el safareig està mullat

A casa meva els marcs de les portes i les finestres s'han inflat a causa de la humitat i l'aigua de la pluja. Al menjador, petit saló amb vistes al pati del safareig, hi estic en silenci i m'hi adormo. Sento de fons les goteres de les canaletes de la teulada que acondueixen l'aigua i la fan caure sorollosament al terra enrajolat de la terrassa.
Fa molt de fred, la meva estufa elèctrica batalla a contrarellotge per escalfar-me arraulit al sofà.
Continua plovent tot un dia, i dos, i tres dies. Com que no tinc ni televisió ni internet, sembla, una mica, que estigui vivint a un poblet de muntanya. A estones, quan el xàfec para, se senten, distrets, els ocells amagats.
Benvingut a casa.

buleria del carrer de la palma

Quan em topis amb la gavina de pluma blanca,
potser estaré assentat a un portal del carrer de la palma//

On un gamberro gitano toca bulerias tot el rato,
a la terrassa d'un cinquè pis sense instal·lació elèctrica i amb gas butano//

Quan em topis amb la noia del vestit de lli blanc,
pregunta-li si torna de la platja que es veu des dels bancs de Can Xammar//

Les terrassetes brunzen de lluna girada,
un joier boig d'anells es planta a la taula i reclama un marratxí d'aigua cremada//

Quan em topis amb una rumba a les ombres del Callao,
arramba una cadira de fulla de palma i demostra que no ets un paio//

Quan em topis amb una buleria al carrer de la palma,
xiula les noies i canta bolandes,
entre el tornassol i el pati de la fàbrica,
ressona una buleria del carrer de la palma.

guerrilla 01

El 24 de gener del 1939 a quarts d'onze del matí una camioneta carregada de caixes amb ampolles de whisky escocès es va quedar encallada en una cuneta de la carretera de l'Arrabassada, a tocar de l'entrada d'Horta. El sistema de refrigeració havia explotat i una roda s'havia esclafat contra un dels topants del marge.
Els dos conductors eren soldats de l'exèrcit popular que s'havien incorporat a files feia encara no deu mesos. Un es deia Ferran, tenia 21 anys i era d'Argentona. L'altra es deia Tomeu, tenia 19 anys i era de Llucmajor. La carretera estava deserta. Només cada cinc minuts passava una motoreta de fabriació francesa amb els enllaços del general Rojo, que des de dalt del Tibidabo i Collserola observaven l'avanç dels feixistes pel Llobregat.
En Ferran i en Tomeu es van posar a fumar, arrepenjats al capó del vehicle. Al cap d'una hora va arribar un cotxe oficial amb dos soldats armats amb ametralladores i el sergent Sergei, que amb un castellà d'alè d'accent oriental i un front suat va preguntar què cony havia passat, que perquè el carregament de whisky no estava ja camí de Caldetes serpentejant la Nacional II, cap al nord.
A sota, Barcelona fumejava en petites columnes per l'Eixample, la Barceloneta, el Port i la desembocadura del Besòs, els avions italians no paraven, en la llunyania de l'altura, de bombardejar. El martelleig somort de les explosions.
En Ferran sabia que aquella camioneta la revendria el fill de puta del soviètic a un contrabandista de Malgrat a cent pessetes republicanes l'ampolla. Sergei se'ls va mirar i els va exigir que fessin alguna cosa. Tomeu i Ferran va recollir les seves bosses de bandolera i les americanes verdoses de militars, els cascs i les claus de la camioneta. I sense dir res van començar a desertar com déu mana, deixant el Sergei i el seu carregament de licors penjat al mig de la carretera. I lentament van baixar caminant la curva, xiulant. El sergent rus xisclava als seus dos soldats que disparessin als desertors. Els seus crits ressonaven en les parets de la carretera. Tomeu i Ferran ni es van girar. El cel estava gris i feia molt de fred.
"Por la revolución obrera" cridava Sergei. "Por la nueva República socialista de España" sanglotava el sergent.
Quan els dos nois van desaparèixer rera la curva, el rus es va clavar un tret al cap.

discursar

Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni. M'ha agradat perquè en el balcó posterior de l'Ajuntament, amb els reis mags que acabaven d'arribar de la cavalgada, se li ha esquerdat la veu i ha parlat de feina, de salut per als joves i la gent gran, d'autocrítica amable i projectes de futur per a tots. M'ha agradat, perquè el meu alcalde, a quarts de nou d'aquest vespre, amb una plaça plena de nens bocabadats amb les corones i els estandards de plomes, ha recordat la mort, i ha lloat el futur, i ha explicat que els nens i nenes han de jugar a les places i els carrers i les escoles de la ciutat.
Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni.

(1) NOTI

Dos dies seguits de cinema, un amb en Marçal, l'Uri i la Carla al Cinesa, a la última sessió, per a veure Match Point, de Woody Allen. Aquest vespre, amb en Roger, quedem al Monumental per a veure L'enfant -traduït com "El Niño"-, un film belga. Tots dos parlen de maneres diferents d'una mateixa cosa, com un mateix pot acabar xipollejant enmig del fang sense acabar d'entendre com hi ha anat a parar. Sovint, els diners ens enceguen. .. i la bellesa, i el poder, i la por, i la comoditat, i la curiositat...

Fa dies en Joan Lleonart -que curiositats del sistema, me'l vaig trobar ahir a la fila de butaques del darrera quan es va acabar la pel·lícula- em va demanar que comentés les que per a mi havien sigut les notícies més importants de l'any. M'ha agradat com l'Oriol ho ha fet, i com que les coses bones val la pena copiar-les, adapto el seu sistema.

>>En l'àmbit personal m'han passat dues coses elementals. La primera va ser marxar a Dinamarca, la meva experiència vital al país escandinau de les ciutats boniques i les noies en bicicleta. La segona, l'aprendre a retornar, a recomençar en un entorn -Argentona, Maresme, Catalunya- que gairebé no reconeixia. Gràcies als pares, a la meva àvia, al meu germà, a la Núria, a en Joan. Retrobar la malla de l'amor quan em semblava que m'esfondraria.

>>En l'àmbit local em quedo amb el desallotjament improcedent del casal l'Estella, l'aprovació del Pla Jove x Mataró... i el concert de Youssou N'Dour, amb centenars de senegalesos i gambians i nigerians i guineans suant i bramant les seves cançons al parc central.

>>En l'àmbit internacional els joves francesos cremant els seus propis barris, amb més de tres mil detinguts durant setmanes. La nit encesa, les llums blaves dels gendarmes i els veïns, incrèduls, mirant pels balcons l'espectacle de l'horror en horari de prime-time a les televisions.

FOTO instal·lació en un llit de matrimoni omplert per 2+1

Ahir vaig enllestir la tarda quan ja s'havia fet de vesprada. I vaig poder gaudir de les obres plàstiques que inauguraven a l'Ateneu de Caixa Laietana, els negres sobre negres de Pere Coll. D'allà vaig anar al teatre del Casal, al mateix carrer Bonaire. Allà vaig poder escoltar els Dealan, en Rafael Sala, en Josep Fadó o en Jaume Arnella, alguns dels músics que han participat en la recuperació d'algunes de les cançons populars de Mataró. Ara s'han reversionat. M'agrada la idea. Sé que un dels culpables d'aquest projecte és en Dani Álvarez, un acordionista i flabiolaire atípic, a qui sempre li agrada tocar el crostó, ja sigui sota un gegant de la família Robafaves fent-lo ballar o amb una Coixinera sota el braç.
L'Àngels ha tornat de París per uns dies, i amb dos dels meus amigotes, en Ferran i l'Oriol, anem a celebrar-ho tots quatre a l'Arcàdia. Allà la nit s'escola indeterminada, sobretot pels roms amb cocacola que ens bevem des del principi, les ampolles de vi Turbio amb les que brindem per nosaltres, els altres, i els de més enllà. Que bé que ens ho passem, per déu. La nit a l'Arcàdia es fa llarga, i per darrera la tauleta passen des de la Marta a en Sergio, des de la Norma a en Marc Prat, que el feia voltant per la Xina però que ara ha recalat al costat del mar una altra vegada.
Al cafè cultural -així en diuen de l'Arcàdia- dues noietes han creat una foto instal·lació-. Les recordo d'haver-les conegut per Santes. Em cauen bé. La fotoinstal·lació es basa en escriure alguna cosa darrera una fotografia i deixar-la penjada amb uns gomets en unes cortines que pengen del sostre. Els hi escric un poema, per duplicat. La primera còpia la penjo a les cortines. La segona còpia la regalo a la Jenny i l'Helena, que des de la taula de l'altra banda del bar somriuen.
Amb l'Àngels, l'Oriol i en Ferran aguantem fins que ens fan una mica fora... i marxem. Acabo la nit a quarts de tres en un llit de matrimoni omplert per dos amics meus, compartint-lo com bons germans. Tornar a Argentona m'era massa complicat. Res de manetes. Què bonica és l'amistat... ;)
A quarts de set del matí l'Àlex torna de festa i ens convida a menjar xocolata amb xurros. Aconsegueixo deslliurar-me'n i continuo dormint fins tres quarts de nou.

El graduat

Hi havia una pel·lícula que es deia "El graduat". La protagonitzava un jovenet Dustin Hoffman. El graduat vivia tot tipus d'aventures. S'emborratxava, passava per alt bona part de les classes, es follava una dona madureta, passejava abrigat en una americana de pana, retrobava les noietes vintenyeres que el buscaven per cafès de tauletes apretades.
Aquest dissabte em graduo en Comunicació Audiovisual. La meva aventura no ha estat com la del graduat del film de Dustin Hoffman, però sens dubte em sento més gran ara que quan vaig entrar amb divuit anys a la Facultat de Rambles de la Universitat Pompeu Fabra, un matí de setembre.
He convidat als meus pares, la meva àvia i la meva tieta àvia. Serà un dia bonic, segur que sí. Només hi ha una persona que no hi serà i m'hauria encantat que hi fós. Espero que el meu avi des del lloc on sigui em pugui veure com recullo el diploma universitari.
Sovint les coses que fem són per un motiu. Recordo quan el meu avi m'animava a estudiar el batxillerat i ho vaig fer. Recordo quan el meu avi em deia que calia estudiar a la universitat, a Barcelona capital, perquè calia obrir-se de mires i ho vaig fer. Recordo quan el meu avi em recomanava que viatgés una època a l'estranger, a comprendre altres maneres de viure, i ho vaig fer.
Ara em sento en deute amb ell. Perquè en tot el que em deia tenia tota la raó del que ha viscut en l'esforç i el treball i sap que saltar valles, mirar amb el front alçat el futur, ser tenaç i formar-se en les disciplines, són algunes de les maneres per a esdevenir alguna cosa.
Demà quan reculli el diploma, avi, pensaré en les vegades que ho havies imaginat. Segur, segur, segur, que serà tal i com a tu i jo ens ho vam imaginar aquella tarda de setembre al llit de l'hospital, poc abans que morissis de càncer. Recordes com en vam parlar, abans que et donés el sopar? Aquell dia et vaig prometre que algun dia seria graduat amb ajut de les teves classes magistrals. Tu vas somriure, cansat. Jo et vaig apretar fort la mà, i ens vam mirar sense dir-nos res. Sovint les coses que fem són per un motiu. Ja sóc graduat, avi.

la commoció

>>Els col·lectius de la dreta conservadora estan començant a organitzar-se com els lobbys anglosaxons. La macromanifestació que es va celebrar fa poques setmanes en contra de la reforma educativa del govern progressista espanyol es va muntar seguint esquemes d'agents polítics que havien recolzat la campanya republicana del feixista George Bush. Esfereïdor.

>>L'Organització Mundial del Comerç no aconsegueix rebaixar els aranzels de la por i l'egoisme del primer món. El continuar subvencionant els productes agrícoles propis no permet que uns trenta països en vies de desenvolupament -amb les seves pertinents fràgils democràcies pendents d'un fil- puguin sortir de la pobresa i dedicar més diners a educació, sanitat o infrastructures bàsiques. Tristíssim.

>>A les micronèsiques illes de Tuvalu criden desesperats perquè des de l'any passat el nivell del mar està pujant mil·límetre a mil·límetre. Ningú s'immuta.

Tinc la sensació de viure en un carrussel de l'horror, on tothom és prou bo per fer veure que no passa res ni l'immuta res. De lluny, al fons, unes nàcares i unes trompes m'insinuen el desastre.
En una entrevista al suplement dominical del diari El País, un escriptor alemany picat amb els polítics, el sistema i l'economia de mercat es refereix a les corrents ideològiques del maig del 68. L'escriptor explica que la commoció és la única sortida per a canviar d'era, per a avançar, per a saltar valles que semblen infranquejables.

>> Enmig del carrussel de l'horror, cal sembrar la commoció per a avançar, doncs?

Pinzells de la llibertat (II)

Cada plec del teu cos se’m declara obert.
Una carícia, una llàgrima, un miratge.
Cada plec del teu cos és un presagi entreobert a tardes per fer.

pinzells de la llibertat (I)

Com una rosa a tocar dels teus llavis
Un aleteig suau que esquerda el teu equilibri invisible

Deixa’t tocar les ales, papallona.
Deixa que em taqui de la purpurina màgica que em portarà al deliri.

>>....m'escoltes?

Cada cop hi ha més gent que parla, però em pregunto si escoltem gaire. Potser jo sóc el paradigma del que necessita aprendre a escoltar. A Dinamarca n'havia après, de debò. Però aquí tot em supera, em sento aclaparat per tantes coses que em criden, m'argumenten, em reflexionen, em parlen, em comenten, em demanen, m'exigeixen, em versen, m'informen, em desinformen, em canten, em desafinen, m'insulten, que em quedo desafinat.

Avui una noia m'ha trucat a casa la meva àvia per dir-me que està cansada de trepitjar merda. I quina mala sort, quan algú et demana que l'escoltis i tu xipolleges en la impossibilitat de fer més que respirar fons i pensar que ets la persona menys idònia per a escoltar i per donar consells.
El xipolleig que mica en mica em porta cap a un magma confós on tothom és valent per demanar-te que els deixis en pau, fer-se els valents, fer-se els forts, fer-se els sobrats, fer-se els suficients davant teu.
I el xipolleig em desgrana per dins, aleteig dèbil. Miro amb cara de pardal cagat de por. Però encara em demanen que escolti, i el màxim que puc és salvar-me i no enfonsar-me. Cada cop tothom amb més cuirasses, i jo cada cop entenc menys com acariciar.
Ni el que estic fent ni el que en trec em senta bé
.... PúRÄ coNfüSZìÓ....

Una cita per entendre'm.
"Les carícies encara són els pinzells de la llibertat"
Demano a déu que sigui així.

Versets Espenyes-Torrent

És gris com de lluna aquest migdia esmorteït/
Una gavina panxuda es rebla al capdamunt d'una tanca metàl·lica d'una obra abandonada/
La tebior implacable del tallat em porta el desig de la teva cintura/
Carn trèmula.
Carn com el fang humit.
La carn com una sola onada.

Entre el dictador i jo (6+1)

Ahir vaig anar a veure al Saló de Pedra d'Argentona el film format per sis petits documentals anomenat "Entre el dictador i jo". El projecte, finançat parcialment per la Generalitat, proposava la lectura cinematogràfica de sis joves realitzadors de diferents llocs d'Espanya sobre la figura del dictador feixista Francisco Franco. Tots els directors de les peces eren noies i nois nascuts entre el 1975 i el 1979. A Argentona es projectava aquesta pel·lícula a dos quarts de set del vespre, al mateix temps que es projectava a cent altres llocs d'arreu del món (sobretot a poblacions catalanes, capitals espanyoles i europees i algun casal català d'ultramar). Per cert, que a Mataró no es va projectar enlloc. Vergonya addicional per en Graupera i els super memorialistes d'Esquerra. Home, ja està bé, tant parlar i tant poc fer!

L'acte va omplir el Saló de Pedra. Van parlar després de la projecció en Morgan, un dels cronistes populars de la vil·la, la Margarida Colomer, historiadora amb la que m'uneix una relació de cordialitat i admiració i una noia de vint i pocs anys, la Carolina, una joveneta que ha fet carrera política a no sé quin partit. La memòria és imprescindible. Els joves hem de ser conscients. La repressió i l'oposició al règim anaven de bracet en el diàleg acció-repressió.

Moltes coses sobre les que parlar. Faré en els propers dies alguns textos sobre els 30 anys de la mort del dictador. Mentrestant, una sola reflexió. Excepte el primer dels sis curts, tots els discursos dels directors anaven en la línia de "jo no hi era durant el franquisme, i no acabo d'entendre res". A mi aquesta actitud no em serveix. L'actitud facilona d'enfocar el franquisme des d'una pel·lícula de Super 8 mig oxidada pel pas del temps, una cosa passada i que només es recupera a mitges, amb cares d'avis esquelètics que ja només balbucegen paraules incompletes i indesxifrables. Una frase del darrer curt: "Franco se m'apareix com un fantasme entre ombres". A mi això no em serveix. Repeteixo. A mi aquesta actitud em fa vergonya.

un mini de pernil salat | en Ramon | el poligàmic | "tu t'has pensat que vius a Disneyland?"

Declaro obertament que:

1. M'encanta fer un parèntesis en l'horari laboral cap a un quart de dotze del matí i escapar-me amb en Joan a la cafeteria l'Encís, on fem un cafè amb llet de quinze minuts, ho acompanyem d'un entrepà mini de pernil salat i xerrem distesament sobre l'a i la z del que ens ve de gust. Sempre tinc un adéu per una cambrera rosseta que sempre mira al terra.

2. Fa dies que penso en trucar en Ramon. Perquè sempre tinc coses a dir-li. Perquè de vegades penso que el ramonet romàntic, reflexiu i treballador del seu bloc per sort es combina amb el ramonet xerraire i gamberrot de carn i óssos.

3. Un amic meu ha tastat la poligàmia. Diu que s'ho passa la mar de bé. I que els intercanvis són generosos, en tots els aspectes. Si algun dia anem a viure junts li exigiré la monogàmia. M'han dit que les pubilles de Cabrils i Vilassar de Dalt són la mar d'espavilades. Però això no val per a fer el salt a la mataronina.

4. Avui he anat a preguntar per un pis de trenta metres quadrats i menys de 240 euros al mes. L'estúpida de la venedora de les finques m'ha mirat amb suficiència la fulla fotocopiada de la nòmina i ha rigut sorollosament. M'he apretat els punys. "Tu t'has pensat que vius a Disneyland o què?" m'ha escupit. Em reservo el nom de la immobiliària. Ara, la venedora es deia Carmen. Cony, quina mala pata. Les Carmens que conec totes són amatents i afalagadores; la meva perruquera, la meva cunyada. També és mala pata que aquesta mal educada li hagi caigut per la gràcia de Déu un nom que tenia amb tanta consideració.

La nOTA nEGRA

El dimecres passat vam inaugurar el bar d'en Salva, un amic del barri. El bar en qüestió es diu Nota Negra, i pretén crear un espai cultural on els joves i no tant joves es trobin per a fer-la petar, jugar a cartes, relacionar-se, debatre, jugar a billar. Tant de bo funcioni. Per ara, tres nits obert i tres nits en les que hi he anat a tocar campana. Demà seré a Súria i s'hauran d'espavilar sols. Avui en Salva em deia que amb en Panutx i l'uri Fité de camarers està salvat. Si en Salva està salvat ja està tot dit.

una canita al aire

Quan estava a Dinamarca en Joan em va venir a veure, i per déu, tant ell com jo ho necessitàvem. Sempre he dit que en Joan és com una nòvia en masculí, sense sexe pel mig, però amb una atracció intel·lectual extraordinària. Un butlletí de l'Òmnium Cultural ens va creuar. Des de llavors hem mantingut una relació tremendíssima.
A Dinamarca vam topar-nos amb una rossa madrilenya, una filla d'immigrants colombiana i una hippye de Getafe que es guanyava la vida posant nua en els estudis de dibuix del sud d'Ama.
A Dinamarca vam deixar perdre un autobús, vam llevar-nos sense haver dormit, vam caminar distrets sota la pluja, vam fer acrobàcies descalços a l'herba d'un parc enorme a Roskilde. I aquesta setmana la rossa madrilenya ha tornat a aparèixer a les nostres vides. Recordo que m'havien preguntat què era "una canita al aire" al final d'un sopar, quan el vinillo ha pujat i és tard, i la mandra de marxar amb bus nocturn et pot portar a pensar que mai està de més passar una nit llarga.
Recordo que no m'ho van acabar d'explicar. En Joan, almenys la setmana passada, continua sense saber què volia dir. Mamma mia!

Les coses ja no són com abans (?)

Avui he fet sobretaula amb la iaia, la tieta àvia i ma mare. De vegades, als diumenges, com per art de màgia, sorgeix la situació. De vegades, als dies especials o estranys de festa grossa o menuda, també.
Hem parlat de la societat en la que elles van néixer.
Els carrers estaven plens de tàpies que amagaven jardins i safaregis. Panallet de crema. Tots ens coneixíem; el barber, la botigueta, el drapaire, la peixatera, l'amo del cafè. Un glop de moscatell. La ciutat era un món en sí mateix; el sereno, el mar, les terrasses, la família, el microcosmos urbà. Panallet de pinyons.

Avui a la tarda m'he trobat amb l'Oriol i en Joan i un altra Oriol i hem anat a una granja. Després, amb l'uri burgada i jo passejant, deambulant sense pressa, ens hem topat amb la cristina pagès, una noia amb la que vam anar junts a l'escola -o compartir classe- durant aproximadament 120 mesos, uns 3600 dies.
També hem parlat de com eren les coses abans. De com a la classe microcosmos ja hi havia el que ha acabat de drogadicte o el gamberro mentider reciclat en comercial agressiu. Un miracle de la ciència del mercat laboral.
La certesa en tots els casos era que les coses ja no són com abans.

bus STOP

Surto de la feina a un quart tocat de deu. S'ha fet de nit. Camino somort, cansat de no moure'm, cansat de mirar i fixar la mirada en una pantalla d'ordinador durant tot el dia.
Em poso a esperar l'autobús cap a casa a la part de mar de la Plaça de les Tereses, passa poc trànsit.
L'autobús no arriba i fa tard, tanquen els llums de la forneria Valls que il·luminava l'acera.
Tanco els ulls i sospiro, i penso com m'agradaria ser a un altra lloc.