De l'esforç a la il·lusió

Vivim temps estranys. Mai havíem produït tant. Mai havíem tingut tant. Mai havíem viatjat tant. Mai havíem conegut tant. I malgrat tot, la majoria de nosaltres tenim dins nostre un sentiment profund que ens acaba atenallant amb més o menys força. És una barreja d’una certa apatia, una manca d’espurna, fins i tot m’atreviria a parlar de desassossec. Tot plegat perquè no entenem  com pot ser que vivint –aparentment- l’època de més benestar de la humanitat puguem notar tanta falta d’il·lusió.

A mi també em passa. Els temps que corren, evidentment, no hi ajuden. Hi ha centenars de raons per no tenir il·lusió. Però l’hem de recuperar. Costi el que costi. També hi ha desenes de raons per tenir-ne. Per exemple, en la cultura. Mai com ara la cultura havia disposat de tants mitjans per fer-la arribar a qualsevol lloc del món, ni havia estat tant senzill generar-la. Parlo des del cinema fins a la música, passant per la literatura o la fotografia. O parlem d’economia. Mai com ara hi havia tantes iniciatives vinculades a l’economia solidària. La que vincula la pràctica del dia a dia empresarial amb bones pràctiques en àmbits com cercar un retorn social  a les activitats, implicar l’empresa en el seu entorn territorial més proper o impulsar productes de valor afegit que apostin per l'artesania, el medi ambient o la sobirania alimentària.

Sense il·lusió gairebé res té sentit.

El meu avi sempre m’havia explicat que l’únic regal de Nadal que recordava de tota la seva infantesa era un petit estoig de fusta de faig embernissat de color daurat. La nit de Nadal els meus besavis li van deixar arrepenjat a l’àmpit de la finestra, simulant que havien passat els Reis. Durant la matinada, la llum de la lluna s’hi reflectia, i un gat juganer del jardí li va esgarrapar tot el bernís amb les ungles. Malgrat tot, l’endemà, el meu avi va agafar l’estoig on hi posava llapissos, gomes d’esborrar, maquineta. I va acabar sent, amb tota la il·lusió del món, comptable i administratiu durant més de cinquanta anys. La il·lusió és impossible que ens la robin si sabem que allò que n’esperem no només depèn dels diners. La il·lusió a compartir allò que fem, a rebre consol quan estem tristos o cansats, a ser escoltats o a que t’esperin quan arribes tard de treballar, a que algú ens confiï els seus somnis, projectes o confidències… aquesta és la il·lusió necessària i la que ens ha de fer moure.

Segurament ha arribat el moment de preguntar-se el sentit profund de moltes coses. Fins ara, per una mala entesa comoditat provocada per accés sense gaires límits al diner, a la feina o a la riquesa material, ens havíem oblidat d’un principi bàsic: l’esforç en guanyar qualsevol cosa. La il·lusió, crec molt profundament, ve donada en bona part per aquest esforç totalment necessari. Sense projectes llargs, difícils i plens de dificultats la il·lusió és fàcil que desaparegui. Perquè amb els projectes compartim, col·lectivitzem, els convertim en lluites quotidianes per a ser millors professionals, ciutadans i persones. És el nostre repte personal per a construir quelcom, per aportar quelcom. Ens hem de tornar a mutualitzar. Ens hem d’ajudar més els uns als altres. Hem de reprendre amb més força la lluita per la solidaritat i la fraternitat com a motors de canvi d’actitud. Tindrem il·lusió si sabem que estem fent un lloc millor per a tots i totes i no només per a uns quants.

Recuperar la il·lusió, l’engrescament general, l’esperança, també ha de ser tasca dels joves. No de forma única però sí de forma majoritària. Estic fart de sentir que les úniques sortides que ens queda a tota una generació és escollir entre la misèria al nostre país i marxar fora. He estat vivint a l’estranger, al nord d’Europa. Allà els catalans i catalanes som tractats laboralment com els immigrants magribins o llatinoamericans que arriben a casa nostra. Rentarem plats. Netejarem escales i oficines. Servirem plats i copes. Però no ens enganyem: marxar fora sovint és la opció pels que en realitat volen fugir de la seva pròpia exigència. La obligació moral que crec que tenim tots d’impulsar cadascú el seu propi projecte vital de realització personal i col·lectiva.

Ens cal més compromís. Ens cal més esforç. Ens cal més sacrifici. Però sobretot ens cal recordar que som nosaltres, els fills de la democràcia, els que hem de reinventar la il·lusió. Ens hi va la convivència col·lectiva i el nostre estat democràtic. Ara més que mai. O lluitem pels nostres somnis amb il·lusió o demostrarem que no hem entès res. De l’esforç i la mutualització ens en sortirà la il·lusió.  N’estic convençut.

[Article publicat a la Revista Valors del desembre del 2012]

Un any compartint cultura, ciutadania i treball

 A principis d'aquest setembre hem presentat el balanç del primer any d'El Públic. Des d'aquest espai cultural, nascut a principis de la tardor del 2011 al carrer de Can Xammar de Mataró, fem un balanç molt positiu dels nostres primers 365 dies de vida. I ho fem amb números a la mà: més de 3.000 participants a les 75 activitats programades o 2.000 assistents a la Revetlla Popular de Sant Joan.

Ha estat un any de posar la cultura local i comarcal a l'epicentre de la nostra programació. Apostant especialment per autors, bandes, companyies i col·lectius de Mataró i el Maresme. I creient en els més joves. Del teatre a la música en viu, de les jam sessions a les exposicions. De les tertúlies artístiques a les presentacions de llibres. O de les sessions de dj's a debats i taules rodones. Amb noms propis, com els músics Dídac Rocher o Ivette Nadal, periodistes com Lluís Gendrau o Ricard Torquemada, o activistes socials com Sagar Malé, Vicent Partal o Esther Vivas. Són només alguns exemples. Però n'hi ha molts més.

El Públic ha volgut ser des del seu naixement un espai ciutadà. I la ciutadania, entesa com tots aquells que volen promoure activitats en l'àmbit col·lectiu i popular, hi ha estat. Les dotzenes d'entitats amb les que hem estat en contacte durant tot el curs ens han fet molt de costat i ens han ajudat a bastir una programació d'actes de tot tipus. Des de Sant Lluc per l'Art o el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Passant per les Dones Reporteres de Mataró o el Dimarts del Llimoner. Continuant per la Casa de la Música, l'Associació Jazz Maresme o l'Aula de Teatre de Mataró. I acabant per entitats de caire més creatiu com Alterarte, Mapasonor, l'Associació Helena Jubany, Llegim i Piulem, l'Associació de Fotografs Professionals de Mataró o la mateixa Llibreria Robafaves.
Volem fer les coses entre tots. En un sentit ampli. Lingüístic, ideològic, temàtic i territorial. Perquè El Públic té en la seva diversitat i heterogènia un dels seus grans valors.

I també hem compartit moltíssimes hores de treball. Centenars d'hores pensant, redactant i elaborant des de menús creatius fins a revetlles populars, passant per riders de concert o vídeos promocionals. Milers d'hores en les que ens hem acostat més uns amb els altres i hem intentat fer que el casc antic de Mataró tingués un espai cultural independent, multidisciplinar i obert.

El més important de tot, per a nosaltres, ha estat compartir-ho. Compartir cultura, ciutadania i treball colze a colze amb tantíssima gent. Hem demostrat durant aquest primer any que projectes com El Públic són possibles i viables. Que hi ha alternatives en un context d'una crisi àmplia i profunda com la que estem vivint. Que la nostra ciutat té enormes potencialitats i talents. Això no ha fet més que començar. Com ja vam dir el primer dia les dues parts que gestionem El Públic -la productora Clack i Xandri Calsapeu-, continuarem amb la porta oberta a tots els col·lectius, persones, entitats i institucions. El Públic és casa vostra.

[Article publicat a Capgros.com com a membre d'El Públic]

Dia zero. Una finestra al mar.

Primer dia després d'un frenesí anomenat Les Santes. Llevar-me amb el cap emboirat. El dia núvol ho embolcalla tot d'una nostàlgia urgent. El buit després de la celebració. El silenci després de la música.
La finestra oberta de bat a bat, les cortines blaves movent-se lleugerament. Al fons hi veig el mar.
Demà de nou, torno a Formentera. Acompanyant els Ebri Knight. I aprofitant per actuar la vesprada del dia 3 d'agost. Les cançons apunt, la guitarra afinada. Dia zero des de molts punts de vista. I davant meu, una finestra al mar.

De rumba, de gitanos i de Mataró

Avui al matí a El Públic hem presentat la diada festiva que el proper divendres organitza Agipcat, una associació que engloba una quinzena d’entitats gitanes dels Països Catalans i que té la seu a Mataró.

No em canso de dir que ens calen més espais on poder intercanviar els nostres punts de vista. Ens estem acostumant -mal acostumant, diria- a escoltar, veure i debatre amb persones que tenen punts de vista molt similars als nostres. Així, sovint, ens trobem amb unes percepcions de la realitat molt premeditades. I sovint, viciades. Els gitanos continuen sent els grans desconeguts de la nostra ciutat. Coneixem que els gambians, senegalesos o marroquins venen de Tànger, o Banjul, o Larache. Però i els gitanos? D'on venen? Què parlen? Què els diferencia de nosaltres? Quins valors tenen com a col·lectiu que aporten a la resta de la comunitat mataronina? En un moment on per primera vegada tenim xenòfobs declarats a l'Ajuntament de Mataró -llegir Plataforma per Catalunya- cal obrir i intercanviar encara més.

Durant l'acte hem comptat amb la presència de personalitats que al voltant de la rumba s'han fet un nom a nivell internacional. En ‘Sicus’ Carbonell, secretari de l’Agipcat, i cantant dels Sabor de Gràcia, o  Ramon Giménez, líder fundador dels Lenacay i antic guitarra dels Ojos de Brujo. Tots dos són veïns de Mataró. I m'explicaven que volen aportar tot el que puguin perquè la ciutat guanyi en cohesió social però sobretot, en diàleg cultural.


Ho ha explicat en Manel Carbonell, tresorer de l’entitat zíngara. "Si no ens coneixem no ens podem entendre". Doncs apa. Mentres sonava la rumba catalana amb dues guitarres per tancar la roda de premsa pensava que hi ha molt per fer i molt per explicar. Avui a l'acabar, ja ens hem intercanviat els telèfons. O estem pel que estem o no estem pel que estem. Però de ben segurM se sentirà parlar més de rumba, de gitanos i de Mataró.

Vivint junts la festa vora el mar [Revetlla de Sant Joan]

Quan passi l'estiu farà un any que vam iniciar l'aventura d'El Públic. Encarem un final de curs després de gairebé 9 mesos d'activitats de tot tipus: presentacions de llibres, tertúlies d'art, exhibició de curtmetratges i documentals, concerts acústics, jam sessions, exposicions, vetllades poètiques, cafès-debat, cabarets irreverents, debats polítics o rodes de premsa. Ara, com a cirereta del pastís, des d'El Públic impulsem una Revetlla Popular de Sant Joan.

M'agrada la nit de Sant Joan. Com a mediterrani i maresmenc, és dels dies que visc amb més il·lusió. Les bombetes de les serenates, la foguera, la nit més curta, l'alegria de la gent. No tenen preu.

Quan vam inaugurar El Públic vam dir que una de les idees que teníem al cap era impulsar l'eix de Can Xammar. Crec que organitzant-hi a la plaça una festa de Sant Joan és una excel·lent manera de posar-la en el centre d'atenció. La iniciativa és privada però de vocació pública. Com el Sant Joan a la Platja del Varador que organitzava el Festival Cruïlla de Cultures fa just tres estius. Ens hi reconeixem. Ho reivindiquem. I ho volem continuar i reemprendre en el temps.

Des d'El Públic sempre hem intentat fer allò que dèiem. En un entorn on massa sovint els estira-bots, les fantasmades i la falta de compromís ens arrosseguen cap al desengany i el deixar-ho còrrer. Amb la Revetlla, de nou, volem demostrar que voler és poder. I ho farem envoltats d'entitats i institucions amigues: la Casa de la Música de Mataró, El Tot, Ferriol Peixateria Barbena, Fabrés Serveis Integrals, Assegurances Feliu... Fer les coses junts té més valor.

També m'agrada explicar que la nit estarà plena de música de casa nostra. Els Laietans, renovadors del folk català, la rumba catalana dels Dabucabuc -que tocaran a escassos metres del carrer on va néixer en Peret-, el mataroní DJ Kitsch & Frida o els Luta Sem Pausa, un grup de percussió de pedra picada de Molins que ha visitat durant anys tots els barris de la ciutat.

Som ciutadans. Som mediterranis. I no volem renunciar a tenir un espai de trobada per a tothom a l'aire lliure en la nit més mediterrània i festiva de l'any. Aquest Sant Joan estarem fent revetlla a El Públic, a la plaça de Can xammar. Sempre podrem dir que aquella nit, durant una estona, vam ser immensament feliços vivint junts la festa vora el mar.

Somiadors i tenaços [Eloi i la crisi]

Crec que els que em coneixen em poden titllar sense gaires problemes com un paio optimista. Optimista convençut. M'agrada engegar coses. Emprendre. Liar-la. Muntar-la. Construir projectes un darrera l'altra. Pensar un repte i intentar assolir-lo.

Aquests últims mesos també m'ha tocat tastar la famosa crisis. En formes lamentables i desgraciades. També algunes d'immorals. En forma d'impagats, retrassos, cancel·lacions d'encàrrecs, tancament de llocs on col·laborava... Fins llavors havia pensat que no ens enganxaria. I vés per on! L'Eloi optimista mica en mica ha deixat pas, a estones, a l'Eloi tocat però no enfonsat. A l'Eloi que es desanima. A l'Eloi que passa a dubtar de moltes coses. A l'Eloi que passa a tenir molta por.

I ara, enmig del temporal, amb l'Eloi amb por i amb dubtes, intento refermar-me en els meus principis més bàsics. Els principis de ser somiador i tenaç. Tal com em van ensenyar a casa. I sé que no estic sol. Penso en el somriure d'en Xandri quan serveix a la seva barra feta a mà en el nostre cafè cultural que compartim. Penso també, en l'Arnau i tots els Ebris girant arreu del país amb les seves cançons. Penso en l'estudi de Poblenou d'en Marçal i la seva fotografia amb una llum encantadora. Penso en la Georgina, l'Ari, en Joan, en Marc, l'Uri i tots els que des de Clack inventem i filmem. Penso en la Maria que comença en la gastronomia i la sobirania alimentària i la Núria que cada cop més genialment avança en la joieria artesanal. Som molts els que malgrat tot, som somiadors i tenaços.

Som somiadors perquè tenim somnis. I som tenaços perquè passi el que passi, no ens rendim.

Una mala notícia per la cultura de la meva ciutat

Aquest dimarts al matí El Dau Cafè Cultural ha anunciat que tanca després de quatre anys. Un espai que programava concerts, exposicions, obres de teatre, màgia, actuacions de monologuistes i tastets gastronòmics, entre altres. Hereu de l'històric Arcàdia Cafè Cultural, El Dau ha estat una petita flama dins el precari ambient cultural del centre de la capital maresmenca.

El centre històric de Mataró pot comptar amb els dits d'una mà els espais d'idees en un sentit ampli que des de la iniciativa privada es tiren endavant: el Foment, El Públic o l'Atzucac en són tres exemples. Molt diferents, però a la vegada molt complementaris.

És evident que tirar endavant un projecte cultural al casc antic d'una ciutat mitjana catalana avui en dia és una heroïcitat. Per dos principals motius.

El primer, la idiosincràcia de la cultura d'autor (la que floreix al marge de les grans discogràfiques, dels grans grups editorials, la que aposta per músics, companyies, poetes o propostes culturals que arrisquen, apareixen de nou o simplement, queden relegades fora del que mal anomenem "interés general"). Aquesta cultura d'autor sovint fa molt complicat que surtin els números. No estem parlant d'hamburgueses del Frankfurt's. Ni d'smartphones de Phone House. Ni d'americanes del Pull&Bear. Parlem de la imprescindible cultura que ajuda a preguntar-se i a construir relats més enllà dels més populars, televisius i comercials. I això dóna pocs diners. Sempre ha estat així.

El segon motiu és molt més senzill. Un projecte cultural és moviment. És soroll. És gent entrant i sortint. És intercanvi, diàlegs, recitals, monòlegs, melodies, aplaudiments. És vida. És, puntualment, allargar algun vespre. I sovint, amb un sentit estricte de les ordenances de civisme municipals, la vida cultural passa a ser objecte a fiscalitzar amb zel. I això porta problemes. Sempre ha estat així.

A Mataró el govern municipal de Convergència i Unió té un deure imprescindible: vetllar perquè el centre de la capital del Maresme no continuï patint una desertització cultural. A les portes de l'estiu tancava La Rambla Cultural. Ara li toca el torn a El Dau. Per motius molt diversos (econòmics, de gestió o per fins de cicle). Però als fets em remeto: estem perdent capitalitat cultural.

El nostre alcalde Joan Mora repeteix sovint que la concertació público-privada és la línia que vol fomentar. Ara per ara, això no està sent així. Cal concertar la cultura, cal coprogramar activitats, cal fomentar voluntats entre botiguers, programadors culturals i ciutadans, cal agilitzar tràmits burocràtics. Cal, sobretot, mediar amb els veïns. Des de la legalitat absoluta. Però tenint present que la cultura és una cosa massa important per deixar-la només en mans de les ordenances. Si hi ha projectes culturals des de la iniciativa privada que aposten per la nostra ciutat i el seu eix urbà, cal l'absoluta complicitat i solidaritat dels nostres governants.

Cultura és capitalitat i oportunitat. També és indústria cultural i llocs de treball amb valor afegit. I evidentment, cultura és llengua i identitat. Tenim una mala notícia per la cultura de la meva ciutat. Si els agents culturals del centre de la ciutat i el govern municipal fem els deures, les males notícies deixaran pas a les bones. N'estic convençut.

Per la música tranquil·la

Aquest matí a quarts de dotze a El Públic hem presentat amb l'Ajuntament de Mataró i la Casa de la Música Popular de Mataró el Cicle de Músiques Tranquil·les 2012.

Des de El Públic ja vam dir que volíem treballar per la cultura de la ciutat. Ens sumem amb la Casa de la Música Popular -amb qui col·laborem en diversos projectes- i ens sumem a un certamen que porta funcionant set anys i que ha portat a la capital del Maresme algunes de les millors propostes musicals del nostre país. Un honor.

I col·laborem programant música d'un perfil molt concret: petit format i en clau de músics emergents i del territori. De casa nostra artistes com Goodtime, Dídac Rocher o Francesc Ribera, i en clau nacional les finalistes del Concurs Sona 9, The Mamzelles.

I de fet ho fem des de El Públic, el nostre petit altaveu cultural que hem bastit entre Clack i en Xandri Calsapeu. El centre de la ciutat ha de tenir una programació estable de música en directe. De petit format, que complementi aquella oferta que ja es porta a terme en sales de concerts com el Clap o Privat al Polígon del Pla d'en Boet.

Tot plegat crec que ha de servir per a reclamar que la cultura continuï sent un valor de cohesió social i de capitalitat territorial. A Mataró hem d'apostar per la cultura com a element de promoció. El Músiques Tranquil·les demostra que quan anem tots a la una, des de la ciutat podem oferir al país propostes engrescadores i de qualitat.

Benvinguts a casa vostra (El Públic)*

Avui és un gran dia, per nosaltres.
Ens ha costat molt arribar-hi. Però ha valgut la pena. Sobretot perquè el fer-ho ens ha reportat treballar amb un munt de gent. Persones que ens han ajudat sense demanar res a canvi. Especialment les nostres famílies. No només els nostres pares, mares, germans i germanes. També aquella família de companys i companyes que ens han ajudat a arribar fins a on som ara. Són moltes i molts. Moltes gràcies a tots.

Què és el Públic?
Una iniciativa que, des de l'àmbit particular o privat, vol sumar en clau cultural i territorial. En clau pública. En un espai tranquil, de relació, proper.
Obrim aquest espai de cultura amb la voluntat de fer-nos el nostre lloc, en complicitat amb l'entorn, el conjunt de la ciutat i la comarca. Amb la voluntat de cooperar amb totes aquelles entitats i col•lectius que ho vulguin en l'art, la música, el teatre, la literatura o la comunicació. L'Associació Jazz Maresme, la Casa de la Música Popular de Mataró o El Dimarts del llimoner en són tres exemples. Volem acollir tots aquells que ho vulguin, El Públic té les portes obertes.

Estem vivint temps de crisi total: econòmica, nacional, ètica. Nosaltres, ara i aquí, volem aportar el nostre gra de sorra per crear un nou futur. Per a tots. Volem sumar, aportar, promoure, estimular, intercanviar, crear. Des de la iniciativa privada però en clau pública. Ens importa l'àmbit col•lectiu. Ens importa el nostre país.

Els Manel canten: "A vegades ens en sortim". Però si ens en sortim, no ens equivoquem, és en base a treballar, a esforçar-se i, sobretot, a ser fraternals i tenaços. Tot allò que hem heretat de generacions passades i que avui també reivindiquem aquí.

Avui inaugurem aquest espai refiant-nos de l'experiència passada -de l'Arcàdia, per exemple- i, sobretot, confiant en el futur. Regalem-nos tots plegats un futur, és la millor manera d'encarar el present.

Construint i treballant junts, colze a colze uns amb els altres, ens en sortirem. Compartint els nostres somnis, somnis humils i esperançats com el que presentem avui aquí. No en tingueu cap mena de dubte. Junts tot és possible. Gràcies a tots per la vostra assistència i benvinguts a casa vostra.

*Discurs llegit aquest vespre com a president de Clack Produccions Culturals en l'acte d'inauguració de El Públic.

ddM - Vic - Música - tv - xarxa

Gràcies Marc Melillas, director general de la Xarxa Audiovisual Local;
Joan Catà, director-gerent de m1tv, la televisió pública comarcal del Maresme; i Lluís Gendrau, director editorial del Grup Enderrock, que col•labora en el projecte.

Ens ha costat molt i molt, però gràcies a les complicitat de moltes i moltes persones, entitats i empreses finalment ho hem aconseguit: el projecte Diaridelamusica.com, nascut a Mataró el 2006 entre Joan Salicrú i un servidor a redós de l'emissora pública Mataró Ràdio i que s'ha anat consolidant durant aquests darrers cinc anys en diversos formats, fa aquest setembre el salt a tot Catalunya a través de l'emissió de la seva versió televisiva a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL). Fins ara l'espai s'emetia a m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, i VOTV, la televisió homònima del Vallès Oriental, però a partir d'aquest divendres dia 16 a la mitjanit el Diaridelamusica.com s’incorpora a la graella de tardor de la Xarxa de Televisions Locals. El programa és una coproducció de l’XTVL i m1tv, amb la participació periodística del Grup Enderrock, amb el qual intentem treballar cada vegada més plegats des de Clack Música!, la productora de continguts musicals que impulsem des de Clack i que és qui dirigeix i realitza el programa.

El Diaridelamusica.com fa el salt a tot Catalunya però en cap cas rebaixa la seva aposta territorial, justament al contrari. Un exemple és presentar-lo aquí, a Vic, dins el MMVV, un fet que ens fa moltíssima ilusió. El ddM seguirà buscant la concertació amb els agents musicals -programadors públics i privats, grups i públic- del territori per tal de dinamitzar la música feta al país i, sensible a la realitat local i comarcal, el Diaridelamusica.com cada setmana oferirà cròniques enregistrades en les principals sales de concerts del país, així com agendes personalitzades per cada territori, dins la voluntat de no fer un programa musical més sinó posant en valor les iniciatives sorgides del conjunt del territori. Sorgim del territori i ens creiem la missió d’explicar allò que passa fora del circuït més massiu i a la qual presten tota la seva atenció els grans mitjans catalans.

El país, musicalment parlant, és ric i ple, i ara més que mai, hem de reivindicar-ne els escenaris, els intèrprets, les sales, els cicles i les iniciatives més enllà també de la gran urb que és Barcelona. De Girona a Granollers. De Lleida a Tarragona. De L’Hospitalet a Manresa. La música pot ser, perfectament, una de les formes de cohesionar el país.

En farem cinc, d'agendes diferents, territorials, una amb caràcter general i quatre d’específiques que abastaran les següents zones: Comarques Gironines, Catalunya Central, Maresme - Vallès Oriental i Barcelona Metropolitana. Aquesta divisió territorial s’ha fet prenent com a referència les seus cinc seus de la Xarxa de Cases de la Música Popular, que es troben a L’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Mataró, Salt i Terrassa.

Diaridelamusica.com és un projecte multimèdia que inclou també versions radiofòniques a Mataró Ràdio, Ràdio Calella i Ràdio Premià de Mar així com insercions a les publicacions setmanals Capgròs de Mataró i El Tot Granollers a la capital del Vallès Oriental, així com una web amb el mateix títol del projecte on es reagrupen tots els materials generats. També aquesta plataforma web experimentarà un gran canvi a partir d’aquest divendres, quan passarà a tenir quatre àmbits d'informació en base als territoris descrits anteriorment. El programa es difon també a través del xiptv de la XTVL, un canal youtube propi i comunitats de seguidors a les xarxes socials Twitter i Facebook. Una difusió a la que ens ajuda gent de primera línia, com el webmaster Uri Alsina, la realització de Claraboia o la producció de Georgina Altarriba.

La música és un art ideal pel diàleg, l’intercanvi i l’expressió de les realitats culturals. El nostre petit país necessita conèixer aquests diàlegs, aquests intercanvis, aquestes realitats culturals. De la rumba catalana a la cançó d’autor. Del rap contestari al jazz elegant. De l’electrònica experimental al folk cumba. És el nostre deure. La realitat musical local i comarcal del país és enorme i ara ho podrem explicar també a tot el país, a través del fenomen nacional de les cadenes de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. I ho farem amb tota la qualitat i creativitat audiovisual i tot el rigor periodístic del que som capaços.
Salut i molta música.

Aquesta no és la pel·lícula de Les Santes

Ricard Navarro, de Caixa Laietana, alcalde Joan Antoni Baron, realitzadors i realitzadores, representants de M1 televisió, escola universitària politècnica de mataró, can xalant, mataró retro.

Molt bona nit i gràcies a tots per ser avui aquí.

Jo, avui, aquí, represento una nova generació de mataronins i mataronines. Que viu la festa amb absoluta normalitat i que l'explica d'una nova manera, amb imatges en moviment. Una manera, les imatges en moviment, que de fet, potser és menys nova del que ens pensem si recordem a gent com Lluís Lligonya, Lluís Josep Comeron o fins i tot el poeta Josep Punsola.

Avui aquí podreu veure en aquests quinze curts, propostes molt diferents entre si. Propostes que mereixen tot el meu reconeixement com a director de Santes15 i el de Clack, la productora que va decidir l'any passat -amb la complicitat inicial de Caixa Laietana i Ricard Navarro i Elisabet de Dòria- emprendre aquest projecte que tanta felicitat ens ha donat ja durant la seva gestació, que ha durat just 12 mesos.

Gràcies als quinze equips de realització que han treballat de valent durant tot aquest any. Gràcies a les 32 realitzadores i realitzadors, a l'equip de so, a l’equip de Making-Off, al de producció i comunicació, a l’equip de Direcció i Videografisme a qui vull agraïr públicament la seva implicació absoluta. Gràcies Jordi, gràcies Manuel per estar durant aquests mesos al meu costat. I no em vull deixar un agraïment també per una de les persones més joves de l’equip, la Clara Esparrach, la nostra secretària de producció, que és qui ha fet bona part de la feina entre bambalines, indispensable perquè iniciatives com aquesta vagin endavant. Clara, ja ho saps, t’ho vaig dir fa un any i et vaig prevenir: quan creiem fermament en fer una cosa amb Clack, el problema que té és que malauradament, sovint, s’acaba fent realitat.

I deixeu-me que acabi els agraïments amb un record especial per la meva família. Els meu pares, el meu germà Arnau i la meva àvia Montse. Vosaltres, que m’heu ensenyat que només sentint-nos d’un lloc podem estimar a la resta del món. Gràcies, com sempre, per estar al meu costat de forma incondicional.

Sovint penso que la majoria de somnis, d’una manera o altra, es poden fer realitat. Treballant. Posant blanc sobre negre allò que volem crear, allò que volem transformar. Hi ha qui en dirà guió. Hi ha qui en dirà story-board. Tant se val. Allò que em fa feliç és saber, és tenir la convicció, que treballant els somnis es fan realitat. I si no em creieu, mireu al vostre voltant. També vull afegir que tots aquells que vulgueu podeu adquirir per tant sols 10 euros el DVD de Santes15 que hem publicat en edició de luxe.

Deixeu-me que us aclareixi una cosa: aquesta no és la pel.licula de Les Santes. Aquesta és una pel.lícula sobre Les Santes, una més de les 124.000 possibles pel.lícules que hi poden haver de Les Santes. Això és el millor que té la Festa Major de casa nostra: que cadascú es pot muntar la seva pel.lícula. La que veieu aquí és la nostra, és la de nosaltres, els 32 realitzadors. Siusplau, preneu-ne tota la bona voluntat.

Vaig acabant. Aquests dies, a casa nostra, hi ha qui ens vol arrabassar el nostre tresor més preuat: la cohesió social. La convicció massiva, clara, inequívoca, de viure junts, malgrat que no sempre ens entenguem. Aquí està la qüestió: malgrat que no ens comprenguem sempre, els nostres avantpassats ens han llegat la decisió d'acollir aquells qui han vingut de fora, sense preguntar on hem nascut o de quin color tenim la pell.

En la festa els mataronins i mataronines dialoguem, compartim, sentim, ballem, parlem, estimem, recordem, ens emocionem, ens enamorem. Hem fet de la nostra festa el gran símbol que ens uneix com a poble. Som un sol poble amb una sola festa que és de tots i de totes. I no serem nosaltres, els homes i dones del segle xxi, els que portarem la contrària. Al revés. Més poble que mai. Més societat que mai. Més ciutat que mai.

Parlar d'això en una mostra de quinze curtmetratges documentals sobre la Festa Major penso que té tot el sentit del món: la Festa Major de Les Santes és la principal expressió de la cohesió social de Mataró. Una festa les arrels de la qual venen de lluny i ens portaran encara més lluny. Convertim la nostra principal cita anual en un compromís de convivència col.lectiva. No caiguem en la trampa que ens volen parar. Si caiem en aquesta trampa, la nostra Festa Major deixa de tenir la raó de ser.

Gràcies a tots. Glòria a Les Santes.

[Discurs que he realitzat durant la inauguració de l'Exposició Santes15 a L'Ateneu Caixa Laietana de Mataró aquesta nit]

Esport nacional. La merda se'ns menja.

Curiosament, s'acaba d'instaurar un nou esport nacional sorgit dels 160 caràcters del maleït twitter que tot ho viralitza: criticar pels 4 costats la gent de les Acampades. Em sembla injust.

Malgrat totes les contradiccions, estan posant el dit a la llaga en moltes coses. I això molesta i molt, als políticament correctes, als que somiaven fer la revolució i no l’han feta o als que simplement, els fa por expressar el que senten perquè són esclaus de mil trajectòries de servilisme, clientelisme o partidisme, per exemple.

Potser, en part, rebentar de forma radical la tapa del water ens permetrà que en surti a pressió tota la merda. No és còmode. No és bonic. No és elegant. Però considero que és imprescindible. Fora dels gourmets de la opinió pública la gent s’està ofegant i desesperant. I els desesperats no tenen res a perdre: ni sous, ni reputacions, ni propietats.

No parlo només dels acampats. Parlo, especialment, dels que passen a quarts de vuit del matí i a quarts de nou del vespre anant i tornant de les seves feines miserables, i es miren les acampades amb un punt d'orgull i curiositat. Sabent que mai en participaran. Però en les que hi confien les seves esperances que les coses canviïn. Perquè ara, la merda se'ls està menjant.

Avui tots tornem a ser un

Bona tarda Mataró!

Ja ha arribat el moment tant esperat. Des de l'organització, formada per diferents entitats de la ciutat, us volem dir: moltes gràcies! De veritat gràcies per acudir massivament a la cita que us hem fet des del Capgròs, des del Facebook, des de correu electrònic. Gràcies per fer-ho còrrer, per convertir aquest acte en el vostre acte. Gràcies per ser avui més de 3000 persones que gaudirem d'un equip de futbol que ha portat el barcelonisme a tocar el cel.

També gràcies perquè en un moment de crisi com el que estem vivint, en que hem trobat portes que no s'obrien, mans tancades, esquenes girades, hem trobat empreses, institucions i patrocinadors, que ha cregut en nosaltres, que ha tingut fe en que aquesta Pantalla Gegant es portés terme. A tots ells, també gràcies.

I ara si, acabem, ja comença l'espectacle.

Perquè ara no importarà de quin color tinguem la pell, si fosca, blanca o negra. No importarà quin idioma parlem, si el català, l'amazigh, el wolof o el castellà. No importarà de quin barri de la ciutat vinguem, si de Rocafonda, Cirera o l'Eixample. Només importa que ara i aquí tots serem un per viure com una sola afició aquesta cita històrica.

Amb les banderes al vent i el civisme al cap, connectem amb Wembley amb la fe en un equip que ens ha recordat que només junts arribem a tocar els somnis.
Cridem junts. Visca el Barça. Visca Mataró. Visca Catalunya.

Un cafè, una oficina, un punt de trobada.

Sovint tinc la sensació que no sé explicar prou bé l'entusiasme permanent que em mou i m'agita per dins.
En parla molt bé en Joan Salicrú al seu blog de la signatura i presentació pública del nou projecte que impulsem amb Clack: un nou espai de treball i cultural amb cafè a Can Xammar, al cor de Mataró i a 3 minuts de la platja.
Hem vingut per quedar-nos. Perquè ens estimem el lloc on vivim.
Per construir alternatives de cultura, autogestió, treball i convivència.
Benvinguts a un projecte que voldrem compartir intensament amb tots vosaltres.

Carretera

Carretera és el que vam fer el passat setembre mentres rodàvem "Nosaltres els Maresmencs", la sèrie documental que fins ahir va estar passant M1 Televisió. Un viatge de tres dies amb Albert Calls, genial poeta i militant cultural de base. Encara ha de ser hora de sentir-lo queixar-se que tot va malament. Un exemple d'actitud.

Carretera és el que faig cada quinze dies anant a la Universitat de Vic a donar classe als alumnes de quart, a intentar compartir amb ells com crear formats televisius, com buscar una bona trama i una posada en escena, com raptar alguns dels somnis i miratges que ens volten damunt el cap i els convertim en històries per a ser compartides i explicades als altres.

Carretera el que he fet avui, reunint-me amb en Marçal, l'Oriol i en Ramon per pensar una nova web amb fotografies d'autor, treballant amb la Clara Santes15 que arribarà amb l'estiu, repassant amb en Joan i la Georgina el guió d'un espot per a Òmnium Cultural.

Carretera i manta. Però sempre compartida. Sempre amb destinacions. Sempre conduint mirant fixament a l'horitzó. Disfrutant del viatge.

Premi Enderrock

En Joan ho explica la mar de bé en el seu apunt al seu bloc.
Amb moltíssima ilusió. Amb moltes ganes de compartir-lo al màxim. Amb un munt d'històries i anècdotes, des de la conversa al lavabo amb en Joan Pons fins a l'entrepà a les tantes amb en David i en Marc en un Paralel de Nasty Mondays.
Cançons a la vora del pop premiat amb el Premi Enderrock del Públic al Millor DVD musical del 2010.
Tornant amb la Kangoo a les tantes cap a Mataró pensava que de nou la vida em retorna amb escreix el que li dono.
Gràcies.

i noves coneixences

Ahir a la nit vaig estar amb en Blai tocant a l'andana de l'estació de Metro de Fontana. Era divendres de Festes de La Mercè, i a partir de mitjanit pujaven i baixaven dotzenes de persones que venien o anaven als diferents escenaris de la festa: al Fòrum, a la Plaça Reial, a la Plaça Sant Jaume.
Nosaltres dos a la nostra història: dues guitarres acústiques, cançó amunt i avall, que si arreglant un valset, que si arranjant una versió, que si repassant una cançó. Ens agrada tocar allà, passa gent, tenim la oportunitat de mostrar sense molestar gaire la música que fem. De tant en tant algú somriu, algú s'atura, algú deixa perdre un metro per poder escoltar el final d'una melodia. Un autèntic regal.
Ahir a la nit vaig trobar-me gent que feia dies que no veia. En Sigfrid, amb el que vam anar junts tota la vida a l'escola. La Irene, amb qui hem treballat rodant Santes15! aquest estiu. La Rosa, que vaig conèixer al Casal Les Vinyes feinejant amb el meu germà. I tot al costat d'en Blai, l'amic de l'ànima músic, geni i despistat, alegre i somiador, increïble i descregut.
Ahir a la nit, al tornar sol després de tocar tanta estona pensava en les noves coneixences. I pensava que sovint la vida és com una andana de Metro. Cada tres o quatre minuts para un tren i en baixen un munt de persones i passen pel costat teu. I des del banc has de saber escollir o deixar ser escollit. Tocant la teva pròpia música. Esperant que els que es parin siguin aquells que tenen parada l'orella a una melodia semblant.

Nit a Vic | Regust mataroní de docu i jazz

Un dia llarg, el d'aquest dissabte, en el que hem estrenat el nostre documental i hem participat d'un espectacle que per primera vegada al nostre país, mescla documental musical i música en directe. En parla en Joan al seu bloc en qualitat de productor del documental Cançons a la vora del Pop, que he dirigit i que hem produït amb Clack Música! i el Grup Enderrock.

Una tarda i una nit llargues, amb molts amics i coneguts que han volgut acompanyar-nos en l'estrena en un marc ideal i excel·lent, l'Atlàntida, un recinte que em fa sentir enveja i vergonya que a casa nostra no haguem estat capaços de tenir a hores d'ara res similar. Si volem cultura, hem de tenir les infrastructures. Una tarda i una nit amb moltes anècdotes, retrobament amb els grups - en Joan Pons, en Càndid i cia., els Amics de les Arts i el seu road-manager en plena voràgine, els simpàtics chiens i la seva brillant Anna Roig) i l'absència de la Maria Coma, amb afonia (recupera't!).

I al sortir a quarts de dues de la matinada de l'Atlàntida anem a parar a un altre espai mític del jazz català, la Jazz Cava de Vic, amb els seu cartell de neons vermell... i de sobte em trobo amb l'Ivó Oller i el seu Quintet en plens bisos del seu concert! Ens abracem amb l'Ivó, un músic collonut del que he parlat altres vegades , un autèntic fenomen i un bon amic. Fem unes cerveses amb ell i bona part de l'equip tècnic que es queda al bar. S'allarga tot plegat, amb conversa a tres bandes amb l'Oriol, l'ajudant de direcció, en Genís, el cap de so, i la Sandra, la futura auxiliar de direcció del proper documental. Intento convèncer a la Marta perquè organitzi una festa al seu pis del barri de Gràcia sense saber si la convenço. Acomiado l'Arnau i la Maria que tornen a Montmeló. Demanem uns quicos per acompanyar les noves rondes. S'allarga tot plegat, encara una miqueta.
Quant tornant amb el cotxe al seient del darrera, dormitejant i sentint la pluja picar contra el vidre, pensava, satisfet, que avui ha estat un dia bonic. Una nit a Vic amb regust mataroní per la banda del documental i la banda del jazz. Sigui com sigui, la música continua donant-me moltes alegries i em permet viure coses extraordinàries.