Recordar

Recordar Companys. Això he fet aquestes dues darreres setmanes, absolutament immers en la producció audiovisual que hem preparat per l'acte d'homenatge a Lluís Companys, Companys 75, impulsat pel Born Centre Cultural i amb la direcció artística del Grup Enderrock. Hem filmat en platós de Guinardó a personalitats com August Gil Matamala, Joan B. Culla o Josep Cruanyes. Després hem engegat la coctelera dels efectes de Super8 i hi hem afegit imatges d'arxiu virades a sèpia intens. De fons, la banda sonora minimalista i orgànica del músic Joan Díaz. El resultat es va projectar el passat dimecres 14 d'octubre en una pantalla de trenta metres quadrats al Born, davant de les ruïnes. Emocionava veure la lum dels fotogrames de la pantalla colorejar la pedra grisosa del jaciment; ara vermell, ara groc, ara taronja.
Recordar Companys. Escoltar-ne una trajectòria arriscada, prenent partit. Fugint de comoditats. Complicant-se la vida. Fins i tot Ítaca té les seves ítaques. Potser una bona Ítaca seria recordar Companys no només com un màrtir sinó com un advocat laboralista, un rabassaire, un antifeixista, un home llibertari i de justícia o un amant de la unitat de les forces progressistes a tota costa. Aquests dies, rumiant-hi molt, hi pensava. Recordar algú de forma diversa i transversal és, sovint, el millor homenatge.

Fer un espot que parli de revolució

Fer un espot parlant sobre la revolució. I malgrat tot, aconseguir que en els fotogrames només hi aparegui gent, gent, gent, gent. Gent dempeus, digne, amb el cap ben alt, alçant els punys, els braços, les mans, amb l'espurna als ulls dels que saben que gairebé res és impossible. Enarborant pancartes, banderes, cartells, butlletes. He rumiat molt si la metàfora entre fer la revolució i l'acte de la Meridiana d'aquest onze de setembre no era excessiva, pornogràfica o indigne. Hi he rumiat. I la conclusió és que no. La conclusió és que no perquè fa massa temps que el clam de molta gent al nostre país és poder exercir el seu dret bàsic d'autodeterminació. I aquest dret, que és negat des de fa tant de temps, es converteix mica en mica en una protesta a ple pulmó per canviar un status quo que limita drets bàsics com aquest i en limita molts d'altres. L'habitatge. L'educació gratuïta. La igualtat davant la justícia.
Fer un espot parlant sobre la revolució. La primera vegada en que, diria, parlo explícitament de revolució. I ensenyo sofàs buits, en travelling in, en una enumeració de moments en que la gent deia prou des del carrer. Fer un espot que parli de revolució i pensar què em diria l'avi. I n'estic convençut que em diria que quan algú ens prohibeix drets bàsics, a partir d'una certa altura, el més sensat és aixecar-se del sofà i sortir al carrer. Perquè agradi o no, és des del carrer, el malmès, maltractat, calumniat carrer, des d'on tot comença a canviar. Des del nostre espai comú i col·lectiu, des d'on ens reconeixem en igualtat de condicions i simplement som ciutadanes i ciutadans. Potser la revolució més gran que podem fer és perdre la por a que el carrer torni a ser no el final, sinó precisament el principi. 

25 Monkey Island

"Realmente, una partida de vez en cuando a The Secret of Monkey Island es como las magdalenas de Proust o el Ratatouille de Anton Ego: te transportan a una era mejor, a unos momentos más felices, a unos sonidos y unos colores y, en el caso de, supongo, todos los que nos jugamos aquel juego en su momento, a unos tiempos más ingenuos y más protegidos, más sencillos y más bonitos." Ho diu Victor Sánchez a El Mundo.
I té tota la raó. Mica en mica em topo amb més freqüència amb situacions, com aquest vint-i-cinquè aniversari, en que m'adono que alguns temps passats eren, simplement, més protegits i més senzills. Fins i tot, potser, una mica més bonics.

Cuba. Una illa, una ruta.

Aterrar en una illa a trenta-cinc graus i noranta per cent d'humitat. Deambular embriagat de calor pel Malecón. Emmalaltir per la calor. Viatjar en omnibús nacional cap a ciutats mitjanes. Descobrir una vall impossible al nord de Pinar del Rio. Escoltar salsa de matinada. Veure sortir el sol en bicicleta. Agafar la motxilla de matinada. Retrobar hereus catalans. Retrobar-se a un mateix escrivint notes en un cafe fent cantonada a Cienfuegos. Plorar davant de tombes i fotografies. Parlar. Estimar. Fotografiar. Intentar noves rutes.

Poesia en moviment.

El lema "+ poesia siusplau" amb el que la Fundació Palau crida als actes del Poesia i + d'aquest 2015 és molt suggeridor. En paraules del codirector del festival i director de la Fundació, en Pere Almeda, aquest lema és una manera de fer front a les coses. D'encarar-se amb  una realitat ambivalent. De reivindicar la sensibilitat i les petites coses davant un entorn complex, canviant, estrany, fins i tot de vegades una mica fosc i esquerp.

Durant aquest juny i juliol a Clack estem treballant amb el Poesia i +. Un dels encàrrecs que he dirigit és el teaser i l'espot de l'edició 2015. D'acord amb la idea gràfica dels Soon in Tokyo he aplicat blanc i negre i uns primers termes de ciutadans que exigeixen des de la seva localitat, el seu localisme, un món més poètic, més cultural, més bonic. La música que acompanya l'edició és la peça A 02 del grup Equipo Humano 1. Histriònic, experimental, electrònic i misteriós.

He posat poesia en moviment. L'Ari Vázquez em diu que li recorda una mica a fragments de la nouvelle vague. Potser sí. Però sobretot vol ser una aportació al festival que mescli disseny gràfic, música, audiovisual i poesia. Les imatges, els silencis, els fotogrames embrutats, també són poesia.

Plorar 1.0

I de sobte, a les tantes, plores. Esclata com un sanglot estrany. I de cop ja no plores, sinó que brames. Plores de cansament, per tantes nits allargades fins a les tantes fent feina perquè vols ser perfecte i malgrat t'omples la boca de no ser-ho t'autolesiones cada dia amb aquesta estúpida idea obtusa de voler fer-ho sempre millor. Plores també de ràbia, perquè tot costa. Costa moltíssim, fins a la sacietat malgrat diguin el que diguin. Plores d'estar fart. Fart de veure que sempre hi ha més tanques, més portes, més murs, més proves. Que mai pots acabar d'estar tranquil. Plores perquè t'adones que ells han guanyat una mica. Els cecs, els malparits, els mal educats, els desanimadors. Perquè durant una estona et sents batut, vençut, perdedor.  Apunt de llançar la tovallola i baixar la persiana. I continues plorant, perquè t'agradaria rebre alguna carícia més i saber-ne donar també alguna de més. Però la feinada et bloqueja, t'atura, t'inutilitza, et lleva forces i et fa deixar de ser qui realment ets. Et roba somriures, sentits de l'humor, agudesa, tendresa. Tot et passa molt ràpid pel cap, com una màquina de fotocopiar en format exprés. Un pensament darrera de l'altra, sense aturar-se, com flaixos. I de sobte, tal com ha vingut, el plorar  marxa. I al defora la nit d'estiu continua igual de fosca, silenciosa i quieta. T'eixugues les llàgrimes i prems fort els punys. Respires fons. I et jures i perjures que no et pots rendir. No et pots rendir. Et repeteixes. No et pots rendir.

Posar el coll per una bona història

Aquest diumenge estrenem el documental "Desmuntant Laietana" al prestigiós programa de Televisió de Catalunya "30 minuts". És la consecució d'una feina de gairebé dos anys. En Jordi Rovira, en Joan Salicrú i l'Ariadna Vázquez dirigeixen aquest treball audiovisual que hem impulsat des de Clack. És el colofó d'una setmana intensíssima, perquè el dimecres preestrenàvem als Cinemes Girona de Barcelona el llargmetratge documental "Cap a la meta", una coproducció internacional amb Dominio Digital d'Equador i TV3 en la que jo firmo com a ajudant de direcció.

Però tornem a "Desmuntant Laietana". Per primera vegada en un documental de Clack exercia una espècie de càrrec inventat per nosaltres, fet a mida. Assessor visual. Tenint un realitzador com en Sergi Martí i un equip de fotografia i càmera amb en Marc Giner i en Genís Serra, el màxim que podia aportar era criteri. Vam estar discutint i pensant molt el to d'il·luminació artificial, neons i cartells il·luminats que finalment domina tot el videografisme. També vam marcar el tipus d'enquadrament i òptica que utilitzaríem per les entrevistes, vam localitzar els punts clau i preveure la planificació per quan es desmuntés el famós cartell de Caixa Laietana que dóna nom al projecte. I m'he encarregat d'una cosa que sempre intento controlar i que m'encanta. Marcar la textura, color i disposició del cartell o el disseny del DVD. M'agrada ajudar a que tot el procés de direcció visual es mantingui coherent. També això, en un producte audiovisual, és molt important, crec.

Ha estat un gran treball en equip. La Georgina i l'Helena produïnt, en Miguel portant la gerència, la Núria retocant el roller desplegable o la galeta del DVD, l'Uri desenvolupant la web... cadascú ha aportat el que millor sabia fer. Abans escrivia que des de Clack hem impulsat aquest "Desmuntant Laietana". I deia impulsar perquè es tractava d'empènyer la història perquè sortís a la llum. Creient-hi en primera persona del plural. Nosaltres volíem explicar una història. Clack volia explicar una història. Crec que comprometre'ns a explicar relats que valguin la pena és una de les conviccions que tenim més clares. En els temps que corren em fa feliç formar part d'una família professional que posa el coll perquè les bones històries puguin ser explicades.

Després d'aquesta història de Laietana en vindran d'altres. Necessitem vacances, doneu-nos unes setmanes de descans. Però no dubteu que mentres puguem, continuarem posant el coll per explicar bones històries. La propera, demà a les 21:35 als seus televisors.

3000: un videoclip per recordar allò més bell

Aquest diumenge el vam presentar a El Públic. 3000 és el videoclip que he realitzat per al cantautor mataroní Marc Ràmia. Amb en Genís Serra i l'Helena Bou de Clack vam marxar un dissabte sencer d'excursió amb deu nens i tres monitors i n'ha sorgit una història corrent però bella.

He dirigit aquest videoclip com si tornés a obrir un antic àlbum de fotografies. I de sobte he recordat les aventures al meu esplai, el Garbí. On ens vam fer grans i vam descobrir coses extraordinàries. I de sobte vivia de nou vespres de guitarra, esterilla i rotllana en un bosc de l'Alt Empordà o una ruta de quatre dies pels pirineus del Rosselló. I pensava en un relat que parlés de coses importants. De la convivència, del viatge, de l'excursió, de la descoberta.

Un dels moments més importants de la meva vida ha estat quan amb catorze, quinze, setze anys he descobert en primera persona paraules com comunitat, solidaritat, cooperació, autogestió o responsabilitat dins un marc d'educació en el lleure. Si sóc qui sóc és perquè al meu ADN hi tinc forjada la marca kumba per sempre. Crec que això es transmet a 3000. Amb en Marc ens vam entendre al segon. Ell ha estat molts anys cap del cau escolta La Soca. I amb en Genís rodar i muntar ha estat facilíssim, ell també fa de coordinador a l'esplai Olla de Grills. Només hem hagut de posar-nos a rodar i tot ha sortit la mar de bé.

En Sergi i la Íria, que han fet de monitors, i les deu noies i nois d'entre dotze i tretze anys que han volgut sortir han estat espectaculars. Recordo el fred de febrer que feia a les tantes de la nit en la darrera localització del rodatge, en un bosc a Vilassar de Dalt. I la professionalitat de tots ells per continuar interpretant malgrat el cansament i la baixa temperatura. Amb el temps deixem de ser nens. Després deixem de ser caps i monitors. I diuen que ens fem grans. Però allò més bell, l'aventura de fer-se gran entre companys i recorrent el país, resta en la memòria. D'això parla, sobretot, el videoclip 3000.

Els veïns de dalt

Totes les parelles tenen vicis. I posar-les en escena pot ser divertit i punyent a la vegada. En la comèdia que el director Cesc Gay porta al Teatre Romea de Barcelona, Els veïns de dalt, allò que destaca més és l'enorme efecte mirall que genera. La incomunicació, els temors, les renúncies, les derrotes íntimes. Però també la ironia, els recolzaments mutus, l'amor que encara perdura. Tantes coses que un mateix ha viscut en primera persona... i en parella. La platea i l'amfiteatre, plens fins a la bandera, no van parar de riure. I en algun moment també de callar com si la sala fos buida. L'ambivalència, l'eterna sensació d'aquell espai on la parella pot fer-ho tot però també ho pot ensorrar tot.

L'experiència de Cesc Gay d'apropar-se a la posada en escena teatral em va semblar molt interessant. Com es troben el teatre i el cinema? Com canviem plans curts i plans generals amb moviments d'actors per l'escenari? Com canviem director de fotografia per un tècnic d'il·luminació? El resultat és molt pop, molt Cesc Gay, molt fàcil d'empassar. Què fàcil que ho fa això de dirigir una obra de 75 minuts com si fos una tele-movie costumista per a TV3! Tenia pendent parlar-ne, malgrat no entri a fons amb el paper dels actors. Avui volia parlar de la feina d'aquest director que diu ben alt que dirigir una història és allò realment important, obviant si anem per televisió, cinema o teatre.

Fràgil

De tant en tant et recordaré. Recordaré amb intensitat els dies en que tu i jo ens sentíem lliures, i forts, i ens dedicàvem somriures com si dedicar-nos somriures fos gratuït. I recordaré, sobretot, com ens estimàvem. Ens vam estimar tant que no ens en sabíem avesar. Vam reconèixer les geografies dels nostres cossos centímetre a centímetre. Vam incendiar cadascuna de les cantonades per on vam passar. Vam incendiar vesprades clandestines amb missatges de text i paraules en codi. Vam dir-nos allò que brollava de dins sense entendre massa què ens passava. Gairebé sempre ens ho dèiem mirant-nos als ulls.
Si et dic que et recordaré de tant en tant és perquè ho faré. Recordaré com són de fràgils les coses. El teu somriure. Els teus llavis. La teva esquena. Els teus cabells recollits en un monyo. Recordaré també les cites que ens dedicàvem, sovint en secret. Que les coses importants no són coses. Que viure la vida pensant que ets infinit és possible. Que l'essencial és invisible als ulls. Que el món necessita persones i no llicenciats. Que quan una persona somriu il·lumina a les que té al voltant. De tant en tant recordaré totes i cadascuna d'aquestes coses. I estic convençut que continuaré pensant que malgrat una cosa sigui fràgil val la pena perquè també pot ser bonica, apassionant i extraordinària.

Cançó de cap de setmana

Ha estat un cap de setmana intens. De taral·larejar melodies conegudes. D'emocionar-me escoltant lletres d'amor i revolució. Divendres al vespre acudeixo amb en Marc Ràmia a la presentació del disc d'en Jordi Montañez, cantautor d'Horta, al Centre Cultural Albareda. Ho fa dins el Festival Barnasants, que celebra els vint anys. Alça el puny. Tanca els ulls per cantar. Recorda les bruixes, els herois, les petites revoltes, la Barcelona que ja no coneix. Versiona Ovidi, recorda Montserrat Roig. I és només quan està tocant la darrera cançó dels bisos, Anòxia, que recordo que li he fet de director del seu videoclip i que podrem estrenar en tres o quatre dies. Amb en Jordi ens uneix una visió generacional i política de la realitat. I ens hem trobat gràcies a una amistat comuna, la dramaturga argentonina Laia Alsina, que saludo entre el pati de butaques. Al sortir ens trobem amb la Meritxell Gené, la meva cantautora lleidatana preferida. Sopant al carrer Blai -on ens porten la Laia i en Roger, veïns del Poble Sec, acompanyats per l'Alexandros, l'Anna i en Carles- recordàvem com ens vam conèixer, en el rodatge del llargmetratge documental "Bon cop de falç" que jo dirigia. Parlàvem d'aquell matí de juny calorós i lluminós, quan el call barceloní tot just despertava, en el que vam filmar a la Meritxell amb un 2.8 de diafragma. I de com li buscava el serrell i el reflex metàl·lic de les seves arracades d'anella. Des d'aquell dia som amics.

El dissabte presenta disc en Marc Ràmia. Mataroní, rialler, despert. Capaç de clavar un cop de puny emotiu i sincer a la boca de l'estòmac. En sóc un entusiasta, i he col·laborat en els cors de Només hi encaixes tu, una de les balades del seu nou treball A la vora del malpàs. L'escenari és l'Euskal Etxea, al bell mig del Born. Un vespre de dissabte d'abril esperant per cantar. Quin privilegi. Seiem compartint fila de butaques amb en Jordi Montáñez, que avui també s'apunta a cantar amb en Marc. I tot va molt ràpid i molta gent especial em veu cantar. I feia tant que no cantava que recordo com m'agrada. I somric. Somric i m'abraço a en Marc gairebé com un germà. I en un backstage de llibres i terra de fusta allarguem una estona. I sé que entremig la Meritxell també ha presentat Branques, però no tinc el do de la ubiqüitat i resto acompanyant en Marc amb la meitat del cor allà on canta la Meritxell.

I tornem amb cotxe, i al Peugeot em quedo endormiscat al seient del darrera entre una guitarra i la finestra. I recordo totes les lluites i els somnis i les coses boniques que canta en Ràmia en les seves cançons, que formen part d'una cosa molt més important, la cançó. Una paraula singular plena de significats plurals i diversos amb una raó comuna: la poesia, la revolta, la èpica, el folk, la memòria, la guitarra amb sentit i raó. Avui volia parlar de cançó. D'un cap de setmana que s'ha mogut entre línies d'unes cançons que ens apel·len a canviar el món. Ho deia en Marc: intenteu ser feliços. Ho deia en Jordi, al final del seu concert: cal escollir entre la vida o la mort. Nosaltres, avui, fent el que fem, ja hem triat.

Pizzes, cinema, raglette, calçots.

Un cop hem menjat les pizzes, el divendres acabem fent allò que tant ens agrada. Fer el burro cantant en format playback cançons que punxem al youtube. Em poso la gorra i faig el burro, ballo com un pollastre i faig veure que canto amb un micròfon de mà inhalàmbric direccional semicardioide amb una espuma amb filtre pop. La Sara riu. I els seus somriures, ara, per mi, són molt importants, perquè sé que l'ajuden molt. La Maria, la Carla, la Laura. Totes riuen. I jo també. Fer el burro després de menjar unes pizzes un divendres a la nit amb tot el cap de setmana davant nostre és un exercici necessari.

Dissabte em plou al parabrises pujant per la C17 cap a Vic. I després el que em plouen són els ulls mirant Selma al cinema Vigatà, en una sessió de les quatre de la tarda amb sis persones. Igual que el dimarts, després de veure La voz dormida, m'adono esgarrifat que darrera nostra ens contempla el sacrifici i l'horror. I no sé si en som prou dignes. Al vespre sopo raglette. I A no vol parlar dels problemes a la feina. I ho entenc. Quan tots els somnis estan posats en una cosa que de cop i volta esclata. I me l'estimo molt, a A.

I diumenge s'escola en un camí enfangat aprop de Dosrius. Els bedolls grisos emmarquen un camí rectilini i majestuós per on en Roni corre esbalotat i nerviós, intentant ensumar totes les olors d'un bosc mudat encara de rigorós hivern. I després menjo calçots. I no parlem de l'àvia morta, malgrat hi penso en alguns moments. Perquè potser no tocaria, i seria injust per O ara treure el tema i esborrar-li la tímida rialla que porta posada des de que s'ha servit vi amb gasosa i comenta animat els plans de la seva nova casa. I perquè al capdavall, ell ja sap que em sap molt de greu. I acabem jugant a futbol entre dos gossos en un prat de sota la casa de pagès. Fins que el vent i el fred ens envia cap a casa.

I durant els tres dies penso. Penso molt. I escric. Escric molt. Sobre com pots tenir els peus en llocs preciosos i al costat de persones precioses i en el mateix moment el cap en una sala de concerts estreta, en una discoteca del barri de Sants o en un pis d'estudiants sense ordenar de Gràcia. Quan malgrat tot estires fils invisibles que discorren més enllà d'on ets tu. I a l'altra banda algú també els prem. I resteu així, desconnectats de pizzes, cinemes, calçots, sofàs i sales de concerts. Però connectats per alguna cosa molt més profunda.

Sardanejar

 Aquests mesos de febrer i març m'ha tocat ballar amb la sardana. Com a director audiovisual del DVD Verd de pi, blau de mar, distribuït per Discmedi (2015), i com a director artístic, conjuntament amb Francesc Cassú com a director musical, de l'espectacle central de la Capital de la Sardana 2015 d'aquest diumenge 15 de març. Ha estat un encàrrec poc habitual. No estic acostumat a posar en escena la Sardana a través del llenguatge cinematogràfic o televisiu. Estic més bregat en jugar en documentals o videoclips amb el pop, el rock o fins i tot el folk.

 L'experiència ha estat una passada. Sobretot perquè he pogut fer algunes voltes a idees que feia que temps ja tenia. Allò vell sovint és tingut de forma objectual, com un element referencial del que es poden agafar les formes, però que en cap cas ens ha de remetre simbòlicament a discursos que sovint considerem caducs. I crec que ens equivoquem.

 El dimarts vam presentar-ho en roda de premsa al restaurant Parellada de Barcelona, amb el conseller de cultura, Ferran Mascarell, l'alcaldessa de Calella, Montserrat Candini o el Director de la Cobla Sant Jordi, Francesc Cassú, entre d'altres. Vaig remarcar la importància que, com a creadors, "militem" en algunes idees. La música tradicional com una arrel des de la qual projectar-se. O considerar la cobla com l'orquestra catalana per excel·lència. O la necessària i urgent vinculació entre música tradicional i audiovisual com a eina de normalització. Fer videoclips de sardanes per al youtube hauria de ser normal en el país que imagino. Sardanejar en forma de clips. Realitzar fent l'agulla. Crec que malgrat tot, l'aventura ha volgut la pena. Entre d'altres coses, resten a internet els poemes i les sardanes enregistrades.

I el plaer de pensar que una música que enamorava el meu avi Joaquim l'he pogut realitzar al seu poble d'infantesa. Recordant l'Aplec, recordant la memòria, recuperant el nervi esbantat en el temps. Tot plegat també ha de servir per això.

Dies com el d'avui.

Ens veia en aquella taula grisa, enorme. A dos quarts de deu del matí. Nou persones de producció, realització i fotografia planejant un rodatge de diverses setmanes. Intentant trobar la fórmula per quadrar furgonetes, il·luminació, personatges i staff tècnic. Ens veia repassant l'edició d'un videoclip, deixant apunt la visita de la videografista perquè retoqui un pla i el converteixi en un super pla. Ens veia fent broma sobre si enfocaríem només el nas i la boca o els ulls, el nas i la boca. De si obriríem el diafragma a 2.8 o a 5.6. Ens veia temorosos, com si mai haguéssim rodat. Mirant la previsió meteorològica pel dimecres que ve i resar perquè no faci un dia esplèndid però que tampoc nevi ni plogui, simplement que faci núvol. Ens veia enllestint guions i discutint sobre si utilitzar un dron o un pla fixe amb duplicador i teleobjectiu a les taules d'El Públic. I sortíem d'aquest petit cafè que ens fa de casa i volàvem molt lluny. Dies com el d'avui són, sense que ens n'adonem massa, els dies importants. Quan ens posem en marxa plegats. Colze a colze. Disposats i convençuts a explicar històries que valguin la pena. Malgrat la grip, la febre o la feinada enorme. Dies com el d'avui són, n'estic convençut, els que resten dipositats en la difosa nostàlgia dels dies bons.

Resum de l'any (2) Universitat a les dues bandes

A classe escoltant sobre prosumers i interfícies. #MasterCultura #fb

Una foto publicada por @eloiaymerich el Ene 1, 2014 a la(s) 4:53 PST

Aquest any m'he dedicat a rebre classes i a donar-ne. Després de set anys tornava a ser estudiant en el Màster universitari en Producció i Comunicació cultural de la Universitat Ramon Llull. Una experiència emocionant i increïble, que m'ha fet retrobar el plaer de la lectura apassionada, la biblioteca, les carpetes i les escapades amb les companyes de classe. Els cafès de mitja tarda, barrejar-me entre les noies que no volen anar a classe i es queden criticant al bar de la facultat de comunicació. Compartir cerveses a les mitges parts. Ser confós per un nano de vint-i-tants matriculat a Cinema i Televisió. Paral·lelament he repetit, amb més ganes que mai, l'encàrrec docent de professor al Tecnocampus. Tornar, amb el nou curs, a posar-se davant de dues assignatures del Grau en Mitjans Audiovisuals i intentar transmetre i ensenyar. En vaig parlar a l'arrencar el curs, al febrer. L'any de la universitat a les dues bandes ha estat duríssim. I una autèntica lliçó. He estat setmanes anant a classe de dilluns a divendres. He acabat desenes de dies rebentat, després d'un dia qualsevol de tardor, hivern o primavera de començar a les vuit del matí impartint Televisió al Tecnocampus davant setanta alumnes i acabar el dia a quarts de deu del vespre escoltant una lliçó magistral de cinema postmodern de la mà de Fernando De Felipe, per exemple. Entremig vuit hores de feina a la productora. Hem fet el que hem pogut. En alguns moments he rumiat si no em posava massa al límit. En tot cas, estic aprenent moltíssim. Algun dia, llegint Sloterdijk o Sassoon, he plorat. Mig de felicitat, mig de cansament, mig d'astorament. Per veure quantes coses ens queden per aprendre.

Resum de l'any (1) L'any de la casa nova

Penjador repintat i reciclat clavat al rebedor de casa. Mica en mica omplint-la d'ànima. #feliç #diy #casanova.

Una foto publicada por @eloiaymerich el Ago 8, 2014 at 8:23 PDT

No comptava en esdevenir propietari. Però un pis a un preu impossible, una orientació a sud-oest gairebé perfecta que garantia sol durant tot l'any i un terrat amb vistes a mitja ciutat i al mar em van convèncer. Després de visitar 97 pisos, cases, baixos, altells, àtics i lofts no em podia creure que hagués trobat el pis gairebé ideal. En Joan sempre em diu que hauria d'escriure un llibre/manual on expliqués l'aventura de trobar casa que vaig seguir durant més de dos anys. Us prometo que donaria per molt. Semblava impossible però no ho era. La casa nova, casa meva, esdevenia una realitat. La zona zero des d'on projectar-me a on faci falta. A prop del mar, en un carrer peatonal, amb terrat i aire mediterrani, lluminós, enorme i tranquil. Fet a la meva manera. Finalment, aquest any ha estat el de la casa nova. Mig any de preparatius i quatre mesos d'obres. Molts maldecaps i angoixes que no m'imaginava. Però ja està. Com totes les coses que trasbalsen, acaben formant part del passat i només resta una cosa: la il·lusió enorme de compartir-la. Casa meva, amb les portes ben obertes i amb un petit cartell que vaig clavar a la porta. Un cartellet comprat en un mercat de vell a Avinyó. Bienvenue. Benvinguts. Hola. Perquè casa meva sobretot vull que sigui casa nostra.

Tranquil·lament: reflexions sobre la música i la ciutat

 Aquest migdia hem presentat la programació del Cicle de Músiques Tranquil·les 2015 al vestíbul del Teatre Monumental. Ens fa molta il·lusió perquè a la taula érem cinc representants; l'Ajuntament de Mataró i quatre espais de música en viu (Clap, El Públic, Arcàdia Cafè Cultural i Espai Culinari del Cafè de Mar). Seure en una sola taula amb en Joaquim, en Jordi, l'Elena i en Gustavo m'ha fet pensar que quan anem junts som molt més forts.

El cicle celebra els deu anys. Nosaltres som fills d’aquest cicle. Adriana Calcanottho, Refree, Els Pets o Roger Mas són alguns dels músics que quan teníem uns quants anys menys consumíem encantats al Casal de la Nova Aliança, l'Arcàdia o el Clap. I ara resulta que ara ens hem convertit en productors del mateix, en co-productors, en copromotors. En els moments que viu la música en directe fer deu anys és un autèntic petit gran miracle.

Més enllà dels caps de cartell de Sílvia Pérez Cruz o Luar Na lubre, a El Públic apostem per propostes locals com els joveníssims Jarps (22 de febrer), A la Quieta Band (1 de febrer), Leds (15 de març) o l'arenyenc Il Xef Malatesta (8 de març). És la principal aportació que fem al Músiques Tranquil·les. Posar la base de baix. També portarem a Miquel Abras (15 de març), que ens fa moltíssima gràcia.

Sempre m'acaba venint el cap -i ho he deixat anar a la roda de premsa- que volem reivindicar els espais de petit format de la ciutat. El Públic no és més que un exemple d'aquesta obstinació. Apostem per la cultura local i nacional i ens sentim tercer sector cultural. Quan més n’hi hagin i més coordinats estiguem entre nosaltres i amb l’administració millor anirà la ciutat i més vitalitat cultural tindrà. La cultura ajuda a donar tremp a la trama urbana. L'eix de Can Xammar, on estem, està vivint una nova primavera gràcies a que entre cafès, espais culturals, coworkings, botigues de segona mà i productes ecològics la zona està guanyant enters i n'és un bon exemple.

Per cert, serà el primer any en que totes les entrades dels nostres concerts es poden comprar anticipament per internet aquí. Volem facilitar que tothom qui ho vulgui comparteixi, regali i visqui el principal cicle musical del que participem. Amb mides micro però a la vegada amb una voluntat de treball i professionalitzacó macro. Sincerament, crec que es tracta d'això.

Què uneix i què et separa als trenta anys

La setmana passada vaig poder assistir a la Sala Beckett a una de les darreres sessions de l'obra Viure sota vidre, escrita per l'austríac Ewald Palmetshofer i dirigida per Sarah Bernardy, que també havia traduït el text conjuntament amb la Mireia Pàmies.

Tres amics de l'època universitària es retroben després d'uns anys. I descobriran, entristits, eufòrics, nostàlgics, tot allò que què amb el pas del temps els uneix i els separa. Fins aquí, una història universal. Viscuda per moltíssims que com jo, rondant la trentena, cerquem i intentem retrobar i reconnectar amb certeses que pensàvem absolutes dels últims deu o quinze anys de vida.

Però l'autèntica sorpresa va ser la duresa amb que presenta aquesta presa de consciència. L'engany, el desig, l'expectativa o el silenci es converteixen en les directores d'una obra que deixa sobre la taula més reflexions inquietants que respostes concretes. En el programa de mà, unes fulles impreses, es cita un article de la revista alemanya Focus que porta per títol "Generation Ratlos". Parla de com la generació que ara té la trentena s'enfronta a una decisió tremenda. Combatre una crisi econòmica fortíssima. Prendre les regnes de la teva vida. Enterrar els vels i les cortines de l'autoengany. Mirar cara a cara la teva missió vital. Atrevir-se. Comprometre's. Fer-se gran. Entre les línies citades em quedo amb aquesta: "És la primera generació que no necessàriament ha de treballar per sobreviure, i això no li ha provat".

Celebrar els trenta anys és una fita que sovint et pot servir per comparar-te, escoltar-te, millorar-te, prendre consciència. I la obra planteja que aquest moment també pot servir per intentar recordar la terrible crisi que viurem quan ens adonem que malgrat poder tenir-ho gairebé tot, sovint renunciem a les coses més boniques. I si recordem els antics ideals, els somnis que ens construïem sent joves i forts, com els tres personatges de la obra, intentar saber què uneix i què et separa als trenta anys de la voluntat de ser feliç pot ser un autèntic repte.