engominats.
Mentrestant, vigilat per policies en una habitació de l'Hospital de Terrassa, un dels presos amb més anys acumulats d'engarjolament, Amadeu Casellas, brinda un desafiament al sistema penitenciari i porta en vaga de fam gairebé cent dies. Casellas té una llarga trajectòria com a assaltant de bancs i entitats financeres a finals dels anys setanta, sota una suposada militància anarcosindicalista. Sempre ha sostingut que els diners que recollia pistola en mà els entregava per la lluita obrera i sindical. Des de llavors, almenys 23 anys entre reixes.
Quina paradoxa tant terrible. El saquejador aristòcrata marxa pagant el pàrquing dels jutjats amb el cap ben alt i un somriure a la cara, mig país no s'ho acaba de creure, i en Casellas a la presó deixant-se morir de fam i set.
La paradoxa de l'aristòcrata i l'anarquista constata que encara avui els poderosos estan un esglaó per sobre de la resta de ciutadans. Indignant. Intolerable.
Mentrestant, vigilat per policies en una habitació de l'Hospital de Terrassa, un dels presos amb més anys acumulats d'engarjolament, Amadeu Casellas, brinda un desafiament al sistema penitenciari i porta en vaga de fam gairebé cent dies. Casellas té una llarga trajectòria com a assaltant de bancs i entitats financeres a finals dels anys setanta, sota una suposada militància anarcosindicalista. Sempre ha sostingut que els diners que recollia pistola en mà els entregava per la lluita obrera i sindical. Des de llavors, almenys 23 anys entre reixes.
Quina paradoxa tant terrible. El saquejador aristòcrata marxa pagant el pàrquing dels jutjats amb el cap ben alt i un somriure a la cara, mig país no s'ho acaba de creure, i en Casellas a la presó deixant-se morir de fam i set.
La paradoxa de l'aristòcrata i l'anarquista constata que encara avui els poderosos estan un esglaó per sobre de la resta de ciutadans. Indignant. Intolerable.
20 d’octubre del 2009
Redescobrint Miquel Biada
Des de Clack proposem un experiment de viralitat, video per internet i missatge de territori. A veure com ens surt l'experiment. Aquest dissabte arrenca la V Fira Ferroviària de Mataró, en motiu el proper dia 29 del 161 aniversari de l'arrencada del primer ferrocarril de la península ibèrica, que va cobrir el trajecte Barcelona-Mataró.
Feu-ho còrrer!
7 d’octubre del 2009
La pandèmia injustificada
La monja mediàtica Teresa Forcades ens explica com durant aquesta primavera es va modificar el concepte de pandèmia dins el sí de la Organització Mundial de la OMS per a poder incloure-hi la grip nova. Com al gener i febrer del 2009 la multinacional farmacèutica Baxter va enviar milers de dosis de vacuna infectades al centre d'Europa amb el virus de la grip nova i la grip estacional per intentar contagiar massivament la població. Com des d'aquest abril declarar una pandèmia de nivell 6 obliga a molts estats a assumir la vacunació obligatòria massiva amb vacunes de continguts dubtosos. Com diverses multinacionals farmacèutiques estan exigint documents d'immunitat política i legal davant possibles efectes secundaris de vacunar milions de persones amb una vacuna no prou contrastada i validada. El pànic desbocat que s'insinua darrera la grip nova no és bon company de viatge. Si teniu uns minuts, escolteu-la.
5 d’octubre del 2009
A l'autobús
17:32. Agafo l'autobús a l'Avinguda Puig i Cadafalch d'Argentona. Feia mesos que no agafava el bus d'Argentona per tornar a casa un diumenge a la tarda. Se'm fa estrany, una parada on he estat centenars de vegades.
17.33. Quan arriba l'autobús amb retard recordo quan anava a la universitat i agafava l'autobús a dos quarts de vuit del matí. El fred que feia. Els matins foscos de l'hivern i jo amb vint anys.
17.35. Una nena de cinc o sis anys de pares gambians em mira des del seu seient. Jo li trec la llengua. Obre la boca sorpresa i riu. Miro per la finestra. Fa molt bona tarda. El cel és blau grisós de cendra, gairebé incolor.
17.46. Baixo a Mataró, a la parada de la cantonada Miquel Biada-Ronda Alfons XII. Camino uns metres fins a la línia del semàfor i el pas de peatons, en vermell. Penso i aixeco una mica el cap. Em sento estranyament gran i trist. Per uns moments em quedo sense pensar i noto l'aire tebi i suau. Em sento estranyament gran i trist en una tarda bellíssima que encara xiula la bellesa de l'estiu.
17.33. Quan arriba l'autobús amb retard recordo quan anava a la universitat i agafava l'autobús a dos quarts de vuit del matí. El fred que feia. Els matins foscos de l'hivern i jo amb vint anys.
17.35. Una nena de cinc o sis anys de pares gambians em mira des del seu seient. Jo li trec la llengua. Obre la boca sorpresa i riu. Miro per la finestra. Fa molt bona tarda. El cel és blau grisós de cendra, gairebé incolor.
17.46. Baixo a Mataró, a la parada de la cantonada Miquel Biada-Ronda Alfons XII. Camino uns metres fins a la línia del semàfor i el pas de peatons, en vermell. Penso i aixeco una mica el cap. Em sento estranyament gran i trist. Per uns moments em quedo sense pensar i noto l'aire tebi i suau. Em sento estranyament gran i trist en una tarda bellíssima que encara xiula la bellesa de l'estiu.
2 d’octubre del 2009
Per començar a canviar les coses, comencem per nosaltres
Sembla que algú hagi posat d'acord totes les misèries de les que som capaços i les llanci contra nosaltres sense quarter, sense pausa, sense interval. Començant per l'escàndol dels informes del nostre govern d'esquerres i catalanista, el finançament ilícit de partits com el Partit per la Independència de Colom o la Fundació Trias Fargas, continuant pel gestor cultural que es va creure el Mag Màgic i va robar milions i milions d'euros i encara no ha estat engarjolat sense contemplacions i acabant per un Debat de Política General que al Parlament de Catalunya es tanca sense ni un acord de consens. I tot això enmig d'una crisi política i econòmica enorme, molt més del que els nostres representants polítics veuen o diuen veure. Com a autònom dia a dia lluito contra pressupostos a la baixa, impagaments, retards de les administracions públiques... i sobretot mantenir la feina. La meva i la dels meus companys. Fer-la tant bé com sabem. I fer-la colze a colze, amb cooperació i solidaritat, perquè tal i com parlàvem aquest estiu amb uns anarquistes francesos, al final, la darrera opció que queda, sempre, és la solidaritat i la cooperació. Però jo la cooperació la vull com a eina de vida, com a manera bàsica d'entendre el meu treball: igualitari, transparent, horitzontal, innovador, creatiu.
Malgrat tants abusos dels recursos de tots, malgrat tanta incompetència, malgrat tanta poca connexió amb el món real de tants polítics, un munt de gent continua treballant perquè això no s'acabi d'enfonsar. Per començar a canviar les coses, comencem per nosaltres.
Malgrat tants abusos dels recursos de tots, malgrat tanta incompetència, malgrat tanta poca connexió amb el món real de tants polítics, un munt de gent continua treballant perquè això no s'acabi d'enfonsar. Per començar a canviar les coses, comencem per nosaltres.
22 de setembre del 2009
Converses amb Pujol
Aquest principi de setembre vaig acudir a realizar una entrevista a en Jordi Pujol. En la fotografia apareixem l'Albert Lladó -amb camisa negra- i un servidor amb camisa blanca mentres l'entranyable Molt Honorable tanca els ulls esperant anunciar algun epitafi sobre el futur del nostre país. Va ser un matí agradable, amb l'inconfusible color veix i crema dels despatxos de la seu de l'expresident al Passeig de Gràcia. De tot el que va dir en vaig editar la peça completa, una entrevista editada de 5 minuts que ha estat publicada a diaris digitals com Mollet a mà, Diarimaresme.com, 7Dies Vallès o AnoiaDiari.cat. Un luxe poder entrevistar conjuntament amb l'Albert un personatge que dia que passa més s'assembla al personatge del qual la història en redactarà sentència.
14 de setembre del 2009
Un alcalde que dóna respostes normals i senzilles
Sovint pensem que tots els polítics són iguals. Però per bé o per mal, n'hi ha que s'escapen de la regla general de mediocritat i clientelisme partidista. En podria dir forces. Estic content de conèixer homes i dones que dia a dia lluiten per esculpir la imatge del ciutadà que fa de polític per fraternitat i interés en el bé comú, per fer avançar les seves viles, ciutats i nacions. En conec de tots els colors, de totes les federacions i agrupacions, perquè l'honestedat no coneix de color polític. Avui en citaré un.
Es diu Carles Móra i és l'alcalde d'Arenys de Munt. Avui en surt una conversa amb internautes a la web del diari Público. No crec que hi hagi gaire gent que pugui criticar per malevoles, radicals ni sectàries les seves respostes que podeu consultar aquí. "Quan el tracte amb Catalunya sigui més just, hi haurà menys independentistes". Una sentència clara i senzilla. Més justícia i comprensió d'Espanya cap a Catalunya portarà més tranquilitat.
Es diu Carles Móra i és l'alcalde d'Arenys de Munt. Avui en surt una conversa amb internautes a la web del diari Público. No crec que hi hagi gaire gent que pugui criticar per malevoles, radicals ni sectàries les seves respostes que podeu consultar aquí. "Quan el tracte amb Catalunya sigui més just, hi haurà menys independentistes". Una sentència clara i senzilla. Més justícia i comprensió d'Espanya cap a Catalunya portarà més tranquilitat.
7 de setembre del 2009
El meu primer documental sobre el Cruïlla
El Diaridelamusica.com és l'espai escollit per presentar en primícia el curtmetratge documental CruïllaBCN.doc. El documental explica amb imatges i sons l'experiència del festival de música mestissa Cruïlla BCN. Hi apareixen entrevistes a grups revelació com La Pegatina o el cantant de l'aclamada banda de rock flamenc Elbicho. En el treball audiovisual hi ha llargs fragments de música en directe, amb música de La Troba Kung-Fú o La Mala Rodríguez amb la Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. Una petita joia per recordar des de dins amb imatges inèdites un esdeveniment que ja forma part de l'història dels festivals barcelonins.
Aquest treball de vuit minuts i mig és una obra dirigida pel jove realitzador mataroní Eloi Aymerich i que compta amb la col·laboració de Joan González a l'operació de càmeres, Kiko Montoro en l'edició i Marc Teixidó en el videografisme. La producció ha anat a càrrec de la productora audiovisual Clack Produccions Culturals, especialitzada en producció audiovisual cultural i musical.
[Article publicat aquesta nit al ddM-Diaridelamusica.com]
4 de setembre del 2009
5 punts sobre el dret a opinar
1. Digui qui ho digui, es parli com es parli, s'entengui com s'entengui, tots tenim el dret a opinar.
2. Si una vila, per voluntat d'alguns dels seus veïns que ho demanen al ple municipal, s'acorda per majoria absoluta impulsar una consulta popular, que ho facin.
3. Tenim el dret a opinar. Com més es preocupin de prohibir-ho (estat) o boicotejar-ho (falange), amb més ànim els vilatans opinaran.
4. Ja n'hi ha prou d'atacar el dret a la opinió. L'advocacia de l'estat s'hauria de preocupar més de la injustícia de les prostitutes, els mileuristes, els corruptes i els aturats.
5. El dia 13 de setembre faré una carn a la brassa a Arenys de Munt, a casa el meu amic Xandri.
2. Si una vila, per voluntat d'alguns dels seus veïns que ho demanen al ple municipal, s'acorda per majoria absoluta impulsar una consulta popular, que ho facin.
3. Tenim el dret a opinar. Com més es preocupin de prohibir-ho (estat) o boicotejar-ho (falange), amb més ànim els vilatans opinaran.
4. Ja n'hi ha prou d'atacar el dret a la opinió. L'advocacia de l'estat s'hauria de preocupar més de la injustícia de les prostitutes, els mileuristes, els corruptes i els aturats.
5. El dia 13 de setembre faré una carn a la brassa a Arenys de Munt, a casa el meu amic Xandri.
12 d’agost del 2009
Ferry de Barcelona a Maó
22:30 des del port de Barcelona marxo a Maó. Una mica de descans. Els amics esperen. Després, Mallorca.
3 d’agost del 2009
Shakespeare em recita una porta per l'agost
Bolu super xulo al Festival Shakespeare amb una feina enorme d'en Marc, en Kiko, l'Esteban i els operadors Oriol, Joan i Marc. Com sempre, la xarxa Clack funciona a tope. Aquest 31 de juliol col·laborem a tope amb la gent de la Big Band Jazz Maresme i surt un espectacle que mescla música jazz i audiovisuals en directe. Oooh quina ilusió que m'ha fet! El Festival Shakespeare se celebra en una masia amb extraordinàries vistes al nostre mar, amb una piscina enorme i un cert punt de glamour inaludible i que personalment m'encanta. Acabem l'espectacle, i ens allarguem a cops de canapès i copes de cervesa. La brisa acompanya, i allargo. Són gairebé les tres de la matinada, ja som agost. Unes copes de cava i un amic m'acompanya a casa amb el seu cotxe. No caldrà ni que engeguem el motor, només treure el fre de mà i deixar-nos portar carretera avall.
Shakespeare m'ha recitat una porta d'amor, ferocitat, tragèdia i visions màgiques. L'obro i m'apareix un agost llarg i amb destinació a Europa i el mar.
Shakespeare m'ha recitat una porta d'amor, ferocitat, tragèdia i visions màgiques. L'obro i m'apareix un agost llarg i amb destinació a Europa i el mar.
30 de juliol del 2009
Santes (III): anem a tancar amb la Núria i l'Helena
És la recta final. Aquella olor de metxa cremada, pòlvora incendiada, fum a l'aire. Amb la Núria i l'Helena ens acostem a l'Anem a tancar i ens acomiadem de les figures. En Xavier ens fa un fotografia a les escales de davant de Casa Paco, a la Plaça Xica. No trobeu que les dues noies semblen germanes?
Al cap d'unes quantes hores, quant a quarts de set del matí baixem saltant per davant l'Ajuntament i el cel ja s'ha fet clar, Les Santes s'esvaeixen com un miratge. Una ilusió que encara persisteix físicament en romanents anecdòtics, les deixalles de gots i ampolles de l'arena de l'Antic Parc Central, la parelleta de poc més de vint que es besen arrambats contra un arbre, el begut que tinteneja entres els bancs, l'sms que t'arriba a última hora amb la darrera frase de la conversa, la patrulla de la guàrdia urbana que es mira amb fruïció aquella noia amb les faldilles tan curtes, els operaris de manteniment ruixant els carrers, de lluny, encara, la xaranga. Una turista nordamericana em pregunta on pot comprar tabac i de si ha de tenir por d'estar sola a quarts de set del matí.
I a un quart de vuit del matí enfilo el carrer Nou acabat de ser rentat i brilla, i el silenci només el trenca la persiana d'un forn de pa que ja obre, i jo penso, mirant-me el peus marronosos de sorra i amb una pau embriagadora, que tot plegat és una història tan bonica, la de la festa que acaba quan es fa de dia, i que de tant bonica sembla que sigui mentida. Anem a tancar.
27 de juliol del 2009
26 de juliol del 2009
Santes (I): retransmissió de TV
Sovint no som conscients de l'impacte que tenen els mitjans de comunicació de proximitat al nostre territori. Ahir retransmissió en directe de La Crida per Televisió de Mataró a les 20h del vespre, i a partir de les 21h especial Les Santes 2009. Entrevisto a en Joan Antoni Baron i li pregunto sobre el fer la festa entre tots, la importància i el treball ben fet d'exportar les santes com a targeta de presentació de la ciutat, el seu programa d'actes com a alcalde i el perquè fa callar durant el discurs a un grup de persones que xiulaven. L'endemà i la mateixa nit un munt de gent em comenta que ha vist els balls de les figures, la retransmissió, la gent, l'entrevista, per televisió.
M'agrada pensar que gràcies a l'equip de televisió que avui ho han fet possible -Kiko, Esteban, Jaumes, Miquel, Marc, Susagna, Anna, Marta, Queralt, Oriol...- moltes persones han pogut reviure o viure en directe un dels moments claus de la nostra festa major: l'arrencada, el moment de l'espetec inicial, la pujada definitiva de persiana.
La Crida ha estat convertida per Joan Antoni Baron en quelcom més que un acte protocolari, i el dota de sentiment i d'espontanietat. El discurs de l'alcalde agrada i no agrada, com a bon element santero, i desperta controvèrsia i sentiments contraposats. Això és la Crida, una arrencada sentimental per uns dies que viurem a cop de seny i rauxa.
20 de juliol del 2009
Enyorança del que no puc fer
Aquesta setmana m'he quedat amb ganes de gaudir de coses que feien aquesta setmana una setmana realment d'estiu.
1. Comprar-me unes xancletes noves amb tires negres o marró fosc.
2. Anar el cap de setmana al matí a la platja amb en Pol i en Ferran, jugar a pales, prendre el sol, xerrar.
3. Fer una cervesa de capvespre mirant l'horitzó del mar, mirant cap a Menorca.
4. Veure en Pol Codina forjant a l'aire lliure en la festa del Sant Pere més Alt i convidar-lo a una canyeta.
5. Pujar al castell de Burriac fins a dalt de tot i observar els pins verds al acabar el dia, fitar algun vaixell blanc a la ratlla blau fosc de la platja.
6. Dinar de diumenge amb el meu germà, a ser possible una paella i aigua ben freda.
7. Tenir temps d'aprendre alguna havanera.
8. Cantar-la.
1. Comprar-me unes xancletes noves amb tires negres o marró fosc.
2. Anar el cap de setmana al matí a la platja amb en Pol i en Ferran, jugar a pales, prendre el sol, xerrar.
3. Fer una cervesa de capvespre mirant l'horitzó del mar, mirant cap a Menorca.
4. Veure en Pol Codina forjant a l'aire lliure en la festa del Sant Pere més Alt i convidar-lo a una canyeta.
5. Pujar al castell de Burriac fins a dalt de tot i observar els pins verds al acabar el dia, fitar algun vaixell blanc a la ratlla blau fosc de la platja.
6. Dinar de diumenge amb el meu germà, a ser possible una paella i aigua ben freda.
7. Tenir temps d'aprendre alguna havanera.
8. Cantar-la.
12 de juliol del 2009
Guitarra pensant en el Rif
Estimada senyoreta
tinc 3 dies de permís
Acabo d'arribar de França
i he entrat per Sant Martí
Estaré a Barcelona
tinc 3 dies per ser aquí
Porto un jersei de llana
i un farcell del meu padrí
Diuen que anirem cap a Tanger
i d'allà a les muntanyes del Rif
Lluitarem contra moros i lladres
i cridarem visques al rei (x2)
6 de juliol del 2009
Cruilling | Manu Chao | Literatura musical
El dissabte vaig assistir a un dels millors concerts que recordo. Entre les activitats a les que em dedico, una d'elles és fer de cronista de concerts, ara al Festival Cruïlla de Cultures. M'agrada intentar reflexar en l'escriptura les sensacions, sovint complexes i profundes, que genera la música. Ja ho feia fa temps al Capgròs en una secció que vam anomenar De Concert i des del 2006 ho he fet també per Mataró Ràdio a través del Diaridelamusica.com. La literatura musical té quelcom d'apassionant. M'agrada continuar sentint que la música forma part de la meva vida i que cada dia haig de repassar uns videoclips, o escoltar uns mp3, o visitar aquells myspaces, o penjar al youtube cançons enregistrades en directe, o redactar una entrevista a un músic, dj o programador.
Tot això ve a cuento després de viure un concert de Manu Chao & Radio Bemba espectacular el dissabte 4 de juliol a l'Espai L'Arquera de Mataró. Crec que va ser un concert viscudíssim per tothom, suat, cantat, emocionat per totes bandes. Va ser un recital de conciliació amb la idea que la música uneix per sobre de gairebé qualsevol cosa. M'agrada conciliar-me amb aquesta idea de la música que busca la comunió de persones i estils. Vaig escriure una llarga crònica pel festival, la podeu llegir aquí.
A través de la música de vegades he somiat i ho penso continuar fent. Tal com va dir Manu Chao sempre, per damunt de tot; "pase lo que pase, sea lo que sea, próxima estación: esperanza." Us deixo amb el video del concert, operat per Oriol Castillón, Guillem Zuazola i Sandra Guirado i realitzat per mi. Disfruteu-lo!
Tot això ve a cuento després de viure un concert de Manu Chao & Radio Bemba espectacular el dissabte 4 de juliol a l'Espai L'Arquera de Mataró. Crec que va ser un concert viscudíssim per tothom, suat, cantat, emocionat per totes bandes. Va ser un recital de conciliació amb la idea que la música uneix per sobre de gairebé qualsevol cosa. M'agrada conciliar-me amb aquesta idea de la música que busca la comunió de persones i estils. Vaig escriure una llarga crònica pel festival, la podeu llegir aquí.
A través de la música de vegades he somiat i ho penso continuar fent. Tal com va dir Manu Chao sempre, per damunt de tot; "pase lo que pase, sea lo que sea, próxima estación: esperanza." Us deixo amb el video del concert, operat per Oriol Castillón, Guillem Zuazola i Sandra Guirado i realitzat per mi. Disfruteu-lo!
2 de juliol del 2009
Porcel (I)
Ha mort un dels meus referents. Aquesta passada tarda a quarts de vuit l'Oriol m'ha trucat informant-me que a Lavanguardia.es avisaven en última hora de la defunció de Baltasar Porcel. Les trucades, després, s'han anat succeïnt. En Joan. En Ferran. En Llorenç. Els pares. Emoció, sensació d'estupor. Perquè sovint tot i que les notícies no siguin sorprenents -sabia del seu ingrés, sabia del seu delicat estat de salut- la mort d'una persona que has conegut i viscut mai et deixa indiferent.
Tampoc m'atreveixo en calent a parlar gaire sobre aquesta sentida pèrdua. No parlaré a fons del darrer cop que vam sopar plegats a Barcelona, ni del projecte que teníem entre mans, ni de la casualitat que ha fet que aquest migdia estigués fullejant un llibre que recull algun dels seus contes.
Ara per ara només em veig en cor de dir que ser lliure és no tenir por. I Porcel, crec, que per sobre de tot ha estat un narrador de la vida que mai n'ha tingut per a res. No tenir por t'allibera. No tenir por et fa molt gran.
Referent de mites, conceptes, vida i somnis. Referent de tantes coses avui en Baltasar ens ha deixat una mica més fràgils, una mica més enfortits, una mica més sols.
Tampoc m'atreveixo en calent a parlar gaire sobre aquesta sentida pèrdua. No parlaré a fons del darrer cop que vam sopar plegats a Barcelona, ni del projecte que teníem entre mans, ni de la casualitat que ha fet que aquest migdia estigués fullejant un llibre que recull algun dels seus contes.
Ara per ara només em veig en cor de dir que ser lliure és no tenir por. I Porcel, crec, que per sobre de tot ha estat un narrador de la vida que mai n'ha tingut per a res. No tenir por t'allibera. No tenir por et fa molt gran.
Referent de mites, conceptes, vida i somnis. Referent de tantes coses avui en Baltasar ens ha deixat una mica més fràgils, una mica més enfortits, una mica més sols.
25 de juny del 2009
La millor nit de l'any és la de Sant Joan
Quina nit suma més coses?! Calor, nit, amics, música, festa, revetlla, bombetes de colors, serenates i guirnaldes, terrats plens de gent, coets i petards... i tot al costat del mar. A quarts de sis, mentres em banyava al nostre mediterrani i sortia el sol, he pensat que de nou, la vida és immensa i cal viure-la amb intensitat.
10 de juny del 2009
La sardana de les calculadores (1ª Part)
Van arribant mica en mica. N'hi ha casos confirmats a Catalunya, com a Cardedeu o Sabadell, a les Illes Balears com a Palma de Mallorca o a Euskadi com a Amezketa. Desenes de vots d'Iniciativa Internacionalista, la llista electoral de marca abertzale que s'ha presentat a les darreres eleccions europees, desapareixen de les sumes de les actes de recompte de vots. Així mateix la formació assegura haver rebut testimonis que denuncien que en meses d'arreu d'Espanya els seus vots han estat considerats com a nuls o han estat desviats a sumar per altres candidatures. Aquí hi ha més informació sobre el funcionament del recompte i les pressumptes tupinades que van apareixent arreu de la geografia catalana i espanyola. Si les denúncies fetes per el partit abertzale són certes, estaríem davant un nou episodi de l'ofegament injustificat i injust d'una opció política.
No ens podem permetre el luxe de deixar passar una cosa així. No hi pot haver errors amb la cosa més important que tenim: la llibertat d'exercici del dret a votar, la sobirania popular, la voluntat del poble. Cada vot és importantíssim, vital, imprescindible, val un tresor. Si ens queixem que la gent no vota, ara ja en sabem un nou motiu: la disbauxa del recompte, la sardana de les calculadores, la inoperància funcionària del suma i resta, la comèdia d'una democràcia que mica en mica se'ns desfà a les mans.
No ens podem permetre el luxe de deixar passar una cosa així. No hi pot haver errors amb la cosa més important que tenim: la llibertat d'exercici del dret a votar, la sobirania popular, la voluntat del poble. Cada vot és importantíssim, vital, imprescindible, val un tresor. Si ens queixem que la gent no vota, ara ja en sabem un nou motiu: la disbauxa del recompte, la sardana de les calculadores, la inoperància funcionària del suma i resta, la comèdia d'una democràcia que mica en mica se'ns desfà a les mans.
27 de maig del 2009
Avui tots som un
Bona tarda Mataró!
Ja ha arribat el moment tant esperat. Des de l'organització, formada per sis entitats de la ciutat, us volem dir: moltes gràcies! De veritat gràcies per acudir massivament a la cita que us hem fet des del Capgròs, des del Facebook, des de correu electrònic. Gràcies per fer-ho còrrer, per convertir aquest acte en el vostre acte. Gràcies per ser avui més de 3000 persones que gaudirem d'un equip de futbol que ha portat el barcelonisme a tocar el cel.
També gràcies perquè en un moment de crisi com el que estem vivint, en que hem trobat portes que no s'obrien, mans tancades, esquenes girades, hem trobat gent que ha cregut en nosaltres, que ha tingut fe en que aquesta Pantalla Gegant es portés terme. A tots ells, també gràcies.
I ara si, acabem, ja comença l'espectacle.
Perquè ara no importarà de quin color tinguem la pell, si fosca, blanca o negra. No importarà quin idioma parlem, si el català, l'amazigh o el castellà. No importarà de quin barri de la ciutat vinguem, si de Cerdanyola, Molins o el Centre. Només importa que ara i aquí tots serem un per viure com una sola afició aquesta cita històrica.
Amb les banderes al vent i el civisme al cap, connectem amb Roma amb la fe en un equip que ens ha recordat que només junts arribem a tocar els somnis.
Cridem junts.
Visca el Barça. Visca Mataró. Visca Catalunya.
Ja ha arribat el moment tant esperat. Des de l'organització, formada per sis entitats de la ciutat, us volem dir: moltes gràcies! De veritat gràcies per acudir massivament a la cita que us hem fet des del Capgròs, des del Facebook, des de correu electrònic. Gràcies per fer-ho còrrer, per convertir aquest acte en el vostre acte. Gràcies per ser avui més de 3000 persones que gaudirem d'un equip de futbol que ha portat el barcelonisme a tocar el cel.
També gràcies perquè en un moment de crisi com el que estem vivint, en que hem trobat portes que no s'obrien, mans tancades, esquenes girades, hem trobat gent que ha cregut en nosaltres, que ha tingut fe en que aquesta Pantalla Gegant es portés terme. A tots ells, també gràcies.
I ara si, acabem, ja comença l'espectacle.
Perquè ara no importarà de quin color tinguem la pell, si fosca, blanca o negra. No importarà quin idioma parlem, si el català, l'amazigh o el castellà. No importarà de quin barri de la ciutat vinguem, si de Cerdanyola, Molins o el Centre. Només importa que ara i aquí tots serem un per viure com una sola afició aquesta cita històrica.
Amb les banderes al vent i el civisme al cap, connectem amb Roma amb la fe en un equip que ens ha recordat que només junts arribem a tocar els somnis.
Cridem junts.
Visca el Barça. Visca Mataró. Visca Catalunya.
24 de maig del 2009
Un maig de treball intens
Porto un maig de treball intens, de projectes que tot i el moment econòmic complicat, tiren endavant. El Diaridelamusica.com, que col·laborarà estretament amb dos festivals de la comarca: el Cruïlla de Cultures de Mataró -amb el que farem programació especial per televisió i ràdio si tot va bé- i el Petitsons de Caldes d'Estrac -que arrenca aquest proper disssabte i del qual el ddM n'és el mitjà oficial. M'encanta veure que el projecte, malgrat la falta de suport institucional, continua apostant per mallar i fomentar l'escena musical maresmenca.
També estem enllestint els preparatius per la pantalla gegant que Clack Produccions Culturals instal·larà al recinte de l'Antic Parc Central de Mataró el proper dimecres. Una pantalla que enguany només ha estat possible gràcies a la complicitat de la mitja dotzena d'entitats que hi ha al darrera -Penya Barcelonista, Voluntaris per al Futur, Marrinxa, Clack, Comissió de Clubs de Futbol- així com empreses privades com Capgròs i Fabrés que han fet esforços enormes perquè el proper dia 27 de maig Mataró tingui una cita massiva i espectacular amb la Final de la Champions League. Un treball intens de diàleg entre entitats, de pactes, de cessions, de compromisos, de responsabilitats. Només amb la responsabilitat i la paraula donada es poden teixir complicitats.
Entremig projectes de video per internet, una oferta per impartir un taller de documental de la realitat que faré el juliol a Granollers o la presentació al Cafè Cultural El Dau, dins la 3ª Mostra d'Art Social, del curtmetratge documental Dignitat que vaig dirigir l'any passat. En una ciutat que no para i que no deixa espai per avorrir-me, un maig de treball intens, de treball cooperatiu amb els companys de la productora -aquesta vella idea dels mataronins del treball en col·lectiu, de base, transformador.
Un maig de sorpreses, com les noves joies de plata de la Núria o la torbadora estàtua d'en Pol Codina a Ca l'Arenes -amb el que vam anar a festejar-ne la inauguració bevent vi rosat i martinis fins a les tantes. De la Jornada de Valors d'aquest dissabte -felicitats Joan!- o del dinar al Parlament amb la Consol. Un maig treballat, amb projectes per la resta del juny i amb els ulls posats en el juliol. El curs que ve és una altra història. De nosaltres qui vulgui en podrà dir moltes coses, però mai que no ens esforcem i treballem de valent per tirar endavant els nostres propis projectes. Els nostres propis somnis.
També estem enllestint els preparatius per la pantalla gegant que Clack Produccions Culturals instal·larà al recinte de l'Antic Parc Central de Mataró el proper dimecres. Una pantalla que enguany només ha estat possible gràcies a la complicitat de la mitja dotzena d'entitats que hi ha al darrera -Penya Barcelonista, Voluntaris per al Futur, Marrinxa, Clack, Comissió de Clubs de Futbol- així com empreses privades com Capgròs i Fabrés que han fet esforços enormes perquè el proper dia 27 de maig Mataró tingui una cita massiva i espectacular amb la Final de la Champions League. Un treball intens de diàleg entre entitats, de pactes, de cessions, de compromisos, de responsabilitats. Només amb la responsabilitat i la paraula donada es poden teixir complicitats.
Entremig projectes de video per internet, una oferta per impartir un taller de documental de la realitat que faré el juliol a Granollers o la presentació al Cafè Cultural El Dau, dins la 3ª Mostra d'Art Social, del curtmetratge documental Dignitat que vaig dirigir l'any passat. En una ciutat que no para i que no deixa espai per avorrir-me, un maig de treball intens, de treball cooperatiu amb els companys de la productora -aquesta vella idea dels mataronins del treball en col·lectiu, de base, transformador.
Un maig de sorpreses, com les noves joies de plata de la Núria o la torbadora estàtua d'en Pol Codina a Ca l'Arenes -amb el que vam anar a festejar-ne la inauguració bevent vi rosat i martinis fins a les tantes. De la Jornada de Valors d'aquest dissabte -felicitats Joan!- o del dinar al Parlament amb la Consol. Un maig treballat, amb projectes per la resta del juny i amb els ulls posats en el juliol. El curs que ve és una altra història. De nosaltres qui vulgui en podrà dir moltes coses, però mai que no ens esforcem i treballem de valent per tirar endavant els nostres propis projectes. Els nostres propis somnis.
19 d’abril del 2009
Interior - Marçal - Valors - Terrat
En Joan fa dos mesos ens va encarregar a el fotògraf Sergio Ruiz i a mi que penséssim la imatge gràfica de les Jornades Valors i Compromís que es faran al maig -més info a www.valors.org. El leitmotiv era la interioritat. Crec que sovint allò més diàfan és el que més bé reflexa el nostra interior. Cal obrir-nos portes als cors, literalment, i contrasta el que en vagi sortint amb els elements físics del nostre entorn. Físic-Metafísic per parlar de l'interior des del meu terrat i amb la complicitat d'en Marçal -que no es va arribar a constipar. Vam rodar a principis d'abril i ara ja tinc muntat la promo. 90 segons de desenfocat amb la música elíptica i inversa de Natch. Potser molt poppie, espero els vostres comentaris. I féu promo!
I pels amants del documental, demà a les 19:30 a l'Espai Mallorca de Barcelona -a tocar de les Rambles- presentació amb Baltasar Porcel del documental codirigit amb Àlex Moreno el 2004, Baltasar Porcel, ressons en la mediterrània. Ens han avisat aquest divendres... qui vulgui venir després anirem amb en Blai Vidal a sopar i a tocar corrandes amb la seva guitarra.
I pels amants del documental, demà a les 19:30 a l'Espai Mallorca de Barcelona -a tocar de les Rambles- presentació amb Baltasar Porcel del documental codirigit amb Àlex Moreno el 2004, Baltasar Porcel, ressons en la mediterrània. Ens han avisat aquest divendres... qui vulgui venir després anirem amb en Blai Vidal a sopar i a tocar corrandes amb la seva guitarra.
15 d’abril del 2009
REcompte
Marxar a una casa de colònies i desconnectar. Tocar la guitarra a unes escales amb lluna plena a les tres de la matinada amb en Gener. Viatjar a La Floresta a berenar amb una amiga. Escoltar el blues de Freight Train. Fer unes cerveses amb el meu germà, retrobar-nos, riure, tornar-nos a retrobar. Fer realitat un espot rodat al terrat. Visitar el CCCB i llegir tots els panells durant tres hores. Riure amb dues vallessanes i una maresmenca. Mullar-me sota els carrers del Call de Barcelona sortint d'una vineteria, arreplegar un parell de petons sota un portal. Fer una calçotada sense calçots, jugar a ping-pong, menjar en una gran taula parada en un prat sobre el sol. Anar a veure el barça a ca l'Alzina, pensar que he tirat cinc anys enrera i res ha canviat. Beure vi al Dau fins molt tard i empalmar amb una conversa fins a les tres en punt. Plantar tomaqueres, arranjar la filera nova de l'hort, aplanar la terra del costat dels raves, jugar amb en Dark a tirar-li trossos de fusta. Acabar mirant una pel·lícula asiàtica en un apartament a les fosques. Penjar la roba al terrat sense samarreta mirant el mar blau d'abril. Fer un cafè enlluernat amb en Pol. Menjar una vint-i-quatrena part de la mona de l'àvia. Anar a veure cinema peruà en un teatre català i recordar un paisatge xilè. Perdre a futbol sala per 16 a 14. Tornar a començar. Llevar-me a les vuit i trenta-un gràcies a l'Oriol. Preparar una nota de premsa, planificar un rodatge del ddM, evaluar els costos d'un programa, fer quatre fotografies, escriure mig poema, capturar uns fotogrames, menjar maduixes de postre. Pensar que, malgrat tot, el recompte val la pena, perquè sento i estimo.
20 de març del 2009
La ciutat que combat la crisi
Més enllà de les porres, de les macroestadístiques, els índexs ibex i nasdaq, l'atur i les cues que veig des de la meva finestra a Càritas, la ciutat es mobilitza.
Ahir a La Fàbrica de Televisió de Mataró en teníem diversos exemples. La gent del Col·lectiu de Teatre EPMA oferint una obra de teatre el diumenge al teatre de l'IES Miquel Biada, l'Hermandad La Armonía que aquest dissabte organitzen un Festival de Saetas i cant flamenc al seu local social, l'Associació de Veïns del Pla d'en Boet que enceten el proper dimarts una Setmana Cultural amb cinefòrums, vetllades poètiques i clubs de lectura.
Són aquestes les coses que em recorden la força dels ciutadans per davant un moment complicat a nivell econòmic i laboral, donar la millor cara amb literatura, teatre, cante i poesia. La ciutat que combat la crisi existeix. Un combat que es guanya sempre, perquè depèn tant sols de la bona voluntat, el treball, l'esforç i la ilusió. M'agrada viure en una ciutat que es treu la mandra i es posa dempeus per reivindicar allò que és. Em fa recordar perquè m'estimo aquesta ciutat i la gent que hi viu.
Ahir a La Fàbrica de Televisió de Mataró en teníem diversos exemples. La gent del Col·lectiu de Teatre EPMA oferint una obra de teatre el diumenge al teatre de l'IES Miquel Biada, l'Hermandad La Armonía que aquest dissabte organitzen un Festival de Saetas i cant flamenc al seu local social, l'Associació de Veïns del Pla d'en Boet que enceten el proper dimarts una Setmana Cultural amb cinefòrums, vetllades poètiques i clubs de lectura.
Són aquestes les coses que em recorden la força dels ciutadans per davant un moment complicat a nivell econòmic i laboral, donar la millor cara amb literatura, teatre, cante i poesia. La ciutat que combat la crisi existeix. Un combat que es guanya sempre, perquè depèn tant sols de la bona voluntat, el treball, l'esforç i la ilusió. M'agrada viure en una ciutat que es treu la mandra i es posa dempeus per reivindicar allò que és. Em fa recordar perquè m'estimo aquesta ciutat i la gent que hi viu.
19 de març del 2009
Ho veig i no m'ho crec: desproporcionat i patètic
Ho veig i no m'ho crec. Desproporcionada i patètica l'acció dels Mossos avui. Algun blogger ha escrit que tornava l'esperit "Valdecasas", amb referència a la traspassada política del Partit Popular que durant els anys de les protestes per la LOU i antiintervenció a la Guerra de l'Iraq, es dedicava amb meravellosa eficàcia a deixar anar els seus policies nacionals per rebentar manifestacions i dissoldre concentracions. Encara recordo el so d'una de pilota de goma que va passar-me fregant a dos dits del nas a Pla de Palau en una manifestació el març del 2003 amb els meus companys universitaris. Curiós és el fet que els Mossos porten el mateix color blau d'uniforme antidisturbis que aquells policies nacionals del 2003. Han passat just sis anys, però l'estampa era la mateixa.
Curiós és el silenci patètic de Saura, que no se'n sap a venir que és ell el responsable principal d'aquesta repressió desproporcionada i brutal als estudiants que es manifesten a Barcelona. Si pretenien resoldre un problema, suposo que és evident que acaba de fer una excel·lent campanya de sembra perquè això vagi a més. I les responsabilitats d'una mala gestió, almenys ho pensava, s'han de depurar i assumir. No es pot anar amb la cantarella del "bon cop de porra, defensors de la terra". De debò.
14 de març del 2009
Recolocar-se - Reinventar-se - Refer-se - Retrobar-se
Sempre de cara per tornar a fer la volta, una nova tombarella. El [Re] que provoca l'acció de la renovació, del tornar a passar per la mateixa cruïlla amb nous ulls. Ara que tot torna a començar, m'aplicaré la tecla [Re] per agafar forces i saltar encara més amunt per sentir més alegria, més amics, més històries, més imatges, més energia única i imprescindible per reconstruir-nos quan arriba la primavera.
31 de gener del 2009
La primavera darrera les cortines
Avui ben dinat m'he posat mans a la obra per edificar una primera representació de la primavera al menjador de casa. Malgrat que més enllà de les cortines i els vidres amb gotetes d'aigua fredíssima pintaven un panorama de pluja i cel ennuvolat, m'hi escarrassat. Aquesta tarda mentres la llum s'anava apagant el meu menjador ha estat un recer ple de flors i violes.
29 de gener del 2009
El poeta sense versos
Martin Niemöller va ser un pastor luterà alemany. Lluitador a la primera guerra mundial comandant un submarí, defensor dels primers passos del partit nazi a la dècada dels anys vint, el 1937 és arrestat. Al cap d'un temps és enviat al camp de concentració de Dachau d'on no en sortiria fins el 1945, quan és alliberat per l'exèrcit aliat. En un sermó en la Setmana Santa del 1946 a Kaiserslautern, el pastor va dir:
Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten,
gab és keinen mehr, der protestieren konnte.
Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.
Incomprensiblement arreu del món, i molt sovint, aquestes paraules són atribuïdes al poeta també alemany -i exiliat quan els nazis van pujar al poder- Bertolt Brecht. Ahir que va fer setanta anys de l'entrada dels nacionals al meu poble, cal recordar versos com aquests. Ni un pas al feixisme.
Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten,
gab és keinen mehr, der protestieren konnte.
Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.
Incomprensiblement arreu del món, i molt sovint, aquestes paraules són atribuïdes al poeta també alemany -i exiliat quan els nazis van pujar al poder- Bertolt Brecht. Ahir que va fer setanta anys de l'entrada dels nacionals al meu poble, cal recordar versos com aquests. Ni un pas al feixisme.
19 de gener del 2009
6 de gener del 2009
La matança de Gaza
1 de gener del 2009
De garrotín a garrotàn
A les dotze vam menjar-nos el raïm a la plaça de Santa Maria. A la foto, al costat de la font de la placeta, sortim l'Arnau amb la guitarra acústica, en Salva entusiasmat, jo amb la mandolina, en Roger i la Núria amb la copa de cava a la mà. De garrotín a garrotàn vam anar cantant cançons. De garrotín a garrotàn hem saltat el Cap d'Any.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)