amics (I)

Perquè quan us miro les cares m'hi veig a mi.
Perquè sense vosaltres moltes coses deixarien de tenir sentit.
Perquè sense exigir-nos res ens ho oferim tot.
Perquè sou amics meus.

La mirada de Joaquim Jordà

Avui m'he assabentat que ahir va morir Joaquim Jordà, director de cinema, autor de documentals, traductor, guionista, professor...
Recordo quan al taller de guió de la universitat el vaig veure entrar per la porta, el primer dia de l'assignatura. Era un home corpulent, de mirada profunda, amb uns ulls petits camuflats darrera unes ulleres negres rodones. "Què veieu al vostre voltant que us sembli que cal explicar?" va preguntar Jordà. "Què creieu que val la pena posar davant la càmera, narrar, donar a conèixer, fer entendre?".
Activista polític, amb un ferm compromís ideològic per als moviments de l'extrema esquerra, Jordà era un home que t'escoltava, et mirava directament als ulls, i s'alegrava de veure't quan et veia pels passadissos de la Universitat. "Hombre, amic meu!" sempre em deia. Un professor tant afable que s'atrevia a convidar als seus alumnes a sopar a casa seva. Allà recordo un sopar molt especial, en el que vam tocar cançons amb la guitarra, rumbes, boleros, un tango mal rascat.
D'ell és una cita que em va dir i que guardo; "el guitarrista sempre toca per als altres, però quan toca amb els altres, acaba tocant per a sí mateix". Autor de treballs tant brillants com Númax presenta... o De nens, va ser el creador de guions per directors clau com Aranda o Recha. Jordà feia de pont entre generacions, d'oli d'engranatge, de creador de corrents de fons.
Jordà, un referent sens dubte, un professor guia, un home que ha viscut amb honestedat i ha copçat amb la seva mirada les misèries i les grandeses de la nostra societat convulsa a la vegada pels diners i els valors més grans.

Sis raons sense raó per votar que sí

Porto un temps en que m'explico les coses a mi mateix, sense fer-ho públic. Ara, però, vull deixar anar sis raons del perquè m'he decidit a votar que sí.
He assistit a conferències i mítings tant dels que demanaven el SÍ com dels que demanaven el NO. I voto amb un SÍ sense complexos, sense pors, sense vergonyes. Però també un SÍ sense dogmes, sense befes, sense insults, sense faltes de respecte. El SÍ respectuós.

1. Perquè penso que el sí és la realitat complexa, el camí difícil, les estructures en equilibri, la bellesa imperfecta, un sí per entendre que les coses no són com un mateix les vol sinó tal i com som capaços de transformar-les, sense dogmes ni falsedats.
2. Perquè penso que els catalans que votaran que sí també són aquells que van a la Romería Rociera, i que van a jugar partits de futbol 7 als camps dels Salesians el divendres al vespre. I no és just dir que l'Estatut només és d'uns quants.
3. Perquè penso que la dignitat no és llicència de ningú i ningú pot otorgar-se-la com a pròpia. La dignitat és d'aquells que lluiten per una cosa honesta, col·lectiva, justa. La dignitat es guanya pas a pas, mica en mica, pam a pam, colze a colze. I qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.
4. Perquè penso que votar que sí vol dir votar amb optimisme, amb convicció que les coses avancen, que col·lectivament triomfem perquè hem arribat a un acord.
5. Perquè penso que dir que sí vol dir creure en el pacte, en l'acord, en la democràcia, en el consens, en el diàleg, en la paraula, en la civilització, en confraternitzar els uns amb els altres i ser capaços de guanyar-hi tots una mica.
6. Perquè com deia un pescador anomenat Nicolau en un llibre de cròniques, "el remar de nit fins alta mar i tornar amb pescada fresca tant val un barat com una tonyina". Estem donant exemple. Treballant calladament per la convivència. Pam a pam. Colze a colze.

Sant Jordi: tant aprop de les coses petites

M'he adonat que porto uns quants mesos vivint de les coses petites. Res de grans viatges. Res de grans trasvalsos. Res de grans sotracs. Res de grans salts al buit.
El dia de Sant Jordi vaig adonar-me que una rosa, un passeig, un sopar, ja eren suficients.
Tant aprop de les coses petites. Ara més que mai.

Paris als 75

Als 24 anys he viatjat a llocs com Estocolm, Amsterdam, Madrid o Maó.La meva àvia als 24 anys no havia sortit de Catalunya. Com canvien els temps... com canvien les vides.

Aquest dissabte marxem quatre dies a París amb la meva àvia i els meus pares i el meu germà. Quina sort poder portar la meva iaia Montse a París. Enguany celebrarà els seus 75 anys, i la portem a descobrir els bateau-mouche, els cafès amb terrassa de Maubert, els quadres d'Orsay i les aigües del Sena.

Serà una experiència. Esperar 75 anys per veure París assegura que no es defraudarà en res. Estarem a un hotelet al costat de la Place de la Republique. Segur que ni ella -ni nosaltres- ho oblidarem mai més.

que t'estimin com tu a mi

Continuo mirant més enllà dels pirineus, fins arribar a París i veure què està passant a les universitats.
Un malestar general està marejant la joventut francesa. Els meus amics francesos d'Strasbourg, Dijon i París em diuen que la virulenta reacció a la Llei de la Primera Feina (CPE) està generant sorpresa en la benestant classe mitjana de la generació del 68.
Es pensaven que després dels adoquins no hi hauria contenidors per cremar? Mentrestant, aquí continuem amb el carrussel de l'horror de l'especulació salvatge, la corrupció financera i el tripijoc empresarial.
Però no passa res. A nosaltres ja ens agrada aquesta situació. Permet justificar derivacions esquizofrèniques greus en les que es permet el culte malaltís a la imatge, el deliri artístic, la perversió de les nostres nits de festa i ens omplim la boca i la ment de banalitat prefabricada amb la marca de l'MTV i la fusió de multinacional d'en Manu Chao.

una mirada diferent dels joves

No m'agrada la imatge que es dóna dels joves aquests dies als diaris, televisions i webs conduïdes per gent que va néixer molt abans que nosaltres i no sap què és un pis de 40 milions ni un sou de 650 euros al mes per 40 hores de feina.

>>Els joves cremant contenidors al Raval. Els joves cremant cotxes a la Sorbonne. Els joves emborratxant-se perquè sí a una plaça de Granada.<<

No m'agrada la imatge que es dóna. Crec que hi ha altres mirades, és injust basar-se en aquesta. Potser falta una mica de visió de futur, de possibilitat de viure en satisfacció, esperança, en definitiva.
Però reivindico una mirada diferents als joves i dels joves.

Crec que hi estem treballant. El dilluns passat, trobada per parlar de com evoluciona la ciutat: habitatge, cultura i emprenedors. El dijous, Consell de Joves: mitjans i assembles. El divendres, Jornada de Comunicació Local: mitjans de comunicació aprop de les persones, ràdio local per als ciutadans.

Molts d'aquests dies torno tard a casa, el dilluns a un quart de dotze, el dijous a les onze, el divendres passades les cinc de la tarda. La Núria se m'enfada però em perdona. Tots tenim les nostres dèries.

I sent jove cal treballar el doble, perquè ningú té dret a dir ni que som uns comodons ni uns apalancats ni uns conformistes, ni encara menys, com em va dir una amiga amb més de mig segle a les esquenes, que havíem perdut la utopia. Crec que només treballant podrem acariciar una mica la utopia. Treballant. Treballant sense deixar de somiar.

joves tripartits | consell de joves | mitjans de comunicació | roger mas

Uns quants apunts.
· Dilluns vaig participar de moderador en una taula rodona per avaluar la gestió de l'equip de govern de Mataró. L'acte estava organitzat per les tres joventuts dels partits polítics que manen a l'Ajuntament: la JSC, les JERC i Joves amb Iniciativa. Vaig coincidir a la taula amb en Pol Ramentol, en Xesco Gomar i en Miquel Canal. Els dos últims puc dir que m'hi uneix una grata relació. Són nois treballadors, honestos, que continuen creient en uns ideals de progrés social per a tothom. Amb en Miquel vam coincidir molts anys a l'escola Anxaneta i posteriorment a l'Institut Satorras. En Xesco el conec de fa menys, però és un exemple del jove implicat en política que defuig dels dogmes i les consignes buides. Sé que ha tingut alguna que altra bronca a dins les seves joventuts per de vegades no predicar amb la befa del que no és del mateix color polític.

· El dijous ens trobem el Consell de Joves al Sidral de la Plaça Espanya. Es parla de la ràdio municipal, d'un intercanvi amb joves de la ciutat andalusa d'isla Cristina, es parla del telecentre -què important és dotar la ciutat d'espais on la gent es pugui connectar de forma fàcil i gratuïta a la xarxa d'internet-. En marxem a tres quarts d'onze. Arribo tard a casa. Sopo una truita de patates que m'ha fet la Núria. Compartim el sofà una estona.

· El divendres participo a les Segones Jornades de Comunicació Local organitzades per l'Ajuntament. Parlo en nom de la Plataforma per la ràdio. Defenso la participació ciutadana en la nova emissora que començarà a funcionar passat l'estiu. Defenso la necessitat que la relació entre ràdio i entitats sigui porosa, oberta, dialogant. Parlo de la importància d'uns informatius rigorosos, fora de partidismes. Defenso un Consell Assessor format de forma paritària per polítics i ciutadans. I dic que calen punts de vista de fora el joc polític per tal que la ràdio sigui una ràdio ciutadana, i no consistorial o política. També acabo tard, a quarts de quatre. Sobre la taula, la TDT, els mitjans digitals, la premsa gratuïta -de la qual formo part en l'ACPG presidida per Mateu Ros i conduïda en matèria de comunicació pel sempre batallant Quico Castanyer.

· Penso que cal un mitjà de comunicació que aglutini els joves, els cohesioni. Cal ara més que mai. És un servei públic, una necessitat.

· El dissabte escolto Roger Mas a l'Arcàdia. Mas és un solsonenc que mescla Sisa, Riba i el folk americà més rural. Fantàstic. Acabo amb els meus amics fent unes canyetes fins molt tard. Quina sort, els meus amics. Quan camino tranquilament cap a casa, a quarts de quatre, en el silenci, comença a espurnejar i el terra es mulla. Abans hi ha hagut temps de l'Arcàdia, el Bier Haus i l'Atzucac.

Tot això són apunts de com es pot reconduir la situació. Una situació actual que permet sense concessions l'especulació de les cases de cos al centre i l'eixample de la nostra ciutat. Una situació actual que ens mostra una imatge dels joves bebent com uns borratxos en concentracions massives i convertint en un infern la nit barcelonina.
Hi ha una altra mirada jove. Cony, existeix. La reivindico.

fotolog

Ara arriba la moda dels fotologs, una espècie de weblogs on a part de text, el que centra la importància de la pantalla és una gran fotografia.
N'hi ha de tot tipus. La majoria són fotografies en situacions divertides. Viatges. Alguna borratxera. Jo em quedo amb les de fotomuntatges.
Jo de moment evito fer el salt. És molt temptador...

manifestació

De sempre, he pensat que les manifestacions permeten plasmar en el camp de la física valors i batzucades sentimentalistes que ens ballen pel camp de la metafísica.
I quan parlo de manifestacions no ho vull dir com una manifestació típica, amb pancartes, banderes i càntics. Parlo també de concerts , per exemple.
Jo porto dies sense manifestacions. ja ho vaig dir fa dies. Tantes boques parlant m'atabalen, em cansen molt ràpid, m'ennuvolen, em maregen.

La ilusión vale cuando la realidad la toma de la mano

Què ha estat el que he fet

Onofre Bouvilla és el protagonista de la novel·la de Eduardo Mendoza "La ciudad de los prodigios". Aquests dies, finalment, me l'estic acabant de llegir.
Onofre és un vividor nat, una fura que se'n diu, un espavilat. Un miserable que arriba a la Barcelona que s'està edificant per a rebre l'Exposició Universal del 1888. Onofre es converteix en bandit, i roba, extorsiona, enganya, viola i, finalment, guanya.
Al final de la seva vida, mirant des del finestral de la seva gran casa, a la falda de la Bonanova, es queda somiant despert. I diu que de cop i volta, tota la seva vida li sembla un gran somni, com si s'hagués plegat telescopicament i de sobte es compilés en una sola respiració, en una vaga forma distreta.
Ahir amb la Marina vaig anar a veure Brokeback Mountain, d'Ang Lee. Extraordinària pel·lícula, per la capacitat de reinventar un univers -el del western masclista- de dalt a baix.
Segur que Andy, el jove vaquer homosexual que acaba els seus dies vivint en una tronada caravana, sent el mateix que Onofre. Quan un ha viscut tantes coses, i de sobte, té l'horror de la contemplació del final, tant aprop.

el safareig està mullat

A casa meva els marcs de les portes i les finestres s'han inflat a causa de la humitat i l'aigua de la pluja. Al menjador, petit saló amb vistes al pati del safareig, hi estic en silenci i m'hi adormo. Sento de fons les goteres de les canaletes de la teulada que acondueixen l'aigua i la fan caure sorollosament al terra enrajolat de la terrassa.
Fa molt de fred, la meva estufa elèctrica batalla a contrarellotge per escalfar-me arraulit al sofà.
Continua plovent tot un dia, i dos, i tres dies. Com que no tinc ni televisió ni internet, sembla, una mica, que estigui vivint a un poblet de muntanya. A estones, quan el xàfec para, se senten, distrets, els ocells amagats.
Benvingut a casa.

buleria del carrer de la palma

Quan em topis amb la gavina de pluma blanca,
potser estaré assentat a un portal del carrer de la palma//

On un gamberro gitano toca bulerias tot el rato,
a la terrassa d'un cinquè pis sense instal·lació elèctrica i amb gas butano//

Quan em topis amb la noia del vestit de lli blanc,
pregunta-li si torna de la platja que es veu des dels bancs de Can Xammar//

Les terrassetes brunzen de lluna girada,
un joier boig d'anells es planta a la taula i reclama un marratxí d'aigua cremada//

Quan em topis amb una rumba a les ombres del Callao,
arramba una cadira de fulla de palma i demostra que no ets un paio//

Quan em topis amb una buleria al carrer de la palma,
xiula les noies i canta bolandes,
entre el tornassol i el pati de la fàbrica,
ressona una buleria del carrer de la palma.

guerrilla 01

El 24 de gener del 1939 a quarts d'onze del matí una camioneta carregada de caixes amb ampolles de whisky escocès es va quedar encallada en una cuneta de la carretera de l'Arrabassada, a tocar de l'entrada d'Horta. El sistema de refrigeració havia explotat i una roda s'havia esclafat contra un dels topants del marge.
Els dos conductors eren soldats de l'exèrcit popular que s'havien incorporat a files feia encara no deu mesos. Un es deia Ferran, tenia 21 anys i era d'Argentona. L'altra es deia Tomeu, tenia 19 anys i era de Llucmajor. La carretera estava deserta. Només cada cinc minuts passava una motoreta de fabriació francesa amb els enllaços del general Rojo, que des de dalt del Tibidabo i Collserola observaven l'avanç dels feixistes pel Llobregat.
En Ferran i en Tomeu es van posar a fumar, arrepenjats al capó del vehicle. Al cap d'una hora va arribar un cotxe oficial amb dos soldats armats amb ametralladores i el sergent Sergei, que amb un castellà d'alè d'accent oriental i un front suat va preguntar què cony havia passat, que perquè el carregament de whisky no estava ja camí de Caldetes serpentejant la Nacional II, cap al nord.
A sota, Barcelona fumejava en petites columnes per l'Eixample, la Barceloneta, el Port i la desembocadura del Besòs, els avions italians no paraven, en la llunyania de l'altura, de bombardejar. El martelleig somort de les explosions.
En Ferran sabia que aquella camioneta la revendria el fill de puta del soviètic a un contrabandista de Malgrat a cent pessetes republicanes l'ampolla. Sergei se'ls va mirar i els va exigir que fessin alguna cosa. Tomeu i Ferran va recollir les seves bosses de bandolera i les americanes verdoses de militars, els cascs i les claus de la camioneta. I sense dir res van començar a desertar com déu mana, deixant el Sergei i el seu carregament de licors penjat al mig de la carretera. I lentament van baixar caminant la curva, xiulant. El sergent rus xisclava als seus dos soldats que disparessin als desertors. Els seus crits ressonaven en les parets de la carretera. Tomeu i Ferran ni es van girar. El cel estava gris i feia molt de fred.
"Por la revolución obrera" cridava Sergei. "Por la nueva República socialista de España" sanglotava el sergent.
Quan els dos nois van desaparèixer rera la curva, el rus es va clavar un tret al cap.

discursar

Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni. M'ha agradat perquè en el balcó posterior de l'Ajuntament, amb els reis mags que acabaven d'arribar de la cavalgada, se li ha esquerdat la veu i ha parlat de feina, de salut per als joves i la gent gran, d'autocrítica amable i projectes de futur per a tots. M'ha agradat, perquè el meu alcalde, a quarts de nou d'aquest vespre, amb una plaça plena de nens bocabadats amb les corones i els estandards de plomes, ha recordat la mort, i ha lloat el futur, i ha explicat que els nens i nenes han de jugar a les places i els carrers i les escoles de la ciutat.
Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni.

(1) NOTI

Dos dies seguits de cinema, un amb en Marçal, l'Uri i la Carla al Cinesa, a la última sessió, per a veure Match Point, de Woody Allen. Aquest vespre, amb en Roger, quedem al Monumental per a veure L'enfant -traduït com "El Niño"-, un film belga. Tots dos parlen de maneres diferents d'una mateixa cosa, com un mateix pot acabar xipollejant enmig del fang sense acabar d'entendre com hi ha anat a parar. Sovint, els diners ens enceguen. .. i la bellesa, i el poder, i la por, i la comoditat, i la curiositat...

Fa dies en Joan Lleonart -que curiositats del sistema, me'l vaig trobar ahir a la fila de butaques del darrera quan es va acabar la pel·lícula- em va demanar que comentés les que per a mi havien sigut les notícies més importants de l'any. M'ha agradat com l'Oriol ho ha fet, i com que les coses bones val la pena copiar-les, adapto el seu sistema.

>>En l'àmbit personal m'han passat dues coses elementals. La primera va ser marxar a Dinamarca, la meva experiència vital al país escandinau de les ciutats boniques i les noies en bicicleta. La segona, l'aprendre a retornar, a recomençar en un entorn -Argentona, Maresme, Catalunya- que gairebé no reconeixia. Gràcies als pares, a la meva àvia, al meu germà, a la Núria, a en Joan. Retrobar la malla de l'amor quan em semblava que m'esfondraria.

>>En l'àmbit local em quedo amb el desallotjament improcedent del casal l'Estella, l'aprovació del Pla Jove x Mataró... i el concert de Youssou N'Dour, amb centenars de senegalesos i gambians i nigerians i guineans suant i bramant les seves cançons al parc central.

>>En l'àmbit internacional els joves francesos cremant els seus propis barris, amb més de tres mil detinguts durant setmanes. La nit encesa, les llums blaves dels gendarmes i els veïns, incrèduls, mirant pels balcons l'espectacle de l'horror en horari de prime-time a les televisions.

FOTO instal·lació en un llit de matrimoni omplert per 2+1

Ahir vaig enllestir la tarda quan ja s'havia fet de vesprada. I vaig poder gaudir de les obres plàstiques que inauguraven a l'Ateneu de Caixa Laietana, els negres sobre negres de Pere Coll. D'allà vaig anar al teatre del Casal, al mateix carrer Bonaire. Allà vaig poder escoltar els Dealan, en Rafael Sala, en Josep Fadó o en Jaume Arnella, alguns dels músics que han participat en la recuperació d'algunes de les cançons populars de Mataró. Ara s'han reversionat. M'agrada la idea. Sé que un dels culpables d'aquest projecte és en Dani Álvarez, un acordionista i flabiolaire atípic, a qui sempre li agrada tocar el crostó, ja sigui sota un gegant de la família Robafaves fent-lo ballar o amb una Coixinera sota el braç.
L'Àngels ha tornat de París per uns dies, i amb dos dels meus amigotes, en Ferran i l'Oriol, anem a celebrar-ho tots quatre a l'Arcàdia. Allà la nit s'escola indeterminada, sobretot pels roms amb cocacola que ens bevem des del principi, les ampolles de vi Turbio amb les que brindem per nosaltres, els altres, i els de més enllà. Que bé que ens ho passem, per déu. La nit a l'Arcàdia es fa llarga, i per darrera la tauleta passen des de la Marta a en Sergio, des de la Norma a en Marc Prat, que el feia voltant per la Xina però que ara ha recalat al costat del mar una altra vegada.
Al cafè cultural -així en diuen de l'Arcàdia- dues noietes han creat una foto instal·lació-. Les recordo d'haver-les conegut per Santes. Em cauen bé. La fotoinstal·lació es basa en escriure alguna cosa darrera una fotografia i deixar-la penjada amb uns gomets en unes cortines que pengen del sostre. Els hi escric un poema, per duplicat. La primera còpia la penjo a les cortines. La segona còpia la regalo a la Jenny i l'Helena, que des de la taula de l'altra banda del bar somriuen.
Amb l'Àngels, l'Oriol i en Ferran aguantem fins que ens fan una mica fora... i marxem. Acabo la nit a quarts de tres en un llit de matrimoni omplert per dos amics meus, compartint-lo com bons germans. Tornar a Argentona m'era massa complicat. Res de manetes. Què bonica és l'amistat... ;)
A quarts de set del matí l'Àlex torna de festa i ens convida a menjar xocolata amb xurros. Aconsegueixo deslliurar-me'n i continuo dormint fins tres quarts de nou.

El graduat

Hi havia una pel·lícula que es deia "El graduat". La protagonitzava un jovenet Dustin Hoffman. El graduat vivia tot tipus d'aventures. S'emborratxava, passava per alt bona part de les classes, es follava una dona madureta, passejava abrigat en una americana de pana, retrobava les noietes vintenyeres que el buscaven per cafès de tauletes apretades.
Aquest dissabte em graduo en Comunicació Audiovisual. La meva aventura no ha estat com la del graduat del film de Dustin Hoffman, però sens dubte em sento més gran ara que quan vaig entrar amb divuit anys a la Facultat de Rambles de la Universitat Pompeu Fabra, un matí de setembre.
He convidat als meus pares, la meva àvia i la meva tieta àvia. Serà un dia bonic, segur que sí. Només hi ha una persona que no hi serà i m'hauria encantat que hi fós. Espero que el meu avi des del lloc on sigui em pugui veure com recullo el diploma universitari.
Sovint les coses que fem són per un motiu. Recordo quan el meu avi m'animava a estudiar el batxillerat i ho vaig fer. Recordo quan el meu avi em deia que calia estudiar a la universitat, a Barcelona capital, perquè calia obrir-se de mires i ho vaig fer. Recordo quan el meu avi em recomanava que viatgés una època a l'estranger, a comprendre altres maneres de viure, i ho vaig fer.
Ara em sento en deute amb ell. Perquè en tot el que em deia tenia tota la raó del que ha viscut en l'esforç i el treball i sap que saltar valles, mirar amb el front alçat el futur, ser tenaç i formar-se en les disciplines, són algunes de les maneres per a esdevenir alguna cosa.
Demà quan reculli el diploma, avi, pensaré en les vegades que ho havies imaginat. Segur, segur, segur, que serà tal i com a tu i jo ens ho vam imaginar aquella tarda de setembre al llit de l'hospital, poc abans que morissis de càncer. Recordes com en vam parlar, abans que et donés el sopar? Aquell dia et vaig prometre que algun dia seria graduat amb ajut de les teves classes magistrals. Tu vas somriure, cansat. Jo et vaig apretar fort la mà, i ens vam mirar sense dir-nos res. Sovint les coses que fem són per un motiu. Ja sóc graduat, avi.