Aquest any m'he dedicat a rebre classes i a donar-ne. Després de set anys tornava a ser estudiant en el Màster universitari en Producció i Comunicació cultural de la Universitat Ramon Llull. Una experiència emocionant i increïble, que m'ha fet retrobar el plaer de la lectura apassionada, la biblioteca, les carpetes i les escapades amb les companyes de classe. Els cafès de mitja tarda, barrejar-me entre les noies que no volen anar a classe i es queden criticant al bar de la facultat de comunicació. Compartir cerveses a les mitges parts. Ser confós per un nano de vint-i-tants matriculat a Cinema i Televisió. Paral·lelament he repetit, amb més ganes que mai, l'encàrrec docent de professor al Tecnocampus. Tornar, amb el nou curs, a posar-se davant de dues assignatures del Grau en Mitjans Audiovisuals i intentar transmetre i ensenyar. En vaig parlar a l'arrencar el curs, al febrer. L'any de la universitat a les dues bandes ha estat duríssim. I una autèntica lliçó. He estat setmanes anant a classe de dilluns a divendres. He acabat desenes de dies rebentat, després d'un dia qualsevol de tardor, hivern o primavera de començar a les vuit del matí impartint Televisió al Tecnocampus davant setanta alumnes i acabar el dia a quarts de deu del vespre escoltant una lliçó magistral de cinema postmodern de la mà de Fernando De Felipe, per exemple. Entremig vuit hores de feina a la productora. Hem fet el que hem pogut. En alguns moments he rumiat si no em posava massa al límit. En tot cas, estic aprenent moltíssim. Algun dia, llegint Sloterdijk o Sassoon, he plorat. Mig de felicitat, mig de cansament, mig d'astorament. Per veure quantes coses ens queden per aprendre.
9 de gener del 2015
Resum de l'any (2) Universitat a les dues bandes
Aquest any m'he dedicat a rebre classes i a donar-ne. Després de set anys tornava a ser estudiant en el Màster universitari en Producció i Comunicació cultural de la Universitat Ramon Llull. Una experiència emocionant i increïble, que m'ha fet retrobar el plaer de la lectura apassionada, la biblioteca, les carpetes i les escapades amb les companyes de classe. Els cafès de mitja tarda, barrejar-me entre les noies que no volen anar a classe i es queden criticant al bar de la facultat de comunicació. Compartir cerveses a les mitges parts. Ser confós per un nano de vint-i-tants matriculat a Cinema i Televisió. Paral·lelament he repetit, amb més ganes que mai, l'encàrrec docent de professor al Tecnocampus. Tornar, amb el nou curs, a posar-se davant de dues assignatures del Grau en Mitjans Audiovisuals i intentar transmetre i ensenyar. En vaig parlar a l'arrencar el curs, al febrer. L'any de la universitat a les dues bandes ha estat duríssim. I una autèntica lliçó. He estat setmanes anant a classe de dilluns a divendres. He acabat desenes de dies rebentat, després d'un dia qualsevol de tardor, hivern o primavera de començar a les vuit del matí impartint Televisió al Tecnocampus davant setanta alumnes i acabar el dia a quarts de deu del vespre escoltant una lliçó magistral de cinema postmodern de la mà de Fernando De Felipe, per exemple. Entremig vuit hores de feina a la productora. Hem fet el que hem pogut. En alguns moments he rumiat si no em posava massa al límit. En tot cas, estic aprenent moltíssim. Algun dia, llegint Sloterdijk o Sassoon, he plorat. Mig de felicitat, mig de cansament, mig d'astorament. Per veure quantes coses ens queden per aprendre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada