Festival [01]

Trobo un llibre de Paul Auster tirat al mig del fang, al costat dels lavabos de color blau alineats al final de la zona d'acampada. És una edició de butxaca, manejable, lleugera. El recullo i veig que li falten les dues últimes pàgines que algú ha arrencat.
Acabant el meu segon torn de treball, a la zona pel personal, i mentres em preparo un frankfurt al grill, em creuo un somriure amb un noi moreno, cabell arrissat i clatell cremat pel sol. Es diu Pierre i ha vingut des de Montpellier en autobús i autostop fins a Roskilde amb cinc amics més. Les zones d'acampada no paren de créixer i l'entrada del recinte és un constant de gent que entra amb motxilles i sacs de dormir.
Fins el dijous, que comença realment el Festival, no s'obre tota l'àrea de concerts. Ara per ara només és accessible el Junior Pavillon, una zona d'un quilòmetre quadrat on toquen bandes joves d'arreu d'Europa. Em sorprenen molt els Green Pitch, una espècie de Cramberries a la danesa encara per esclatar. A la zona de Chill Out ens passem hores refrescant-nos amb una mica de cervesa, bevent Pastiche que ens proporciona en Pierre i fullejant les dotzenes de revistes musicals independents que reparteixen gratuïtament per les taules de disseny de les carpes. Quanta moguda de promoció cultural que hi ha a Escandinàvia. Han sabut organitzar una espècie de xarxa efectivíssima, en la que els públics noruecs, suecs, finesos, islandesos i danesos es mouen com en un sol itinerari de raons i produccions culturals de pes.
També fem una cervesa amb la Marie, una joveneta danesa de divuit anys -rosseta, petita, agradable- que treballava de voluntària amb en Paolo i jo, que parla tan fluixet i es posa tan vermella que tots dos ens hem de contenir el nostre tarannà llatí perquè no ens planti al mig del Festival. Penso com m'agradaria compartir aquesta experiència amb alguns dels amics que m'esperen a Catalunya. Com ens ho arribaríem a passar de bé. També entre tanta gent tinc temps de recordar una noia que al costat del mar continuar fent joies i escultures.
Al final es posa núvol i enfilo el camí cap a casa en bicicleta, dormir a casa, quin plaer. I tot just a quinze minuts del Festival. Abans de marxar-ne he deixat el llibre de Paul Auster tirat al costat d'un bassiot a la zona d'acampada G.
Potser alguna persona el recollirà sorprès i veurà que al final del llibre hi falten tres pàgines que algú va arrencar.

Roskilde Festival

A quarts de set del matí arribem amb en Paolo al macrorecinte al sud de Roskilde, on s'ha instal.lat el segon festival més gran d'Europa que durant una setmana envairà la meva petita ciutat danesa de desenes de milers de participants.
El Roskilde Festival se celebra des de fa més de trenta anys, i és un esdeveniment d'una magnitud i repercussió inigualables a Dinamarca i Escandinàvia. Es calcula que tocaran uns 120 grups, amb més de 90.000 acampats, 15.000 voluntaris, més d'un milió de metres quadrats de superfície... tot és macro. Macromagnitud, macropopulós, macroespectacular, macrofreak, macrobonic.
El primer torn que fem és el de les set del matí a les tres de la tarda. Comencem per custodiar l'entrada a les zones d'acampada que s'obren a les vuit en punt. Gent d'arreu del país, però també de Suècia, Noruega, Islàndia, Finlàndia i Alemanya omplen les cues. Alguns porten 15 hores fent cua. I quan toquen les vuit les valles són derribades i una marabunta armada de carros de la compra, camilles amb radiocassetes, bicicletes plenes de cerveses les alforges, ciclomotors arrossegats sobre el fang, atravessen els camps per a acampar.
L'espectacle és imprevisible. Les següents hores les passem amb en Paolo de company de torn a la zona d'acampada M tenint cura dels campistes -esbojarrats, alguns beguts, alguns cremats, escandalosos, divertits, però sempre amables-.
Al sortir del torn fem un volt pel recinte, que no es veu on s'acaba la vista. Tantes noies rosses boniques, tants roquers que suaran la camiseta, tantes mares rastes amb els fills jugant, tantes colles d'adolescents, de nostàlgics i de pandilles aduladores de bandes estranyes.
Trobem un cibercafe gratuït i escric una crònica. Fa un sol preciós. Això és massa.

La nit de Sant Hans

Era la primera revetlla de Sant Joan fora de Catalunya, com a l'abril el primer Sant Jordi, com al gener el meu aniversari.
Ens vam trobar al parc davant del museu viquing i milers de persones de Roskilde s'havien reunit per a encendre una enorme foguera. Tothom qui volia rebia una torxa que llençava contra la gran flama que s'enlairava cap al cel. Van llençar focs d'artifici. Van cantar cançons.
La gent celebrava l'arribada de l'estiu al llarg del fiord, al llarg de la costa fogueres a les platges retallant el mar, les flames a quilòmetres de distància, la sensació d'una terra que cremava en la nit danesa. Amb en Magnus, en Lenny i en Rune ens vam llençar des del moll a l'aigua gelada del mar.
Mentres en sortia, assencant-me en el moll de bigues de fusta pensava que la nit era tant diferent però alhora tan semblant. Una màgia estranya que flotava en l'aire tebi de la matinada. I a esperar que el dia arribés, veure que era veritat que el sol ara regnava per sobre altres coses.

la cúmbia de Braulio

Me'l trobo sense buscar-lo, mentres passejo arran de les barques i ferrys que ja han acabat els seus torns de rutes turístiques. Camino despreocupat i relaxat, l'hora d'abans de sopar, atravessant el centre antic, davant per davant el Museu Nacional, i al final d'una illa amb jardins l'alberg on m'allotjo amb en Paolo, la Severine, en Frank, la Barbarita en Renaud i la Marleen.
Perfilat pel sol es dibuixa com un gran bloc de granit el palau reial, i desviant la vista veig en Braulio, que pesca en unes escales de granit que davallen al moll. Toca una guitarra gastada on li falta la corda més greu, el mi, però és curiós com la melodia que projecta continua sent correcta.
Em somriu amb la boca desdentada i corcada, i jo li canto Jara, Yllapu, i ell em canta Sui Generis i Parra, i cantem Serrat i Ibánez. Diàleg llatí que es produeix de Llatinoamèrica a Europa, com en Joan escrivia en el seu blog quan parlava del jove pintor cubà guanyador del Torres-Garcia.
I m'explica que ell ve del Perú, que ara és ciutadà suec, que aquí té futur, que com és de complicat recomensar tant lluny. Però que canta i pesca als molls d'Estocolm, perquè, diu ell, aquí ha retrobat camí per recórrer. I el seu cant a mi se m'insinua en melodies críptiques que insinuen el secret de la convivència sueca, on tothom ha trobat el seu lloc, des dels immigrants angolenys als refugiats afganesos, de les finlandeses estudiants als peruans que busquen un lloc on parar-se i tocar una cúmbia.
I davant nostra Estocolm, una ciutat més neta i més bonica i més captivadora que Copenhagen, en una tarda que s'escola somorta, el platejat taronja brilla sobre les aigües del canal. Aquí -tant al nord- i ara -en ple juny- els dies mai s'acaben, ja no es fa de nit, el cel sempre queda destenyit de gris i blau fosc.

I avui és la nit més llarga. I el meu germà que m'ha vingut a visitar a Dinamarca i jo mirarem Júpiter a mitjanit. I sabrem que el pare i la mare l'estaran mirant des de Catalunya. I pensarem uns amb els altres, en com fils invisibles es dibuixen al llarg de l'atlas.

københavn-Målmo-Sthøkolm

D'imprevist recullo la proposta d'en Paolo, la Severine, la Marleen, en Frank i la Barbarita i marxo tres dies i quatre nits cap a Suècia. Sortiré de la estació central d'autobusos de Copenhagen a les nou del matí demà mateix. Estaré bàsicament a la capital sueca, Estocolm. I tornaré el diumenge a la tarda, perquè he rebut la notícia que el meu germà -l'Arnau, de disset anys- em ve a veure durant uns dies! Quina sort, els dos germans junts. A veure si la fem petar d'allò més i passem uns dies inoblidables. Li he aconseguit una bicicleta per a poder aprofitar el sol i el bon temps que ja fa.
Parlo del bon temps... Dinamarca s'està despertant del fred, i la commoció per la bellesa dels vint graus, el sol i la brisa càlida està transformant les ciutats. Copenhagen està irreconeixible. Avui he estat tota la tarda passejant i xerrant amb en Bernat per Christiania -els jardins plens de nens, un grup de jazz improvitzant al final d'un camí de terra, els llacs amb barques i estels, les noies rosses amb faldilles voladores prenent batuts de fruita a les taules de fusta- i dèiem que si després de l'Erasmus és possible no tenir una baixada anímica. Segur que la tindrem. Perquè tot això és massa. Tot i que cada dia que passa no deixo de pensar en els diners que tinc, en les hores que he estat treballant i les coses de les que m'he estat per a ser on sóc i poder estar fent el que faig . Els diners, la subsistència, fer-se gran: ser conscient que els diners han de ser-hi en molta o poca quantitat per a poder fer la teva.

Per altra banda, en una realitat molt diferent a la que ara visc, tinc la notificació que demà a la tarda es fa la presentació pública del Pla Jove X Mataró 2005 al Centre de Can Xalant. En aquesta presentació jo col.laboro amb una videocreació que serà projectada en el recinte, juntament amb una exposisicó de fotografies sobre el procés de construcció d'aquest equipament cultural. Aquesta videocreació la vaig estar rodant durant un parell de dies a Copenhagen i després la vaig editar a la RUC. Esteu tots convidats a anar-hi.

Dia: 16/06/05. Horari: a les 20:00h
On: Can Xalant [C. Francesc Layret, 76 (Mataró)]

Herbert L. Matthews

A la biblioteca de la Roskilde University (RUC) hi ha centenars de milers de llibres. La llibreria és nova de fa pocs anys, i és serena, ample, lluminosa, amb uns finestrals altíssims, de vuit o deu metres, i un sistema totalment automatitzat de recerca i consulta de la bibliografia. En una de les meves primeres ràtzies a través d’estanteries i pisos subterranis vaig topar –per casualitat, o causalitat, l’etern dilema adolescent del qual torno a rumiar amb força en la novel•la que estic escribint- amb un dels llibres amb els que més he disfrutat durant la meva estada a Roskilde.
Es titula “The Education of a correspondent”, està editat als Estats Units el 1946 i el seu autor és Herbert L. Matthews, un dels grans corresponsals de guerra a Abissínia, Espanya, Itàlia i la India durant les tràgiques dècades dels trenta i els quaranta del segle vint. La obra és escrita amb un anglès polit, educat, més britànic que no pas americà –evidentment no existeix cap edició en francès o castellà-, i sorprèn la quantitat de detalls que deixa explícits, i amb els quals segurament poca gent ha caigut o emfatitzat en els anys següents. És un llibre compacte, fruit de qui s’ha dedicat anys i anys a exercir de corresponsal de guerra en els temps en que soldats, guerrillers, bandes de saquejadors, assassins, oficials i desertors respectaven els periodistes per sobre de qualsevol altra cosa. I si el periodista era americà, aquest respecte es podia amplificar, sovint, amb mostres de cortesia o deferència.
En el seu llarg capítol en el que parla de la Guerra Civil Espanyola Matthews deixa clara la seva posició prorepublicana. I explica, com des d’una perspectiva objectiva, el govern republicà tenia carència, per sobre de qualsevol altra cosa, d’armes modernes; tancs, ametralladores, equips de ràdio-transmissió, munició, obussos de gran calibre, ambulàncies motoritzades. Això es devia a l’embargament de comerç d’armes que la Societat de Nacions havia imposat als dos bàndols en pugna, reiteradament violat per tots dos, però amb la única intervenció massiva i decisòria de les potències feixistes d’Itàlia i Alemanya al bàndol franquista.
El periodista americà explica un fet impressionant: la revolta civil als Estats Units per recolzar l’Espanya democràtica. Segons diu, l’American Institute of Public Opinion – més conegut per Institut d’Opinió Gallup, que amb els anys s’ha considerat un dels més prestigiosos del món- va publicar un estudi del desembre del 1938 en el que es mostrava que un 76 per cent dels ciutadans americans aprovarien que el govern de Washington ajudés a la república espanyola. Així mateix cita una carta del que va ser secretari d’estat als EUA, Henry L. Stimson, publicada a l’edició del New York Times del 24 de gener del 1939 en el que assegura textualment: “No puc creure que el nostre govern [americà] o el nostre país vulgués desitjar una responsabilitat com aquesta”, en el sentit de no ajudar sense contemplacions un govern democràtic en perill.
Més endavant les aventures i anècdotes broten a centenars. Destaca el periple de Matthews amb William Forrest del London News Chronicle, O’Dowd Gallagher, del London Daily Express i el fotògraf americà Robert Capa en un Minerva belga, amb el qual intenten –amb èxit- recòrrer una Catalunya en retirada durant els darrers dies de guerra al front català.
Curiosíssim és el fet que a Caldetes s’havia instal.lat l’embaixada Americana després d’abandonar Barcelona. Com curiosíssima és la única referència que fa de Mataró, on el 25 de gener passant per la nacional-II el corresponsal veu “una llarga currua de soldats d’assalt, tots armats amb carabines, caminant lentmanet en la direcció equivocada[cap al nord]”. Aquesta llarga fila no era altra cosa que els tres mil guàrdies d’assalt que el ministeri d’Interior havia manat, per ordre de Negrín, enviar a Barcelona per defensar la ciutat –una ciutat en declivi esplèndidament retradada pels ulls de Matthews.
Durant uns dies l’americà es dedica a observar la ingent retirada cap als passos fronterers francesos, des de Figueres, des de Agullana, des de la Jonquera. El cito: “Hi va haver un últim, gran dia -el 7 de febrer- per aquells que crèiem en el republicanisme espanyol, que hauria de ser recordat per sempre”. Aquell dia, Matthews veu la desfilada cap a l’exili, a pocs metres de la frontera francesa, en plena carretera, de tots els brigadistes internacionals que encara quedaven lluitant al front. Els italians, de Bologna, de Roma, de Sicília, de Milà, de Parma, cantant Bandera Rossa, els hungaresos, els polacs, els austríacs, sense saber quina pàtria els acollirà, alguns americans, els cabells rossos, el cap ben alt.
I explica, també, dolgut, el tracte que els francesos van donar als republicans en fugida. I explicita, perquè ell ho va veure, que aquells que havien lluitat amb baioneta calada contra els moros mercenaris de Franco –aquells que es guanyaven un sobresou amb les dentadures dels morts i els anells de casat dels presoners-, veien els “spahis”, unitats francomarroquines de cavalleria, que conduïen les files de captius republicans amb fuets, com si fóssin bestiar.
Deixo per un altra dia la història d’amistat que durant la guerra espanyola el jove periodista Herbert Matthews i el jove escriptor Ernest Hemingway van forjar en aquella terra convulsa.
En les estones mortes en les que el corresponsal espera que els soldats comencin a disparar. En les estones mortes en les que els soldats els agradaria que l’únic que continués passant fós que els corresponsals escribissin llargues cròniques que mai s’acabessin.

avui farà bo

El temps a Dinamarca s'ha instal·lat en la benaurança, fa un sol sense núvols, fa sol, estem a divuit graus. Ahir vaig acabar a les tantes, tocant la guitarra i jugant a fer malabars amb mariaxis i haky, a la plaça de l'Apotek, una plaça que sembla més de París que de Copenhaguen, on la herba deixa marge a la sorra, on els marroniers fan formes quadrades uns alineats amb els altres. Això ho parlava amb en Karrel, un belga flamenc que abans m'havia regalat una jaqueta de pell gastada bonica -potser un pèl massa folgada- que havia recuperat de les escombraries i rentada escrupulosament.
I després vam parar a fer un kebab amb en Bernat, el meu amic de Castellar del Vallès, una sorpresa inesperada que des de fa dos mesos no deixa de donar-me raons per apreciar-me'l com un bon amic. I després amb la Tina i la Sophie, una francesa somrient i feliçoia de Grenoble, vam córrer a agafar l'últim tren cap a Roskilde a tres quarts de dues. I quan atravessàvem els llacs del nord de Norreport, venint per Norrebrogade, al nord el cel es tenyia d'un blau cendròs, i retallava les torres i els edificis amables de Copenhaguen, i tot es reflectia en els grandiosos llacs que tothom es pensa que són canals però que no ho són, són petis principats dels regnes dels cignes.
I quan vaig baixar a l'estació de Trekroner marxava amb la bici i s'estava fent de dia a quarts de tres de la matinada, i en solitari, amb el vent acariciant-me la cara, pensava que la bellesa és escassa, però que quan arriba mai és defraudadora.

El compte enrera

Em queden menys de trenta dies per tornar a Catalunya. Aquests dies se succeeixen els comiats, els adéus, alguns més sentits que altres. Sovint ens diem que ens tornarem a veure. Després de tantes persones a les que he dit que ens tornaríem a veure i de les quals mai més n'he sabut res, sovint no vull mirar als ulls i dir alegrement "Yes, sure, we will see soon again, I will come to Poland!". Prefereixo el silenci del comiat sincer, però un comiat d'aquell que assumeix que sovint les nostres vides no són més que grafies rectilínies que es creuen amb d'altres, i que gairebé mai es retroben. Esclar que hi ha retrobaments, i molts, i la majoria d'ells sorprenents. Però ara no vull parlar dels retrobaments. Avui parlo dels comiats, com el de l'Hugo fa just una setmana, a quarts de quatre de la matinada, davant un pub que tancava, sota una pluja danesa -fina, lenta, implacable-, envoltat d'amics. La única cosa que li vaig dir va ser que es cuidés molt, i que on jo fós sempre hi tindria una llar, una casa, una hospitalitat, un amic. El quebequès ros que s'assembla a Kurt Cobain va riure i ens vam abraçar. Potser tots dos sabíem que mal ens pesi, les abraçades són la darrera cosa que ens emportem dels que ens despedim.
Ja noto el compte enrera. De fet el compte enrera es va iniciar en silenci, com un gran cronometre que es mou pesadament sota els nostres peus, fent-ho ballar tot sense que nosaltres ho notem, just el dia que vaig arribar.
Les amistats a l'Erasmus sovint són intenses però a la vegada semblen majoritàriament supèrflues. Bé, ho afirmo, majoritàriament supèrflues.
El comiat de les amistats que resten una mica fermes, la vacil·lant afirmació que alguna cosa ens podia unir més enllà del temps i l'espai mutu, em fa adonar-me que tot té un principi i un final.

Place de la République 22.31

Mentres un bon amic dissenyador web no em fa cas per tirar endavant el projecte multimèdia "cahiers parisiens", escric sobre anècdotari polític.
El diumenge passat al vespre estava bevent-me una cervesa amb un alemany de Munich, un italià de Bologna i una francesa de Guadaloupe. Ens havíem instal·lat a la planta baixa de l'alberg de joventut d'Odense, capital de l'illa danesa de Fionia, la segona més gran de l'arxipèlag de Sealàndia. Els altres companys de ruta se n'havien anat a dormir, em sembla que quatre eren a un McDonald's de la mateixa acera de l'alberg.
Havíem engegat la televisió, la BBC World, en la que apareixia, amb una indissimulada complaença, un especial informatiu sobre el referèndum sobre la Constitució Europea que durant aquell diumenge plujós -a Dinamarca el dia l'havíem passat sota un sol desballestador visitant el Parc de Legoland- s'havia celebrat a França. Els presentadors, correctes, educats, però sense poder amagar el seu estat de certa excitació pel moment, deien que allò era una catàstrofe. Per la pantalla apareixia la cara de Chirac, severa, amb la bandera tricolor en segon pla. Em recordà a una intervenció de De Gaulle durant el maig del 68, la mateixa mirada severa. En un quadradet inferior, es veien les imatges en directe de la festa que milers de francesos celebraven a la Place de la République per celebrar la desfeta dels constitucionalistes. Des d'ATTAC als troskystes, passant pels antisistema de Jové i els feixistes de Le Pen, tots se'n congratulaven, ajuntats -impressionant paradosa- en una sola esplanada sota la pluja de maig.
A la planta baixa de l'alberg vam estar seguint amb atenció la retransmissió de la BBC Internacional. De tant en tant comentàvem aspectes de la política francesa, de la Unió Europea, de les diferències d'apreciació que tenim des dels quatre paísos.
La Constitució Europea no és res sense els seus ciutadans, dèiem. I la política, i els seus polítics redactors del text constitucional, cada cop se n'allunyen més, dèiem. Potser caldria promoure colònies a Dinamarca per polítics europeus, que anéssin a dormir en albergs, que es mengéssin un entrepà de tonyina en un parc de Billund, que viatgéssin en furgoneta i haguéssin d'estar-se deu minuts buscant aparcament, que compartíssin lavabos amb polonesos i holandesos.
Potser llavors no hauria d'arribar a sentir decepció en veure una massa celebrant la desfeta de la classe política francesa. A la Place de la République, a les 22.31, una nit plujosa de maig.

Els cavallers de l'esglèsia d'Alban

Sempre he considerat que una de les grans virtuts que podem desenvolupar quan formem part d'un col·lectiu és la de ser lleials.
Ho podríem aplicar a un equip de futbol; em recordo jugant a l'infantil B del Futbol Club Argentona, quan després d'una lliga sencera en Barnades, Rovira, Rabassa, Fran, Òscar, Sergi, Narcís i companyia no erem moltes coses, però almenys havíem après a ser un equip. Em recordo jugant tants matins de dissabte, la per molts desconeguda rutina de les dotzenes d'equips de nens i adolescents en ruta per la comarca per a disputar noranta minuts de tremenda activitat futbolística. Sovint va ser una manera de freqüentar llocs que no freqüentaria sense una excusa com aquella. Quina sort poder anar fins a Sant Vicenç de Montalt, Arenys de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, i tant barris de Mataró.
El mànager del club era un tal Emili -?- Moliner, home dur, enfutbolat, acostumat a bramar des de la línia de la banqueta, traçut en l'art d'ensenyar als nanos a còrrer darrere una pilota. Sempre recordaré el profund terror que em despertava, sobretot, perquè mirava directament als ulls com poques persones he conegut després. Mirava amb uns ulls blau clars, que desprenien una transparència animal, sense contemplacions. Mira que des de llavors he tractat amb periodistes, polítics, empresaris, directius, presentadors, artistes i xulos de barretina. Però pocs han estat capaços d'assaltar-me amb la mirada d'una forma tant inapelable com ho feia en Moliner.
Dons la qüestió és que jo amb tretze i catorze anys jugava enquadrat en l'infantil B, el segon equip de la categoria. I recordo com ens ensenyaven a jugar en formació, mostrant-nos com cadascú havia de desenvolupar una activitat concreta per donar sentit al conjunt; l'entramat de la defensa, el mig camp i l'atac per ser efectius. El parlar, el comunicar-se per a obrir espais, atacar les bandes, crear fores de joc, promoure les triangulacions, acabar marcant gols. Just abans dels partits, i també just al acabar-los, en Moliner ens feia posar en rotllana i ajuntar tots les mans. I cridàvem, veus encara engallades i agudes, "Què Som? Un equip! Què Som? Un Equip! Què és un Equip? El que Som!". I ens acabàvem creient.
Ahir, ja de tornada del viatge per Jutlàndia, vaig estar a la petita catedral gòtica de la ciutat d'Odense -quins carrers, quins cafès, quines façanes, quines noies. Odense, amable, enjardinada, bella, ordenada, netíssima dins de la netedat, envejable en la seva distribució sobre un relleu suau farcit de bosquets, prats, parcs i llacs, resulta venir del nom Odin, déu dels deus viquings.
Abans de ser catedral, allà hi havia hagut una modesta esglesiota anomenada d'Alban, on els serfs de la zona honraven encara els deus de l'espasa escandinava i els deus de la creu romana. Va ser allà on el juliol del 1086, en plena visita del rei danès Knute Primer, va esclatar una revolta de pagesos, cansats de patir fam i esclavatge. Aclaparadorament superats en nombre, el rei i el seu seguici de cavallers es van intentar refugiar dins la esglèsia, però en poca estona la gentada va irrompre en el temple, cremant-ho i esqueixant-ho tot.
El rei Knute i els seus disset cavallers van decidir lluitar fins al final, rabiosos davant la turba que els apunyalava i els feria, el caos miserable. Els disset cavallers, amb Knute també espasa en mà, rodejats, ensangonats, exhaustos, van caure un rera l'altre a l'altar de l'esglèsia, lleials al seu rei fins a les últimes conseqüències. Fins al darrer moment.
Des de la meva tornada del viatge, reemprenent amb força la meva tasca d'escriptura, el concepte de la lleialtat m'assalta sovint. La lleialtat a la família, a la persona que estimes, als amics, als companys de projecte, als teus representants, a les teves idees, als teus principis.
La lleialtat com a terme indispensable.

Jutlàndia

Escric quatre ratlles des d'un ordinador atrotinadíssim d'un porxo d'un alberg de joventut al costat del fiord d'Aalborg.
Des de dijous estic en ruta per Jutlàndia, la península europea de Dinamarca. Amb dotze companys (4 francesos, 2 quebequesos, 2 italians, 1 americà, 1 alemany, una polaca i una holandesa) estem viatjant amb una furgoneta de nou places i un cotxe de color groc. Dijous vam passar de Sæjland -la gran illa de Dinamarca on hi ha la capital Copenhaguen i la ciutat on visc, Roskilde- a Jutlàndia amb un ferry enorme des del port de Kalundborg, grandiós complex portuari - em sembla que aquí Lars Von Trier hi va filmar unes escenes de Rompiendo las Olas-.
Ahir vam estar a Eskågen, la punta nòrdica de Jutlàndia, on sense més, veus com el mar Bàltic i el mar del Nord es troben, i literalment, xoquen. Avui estem a Aalborg, un dels grans ports danesos a dins de fiords, i on avui se celebra un Carnaval amb dotzenes de comparses. Ahir ens en vam trobar una de batucada brasilera i no em vaig poder estar de improvitzar una estoneta amb ells... allò que la cultura serveixi per sentir-se lliure. :)
A la tarda estem preparant de marxar a Åarhus, la segona ciutat més important de ciutat de Dinamarca. El diumenge passarem per Bïllund, on a pocs quilòmetres hi ha Legoland... i dilluns, ja de tornada, atravessarem Fionia, anomenada també el jardí de Dinamarca i on no ens perdrem Odense, la ciutat on va néixer Hans Christian Andersen.
Em criden des de la furgoneta, en Paolo diu que té un plàtan per a esmorzar. La Kasha es prèn un cafè de màquina de deu corones.

Un lloc per crear

Admeto que aquest és un post una mica llarg i potser molt descriptiu. Però em ve de gust deixar-ne constància. La setmana passada a Mataró es va inaugurar el Centre de Creació per a Joves de Can Xalant, que entrarà en funcionament després de l'estiu i que compta amb la col.laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Per a informació més precisa podeu consultar www.mataro.org a la secció de notícies.
Fins ara, perquè ja ho ha estat fent tothom -des del curiós silenci d'Internet-, m'he abstingut de comentar i repassar de cap per amunt i de cap per avall, del dret i del revés, la inauguració de Can Xalant. Vam ser un grup de joves, els que ell 1996 -o 97?- ja estavem fent la corrua al voltant del Pla Jove, una iniciativa de la regidora cerdanyolenca Consol Prados, que en aquell temps tenia encarregada el cartipàs de Joventut. Recordo perfectament la dedicació d'hores i esforsos a fer propostes viables i serioses. I una de les que va sorgir amb més empenta -potser per la novetat- va ser la de Can Xalant; fer realitat l'apropament de noves eines de creació i difusió cultural per a la joventut de casa nostra.
D'aquell treball del Pla Jove en va sortir el Consell Municipal de Joventut, format per gent treballadora i que de forma desinteressada representava associacions d'estudiants, joventuts polítiques, entitats culturals, clubs esportius... En aquell consell fins el 1999 vaig estar representant l'Associació d'Estudiants del Satorras, que en aquella època, federada a la Federació d'Associacions d'Estudiants de Mataró (FAEM) van representar un dels moments àlgids del moviment estudiantil a la ciutat. Vull comentar l'anècdota d'una manifestació a favor d'una aplicació de la LOGSE amb els fons necessaris i una redefinició de la política de beques per a estudiants. Recordo que em van trucar el dia abans al vespre al telèfon de casa. Era una veu que em parlava amb català amb un accent sureny. Era en Joan Antoni Baron, en aquell moment regidor d'educació que em volia preguntar a quina hora passaríem per davant l'Ajuntament, que volia ser-hi per a rebre'ns ni que fós un moment, i per a rebre el nostre manifest de les nostres pròpies mans. Recordo que l'endemà vam fer portada de diari a El Punt, amb l'Oriol i jo a primera línia de pancarta, amb cinc-cents estudiants més. Armats amb fotocòpies amb les reivindicacions i un megàfon de color vermell.
Can Xalant és una gran oportunitat. Aquesta tardor se'm va encarregar la coordinació d'una de les comissions del Pla Jove per a Mataró que s'ha de posar en pràctica a partir d'ara, i que substituirà el que fins ara ha servit de full de ruta, i en el qual, com ja he explicat, vaig ajudar -modestament- a crear. Al que anava. Aquesta tardor vaig fer de dinamitzador de la comissió de creació jove. I de nou van sortir propostes super interessants; viver d'empreses de gestió cultural, mapa de zones per art urbà, propostes concretes i especificades per a becar joves artistes locals en l'art de la fotografia, les arts escèniques o les arts plàstiques...
Can Xalant podrà ser u centre de referència. Però que sobretot ho sigui per joves - i no tant joves- mataronins i mataronines que vulguin descobrir noves formes d'expressió. Des de que es va iniciar aquest projecte de centre de creació, he dedicat esforsos extres a intentar fer un seguiment acurat del projecte, fins i tot en moments en que per l'allargament de les obres o la inoperància burocràtica ningú li parava atenció. L'Alicia Romera -que curiosament, acaba de deixar la regidoria de Joventu- pot explicar com durant aquests anys sovint he demanat a la secretària del Consell de Joves informació i comptes sobre com avansava Can Xalant.
Ara ja tenim l'espai, i si seguim mínimament el pla d'usos que entre molts altres representats del consell, jo vaig votar, Can Xalant serà un bon lloc per aprendre, ensenyar i entendre. Un bon lloc per fer-se grans, madurar, comprendre, obrir la ment. Un bon lloc per debatre, analitzar, suggerir.
En definitiva, un bon lloc per a crear.

La puta i el sandwich

Avui a Copenhaguen feia un sol que enamorava. He sortit de treballar d'una primera planta on viuen una parella de comercials immobiliàris a qui els hi rento la casa. Evidentment, la seva tasca de comercialització urbanística els exculpa de treure la brossa als contenidors del pati del darrera, fregar amb lleixiu la part interna del wàter o fer desaparèixer les telaranyes dels sostres dels vestidors.
I avui feia molt de bo a Copenhaguen, i quan he plegat, a quarts de tres, he decidit passejar, i des del barri de Svanemøllen he anat derivant sense pressa i amb els ulls ben oberts. He vist un vell arrambat a la punta d'un banc que movia lentament una ampolla de cervesa Tuborg buida. Estava brut, llardós, feia pudor de licor vomitat. Pel seu costat passaven amb bici noies rosses amb faldilles voladores que miraven a l'horitzó, les direccions de la mirada, les voluntats de la mirada.
M'he introduït al Fællenparken, un enorme parc de més de cent hectàrees. Allà m'he dedicat a recòrrer caminois, camins, vials i viaranys, que passaven entre falgueres, roures enormes, desmais florits. Arreu la gent jugava a futbol, dormia prenent el sol, es feia petons, passejava el gos, es prenia un refresc, llegia sobra una tovallola. He estat una bona estona llegint la Rayuela de Julio Cortázar -l'hàbit de llegir el mantinc i cada cop l'avivo més- i quan el cap ja se m'havia escalfat he encarat cap al Jardí Botànic, un autèntic oasi de bellesa botànica, espectacle de flors i naturalesa en perfecta conservació.
Abans d'arribar-hi m'he parat a un semàfor. És curiós, als carrers, entre cotxes i bicicletes els vianants som comptats. De lluny, a l'altra banda de l'acera, m'ha sorprès la mirada lasciva, potser perduda, molt en el fons de les ninetes, d'una puta. S'estava a prop de la cantonada, davant d'una galeria d'art en reformes, mastegant un xiclet escandalosament. Vestia unes malles roses, una minifaldilla de mig pam i es tapava els sostens amb un jersei de pèls blancs, pelut, acolxat, massa curt, el melic a l'aire. Entre ella i jo ens han aparegut tres o quatre cotxes que ens han fet perdre el contacte visual durant dos o tres segons. Quan l'he tornat a veure estava d'esquena i entrant a un petit establiment de gelats per emportar i entrepans preparats que feia cantonada. Me la he quedat mirant, ella ja despistada, i he vist que s'asseia amb un home de mitjana edat, trenta-cinc, quaranta, cabell clarisser, rostre flàccid, jaqueta negra amb sueter gris, sabates envellides que fa temps que no s'enllustren. Estaven assentats un davant de l'altre en una tauleta amb dos tamborets que estava empotrada a un dels vitralls de la botiga. Els veia perfectament, com si fóssin una televisió emetent. Ella ha comensat a menjar-se delerosa un sandwich amb maionesa, una maionesa que li queia gotejant pels costats del paper d'embolicar amb el que sostenia el pa. Menjava a grans mossegades, amb les galtes plenes, com si fés moltes hores, potser dies, que no menjava.
Ell, heroi anònim, se la mirava en silenci, amb la mirada cansada, assentat al tamboret des de l'altre extrem de la tauleta per menjar en cinc minuts. Davant seu un entrepà de qualsevol cosa i un got amb coca-cola l'esperaven. Davant seu, una puta i un sandwich. Me n'he anat.

article a la revista Valors

M'han encarregat un article per la revista Valors, una interessant publicació que cada mes presenta reflexions i exemples de com entendre valors tan dispars com l'autoritat, la mort, el silenci.
He pensat que podia estar bé penjar l'article. Pels nouvinguts al blog, es podran fer una idea de com m'ha anat tot fins ara.

La independència

Dinamarca és un país on la vida se succeeix de forma plàcida i cíclica, sense sobresalts. Escric aquesta carta des de l'escriptori de l'apartament ampli i lluminós en el que visc, en una zona residencial enjardinada a les afores de Roskilde, una petita ciutat a l'oest de Copenhaguen, la capital de Dinamarca. Roskilde, antiga capital viquinga fins al segle setze, està escampada al llarg de la riba d'un fiord llarguíssim que entra més de trenta quilòmetres terra endins.
Vaig arribar aquí el passat gener amb una beca Erasmus de la Unió Europea sota el braç, per a estudiar a la Roskilde University (RUC) un programa de comunicació internacional fins a l'estiu. La trobada amb estudiants d'arreu del món -tot i que majoritàriament europeus- és una experiència fantàstica que m'ha reportat un munt d'anècdotes còmiques, converses interessantíssimes, mogudes irrepetibles i amics inoblidables. La minsa beca que rebo no em cobreix les necessitats bàsiques, i passades unes setmanes d'arribar, vaig entrar a treballar en una empresa de neteja per la qual passo l'aspiradora, frego i trec la pols a mitja dotzena de cases particulars i oficines de l'àrea metropolitana de Copenhaguen. Aquí els catalans estem considerats igual que els turcs, els rumanesos o els iraquians, som del sud, d’una realitat diferent. La majoria dels meus amics estudiants que treballen -italians, grecs o espanyols- renten plats, escombren habitacions d’hotel o reparteixen diaris gratuïts a la matinada. És tota una lliçó d’humilitat.
Les brises del Bàltic i del Mar del Nord han convertit tot el país en una espècie de pista de patinatge, on els vents s'ensenyoren del cel, i cada dia, en un moment o altra, agiten i acompassen les branques dels roures i els pollancres. Així mateix els núvols atravessen aquestes terres a una velocitat vertiginosa, i en un mateix dia pot fer sol, núvol i ploure diverses vegades. El llarg hivern -el qual he hagut de patir fins a principis de maig- amb temperatures gèlides i neu durant setmanes influeix en el funcionament d'aquesta societat culta, rica i benestant que ha sabut construïr una societat del benestar gairebé sense fissures, on la pobresa és inexistent, els serveis públics són abrumadorament excel·lents i les ajudes als joves, a la maternitat, a la gent gran o als emprenedors són quantioses i universals.
Venir a Dinamarca per un fill d’una ciutat mediterrània com jo està resultant tot un experiment. Val la pena, això ho diré els cops que faci falta, que els joves viatgem. La única cosa que fa falta són ganes de treure´s la son de les orelles i ser valent. La quantitat de coses que s’aprenen t’obren la ment, i almenys a mi, el marxar lluny de casa, i treballar, i estudiar, m’ha fet experimentar el valor únic de la independència. El sentir-se lliure, el veure com en la distància el que queda de la terra d’on vens és l’amor, l’amistat, les ilusions. El sentir-se com el soldadet de plom del conte d’Andersen; que comença a caminar. Vacil·lant, però amb el pas ferm.

Història guionitzada

De vegades ens apareixen vides cinematogràfiques davant els nostres nassos. El que ha passat amb l'Enric Marco -un exprès de la Gestapo que durant des de la transició i durant trenta anys ha estat dient que va estar en un camp de concentració i que ara resulta que tot era una farsa, després de ser president de l'associació amical Mathaussen, rebre una creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, fer centenars de conferències a escoles, instituts, centres cívics i ajuntaments, aparèixer en documentals, reportatges i programes radiofònics i televisius- em porta a rumiar molt. Primer, la decepció de veure que tot allò que semblava real de sobte, no ho és. Penso en el meu pare, que el tenia com una persona íntegra, valedora de la lluita per a sobreviure. I ara, irònic, rocambolesc, és un dels grans actors de la Catalunya del postfranquisme.
La història de Marco sembla extreta d'un guió, la capacitat de recrear una vida de près republicà en un camp de concentració, la paråafrasi de detalls, des del número de presidiari fins a les anècdotes inventades dels cabells ralats, la pudor de merda i mugre, la partida d'escacs contra un oficial de les SS.
Em sembla tant increïble que considero que Marco no ha de ser insultat ni atac.

Perquè ens ha demostrat que la frontera entre la realitat i la imaginació és tan fràgil i fins i tot tant inexistent que ens fa por acceptar-ho. I no vull deixar passar que aquest vell amb veu rogallosa, ulleres paposes i mirada encara fixe va suportar setmanes de confinament en una presó alemanya durant el Reich nazi, en plena guerra. Tots aquests periodistes que l'ataquen perquè avui en toca fer sang, haurien estat capasos d'aguantar dies i dies les descàrregues elèctriques als testicles, els cops de puny als ronyons, les fuetejades a les natges, l'arrencada de pèls púbics amb pinces i les asfíxies en cossis d'aigua bullint?
Perquè potser la dignitat no només es guanya d'una sola manera.

La tàpia

Ahir em vaig submergir en una nit qualsevol de dissabte, en una ciutat liada arran de mar. Vam començar a quarts d'onze sopant amb el meu germà en un cafè on fan entrepans a la planxa exquisitis, al carrer de Cuba, preus barats i local petit, una delícia per a fer-la petar sense presses. L'Arnau, el meu germà, li queden pocs mesos per a fer divuit anys. Se'l veu fort, valent, alt, jove, desafiant, desacomplexat, amb un espurneig als ulls d'aquell que tot just enceta i acaricia i intueix que la vida se li presenta amb els seus camins ignots tot just per a obrir.
Després vaig anar a parar a una antiga drogueria ocupada de la Plaça Gran, on una cinquantena de persones celebraven una nit de flamenc punxat per en Quim Spà. El vi horrorosament novell em va sentar malament, i atabalat i endormiscat en vaig sortir amb la Gemma, amb qui la vam fer petar mentres discorríem, ara relaxats en la tranquilitat de la plaça Xica i el carrer Pujol, passejant en la nit avançada, quan no importa si els minuts de xerrameca són cinc, o deu, o cent. Em despedeixo de la meva millor amiga i admirant els fanals i els carrerons estrets que tant enyoro a Dinamarca recullo a mon germà i la seva xicota que s'havien instal·lat al fons de l'Arcàdia, entre una tauleta de marbre , dos tes amb gel i una coca-cola. Fumant, tots dos, abraçadets, són la estampa de la adolescència de l'institut, de tot un munt de coses que els esperen. Ens topem amb en Joan, content de sangria i nàufrag nocturn, que convidem a acostar a casa. Parlem de Gerard Quintana, d'una discoteca que ja no existeix.
M'arribo al Clap, i en les escales, música somorta en l'acer de les baranes, em trobo amb l'Oriol, en Ferran, en Pol, en Sigfrid. Retrobo la Cristinita, l'Anna, l'Helena, en Codina, persones que segurament s'haurien merescut converses llargues, cites fora de l'embalum de gent apretada, els altaveus que ens tornen gairebé sords i gairebé muts, la calor i el fum enganxat a la punta dels llavis. Em deixo portar pel ritme i ens deixem portar amb els meus amics, a ritme de pop americà, rumba ravalera, funky anglosaxó. I em sento tant estranyament enlairat, en silenci dins de la cúspide de la discoteca, cossos retrobats arreu, mirades, petons, gots amb cubates i glassons, flaixos i parpellejos dels focus de colors.

I fujo de tot això, i tot el que recordo més és quan torno a casa amb el cotxe, i passo pel costat del cementiri vell, amb la tàpia emblanquinada de la tardor passada. I recordo tots aquells dels que tant hauríem hagut d'aprendre i escoltar, i que ara ens esperen en silenci, pacients, rera la tàpia. I nosaltres, ilusos i descreguts, ballem embriagats enmig del no-res.

La primera vegada

Avuit et faré l'amor com si fós la primera vegada.
Et besaré els pits com si fóssin els primers pits que beso,
Et repassaré els cabells com si fossin els primers flocs que recompto,
Et lleparé el pern de l'orella delicada com si fós la primera pell replegada que conec,
Et penetraré amb dolçor com si dós la primera tebior esclatant al baixventre,
Et gemegaré el teu nom com si fós el primer nom que pronuncio,

Només quan no pensi que és la primera vegada.
Només llavors seré capaç d'entendre que t'estimo.

El company de pupitre de Eto'o

Ahir passades les deu de la nit me'l vaig trobar al tren tornant de treballar de Copenhaguen. Es diu Jean-Luc, té 23 anys, i estudia enginyeria informàtica a la Roskilde University.
Al llarg d'aquests mesos hem quedat alguns cops per prendre un te o un cafè i fer-la petar sobre el seu continent d'origen, Àfrica. Perquè Jean-Luc és del Camerun, és negre absolut, pell sense pigmentacions clarisseres o aclaridores, no. Jean-Luc és negre, i porta unes divertides ulleres grossíssimes que li queden sempre baixades, lliscades fins a mig nas. De petit va compartir la escola primària amb en Samuel Eto'o, el que més tard acabaria sent jugador del Mallorca i del FC Barcelona. M'explica com a la classe tots eren una pinya, com l'Eto'o sempre va tenir clar que volia ser jugador de futbol, sobretot perquè era la manera m'es fàcil i ràpida de fugir de la pobresa.
Parlem d'Àfrica, jo des de la meva postura de la absoluta ignorància. Em diu que està desanimat, perquè al seu país la corrupció és absoluta, desorbitant, inexplicable. Que no hi ha cultura democràtica. Que el país és tan ric amb recursos naturals i amb un clima tant benigne, i que no hi ha manera que les coses tirin endavant. Que ell vol estudiar i tornar al seu país, que hi ha milers de camerunesos com ell que han emigrat, sovint amb molts pocs recursos, per a estudiar i treballar, però que sovint després molts d'aquests fills de l'Àfrica mai tornen al seu lloc d'origen.
"La única manera de construïr el meu país és que els que en som ciutadans i hem tingut la oportunitat d'estudiar a l'estranger, tornem allà i treballe dur per a fer escoles, universitats, empreses, entitats..." em diu apassionat. Ahir estava més trist de l'habitual, perquè el dia abans la policia havia assassinat dos protestants dels sindicats estudiantils que feien vaga per a reclamar la baixada de les taxes universitàries -estudiar una carrera universitària al Camerún és avui en dia un luxe que molt pocs es poden permetre. "El que més pena em fa és que els que han mort eren gent jove, activa, culta, formada, preparada per a canviar les coses" em comenta trist.
Es fa tard i tot i que la primavera ja es fa notar, a la nit podem arribar als 3 o 4 graus. Ens separem al peu de la estació de tren. Marxo amb la bici i ell encamina a peu el mig quilòmetre de caminoi fins a la residència universitària. El veig marxar, amb el pas decidit, en la nit fosca.