26 d’abril del 2005
Literatura
El meu projecte de novel.la continua avansant lent però segur. Els capítols es trenen, les trames encaixen, els adjectius es matisen, els personatges s'edifiquen, i el resultat em sorprèn. Mica en mica. Espero tenir-ho enllestit de cara a l'estiu.
23 d’abril del 2005
la única Rosa
El dia de Sant Jordi a København és un dia qualsevol. Entro a treballar a les oficines on netejo a un quart de deu. En surto a la una del migda, i m'acosto a la placeta quadrícula on es troba l'entrada de l'edifici, a la zona sud de Nørreport.
Veig unes paradetes, però al acostar-m'hi descobreixo, decepcionat, que no són estands de llibres i tendals amb taules plenes de punts de lectura i galledes amb roses vermelles, sinó una botigueta de frankfurts per a emportar i un venedor de fruita exòtica.
Em dirigeixo amb el tramvía de superfície STØG fins al nord de la ciutat, al barri de Hellerup, on tinc quatre hores de feina per a netejar una altra oficina. Allà em truquen, primer una, i després l'altra, dues persones que en el dia de la rosa i el llibre m'enyoren. Jo també els enyoro. Em fa gràcia parlar amb ells mentres sóc en unes grans oficines buides, jo sol, vestit amb uns pantalons de xandall negres i una samarreta grisa de màniga curta, el ressò de la fregona i la rellevància del fregadís de la paret bruta amb el meu drap humitejat amb Ajax.
Són un quart de vuit quan surto de treballar. Encara fa una mica de sol. Tant de bo el dia hagi estat tant bonic a Catalunya com ho ha estat a Sæjlland. Abans de tornar cap a casa, rendit, necessitat d'una dutxa, cerco amb desesperació una floristeria. Trobo una parada de verdures que està desmuntant, just davant per davant amb les escales per a entrar de nou a les andanes del tramvía vermell. Li demano amb anglès que si té flors. La botiguera em fa que no amb el cap, i només assenyala un cossi verd amagat a un costat de la taula desplegable. Aixeco el cap i veig que a dins la palangana hi ha mitja dotzena de roses. Em diu que es tard i que ja tanca. Nerviós, n'hi compro una a preu d'or -la especuladora, rient sota el nas, em prèn e pèl sense contemplacions.
Baixo les escales amb la rosa a la mà, embolicada amb paper de plata. No hi ha ni espiga, ni funda de plàstic amb la senyera impresa. M'assento als últims esglaons, i em miro llargament la flor, que després de portar tot el dia al cossi, té un color moradenc, una textura abellutada. Al fons del passadís dos gitanos -o turcs, o russos- fan sonar una acordió i rasquen una guitarra amb destresa. Recordo París, i recordo La Rambla, i recordo la meva platja, i recordo l'àvia quan li vaig fer portar una rosa a domicili, i recordo la Núria mentres una diada de la rosa en la que va diluviar ens vam amagar dins una casa en obres per a regalar-nos uns llibres, i recordo la gent agitada sota el correfoc, i recordo l'any que vaig seguir en Baltasar Porcel firmant llibres pel Passeig de Gràcia, i recordo la poesia que em regalava la mare, i recordo la rosa que el meu germà, el pare i jo regalàvem a la mare, i recordo el Sant Jordi que fins ara cada any havia cel.lebrat al meu país.
I em sento molt lluny de casa, i continuo mirant la rosa. I ploro en silenci, assentat, ajagut al darrer esglaó, i em tapo el cap amb els brasos i m'agradaria tornar a tenir vuit anys i estar a casa, i que a la classe jo portés una rosa del jardí de casa a la senyoreta, i que la mare em regalés, a l'hora de dinar, un llibre d'aventures d'en Massagran. I mentrestant els gitanos toquen al final del passadís del tramvía. I passa un matrimoni paquistanès amb dos nens que porten ben agafades amb les manetes dues bosses de caramels, i passa una mare somalí amb tres criatures amb els ulls enormes i nets. I penso si ells també se senten molt lluny de casa.
Veig unes paradetes, però al acostar-m'hi descobreixo, decepcionat, que no són estands de llibres i tendals amb taules plenes de punts de lectura i galledes amb roses vermelles, sinó una botigueta de frankfurts per a emportar i un venedor de fruita exòtica.
Em dirigeixo amb el tramvía de superfície STØG fins al nord de la ciutat, al barri de Hellerup, on tinc quatre hores de feina per a netejar una altra oficina. Allà em truquen, primer una, i després l'altra, dues persones que en el dia de la rosa i el llibre m'enyoren. Jo també els enyoro. Em fa gràcia parlar amb ells mentres sóc en unes grans oficines buides, jo sol, vestit amb uns pantalons de xandall negres i una samarreta grisa de màniga curta, el ressò de la fregona i la rellevància del fregadís de la paret bruta amb el meu drap humitejat amb Ajax.
Són un quart de vuit quan surto de treballar. Encara fa una mica de sol. Tant de bo el dia hagi estat tant bonic a Catalunya com ho ha estat a Sæjlland. Abans de tornar cap a casa, rendit, necessitat d'una dutxa, cerco amb desesperació una floristeria. Trobo una parada de verdures que està desmuntant, just davant per davant amb les escales per a entrar de nou a les andanes del tramvía vermell. Li demano amb anglès que si té flors. La botiguera em fa que no amb el cap, i només assenyala un cossi verd amagat a un costat de la taula desplegable. Aixeco el cap i veig que a dins la palangana hi ha mitja dotzena de roses. Em diu que es tard i que ja tanca. Nerviós, n'hi compro una a preu d'or -la especuladora, rient sota el nas, em prèn e pèl sense contemplacions.
Baixo les escales amb la rosa a la mà, embolicada amb paper de plata. No hi ha ni espiga, ni funda de plàstic amb la senyera impresa. M'assento als últims esglaons, i em miro llargament la flor, que després de portar tot el dia al cossi, té un color moradenc, una textura abellutada. Al fons del passadís dos gitanos -o turcs, o russos- fan sonar una acordió i rasquen una guitarra amb destresa. Recordo París, i recordo La Rambla, i recordo la meva platja, i recordo l'àvia quan li vaig fer portar una rosa a domicili, i recordo la Núria mentres una diada de la rosa en la que va diluviar ens vam amagar dins una casa en obres per a regalar-nos uns llibres, i recordo la gent agitada sota el correfoc, i recordo l'any que vaig seguir en Baltasar Porcel firmant llibres pel Passeig de Gràcia, i recordo la poesia que em regalava la mare, i recordo la rosa que el meu germà, el pare i jo regalàvem a la mare, i recordo el Sant Jordi que fins ara cada any havia cel.lebrat al meu país.
I em sento molt lluny de casa, i continuo mirant la rosa. I ploro en silenci, assentat, ajagut al darrer esglaó, i em tapo el cap amb els brasos i m'agradaria tornar a tenir vuit anys i estar a casa, i que a la classe jo portés una rosa del jardí de casa a la senyoreta, i que la mare em regalés, a l'hora de dinar, un llibre d'aventures d'en Massagran. I mentrestant els gitanos toquen al final del passadís del tramvía. I passa un matrimoni paquistanès amb dos nens que porten ben agafades amb les manetes dues bosses de caramels, i passa una mare somalí amb tres criatures amb els ulls enormes i nets. I penso si ells també se senten molt lluny de casa.
19 d’abril del 2005
< SOBRE < LLiBRE > >
Ahir vaig rebre una petit paquet acolxat de color marró clar amb remitència d'Argentona. El vaig trobar, sorprès en la meva rutina matinal agradabilíssima entre la dutxa i el cafè amb llet -el jardí ample i frondós ple d'herba ufana, centenars de margarides minúscules esclatant en grocs-, a dins la meva bústia de color blanc, una bústia ample i grossa, amb el meu nom imprès enganxat amb plàstic aïllant just al costat de la tapa que s'ha d'aixecar per a poder insertar la correspondència corresponent. La meva bústia costa d'obrir perquè el pany està rovellat i ningú mai s'ha preocupat de canviar-lo. La clau -que és la mateixa que em serveix per obrir la porta de casa- cada cop costa d'introduir i de desintroduir, i penso que un dia d'aquests em quedaré amb mitja clau a la mà i l'altra mitja a dins el pany. Fa uns mesos, al arribar, ja vaig dir-li al conserge del complex d'apartaments a veure si feia el favor utilitari de reparar-lo/canviar-lo/desoxidar-lo/esmenar-lo/arreglar-lo. Però l'home, un danès genètic, encetant irrisòriament els quaranta, metre noranta, cepat, rossenc on la calba ja no es declarava absoluta, amples espatlles, veu rogallosa, sense coneixements de castellà, anglès o francès, no em va fer cas. I això que vaig demanar a la veïna de sota de casa -de la qual no puc trigar gaire a parlar- que em traduís una nota de l'anglès al danès per a poder fer-me entendre, vaja, comunicar-me. L'anècdota convertida en desastre funcional.
A dins del sobre hi descobreixo el llibre d'Emili Rosales "La ciutat invisible", Premi Sant Jordi 2004. També hi trobo una carta. Pujo accelerat les escales de ferro fins al meu primer pis i m'assento davant del meu pupitre de fusta envellida. El silenci, el finestral que em queda just davant, les vistes -pollancres, prats, teulades baixes, un cel amplíssim- que comparteixen des de fa tantes setmanes i dies i mesos el meu quefer de la lectura i l'escriptura en la tasca que em vaig encarregar al venir. La carta em fa plorar de sincera. El llibre no el deixo fins l'endemà al matí. Totes dues lectures em fan adonar d'un munt de coses extraordinàries.
A dins del sobre hi descobreixo el llibre d'Emili Rosales "La ciutat invisible", Premi Sant Jordi 2004. També hi trobo una carta. Pujo accelerat les escales de ferro fins al meu primer pis i m'assento davant del meu pupitre de fusta envellida. El silenci, el finestral que em queda just davant, les vistes -pollancres, prats, teulades baixes, un cel amplíssim- que comparteixen des de fa tantes setmanes i dies i mesos el meu quefer de la lectura i l'escriptura en la tasca que em vaig encarregar al venir. La carta em fa plorar de sincera. El llibre no el deixo fins l'endemà al matí. Totes dues lectures em fan adonar d'un munt de coses extraordinàries.
18 d’abril del 2005
La paella basca
Avui hem fet una paella perquè sí. L'Elena, una cordobesa castissa i agitanada, pell fosca, ulls abellutats i cabells llarguíssims, ens ha convocat a tots a la terrassa immensa del seu apartament. La nit de dissabte havia estat llarga, i hem anat arribant a poc a poc, sense pressa, d'un en un, de dos en dos, de tres en tres. La Natàlia, la malaguenya, amb una rialla del sud lluminosa. La Martina, la italiana de firenze. En Sergio, el valencià, amb ulleres de sol per la ressaca. L'Helena, la mataronina, que mica en mica es va muntant la seva vida independent a Dinamarca. Acabem sent una quinzena, la major part espanyols, i ens dediquem a beure sangria, menjar paella valenciana, jugar a rondos amb una piloteta de futbol, explicar acudits fàcils, riure amb ganes. Assentats en unes quantes taules de fusta, parlem de com canvien les coses en la distància.
Mica en mica marxen els núvols, i ens comportem com autèntics danesos, prenem el sol amb devoció, ens animem com ànecs esvalotats quan el cel blau s'imposa i la llum ens bateja com si ja no recordéssim que un dia vam venir d'una terra regada i eclipsada de sol.
Avui les eleccions al País Basc han aparegut mentres escurava el segon plat d'arròs groguíssim i pebrot verd. La Maider, de Vitoria, m'explica coses interessantíssimes. L'escoltem. Ens enrollem sobre el tema una bona estona.
Ara recordo l'Iban, el noi de Bilbao que estudia amb mi a Roskilde i que no el van deixar votar per correu perquè ho va demanar fora de termini. Ara recordo la Maite, la noia de 23 anys presa per ser col.laboradora amb ETA. Ara recordo la quantitat de morts, de tonteries dites pels polítics, de veritats dites per polítics, el dolor, els interessos electorals, les passions, els anys, les mans pintades de blanc, un cotxe bomba a Vic, més notícies de televisió.
Ara m'adono de com en la distància, una paella en companyia pot salvar-nos de tantes tontèries.
Mica en mica marxen els núvols, i ens comportem com autèntics danesos, prenem el sol amb devoció, ens animem com ànecs esvalotats quan el cel blau s'imposa i la llum ens bateja com si ja no recordéssim que un dia vam venir d'una terra regada i eclipsada de sol.
Avui les eleccions al País Basc han aparegut mentres escurava el segon plat d'arròs groguíssim i pebrot verd. La Maider, de Vitoria, m'explica coses interessantíssimes. L'escoltem. Ens enrollem sobre el tema una bona estona.
Ara recordo l'Iban, el noi de Bilbao que estudia amb mi a Roskilde i que no el van deixar votar per correu perquè ho va demanar fora de termini. Ara recordo la Maite, la noia de 23 anys presa per ser col.laboradora amb ETA. Ara recordo la quantitat de morts, de tonteries dites pels polítics, de veritats dites per polítics, el dolor, els interessos electorals, les passions, els anys, les mans pintades de blanc, un cotxe bomba a Vic, més notícies de televisió.
Ara m'adono de com en la distància, una paella en companyia pot salvar-nos de tantes tontèries.
15 d’abril del 2005
football match
A les 16.30 partit entre 10 danesos i 10 internacionals a un camp de gespa fantàstic del campus de la Universitat. Fa un sol que enamora, i unes dotzenes de persones ens venen a animar.
10 d’abril del 2005
Certesa concreta
Per avatars de la causalitat, en poc més de 24 hores parlo, llegeixo, escolto i sento diferents persones que em parlen de la contundent destrascendentalització de les nostres vides postmodernes, urbanes, occidentals i mercantils. Vull definir aquests quatre adjectius.
Postmodernes perquè l'art ens escup a la cara mentres ens xiuxiueja a l'orella que la visió creativa del món en el seu concepte més ampli -el concepte, el contingut, la forma, la matèria, el llenguatge, el codi, el canal, l'autoria, la voluntat artística- ha entrat en una irradiant caiguda, en la permanent desorientació que causen els sismes culturals, les inestabilitats del procés valoratiu -comissaris, museus, patronats, distribuïdors, galeries, mànagers, representants, mitjans o crítica-, la creixent banalització de l'art com a eina d'autoconeixement per l'artista i per l'espectador o la imparable cascada de canvis en els processos creatius degut a les noves tecnologies.
Urbanes perquè vivim instaurats en l'asfalt, en l'empedrat estèril, en els transports fòssils, en la seguretat insípida d'un entorn immòbil i inorgànic que ens permet estalviar de qüestionar-nos quina relació primària, elemental i inaludible hauríem d'establir amb el nostre entorn natural, les nostres pinedes, els nostres mars, les nostres garces, els nostres conills, les nostres gebrades, les nostres rieres.
Occidentals perquè formem part inaludible d'un procés sociopolític que pretén convertir la terra en una doble peixera, on per una banda la societat occidental pugui viure en un estat de benestar acceptable, insolidari, desvocat i insostenible, amb els seus òrgans i equilibris de poder. Per l'altra banda es condemna a dos terceres parts del món a viure en la misèria, a ser anomenats "pobles del sud" o del "tercer món" i a no tenir accés a l'aigua potable, a la sanitat bàsica, a l'alfabetització, a la integritat física o a un futur digne. La lent deforme occidental ens porta a mirar la terra des d'una perspectiva immoral. Ningú plora de vergonya.
Mercantilistes perquè estem abocats a ser entesos com petites peces d'un gran engranatge que ha convertit els nostres quefers diaris en una gran estupidesa microeconòmica, on el consum passa a ser la reina de les virtuts. On ja no som persones sinó consumidors, on ja no som poblacions sinó targets, on ja no comprem per necessitat sinó per comercialitat, on allò que diem ja no és per reflexió sinó per seducció, on les marques, els anuncis i els discursos publicitaris dels mèdia ens conformen una nova manera d'entendre la nostra relació amb els altres. On importa més de quin color és la coberta del meu nou ordinador portàtil multimèdia NoteBook que saber si els teus fills podran anar a la guarderia. On importa més quina va ser la disputa nocturna d'un lateshow decrèpit que saber quin és el partit polític que defensa la venda d'armes a paísos en vies de desenvolupament.
El sociòleg Zygmunt Bauman va venir a Barcelona a fer una reflexió pública i sinòptica sobre aquesta situació desesperada. Deixa anar frases com "aquell que obeeix normes dictades no és un ésser moral, sinó un conformista". No sóc amant dels filòsofs ni dels pensadors, però Bauman és una de les comptades excepcions. Diu que calen respostes a la pèrdua d'espiritualitat, a la pèrdua de les referències fixes, a no tenir memòria ni certeses. Que l'individu s'està perdent. Que calen certeses per tirar endavant, per sentir-nos lliures.
La meva certesa és un record a París, a un parc menut i tranquil, a la placeta J.Rosseau. La Núria assentada en un banc de fusta de cara al sol, mirant-me de lluny i somrient relaxada. Jo bevent aigua d'una font. Al mig del terrari una dotzena de nens i nenes xisclaven i es llansaven pels tobogans i els ponts, dos es passaven una pilota de plàstic. Me'ls quedo mirant, somnolència després de dinar. Noto una mà que m'acaricia l'espatlla i el coll. La pell escalfada pel sol se m'erisa. La meva certesa concreta.
Postmodernes perquè l'art ens escup a la cara mentres ens xiuxiueja a l'orella que la visió creativa del món en el seu concepte més ampli -el concepte, el contingut, la forma, la matèria, el llenguatge, el codi, el canal, l'autoria, la voluntat artística- ha entrat en una irradiant caiguda, en la permanent desorientació que causen els sismes culturals, les inestabilitats del procés valoratiu -comissaris, museus, patronats, distribuïdors, galeries, mànagers, representants, mitjans o crítica-, la creixent banalització de l'art com a eina d'autoconeixement per l'artista i per l'espectador o la imparable cascada de canvis en els processos creatius degut a les noves tecnologies.
Urbanes perquè vivim instaurats en l'asfalt, en l'empedrat estèril, en els transports fòssils, en la seguretat insípida d'un entorn immòbil i inorgànic que ens permet estalviar de qüestionar-nos quina relació primària, elemental i inaludible hauríem d'establir amb el nostre entorn natural, les nostres pinedes, els nostres mars, les nostres garces, els nostres conills, les nostres gebrades, les nostres rieres.
Occidentals perquè formem part inaludible d'un procés sociopolític que pretén convertir la terra en una doble peixera, on per una banda la societat occidental pugui viure en un estat de benestar acceptable, insolidari, desvocat i insostenible, amb els seus òrgans i equilibris de poder. Per l'altra banda es condemna a dos terceres parts del món a viure en la misèria, a ser anomenats "pobles del sud" o del "tercer món" i a no tenir accés a l'aigua potable, a la sanitat bàsica, a l'alfabetització, a la integritat física o a un futur digne. La lent deforme occidental ens porta a mirar la terra des d'una perspectiva immoral. Ningú plora de vergonya.
Mercantilistes perquè estem abocats a ser entesos com petites peces d'un gran engranatge que ha convertit els nostres quefers diaris en una gran estupidesa microeconòmica, on el consum passa a ser la reina de les virtuts. On ja no som persones sinó consumidors, on ja no som poblacions sinó targets, on ja no comprem per necessitat sinó per comercialitat, on allò que diem ja no és per reflexió sinó per seducció, on les marques, els anuncis i els discursos publicitaris dels mèdia ens conformen una nova manera d'entendre la nostra relació amb els altres. On importa més de quin color és la coberta del meu nou ordinador portàtil multimèdia NoteBook que saber si els teus fills podran anar a la guarderia. On importa més quina va ser la disputa nocturna d'un lateshow decrèpit que saber quin és el partit polític que defensa la venda d'armes a paísos en vies de desenvolupament.
El sociòleg Zygmunt Bauman va venir a Barcelona a fer una reflexió pública i sinòptica sobre aquesta situació desesperada. Deixa anar frases com "aquell que obeeix normes dictades no és un ésser moral, sinó un conformista". No sóc amant dels filòsofs ni dels pensadors, però Bauman és una de les comptades excepcions. Diu que calen respostes a la pèrdua d'espiritualitat, a la pèrdua de les referències fixes, a no tenir memòria ni certeses. Que l'individu s'està perdent. Que calen certeses per tirar endavant, per sentir-nos lliures.
La meva certesa és un record a París, a un parc menut i tranquil, a la placeta J.Rosseau. La Núria assentada en un banc de fusta de cara al sol, mirant-me de lluny i somrient relaxada. Jo bevent aigua d'una font. Al mig del terrari una dotzena de nens i nenes xisclaven i es llansaven pels tobogans i els ponts, dos es passaven una pilota de plàstic. Me'ls quedo mirant, somnolència després de dinar. Noto una mà que m'acaricia l'espatlla i el coll. La pell escalfada pel sol se m'erisa. La meva certesa concreta.
5 d’abril del 2005
aCCIo - rEFLEXIo
Crepperia Cousin-Cousine. Dos quarts d'onze del vespre, plou lleument i bateja l'empedrat del carrer del barri llatí.
- Hem de saber reflexionar el que fem cada dia, sense consciència no podem caminar.
- Però qui t'assegura que la reflexió serveixi per actuar?
- En la novel.la del Rei Artús, aquest li diu a Lancelot que "Déu ens fa forts un temps per a impartir la raó entre els homes". La raó s'ha d'impartir amb la acció.
- Doncs jo t'estimo perquè a voltes reflexiones i a voltes actues. Som el que fem, no el que pensem, això ho vaig escriure fa temps al meu llibre de notes.
- Em cansa la banalitat de l'acció sense pensar. Deixar-se portar per la facilitat d'actuar perquè sí ens fa estúpids.
- Reflexionem tant com calgui. Però tenim els brasos i les cames, les dents i la veu perquè quan calgui, siguem valents i actuem sobre les nostres reflexions més profundes.
- T'estimo perquè ets de les poques persones que m'has demostrat que ets així.
Al sortir al carrer cau un xàfec de ca l'ample i ens refugiem en un portal de l'île de Saint Louis, compartint-lo amb un vagaund de mare marsellesa i pare algerià.
- Hem de saber reflexionar el que fem cada dia, sense consciència no podem caminar.
- Però qui t'assegura que la reflexió serveixi per actuar?
- En la novel.la del Rei Artús, aquest li diu a Lancelot que "Déu ens fa forts un temps per a impartir la raó entre els homes". La raó s'ha d'impartir amb la acció.
- Doncs jo t'estimo perquè a voltes reflexiones i a voltes actues. Som el que fem, no el que pensem, això ho vaig escriure fa temps al meu llibre de notes.
- Em cansa la banalitat de l'acció sense pensar. Deixar-se portar per la facilitat d'actuar perquè sí ens fa estúpids.
- Reflexionem tant com calgui. Però tenim els brasos i les cames, les dents i la veu perquè quan calgui, siguem valents i actuem sobre les nostres reflexions més profundes.
- T'estimo perquè ets de les poques persones que m'has demostrat que ets així.
Al sortir al carrer cau un xàfec de ca l'ample i ens refugiem en un portal de l'île de Saint Louis, compartint-lo amb un vagaund de mare marsellesa i pare algerià.
4 d’abril del 2005
La mort silent
Eren quarts de deu de la nit quan ens trobem amb l'Àngels per anar a sopar, just davant per davant de Notre Dame. Gargoles disneylàndiques a les torres, la llum blanca i pètrida en la fasana icònica de la catedral parisina. Núria i jo que arribem d'emborratxar-nos de carrers estrets, cafès amb terrassa i cambrers bigotuts, ponts il.luminats pel sol i jardins versallescos plens de nens passant el dissabte a la tarda.
A dins la esglèsia el silenci em commou. Al fons, una fotogafia de Joan Pau. No sabia que ja havia traspassat. Centenars de persones s'apinyen en els bancs, la catedral inusualment plena de fidels. Resant, agenollats, el silenci que em commou. Una munió d'espelmes per a recordar-lo omplen una part de l'ala dreta. Llum taronja, llum vacil.lant. El silenci, la certesa de la mort, em commou.
Recordo que vam sortir estranyats, a dins la ceremònia acompanyada per un disc compacte de cants religiosos. Recordo també que vam girar cap al Boulevard Saint Germain, que vam acostar-nos fins a la placeta Maubert i allà vam escalar fins al barri llatí. En una crepperia minúscula vam oblidar-nos de religiositat mentres bevíem cervesa. Vam haver de còrrer per enganxar el darrer Metropolitan de la línia 8.
A dins la esglèsia el silenci em commou. Al fons, una fotogafia de Joan Pau. No sabia que ja havia traspassat. Centenars de persones s'apinyen en els bancs, la catedral inusualment plena de fidels. Resant, agenollats, el silenci que em commou. Una munió d'espelmes per a recordar-lo omplen una part de l'ala dreta. Llum taronja, llum vacil.lant. El silenci, la certesa de la mort, em commou.
Recordo que vam sortir estranyats, a dins la ceremònia acompanyada per un disc compacte de cants religiosos. Recordo també que vam girar cap al Boulevard Saint Germain, que vam acostar-nos fins a la placeta Maubert i allà vam escalar fins al barri llatí. En una crepperia minúscula vam oblidar-nos de religiositat mentres bevíem cervesa. Vam haver de còrrer per enganxar el darrer Metropolitan de la línia 8.
31 de març del 2005
Prochain station: París
Demà a la tarda marxo des de l'aeroport de Copenhaguen a París. Quan hi arribi ja serà l'abril, ja haurà arribat la primavera, també a la ciutat francesa. M'hi estaré sis dies i cinc nits. La Núria ve des del sud amb un avió de RyanAir. Ens hem citat a les portes de la estació de Metro de Porte du Maillot, a la línia groga. Volem estar junts, apartats de coses que coneixem, només ella i jo. Quina sort que ella pugui parlar francès gairebé perfecte, quina sort que ella hagi estudiat Belles Arts i em pugui parlar hores i hores del surrealisme, de l'Art Nóveau o de l'estructuralisme, quina sort que ella sembli mig francesa mig menorquina, quina sort que el cel de la ciutat de l'amor sigui tant blau, quina sort que podrem passejar abrasats pels Camps Elisis, quina sort que podrem fer-nos una foto en un portal emblanquinat del barri llatí, quina sort que podrem menjar uns entrepans als jardins de MontMartre, quina sort que podrem fer-nos un petó en la nit de l'Arc de Triomf -línies roges i grogues omplint de llum les avingudes parisines.
Quina sort que senti tantes ganes d'estimar-la. Només una imatge al cap se'm repeteix. Ella amb els cabells negríssims al vent amb les seves faldilles blaves i passejant al costat d'un pont. Jo somrient la miro i li faig una fotografia. El somni de París està a la propera estació.
Quina sort que senti tantes ganes d'estimar-la. Només una imatge al cap se'm repeteix. Ella amb els cabells negríssims al vent amb les seves faldilles blaves i passejant al costat d'un pont. Jo somrient la miro i li faig una fotografia. El somni de París està a la propera estació.
29 de març del 2005
Net-Media
Amb el meu grup de treball estem enllestint el workshop de Net-Media, un taller on hem de posar en pràctica polítiques de comunicació específiques per a target groups capritxosos. L'hem decidit fer sobre una web especialitzada en continguts de la Unió Europea per a nens. Ens està quedant una plana plena de colors, diàfana, amb banderetes i jocs, amb dibuixos de nens que parlen i músiques, amb fotografies i mapes de coloraines. Parlem molt sobre el procés d'integració, sobre la condició europea... conversant amb italians, francesos i polacs em faig molt més la idea de què ens pot ajuntar i què ens pot separar. No em penso posar a escriure grans tractats sobre la Europa i les seves essències, sobre Europa i les seves virtuts i monstruositats, perquè no em ve de gust. Només vull escriure que ahir vaig fer un cafè amb llet i un te amb en Paolo mentres parlàvem de Kosovo, de Bòsnia, de Croàcia i Turquia, i que se'ns van fer les tantes. I que avui he estat esmorzant a la cantina de la facultat amb en Frank, un francès de Dijon, i la Aleksandra, una lituana d'ascendència russa. Hem parlat del bon temps que feia, de la excursió que dues alemanyes i dos italianes volien fer a Suècia, i de qui planejava quedar-se a treballar a l'estiu. Foteses. Foteses europees.
22 de març del 2005
København Lufthavn - Copenhaguen Airport
A les 13.35 arriba el vol 3353 de SwissAir procedent de Barcelona. L'aeroport de Copenhaguen és abastable, ample, familiar, fàcil, lluny de les grans aglomeracions de Barajas, El Prat, Charles De Gaulle o Stansted, brogit de persones, taxis, rodes de maletes, empaquetadors, microfonia distorsionada, cues de facturació, carteristes, carros a les escales mecàniques, cartells amb el nom de Mr. and Mrs. Hayhurst a la barana de les arribades.
A les 13.58 s'obren i es tanquen repetidament les portes automàtiques per on surten els passatgers dels vols d'arribada. Hi ha un retard en la distribució de l'equipatge del vol 3353. M'impaciento, la jaqueta penjada de l'esquena, els pantalons agafats amb un cinturó que delata que m'he aprimat, un pare danès que acaba d'arribar d'algun lloc llunyà s'abrasa amb els seus dos nens rossos.
A les 14. 04 s'obre per enèssima vegada la porta. Ja han arribat, allà venen els pares. La mare ve corrents a passetes petites i se m'enganxa amb els ulls plorosos. El pare somriu com només somriu quan se sent realment satisfet, i ens mira mentres aguanta el carro amb les maletes. Ja estem tots tres junts. Ja sou aquí, pares, ja m'heu vingut a veure. Petons i més abracades. Passarem cinc dies inoblidables. Compartirem el meu apartament. Parlarem, passejarem, viatjarem, us ensenyaré la meva petita illa de Seajland.
A les 14.29 sortim de l'aeroport. A les 14.30 em sento immensament felic. El sol de primavera ha arribat amb els pares. El sol de l'amor ha arribat amb els meus pares.
A les 13.58 s'obren i es tanquen repetidament les portes automàtiques per on surten els passatgers dels vols d'arribada. Hi ha un retard en la distribució de l'equipatge del vol 3353. M'impaciento, la jaqueta penjada de l'esquena, els pantalons agafats amb un cinturó que delata que m'he aprimat, un pare danès que acaba d'arribar d'algun lloc llunyà s'abrasa amb els seus dos nens rossos.
A les 14. 04 s'obre per enèssima vegada la porta. Ja han arribat, allà venen els pares. La mare ve corrents a passetes petites i se m'enganxa amb els ulls plorosos. El pare somriu com només somriu quan se sent realment satisfet, i ens mira mentres aguanta el carro amb les maletes. Ja estem tots tres junts. Ja sou aquí, pares, ja m'heu vingut a veure. Petons i més abracades. Passarem cinc dies inoblidables. Compartirem el meu apartament. Parlarem, passejarem, viatjarem, us ensenyaré la meva petita illa de Seajland.
A les 14.29 sortim de l'aeroport. A les 14.30 em sento immensament felic. El sol de primavera ha arribat amb els pares. El sol de l'amor ha arribat amb els meus pares.
19 de març del 2005
Looking for a job (2)
La cara de la dona encarregada per a l'empresa de serveis domèstics de recollir-me amb el cotxe m'espanta. Quedem a dos quarts de sis a la zona de pàrquing que hi ha al costat de la estació de metro de superfície de Vængade, una parada suburbial al nord de la conurbació urbana de København.
Al descampat esfaltat del pàrquing hi trobo una noia de 19 anys xinesa, que quan arriba el cotxe blanc de la Elisabeth, la dona cinquantona, grassona i cansada de l'empresa, descobreixo que és la meva companya de feina. Adha, com es diu la xina, és extraordinàriament tímida, no aixeca la vista del terra, parla fluix fluix, com un ratolí. Els seus pares, obrers en una fàbrica al nord del país, han enviat la seva filla única a estudiar Màrqueting a Europa. És estalviadora, parlem durant el camí. És menuda, petita, prima, poca cosa, fins i tot al caminar va una mica gepuda, i les cames tortes que indiquen que de petita potser no va menjar tot el que caldria.
Arribem a un complex de cases enjardinades de color blanc. S'està fent fosc. La Elisabeth ens diu amb veu de llengua arrepenjada que no podem fumar, que avui és el dia de prova de la feina, i que ella ja parlarà amb els amos de la casa. Quan entrem a la casa -rodejada per desnivells de terrasses d'herba i tombones de fusta d'ivori ens rep la mare de família. Parlen ràpid amb l'Elisabeth en danès, i jo demano un lloc on poder canviar-me de roba -m'he portat uns pantalons de xandall negres que fa anys que em va regalar el tiet Jordi i una samarreta també negra del Decathlon que la mare em va regalar just abans de marxar cap a Dinamarca.La dona de la casa em diu amb anglès barroer que baixant les escales del menjador a la dreta hi ha un lavabo. Baixo i em canvio. L'Adha i la Elisabeth es posen a netejar la segona planta, on hi ha l'habitació de matrimoni i la sala d'estar. Jo m'encarrego del pis de sota on viuen els tres fills de la familia, les habitacions col.locades en un desnivell a través d'escales de fusta, tot molt bonic, tot molt de disseny, tot molt ben pagat.
Baixo les escales carregat amb un aspirador molt pesat, un cubell, una fregona, un fregall gastat, una bayeta i dos draps per eixugar. Comenso pel lavabo i em dedico a treure les teranyines i matar les aranyes. Tremolo quan una de les aranyetes -petita, llargues potes vibrants- se m'enfila bras amunt. Continuo fregant a fons les rajoles de la banyera que estan plenes d'escòria i cals resseca. Frego el marbre ressonant. Frego també el lavabo, la tassa, dins la tassa, els pels, els fongs, la pudor, aviat deixo de sentir pudor. El darrera el dipòsit del vàter, la pols acumulada, una altra aranya. M'agenollo, poso el cap sota la pica. Frego, netejo, asseco. Els brasos cansats. Mentrestant, a fora, la vida familiar segueix amb la seva plàcida tranquil.litat d'un dijous qualsevol a la tarda. Mentres passo l'aspirador per la moqueta del passadís, el fill adolescent de quinze o setze anys fa una classe de piano amb el professor particular. Toquen amb un piano de cua en el menjador, un menjador amb terra de fusta i taula de disseny xinès.
Al costat del passadís on passo la pols als quadres, hi ha dues habitacions. Dues filles, una nena de deu anys i una xicota de dinou o vint. Entro a escombrar i fregar les habitacions. No em dirigeixen la paraula, però em miren estranyades; com un noi occidental de vint anys està netejant la meva habitació? No hauria de ser un home gruixut paquistanès o una dona nigeriana amb mocador al cap? Especialment la nena em mira mig espantada. Especialment la xicota em mira múrria, encuriosida, les seves mans que juguen amb la punta de les seves faldilles blanques mentres jo m'esforso concentrat en els marcs de la seva porta.
Jo faig el que fa sempre la dona de fer feines de casa, a Argentona; ordenar-ho tot, treure les sabates, posar les monedes perdudes sota l'estora a sobre el taulell, recol.locar la cadira amb rodes al costat de la finestra. Al final, i després de tres hores, enllesteixo tota la planta; fregat, netejat, despolsat, mullat i assecat. Les mans em piquen del netejavidres, el lleixiu, el sabó del vàter i l'spray especial per a netejar superfícies de fusta. Són quarts de nou i marxem de la casa en silenci, a la cuina algú està fent funcionar el microones. De lluny m'arriba el so de la música de la noia que hi canta a sobra -diria que és The Doors-. L'Adha i jo som espectres que no ens mereixem ni un adéu. Sortim en silenci. Ara ja és fosc. Pugem al cotxe i la Elisabeth canta música de Robert Williams que sona de l'emissora SkyRadio, avui li hem regalat unes quantes hores de feina. Ens deixa al descampat del pàrquing de Vængade. Durant el trajecte l'Adha demostra de nou el seu caràcter xinès i em canso de preguntar-li coses. Inesperadament sona el telèfon mòbil. La Vane, que amb uns quants mengen unes pizzes al seu pis de Nørrebro, que m'hi apunti. Baixo del tren i camino fins al barri on hi ha la casa. En un semàfor em paro al costat de dos musulmans iraquians o paquistanesos. Ens mirem. Fa un fred que pela i tots tres anem tapats fins a les orelles. Alguna cosa em fa sentir-los a prop seu. Es posa verd. Caminem endavant atravessant el pas de zebra.
Al descampat esfaltat del pàrquing hi trobo una noia de 19 anys xinesa, que quan arriba el cotxe blanc de la Elisabeth, la dona cinquantona, grassona i cansada de l'empresa, descobreixo que és la meva companya de feina. Adha, com es diu la xina, és extraordinàriament tímida, no aixeca la vista del terra, parla fluix fluix, com un ratolí. Els seus pares, obrers en una fàbrica al nord del país, han enviat la seva filla única a estudiar Màrqueting a Europa. És estalviadora, parlem durant el camí. És menuda, petita, prima, poca cosa, fins i tot al caminar va una mica gepuda, i les cames tortes que indiquen que de petita potser no va menjar tot el que caldria.
Arribem a un complex de cases enjardinades de color blanc. S'està fent fosc. La Elisabeth ens diu amb veu de llengua arrepenjada que no podem fumar, que avui és el dia de prova de la feina, i que ella ja parlarà amb els amos de la casa. Quan entrem a la casa -rodejada per desnivells de terrasses d'herba i tombones de fusta d'ivori ens rep la mare de família. Parlen ràpid amb l'Elisabeth en danès, i jo demano un lloc on poder canviar-me de roba -m'he portat uns pantalons de xandall negres que fa anys que em va regalar el tiet Jordi i una samarreta també negra del Decathlon que la mare em va regalar just abans de marxar cap a Dinamarca.La dona de la casa em diu amb anglès barroer que baixant les escales del menjador a la dreta hi ha un lavabo. Baixo i em canvio. L'Adha i la Elisabeth es posen a netejar la segona planta, on hi ha l'habitació de matrimoni i la sala d'estar. Jo m'encarrego del pis de sota on viuen els tres fills de la familia, les habitacions col.locades en un desnivell a través d'escales de fusta, tot molt bonic, tot molt de disseny, tot molt ben pagat.
Baixo les escales carregat amb un aspirador molt pesat, un cubell, una fregona, un fregall gastat, una bayeta i dos draps per eixugar. Comenso pel lavabo i em dedico a treure les teranyines i matar les aranyes. Tremolo quan una de les aranyetes -petita, llargues potes vibrants- se m'enfila bras amunt. Continuo fregant a fons les rajoles de la banyera que estan plenes d'escòria i cals resseca. Frego el marbre ressonant. Frego també el lavabo, la tassa, dins la tassa, els pels, els fongs, la pudor, aviat deixo de sentir pudor. El darrera el dipòsit del vàter, la pols acumulada, una altra aranya. M'agenollo, poso el cap sota la pica. Frego, netejo, asseco. Els brasos cansats. Mentrestant, a fora, la vida familiar segueix amb la seva plàcida tranquil.litat d'un dijous qualsevol a la tarda. Mentres passo l'aspirador per la moqueta del passadís, el fill adolescent de quinze o setze anys fa una classe de piano amb el professor particular. Toquen amb un piano de cua en el menjador, un menjador amb terra de fusta i taula de disseny xinès.
Al costat del passadís on passo la pols als quadres, hi ha dues habitacions. Dues filles, una nena de deu anys i una xicota de dinou o vint. Entro a escombrar i fregar les habitacions. No em dirigeixen la paraula, però em miren estranyades; com un noi occidental de vint anys està netejant la meva habitació? No hauria de ser un home gruixut paquistanès o una dona nigeriana amb mocador al cap? Especialment la nena em mira mig espantada. Especialment la xicota em mira múrria, encuriosida, les seves mans que juguen amb la punta de les seves faldilles blanques mentres jo m'esforso concentrat en els marcs de la seva porta.
Jo faig el que fa sempre la dona de fer feines de casa, a Argentona; ordenar-ho tot, treure les sabates, posar les monedes perdudes sota l'estora a sobre el taulell, recol.locar la cadira amb rodes al costat de la finestra. Al final, i després de tres hores, enllesteixo tota la planta; fregat, netejat, despolsat, mullat i assecat. Les mans em piquen del netejavidres, el lleixiu, el sabó del vàter i l'spray especial per a netejar superfícies de fusta. Són quarts de nou i marxem de la casa en silenci, a la cuina algú està fent funcionar el microones. De lluny m'arriba el so de la música de la noia que hi canta a sobra -diria que és The Doors-. L'Adha i jo som espectres que no ens mereixem ni un adéu. Sortim en silenci. Ara ja és fosc. Pugem al cotxe i la Elisabeth canta música de Robert Williams que sona de l'emissora SkyRadio, avui li hem regalat unes quantes hores de feina. Ens deixa al descampat del pàrquing de Vængade. Durant el trajecte l'Adha demostra de nou el seu caràcter xinès i em canso de preguntar-li coses. Inesperadament sona el telèfon mòbil. La Vane, que amb uns quants mengen unes pizzes al seu pis de Nørrebro, que m'hi apunti. Baixo del tren i camino fins al barri on hi ha la casa. En un semàfor em paro al costat de dos musulmans iraquians o paquistanesos. Ens mirem. Fa un fred que pela i tots tres anem tapats fins a les orelles. Alguna cosa em fa sentir-los a prop seu. Es posa verd. Caminem endavant atravessant el pas de zebra.
Maite
La Maite va néixer el 1982, el mateix any que jo, a Ibarra, un poble de la provincia basca de Guipuzkoa. Al cap d'uns anys entra a estudiar a la Universitat del País Basc(UPV). Ben aviat s'integra en diferents moviments estudiantils i entre ells participa activament en un Pla de Gestió per a constituïr un sol districte universitari basc. Recordo quan a la Universitat Pompeu Fabra, a les aules de la Facultat de Ciències de la Comunicació de les Rambles, jo participava activament preparant la campanya per evitar el districte universitari únic, i quan penjàvem cartells a la cantina i els passadissos demanant de crear un districte universitari català amb plenes garanties. Recordo el meu entusiasme combatiu assentat en les grades del primer pis, a l'auditori, pensant-me que estava llutiant per canviar alguna cosa.
La Maite el febrer del 2003 comenca una vaga de fam per denunciar "els atacs permanents dels estats espanyol i francès contra Euskal Herria, i especialment contra els joves". Amb més de vint joves de la organització Segi s'instal.len a l'esglèsia de l'Assumpció a Irun. Durant setmanes es dediquen a perdre quilos. Després que la Maite en perdi més de set en vint dies, declara al Diario de Navarra: "Sabem que el pitjor comensa a partir de la quarta setmana, però hem pres un compromís i el seguirem". Aviat se li perd la pista.
Al cap d'un temps apareix una fotografia seva a la pàgina web del ministeri de l'interior. A sota la foto hi ha un cartellet amb el text "Terroristas más buscados". Ressalta la seva cara rodona, els seus cabells rogencs, dos arrecades d'aro a l'orella, la seva mirada despreocupada, la seva mirada relaxada, la seva mirada tant jove.
Avui a la matinada, a quarts de set, unitats especials de la policia francsesa l'han detinguda a un apartament de Le Cap d'Adge, un llogaret a prop de Montpellier. Anava amb dos presumptes terroristes. Igual que ella. Portaven carnets de policia falsos, una pistola i plaques de matrícula falses.
On és la mirada neta de Maite?
La Maite el febrer del 2003 comenca una vaga de fam per denunciar "els atacs permanents dels estats espanyol i francès contra Euskal Herria, i especialment contra els joves". Amb més de vint joves de la organització Segi s'instal.len a l'esglèsia de l'Assumpció a Irun. Durant setmanes es dediquen a perdre quilos. Després que la Maite en perdi més de set en vint dies, declara al Diario de Navarra: "Sabem que el pitjor comensa a partir de la quarta setmana, però hem pres un compromís i el seguirem". Aviat se li perd la pista.
Al cap d'un temps apareix una fotografia seva a la pàgina web del ministeri de l'interior. A sota la foto hi ha un cartellet amb el text "Terroristas más buscados". Ressalta la seva cara rodona, els seus cabells rogencs, dos arrecades d'aro a l'orella, la seva mirada despreocupada, la seva mirada relaxada, la seva mirada tant jove.
Avui a la matinada, a quarts de set, unitats especials de la policia francsesa l'han detinguda a un apartament de Le Cap d'Adge, un llogaret a prop de Montpellier. Anava amb dos presumptes terroristes. Igual que ella. Portaven carnets de policia falsos, una pistola i plaques de matrícula falses.
On és la mirada neta de Maite?
15 de març del 2005
Looking for a job (1)
Scene 1. INT/DAY
Hi ha un restaurant grec amb buffet lliure. Sota uns tendals verds bruts es veu un cartell amb trípode per a vianants on es llegeix que per 39kr. es pot menjar tot el que es vulgui. Al revers del cartell s'anuncien unes amanides amb salses d'all aper a emportar 25 kr. la unitat. També hi posa que s'hi en compres dues te'n regalen una tercera. Neva feblement i el carrer està xop i ple de rengleres de neu tacada de fang i escòria negra de l'aigua bruta que aixequen els cotxes en passar. Veiem un spanish student com arriba caminant accelerat, vacilant entre els flocs de neu que s'arremolinen. S'atura davant els vidres glassats del restaurant, aixeca forsadament el cap per mirar el cartell i entra ràpidament. Va tapat amb un gorro de llana, una bufanda fins a sobre el nas, dos guants negres i porta posada la caputxa de l'anorac gris. Porta xopa la part baixa dels pantalons.
Cambrer danés: Hay!
Spanish student: HI'm sorry, do you speak english?
C. D: Yes.
S.S: I'm soprry, good afternoon, could i speak with the boss?
C.D: I'm sorry he's not there. What do you want?
S.S: I would like to ask you if you need any person to help in the kitchen, like wash the dishes or clean any place...
C.D: No, we don't have any vaccancy now. Do you speak danish?
S.S: No, I'm sorry. BUt could i give you my data in order if you have any kind of job?
C.D: If you don't speak danish is a petty. I'm sorry, i can't help you.
S.S: But I will give you this paper, with my age and my contact information, ok?
C.D: Yah, sure. Bye.
S.S: Thanks for all and good afternoon.
L'spanish student diu amb volum baix un "bye" mentres obre la porta del restaurant i sona la campaneta de l'entrada. El noi surt al carrer, es col.loca els guants que tenia guardats en una butxaca de l'abric i continua caminant encofrat dins l'anorac. El restaurant grec amb buffet queda enrera. Des de la platea no s'aprecia, però de les galtes de l'spanish student cauen llàgrimes d'impotència.
Hi ha un restaurant grec amb buffet lliure. Sota uns tendals verds bruts es veu un cartell amb trípode per a vianants on es llegeix que per 39kr. es pot menjar tot el que es vulgui. Al revers del cartell s'anuncien unes amanides amb salses d'all aper a emportar 25 kr. la unitat. També hi posa que s'hi en compres dues te'n regalen una tercera. Neva feblement i el carrer està xop i ple de rengleres de neu tacada de fang i escòria negra de l'aigua bruta que aixequen els cotxes en passar. Veiem un spanish student com arriba caminant accelerat, vacilant entre els flocs de neu que s'arremolinen. S'atura davant els vidres glassats del restaurant, aixeca forsadament el cap per mirar el cartell i entra ràpidament. Va tapat amb un gorro de llana, una bufanda fins a sobre el nas, dos guants negres i porta posada la caputxa de l'anorac gris. Porta xopa la part baixa dels pantalons.
Cambrer danés: Hay!
Spanish student: HI'm sorry, do you speak english?
C. D: Yes.
S.S: I'm soprry, good afternoon, could i speak with the boss?
C.D: I'm sorry he's not there. What do you want?
S.S: I would like to ask you if you need any person to help in the kitchen, like wash the dishes or clean any place...
C.D: No, we don't have any vaccancy now. Do you speak danish?
S.S: No, I'm sorry. BUt could i give you my data in order if you have any kind of job?
C.D: If you don't speak danish is a petty. I'm sorry, i can't help you.
S.S: But I will give you this paper, with my age and my contact information, ok?
C.D: Yah, sure. Bye.
S.S: Thanks for all and good afternoon.
L'spanish student diu amb volum baix un "bye" mentres obre la porta del restaurant i sona la campaneta de l'entrada. El noi surt al carrer, es col.loca els guants que tenia guardats en una butxaca de l'abric i continua caminant encofrat dins l'anorac. El restaurant grec amb buffet queda enrera. Des de la platea no s'aprecia, però de les galtes de l'spanish student cauen llàgrimes d'impotència.
Festa Llatina + 1
Ahir vam cel.lebrar la Festa Llatina al Gimle, un centre cultural de Roskilde dinàmic i ple d'activitats, que programa de tres a quatre concerts setmanals de música en directe.
La Festa Llatina -o Latin Party, com la vam titular en els cartells i flyers- estava patrocinada per l'International Club i la vam anunciar com una Festa de Cultura Popular, on hi hauria passis de documentals, begudes i menjucs típics, música punxada per un disc-jòquei italià... Amb la broma he estat gairebé dues setmanes dia sí dia no al darrera de la Festa; organitzant la promoció, parlant amb la gent del Gimle tots els detalls del menjar, intentant portar un grup de cubans a tocar en directe -cosa que al final no va poder ser-, preparar la música i l'ordinador portàtil amb el que el DJ mesclaria les cansons en directe, organitzar tota la pandilla de romans, malaguenys, sicilians, madrilenys, cagliaresos, granadencs i catalans perquè cadascú tingués una tasca concreta i assequible a realitzar per a la festa.
Al final, ahir va anar bé. Vam estar tot el dia al Gimle, entrant i sortint a comprar carros de menjar i beguda, amb la cuina a ple rendiment, on vam preparar dotze truites de patates sis ous fetes per espanyols, quinze pizzes de xampinyons fetes a mà per un grapat d'italianes i 25 litres de sangria -vi rosat, poma, suc de taronja, llimones trocejades, taronges a rodanxes, rom, refresc cítric i sucre- en una gran olla. A la sala de ball uns quants es van dedicar a inflar 150 globus de colors de totes les formes i a amagar-los darrera la pantalla on a partir de les 19.30 s'havia de projectar el documental "Alfabet Tàpies" de Daniel Hernández. L'Antonio, un malagueny que estudia econòmiques a Màlaga i que ara està adscrit al Departament de Geografia, va dissenyar i imprimir els tiquets de venda de les porcions de menjar -10 corones 3 consumicions- i de beure -15 corones dos vasos de sangria-.
Un cop va comensar la festa, tot es va precipitar, com sempre passa amb els desdeveniments que has estat preparant amb delit i paciència. El menjar i el beure, un èxit rotund, esgotat -quines pizzes tan saboroses, per l'amor de déu!-, el documental un fracàs estrepitós -tothom es va quedar a la barra bevent com estaquirots-, i amb la música d'en Paolo - que aquella nit era DJ Paolo- la cinquantena de persones, majoritàriment estudiants internacionals, que van venir van acabar ballant a al pista, enmig d'una cascada de globus i una mescla esperpèntica de David Bisbal, Tizziano Ferro, salsa cubana, Jarabe de Palo, Jennifer López, Blur i Manu Chao.En algun moment tothom ballant, la nit és nostre, tots units ballant sota un sol ritme, la massa posseïda, i la màgia llatina surant en l'aire. També hi ha moments per la feina pesada o el sentir-se una mica ridícul ballant ritmes flamencs. Acabo la nit super cansat, escombrant el terra de sota les barres, i posant gots als rentaplats. La Tina, en Segundo, en Javi, la Barbarita, la Donnatella, la Francescca, en Giuseppe, en Paolo, la Bea, la Núria, l'Antonio, la Vanessa, en Neri, la Maria Romilda, en Juan i la Carmen responen i m'han ajudat a fer realitat aquesta nit.
A quarts de dues tornem cap a casa en bicicleta amb en Paolo, i un globus vermell en forma de cor es passeja indolent pel carrer fred una mica més avall del Gimle. En tot plegat, però, no deixo de notar una certa sensació de tristesa. Em sento lluny de casa meva. I no trobo cap remei per sentir-me més bé.
La Festa Llatina -o Latin Party, com la vam titular en els cartells i flyers- estava patrocinada per l'International Club i la vam anunciar com una Festa de Cultura Popular, on hi hauria passis de documentals, begudes i menjucs típics, música punxada per un disc-jòquei italià... Amb la broma he estat gairebé dues setmanes dia sí dia no al darrera de la Festa; organitzant la promoció, parlant amb la gent del Gimle tots els detalls del menjar, intentant portar un grup de cubans a tocar en directe -cosa que al final no va poder ser-, preparar la música i l'ordinador portàtil amb el que el DJ mesclaria les cansons en directe, organitzar tota la pandilla de romans, malaguenys, sicilians, madrilenys, cagliaresos, granadencs i catalans perquè cadascú tingués una tasca concreta i assequible a realitzar per a la festa.
Al final, ahir va anar bé. Vam estar tot el dia al Gimle, entrant i sortint a comprar carros de menjar i beguda, amb la cuina a ple rendiment, on vam preparar dotze truites de patates sis ous fetes per espanyols, quinze pizzes de xampinyons fetes a mà per un grapat d'italianes i 25 litres de sangria -vi rosat, poma, suc de taronja, llimones trocejades, taronges a rodanxes, rom, refresc cítric i sucre- en una gran olla. A la sala de ball uns quants es van dedicar a inflar 150 globus de colors de totes les formes i a amagar-los darrera la pantalla on a partir de les 19.30 s'havia de projectar el documental "Alfabet Tàpies" de Daniel Hernández. L'Antonio, un malagueny que estudia econòmiques a Màlaga i que ara està adscrit al Departament de Geografia, va dissenyar i imprimir els tiquets de venda de les porcions de menjar -10 corones 3 consumicions- i de beure -15 corones dos vasos de sangria-.
Un cop va comensar la festa, tot es va precipitar, com sempre passa amb els desdeveniments que has estat preparant amb delit i paciència. El menjar i el beure, un èxit rotund, esgotat -quines pizzes tan saboroses, per l'amor de déu!-, el documental un fracàs estrepitós -tothom es va quedar a la barra bevent com estaquirots-, i amb la música d'en Paolo - que aquella nit era DJ Paolo- la cinquantena de persones, majoritàriment estudiants internacionals, que van venir van acabar ballant a al pista, enmig d'una cascada de globus i una mescla esperpèntica de David Bisbal, Tizziano Ferro, salsa cubana, Jarabe de Palo, Jennifer López, Blur i Manu Chao.En algun moment tothom ballant, la nit és nostre, tots units ballant sota un sol ritme, la massa posseïda, i la màgia llatina surant en l'aire. També hi ha moments per la feina pesada o el sentir-se una mica ridícul ballant ritmes flamencs. Acabo la nit super cansat, escombrant el terra de sota les barres, i posant gots als rentaplats. La Tina, en Segundo, en Javi, la Barbarita, la Donnatella, la Francescca, en Giuseppe, en Paolo, la Bea, la Núria, l'Antonio, la Vanessa, en Neri, la Maria Romilda, en Juan i la Carmen responen i m'han ajudat a fer realitat aquesta nit.
A quarts de dues tornem cap a casa en bicicleta amb en Paolo, i un globus vermell en forma de cor es passeja indolent pel carrer fred una mica més avall del Gimle. En tot plegat, però, no deixo de notar una certa sensació de tristesa. Em sento lluny de casa meva. I no trobo cap remei per sentir-me més bé.
10 de març del 2005
Manel-Manuel
Fa dies que ens anem enviant alguns correus. És un noi sense gaires complexes, i mescla la seva naturalesa surenya amb la seva naturalesa catalana. Les dues cares en una sola moneda.
Fa tot just un parell de mesos que va treure la seva primera maqueta en solitari, un treball més que acceptable amb deu cansons -vuit originals i dues versions-. Ha estat gairebé un any sencer preparant aquest disc compacte, i l'ha estat treballant amb cura, en la lentitud de les coses ben fetes, d'una forma domèstica i artesanal, en el desassossec de la intimitat. Durant un any ha estat composant, gravant, mesclant i masteritzant la maqueta, i comptant amb el profitós ajut d'alguns bons músics com el que era bateria d'Inèdits Jonathan Argüelles o l'amic i destre guitarrista Eugeni Moreno. Encara tinc al cap el seu petit pis al barri de Rocafonda, el seu minúscul estudi, amb l'ordinador amb la pantalla panoràmica, la fregidora de cds, el teclat, les dues guitarres, els dos baixos elèctrics, les partitures i les lletres escrites en paperots escampats pel terra, un caballet girat del revés arrepenjat a la paret, una torre inestable de cd de música en una cantonada de l'habitació i un poster negre de Mr. Big.
En Manel és de Mataró, i ara que ha tret aquesta maqueta amb set temes en castellà, dos en català i un en anglès, fa servir el nom de Manuel. La maqueta, titulada "Escaparnos de éste mundo", reflexa forsa bé l'imaginari d'en Manuel; la dialèctica permanent entre estimar i no ser estimat, la lluita per trobar el teu propi espai enmig del dolor, la incomprensió o la soledat, la necessitat de construïr un món on et puguis sentir realment còmode. Passat l'estiu vam estar temptejant la possibilitat de fer algun projecte musical conjunt -temes meu arranjats per a ell i cantats per a tots dos- però per diferents motius no va prosperar. Com alguns cops ja he dit, jo continuo composant i escribint, i crec que aviat reemprendré -lluny de Mataró, això gairebé segur- les meves cansons i les meves noves idees. Hi ha tants llocs bonics on cantar...
Les composicions d'en Manel -que es diu Dopico de cognom- mesclen hard-rock melòdic, pop i fins i tot una mica de soft-rock. Una mescla senzilla, comercial, potser alguns diran que massa previsible, però en tot cas els temes ja han sonat a Cadena 100, a diverses Ràdios Locals Catalanes, i crec que mica en mica anirà a més. Perquè en Manuel camina sense més pretensió que intentar cantar històries tant senzilles que esdevenen tant universals. Ell té ofici, és un bon comunicador. I considero que un bon músic ha de saber comunicar el que canta o executa amb el seu instrument. Aquesta va ser una de les línies principals que em vaig marcar quan tocava amb Aqstics.
I per bé o per mal, només és comunicant amb honestedat i senzillesa com podem arribar als cors dels que ens escolten.
Fa tot just un parell de mesos que va treure la seva primera maqueta en solitari, un treball més que acceptable amb deu cansons -vuit originals i dues versions-. Ha estat gairebé un any sencer preparant aquest disc compacte, i l'ha estat treballant amb cura, en la lentitud de les coses ben fetes, d'una forma domèstica i artesanal, en el desassossec de la intimitat. Durant un any ha estat composant, gravant, mesclant i masteritzant la maqueta, i comptant amb el profitós ajut d'alguns bons músics com el que era bateria d'Inèdits Jonathan Argüelles o l'amic i destre guitarrista Eugeni Moreno. Encara tinc al cap el seu petit pis al barri de Rocafonda, el seu minúscul estudi, amb l'ordinador amb la pantalla panoràmica, la fregidora de cds, el teclat, les dues guitarres, els dos baixos elèctrics, les partitures i les lletres escrites en paperots escampats pel terra, un caballet girat del revés arrepenjat a la paret, una torre inestable de cd de música en una cantonada de l'habitació i un poster negre de Mr. Big.
En Manel és de Mataró, i ara que ha tret aquesta maqueta amb set temes en castellà, dos en català i un en anglès, fa servir el nom de Manuel. La maqueta, titulada "Escaparnos de éste mundo", reflexa forsa bé l'imaginari d'en Manuel; la dialèctica permanent entre estimar i no ser estimat, la lluita per trobar el teu propi espai enmig del dolor, la incomprensió o la soledat, la necessitat de construïr un món on et puguis sentir realment còmode. Passat l'estiu vam estar temptejant la possibilitat de fer algun projecte musical conjunt -temes meu arranjats per a ell i cantats per a tots dos- però per diferents motius no va prosperar. Com alguns cops ja he dit, jo continuo composant i escribint, i crec que aviat reemprendré -lluny de Mataró, això gairebé segur- les meves cansons i les meves noves idees. Hi ha tants llocs bonics on cantar...
Les composicions d'en Manel -que es diu Dopico de cognom- mesclen hard-rock melòdic, pop i fins i tot una mica de soft-rock. Una mescla senzilla, comercial, potser alguns diran que massa previsible, però en tot cas els temes ja han sonat a Cadena 100, a diverses Ràdios Locals Catalanes, i crec que mica en mica anirà a més. Perquè en Manuel camina sense més pretensió que intentar cantar històries tant senzilles que esdevenen tant universals. Ell té ofici, és un bon comunicador. I considero que un bon músic ha de saber comunicar el que canta o executa amb el seu instrument. Aquesta va ser una de les línies principals que em vaig marcar quan tocava amb Aqstics.
I per bé o per mal, només és comunicant amb honestedat i senzillesa com podem arribar als cors dels que ens escolten.
9 de març del 2005
Malaltia
Des de dilluns estic malalt. Malalt de debò, caput, indefens, emmalaltit.
M'he passat tres dies tancat al meu apartament, intentant dormir, suant, delirant a quaranta de febre, bevent aigua, intentant menjar quan no tenia gana, cagar-me en el meu veí turc de vint-i-pocs anys que fa un mes es va comprar uns altaveus potentíssims i de tant en tant fa que m'enrecordi de la seva mare obligant-me a fruïr de les seves audicions de hip hop americà.
Estar malalt i sol és molt interessant. Perquè de sobte la teva realitat canvia de perspectiva. Durant tres dies la meva realitat era un llit desendresat, el meu rotllo de paper de wàter per mocar-me, i l'alarma del mòbil que m'avisava de prendre'm el gelocatil. I el silenci trencat per les conduccions de la calefacció. Les hores que passen sense marges, el temps desquiciat, amorf. El silenci i el temps de la malaltia poden ser tant alliconadors.
Avui al migdia, per primer cop, m'ha baixat la febre fins a dècimes. He canviat els llencols i he fet la bugada. M'he dutxat i he escombrat. M'acosto a la universitat a mirar el correu i m'entero que en Renaud i en Giuseppe també estan malalts com jo. El pitjor de tot plegat es que ahir em vaig perdre la cita que tenia amb un anglès, dos italians i quatre o cinc catalans per a veure en directe el Chelsea-FC Barcelona.
Noto que em torna a pujar la febre i marxo cap a casa. Fa un sol esplèndid.
M'he passat tres dies tancat al meu apartament, intentant dormir, suant, delirant a quaranta de febre, bevent aigua, intentant menjar quan no tenia gana, cagar-me en el meu veí turc de vint-i-pocs anys que fa un mes es va comprar uns altaveus potentíssims i de tant en tant fa que m'enrecordi de la seva mare obligant-me a fruïr de les seves audicions de hip hop americà.
Estar malalt i sol és molt interessant. Perquè de sobte la teva realitat canvia de perspectiva. Durant tres dies la meva realitat era un llit desendresat, el meu rotllo de paper de wàter per mocar-me, i l'alarma del mòbil que m'avisava de prendre'm el gelocatil. I el silenci trencat per les conduccions de la calefacció. Les hores que passen sense marges, el temps desquiciat, amorf. El silenci i el temps de la malaltia poden ser tant alliconadors.
Avui al migdia, per primer cop, m'ha baixat la febre fins a dècimes. He canviat els llencols i he fet la bugada. M'he dutxat i he escombrat. M'acosto a la universitat a mirar el correu i m'entero que en Renaud i en Giuseppe també estan malalts com jo. El pitjor de tot plegat es que ahir em vaig perdre la cita que tenia amb un anglès, dos italians i quatre o cinc catalans per a veure en directe el Chelsea-FC Barcelona.
Noto que em torna a pujar la febre i marxo cap a casa. Fa un sol esplèndid.
2 de març del 2005
18 cm
El que semblava que només seria una visita esporàdica es converteix en el meu company d'habitació durant setmanes. Durant els últims vint dies només ha fet sol un diumenge sencer i un matí de dissabte. No para de nevar, tot és blanc, i el nivell de la neu mica en mica es consolida, creix, augmenta, puja, s'eleva, colga tanques, voreres, bicis, esglaons. Avui al matí he hagut d'obrir-me pas entre el pam llarg de neu impol.luta que barrava la porta de casa meva. Divuit centímetres que no només ho fan tot molt més difícil -anar en bici, no relliscar a l'asfalt, moure's d'un lloc a l'altre, decidir-te a fer un vol amb els amics, comprometre't a estudiar a la biblioteca, passar per casa de la Marleen a composar amb la seva guitarra holandesa- sinó que tota aquesta exhibició de blancor exhuberant m'emmarca en un teatrí gegant on els dies passen en el silenci més absolut, en la boira i la borrasca de les volves de neu que ho delimiten tot amb uns marges fantasmagòrics, gairebé onírics, una neu que emmudeix el tragi quotidià -igual que a Mataró, com m'explicava un mataroní que va anar a comprar el pa del matí i es va quedar parat davant aquell silenci incomprensible-.
Decideixo passar el dia a Copenhaguen. Quedaré amb algún company italià o francès, o alguna noia alemanya o catalana. Farem un cafè amb llet en un bar amb vistes als carrers sense asfaltar de Christiania o a les avingudes peatonals tant europees del sud de Nørreport. Potser aprofitem per visitar algun Museu -els dimecres la majoria dels museus són d'entrada gratuïta-.A la nit segur que els Pokeríssimos em diran d'anar a fer cerveses. Però estaré cansat i tornaré cap a l'apartament.
Amb aquest clima, per ara, no es pot fer res més. Bé, dormir. I escriure encriptat a casa. I somiar que el sol no triga a arribar del sud.
Decideixo passar el dia a Copenhaguen. Quedaré amb algún company italià o francès, o alguna noia alemanya o catalana. Farem un cafè amb llet en un bar amb vistes als carrers sense asfaltar de Christiania o a les avingudes peatonals tant europees del sud de Nørreport. Potser aprofitem per visitar algun Museu -els dimecres la majoria dels museus són d'entrada gratuïta-.A la nit segur que els Pokeríssimos em diran d'anar a fer cerveses. Però estaré cansat i tornaré cap a l'apartament.
Amb aquest clima, per ara, no es pot fer res més. Bé, dormir. I escriure encriptat a casa. I somiar que el sol no triga a arribar del sud.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
