Esperança (II): Les Alberes

Després de les lectures al rebedor de l’edifici, iniciem una petita visita per la Maternitat. La llum, el blanc de les parets i l’escalinata central, que de ben segur va ser resseguida pels xiscles i les corredisses dels nens, són l’eix central de l’espai, i li confereixen una dimensió impoluta, neta, límpida. La sala de nadons del primer pis, espaiosa, buida, rep pels finestrals la llum del sol, que es retalla definida en els taulons de fusta que conformen el terra. A les parets pengen fotografies dels nadons nascuts o arribats allà en altres temps. La impotència de veure uns cossos esquelètics, menjats per la dissenteria o les febres. Josep, Esther, Ramon, miren amb ulls innocents i pregunten al qui s’atreveix a mirar-los perquè ells han de suportar la incompetència de les persones grans.
Als murs fotografies de noies joveníssimes amb la criatura als braços. Una mestra, una anarquista. Al capdavall dones. Al capdavall, el crit sense pàtries ni ideologies ni violències de la mare. Des del paper engrogueït, miren en silenci des d’un temps que tant pocs recorden.
I pujant l’escalinata arribem a la cúpula coberta de vidre amb estructura de ferro forjat. La vista és esplèndida. La plana del Rosselló s’obre als quatre costats. Perpinyà, insinuant-se al nord, Elna a l’est, i les Alberes al sud. Què difícil deuria ser observar al sud aquelles siluetes muntanyoses que amagaven al darrera la terra deixava per l’exili. Les siluetes retallades enfonsant-se fins al mar, lluny...
Els volts de la Maternitat desprenen un aire desangelat, amb camps descuidats i grans plataners delimitant les línies de la carretera. Fileres de xiprers, falgueres i roures. Enllà, un prat d’herba amb quatre llorers al sol. La bellesa, decrèpita, antiga, embolcalla la Maternitat.