2 de juny del 2005

Place de la République 22.31

Mentres un bon amic dissenyador web no em fa cas per tirar endavant el projecte multimèdia "cahiers parisiens", escric sobre anècdotari polític.
El diumenge passat al vespre estava bevent-me una cervesa amb un alemany de Munich, un italià de Bologna i una francesa de Guadaloupe. Ens havíem instal·lat a la planta baixa de l'alberg de joventut d'Odense, capital de l'illa danesa de Fionia, la segona més gran de l'arxipèlag de Sealàndia. Els altres companys de ruta se n'havien anat a dormir, em sembla que quatre eren a un McDonald's de la mateixa acera de l'alberg.
Havíem engegat la televisió, la BBC World, en la que apareixia, amb una indissimulada complaença, un especial informatiu sobre el referèndum sobre la Constitució Europea que durant aquell diumenge plujós -a Dinamarca el dia l'havíem passat sota un sol desballestador visitant el Parc de Legoland- s'havia celebrat a França. Els presentadors, correctes, educats, però sense poder amagar el seu estat de certa excitació pel moment, deien que allò era una catàstrofe. Per la pantalla apareixia la cara de Chirac, severa, amb la bandera tricolor en segon pla. Em recordà a una intervenció de De Gaulle durant el maig del 68, la mateixa mirada severa. En un quadradet inferior, es veien les imatges en directe de la festa que milers de francesos celebraven a la Place de la République per celebrar la desfeta dels constitucionalistes. Des d'ATTAC als troskystes, passant pels antisistema de Jové i els feixistes de Le Pen, tots se'n congratulaven, ajuntats -impressionant paradosa- en una sola esplanada sota la pluja de maig.
A la planta baixa de l'alberg vam estar seguint amb atenció la retransmissió de la BBC Internacional. De tant en tant comentàvem aspectes de la política francesa, de la Unió Europea, de les diferències d'apreciació que tenim des dels quatre paísos.
La Constitució Europea no és res sense els seus ciutadans, dèiem. I la política, i els seus polítics redactors del text constitucional, cada cop se n'allunyen més, dèiem. Potser caldria promoure colònies a Dinamarca per polítics europeus, que anéssin a dormir en albergs, que es mengéssin un entrepà de tonyina en un parc de Billund, que viatgéssin en furgoneta i haguéssin d'estar-se deu minuts buscant aparcament, que compartíssin lavabos amb polonesos i holandesos.
Potser llavors no hauria d'arribar a sentir decepció en veure una massa celebrant la desfeta de la classe política francesa. A la Place de la République, a les 22.31, una nit plujosa de maig.