+

Més savis i més humils. Més amics i més carinyosos. Més autèntics i més ambiciosos. Més forts i més sensibles. Més tendres i més compromesos. Més comprensius i més viatgers. Més músics i més atents. Més rítmics i més rodamons. Més nets i més clars. Més ràpids i més contemplatius. Més capaços i més inteligents. Més entranyables i més memorables. Més autèntics i més autònoms. Més futuribles i més llegits. Més compartits i més conjurables.
Més valents i més senzills.
Més foragitats i més enlaire.
Més estimats i més amats.
Més enllà que ahir. Més amunt.
Més cap als núvols, al terrat, en una tirada de dau.
I ara que és estiu,
que unes orenetes ho relliguin tot d'un cel de capvespre ben blau.

Aterratge de la caiguda lliure

Primera vegada a la meva vida que visc una jornada electoral tant a flor de pell.
Al final, aterratge de la caiguda lliure al mig del desert del Gobi.

Dia de reflexió

Cultura mediterrània: Baltasar Porcel

Una de les persones que considero més clarividents de la cultura catalana és Baltasar Porcel.
Porcel és entrevistat avui a La Vanguardia, després d'encarar un càncer i superar-lo.
De Porcel en vaig codirigir un documental, "Baltasar Porcel, veu de les mediterrànies" durant la primavera i l'estiu del 2004. Tenim pendent d'estrenar-lo.
Extraordinària la vida d'aquest andrítxol que va acabar escrivint per Paris-Match, a la guerra dels 6 dies, a la Xina de Mao com a corresponsal de Destino, d'assessor personal de Jordi Pujol a premi Ramon Llull, d'autor teatral amb obres tètriques com Solnegre a escriptor de noveles traduïdes a tot el món com Cavalls cap a la Fosca o a obres clau per entendre el rumb de l'home en els nous temps, com la incomparable Olympia a Mitjanit.

Cultura Catalana (1ª entrega)

Bailoteo flamenc: Joanet Safont

Rascat rumbero: eLOI
Palmas & palmons catalans: Sali & Cia.

1, Avenue Stephen Pichon 13ème Arrodonisement. 17:35

La solidaridad no es gentilesa, no es caridad, no es una postura gratuita.
Es a la vez un imperativo moral y a la vez, un imperativo de supervivencia.
No es una opción, es una absoluta necesidad.

Bernard Cassen.

Bernard Cassen

Avui viatge d'anada i tornada a París per rodar una entrevista a Bernard Cassen, Director General de Le Monde Diplomatique. El que han possibilitat els vols de RyanAir.
Com que l'entrevista és per un documental sobre la trajectòria dels 10 anys de Nit de la Solidaritat de Mataró, parlarem sobre el sentit de la solidaritat.
Què entenem quan algú ajuda a algú altra per simple voluntat d'ajudar-lo.
Serà guapo de veritat... Si tenim temps, abans de tornar a Catalunya amb en Kiko farem un crêpe mirant el Sena.
Sinó, tard o d'hora hi tornaré.

I en direm estimar-nos

Pintarem una ciutat rosa, un riu blau clar i un sol taronja.
Imaginarem una llibreria sempre oberta, un restaurant amb vi i formatges i un cafè amb tauletes de fusta.
De la resta en direm estimar-nos. I passejarem fins que tanquin els carrers i ens enviïn a la riba del Garona. Tant contents de veure que dia que passa, més forta és l'energia que ens uneix per sobre ciutats, fronteres i mals moments.
Toulouse, febrer 2007.

això no surt

Qui no digui alt i clar que el principal problema dels joves és l'accés a un habitatge digne té un problema.
Qui no digui alt i clar que aquí hi ha constructors, promotors, immobiliàries i listillos de turno que s'estan fent milionaris a costa d'un dret bàsic de milions de joves, té un problema.
Qui no digui alt i clar que el pa de cada dia són pisos a preu d'or sense llum natural, o minúsculs, o destrossats, o amb humitats, té un problema.

Ho pateixo en primera persona, i no me'n surto. Això no surt. Això no surt. I si no vigilem, la bombolla ens esclatarà a les mans.
Quan se't trepitja d'aquesta manera un dret bàsic que teòricament recull una constitució firmada per ancians polítics que sempre han tingut segones residències, la reacció és de frustració.
I m'entren ganes de plorar quan veig tanta gent emmalaltida pels diners, quan veig tanta gent que no està disposada a entendre, a cedir una miqueta, a donar confiança, a solidaritzar-se amb els que intenten començar les seves vides.

Qui no digui que aquesta merda ens està corcant com a generació, té un problema.

Change America now

Alguns comencen a escampar que John Edwards és el nou Bobby Kennedy. Un home blanc, jove i guapo que parla amb convicció d'igualtat d'oportunitats, de la guerra de l'Irak com un error, de seguretat social per a tota la població, de lluitar avui contra el canvi climàtic. I ho fa des d'Estats Units.
John Edwards és l'altra cara de l'amèrica que no surt a l'MTV ni a Fox Neews.

No oblidem

Fa 68 anys les tropes feixistes del general Francisco Franco van ocupar Mataró i Argentona, la vall de la riera d'Argentona. La gent, espavorida, aterrada per tanta misèria i mort, va rebre com a herois les rengleres franquistes que entraven a les poblacions. Alguns fins i tot van penjar domassos blancs als balcons en senyal de pau. El mateix dia van començar les detencions i els empresonaments. Durant els següents deu anys, a Argentona van morir afusellats pels feixistes més de vint homes: pagesos, manobres...
El silenci es va cernir damunt aquells noms. Jo no oblido. Fa 68 anys els feixistes van entrar al meu poble.

El vent d’Argelés-sur-mer

Al final de la jornada de ruta ens aproximem a les platges d’Argelés-sur-mer, a quatre quilòmetres d’Elna. Gairebé les sis de la tarda, que a finals de novembre ja són les sis del vespre. La tarda avança ràpida i fosqueja.
Una pinya petita, menuda, formada pels participants a la ruta, s’apreta quinze metres endins de l’arenal de la platja, que s’allarga cent metres fins a pet d’ones. Un vent fred, sorollós, ens embolcalla.
La ventissa xiula, i només el silenci trencat pel rumor del mar. Llegim textos que recorden la desgràcia de l’èxode, la desgràcia dels camps de presoners, la desgràcia de l’exili, la desgràcia dels rojos de totes les nacionalitats que van acabar confinats entre filferrades a les platges del Rosselló l’hivern del 1939.
Un monòlit amagat entre els pins del passeig marítim d’Argelés-sur-mer recorda aquells fets. Al voltant, els pisos d’apartaments turístics tenen les persianes baixades. És temporada baixa.
La platja, ampla i plana, s’estén fins al mar gris. El mar, testimoni mut i impertèrrit del sacrifici, la resistència i el valor.
La història queda feta d’un brogit d’ànimes perdudes, i rera d’ella, nosaltres i l’esperança.

Verdaguer en moments de cruïlla

El crític de cinema Joaquim Casas parlava de la vigència dels clàssics. Del director americà John Ford com el creador d'un discurs impertorbable, inesborrable, perpetu.

En moments de canvi, reivindiquem els clàssics. Jo em quedo amb el poeta Verdaguer com a exemple català de la vigència dels clàssics. En moment de canvi, coratge al cor i força al braç.

al meu cor doneu coratge,/
al meu braç força i braó,/
i si al pujar a la muntanya hui me deieu Rei hermós,/
al tornar a pujarla me direu conqueridor. /

números

números escrits en un paper la tarda de la nit de Nadal sobre les despeses ideals a tenir quan un es vol emancipar:

Lloguer de pis compartit 230
Llum, aigua i gas 70
Menjar 50
Telèfon 30
Roba 20
Cafès 10
Llibres i música 10
Medicines 5
Altres 15
Pintura, pinzells, bricolatge 10

Esperança (II): Les Alberes

Després de les lectures al rebedor de l’edifici, iniciem una petita visita per la Maternitat. La llum, el blanc de les parets i l’escalinata central, que de ben segur va ser resseguida pels xiscles i les corredisses dels nens, són l’eix central de l’espai, i li confereixen una dimensió impoluta, neta, límpida. La sala de nadons del primer pis, espaiosa, buida, rep pels finestrals la llum del sol, que es retalla definida en els taulons de fusta que conformen el terra. A les parets pengen fotografies dels nadons nascuts o arribats allà en altres temps. La impotència de veure uns cossos esquelètics, menjats per la dissenteria o les febres. Josep, Esther, Ramon, miren amb ulls innocents i pregunten al qui s’atreveix a mirar-los perquè ells han de suportar la incompetència de les persones grans.
Als murs fotografies de noies joveníssimes amb la criatura als braços. Una mestra, una anarquista. Al capdavall dones. Al capdavall, el crit sense pàtries ni ideologies ni violències de la mare. Des del paper engrogueït, miren en silenci des d’un temps que tant pocs recorden.
I pujant l’escalinata arribem a la cúpula coberta de vidre amb estructura de ferro forjat. La vista és esplèndida. La plana del Rosselló s’obre als quatre costats. Perpinyà, insinuant-se al nord, Elna a l’est, i les Alberes al sud. Què difícil deuria ser observar al sud aquelles siluetes muntanyoses que amagaven al darrera la terra deixava per l’exili. Les siluetes retallades enfonsant-se fins al mar, lluny...
Els volts de la Maternitat desprenen un aire desangelat, amb camps descuidats i grans plataners delimitant les línies de la carretera. Fileres de xiprers, falgueres i roures. Enllà, un prat d’herba amb quatre llorers al sol. La bellesa, decrèpita, antiga, embolcalla la Maternitat.

Esperança (I): La casa d’Elna

El perfil de la Maternitat se’ns apareix de sobte, a la dreta de l’autocar, que circula lentament per una carretera de les afores d’Elna. Una vegada aparcats, un camí costejat per alts xiprers ens porta fins a les portes de l’edifici. La Maternitat, alta, estilitzada, solitària, amb una amplíssima terrassa d’entrada per la que s’hi accedeix a través de dues escalinates de tall clàssic, sembla obrir-nos les seves portes.
La marinada ens acompanya ja de bon matí, i bat cansat contra els finestrals. En Llorenç Soldevila introdueix a la setantena de persones en Joan-Lluís Mas, tècnic de Cultura i Catalanitat de l’Ajuntament d’Elna. Mas parla de la Maternitat, “un lloc de felicitat i esperança enmig de la tormenta” diu. Construïda a principis del segle XX i acabada el 1903, és llogada a partir de l’estiu del 1939 per Elisabeth, la infermera suïssa fundadora de la Maternitat.
La primera criatura neix a la Maternitat el set de desembre del 1939. Es calcula que fins a la clausura del centre per part de les autoritats feixistes el trenta d’abril de 1944, hi hauran nascut unes 600 nenes i nens. Elisabeth, que comptava amb tant sols 25 anys al crear la Maternitat, es va enfrontar personalment en diverses ocasions amb membres de la Gestapo armats, que es presentaven a les portes de la clínica acusant-la d’amagar jueus. La Maternitat va acollir naixements també de jueus i gitanos, perseguits pel règim nazi.
Comprat per l’Ajuntament d’Elna fa pocs anys, el futur de la Maternitat passa per construïr-hi algun tipus de centre d’acollida municipal, especialment per a dones i famílies immigrants que arribin a Elna per motius d’asil polític. La Maternitat, per Joan-Lluís Mas, “ha de ser un lloc que permeti seguir endavant”. Per tant, la iniciativa d’Elisabeth es perpetuarà en el temps.

London quick start

M'escapo amb en Roger a London just cinc dies abans d'un final d'any trepidant i un gener amb la direccio d'un documental, la produccio d'un DVD i la planificacio d'un pla de comunicacio per un projecte urbanistic que mescla energies renovables i innovacio social.
Calia trobar un recer de canvi temporal abans d'embestir la feinada. I London, un lloc desconegut per mi, es converteix des del mateix dissabte en un lloc trepidant, ple de llocs per descobrir, persones a observar, olors a imaginar, colors i llums per quedar enlluernat. De Picadilly a Regent's Park, de Portobello Road a Holtborn Station, del mercat de Candem a Waterstone's -la llibreria + gran d'Europa- la capital anglesa es descobreix impressionant.
Ahir al King's Road del barri de Chelsea em va semblar veure't a la sortida d'una botiga de tes. Al cap de dos minuts vaig rebre un missatge teu dient-me que potser el proper estiu viatges a Paris. En tot cas, vagis on vagis, la propera ciutat on viatgi, la descobrire amb tu.

Acràcia

Vaig tenir un minut per dir-te en una carta escrita a mà tot allò que sentia per tu.
El cap m'esclatava per dins i només em sortia una paraula somorta, excitada, esglaiada.
Acràcia, acràcia, acràcia.
Un record de les teves mans acariciant les meves espatlles.
Una imatge de la nostra filla apretada contra el teu pit quan atravessàvem Portbou.
Acràcia, acràcia.
Com un miratge, més enllà de la filferrada intuïa el teu rostre serè.
Acràcia.
Vaig morir amb els ulls oberts, cercant en el cel incorrupte de maig el teu nom construït de núvols blancs.