25 de juliol de 2017

Peiró en el cel de juliol

Hem arribat a un quart tocat de sis de la tarda. En Simó dormia dins el cotxet i jo suava de valent sota un sol de juliol després de pujar la costa de Cabanelles. Davant meu i darrera, altra gent. Silenciosa, concentrada en l'esforç. Semblava una processó, com la que se celebra el Divendres Sant. De fet, era una processó. Una processó laica.

L'ala dreta del cementiri dels Caputxins plena de cadires i gent, al fons un petit escenari i al costat el nínxol de Joan Peiró i Belis. Amics, coneguts i saludats a dotzenes. Al entrar membres de la Comissió ciutadana repartien clavells vermells i les lletres de les cançons que es cantarien. Algunes banderes onejant al vent. Les més vistoses, les de la CNT. Discretament, dues o tres estelades. Encaixem ràpid amb en Pep Puig impolut amb una camisa blanca, sabent que la seva dissertació sobre Peiró serà escoltada per la presidenta del Parlament, diputats, alcalde i la família. Cop a l'espatlla a en Jaume Vellvehí que farà de presentador. Petons per la Neus Pinart que llegirà un fragment. Abraçada amb en Safont, que avui tuiteja orgullós un article on recorda Josep Benet i la seva devoció per un "català universal" com l'anarcosindicalista. En Carles Estapé d'Òmnium, pendent de tot fins a l'últim moment, la Salicrú repassant les cançons que dispararan a taula. Els vells cooperativistes amb el posat més relaxat que de costum. Les claques convergents, socialistes, esquerranoses i psuqueres. La Margarida Colomer que no s'acaba de creure tanta gentada i em saluda amb el seu somriure lluminós. Cadascú amb la seva raó per ser allà.

El meu era el besavi Ferran, conegut com l'avi Ferran. El que abans s'havia dit Fernando i havia estat un miserable immigrant empès per la fam i vingut amb sorra a les butxaques des d'Almeria. Fernando, qui Joan Peiró va trobar un dia per casualitat, amb catorze anys, treballant en una fàbrica a Badalona en unes condicions duríssimes i va decidir emportar-se a Mataró. Allà el va cuidar com a un fill. Fernando es va tornar Ferran, va aprendre la dignitat de l'ofici, es va casar amb una noia jove, pobre i bonica que es deia Maria i va obrir una botiga al carrer Vermell. Ferran, amic íntim de Niabel Belis, marit d'Aurora, filla de Joan Peiró. Niabel va acabar sent el padrí de la meva àvia, al esclatar la guerra civil tot just una nena de cinc anys. En Niabel era la persona que acompanyava Peiró quan van ser detinguts i entregats als nazis a la tardor del 1940 a França. La meva àvia encara guarda com un tresor cartes escrites des de l'exili de Niabel, i els records espantosos de Dachau.

A l'acte s'ha parlat, s'ha recordat, emoció a flor de pell. Alguns punys alçats, càntics tímids, molts rams de roses i clavells. Amb la meva àvia, apunt de fer els 86 anys, hem esperat al final de les ofrenes, per no esperar dempeus. Parada a saludar la Guillermina Peiró i recta final fins al peu del nínxol d'en Peiró. Avui li hem deixat plegades un clavell vermell. L'àvia no plorava, somreia. En canvi jo plorava en silenci, intentant dissimular. Cap a les sis de la tarda han sonat lentament els set coets de tro -un per cada afusellat aquella tarda del 1942 a Paterna- en el cel impertèrrit del juliol. I jo amb el meu fill als braços, ell mirant despreocupat els arbres del pati, pensava que el millor homenatge possible era ser allà per reafirmar que els seus valors són presents en les nostres conviccions. Com ha dit Josep Puig Pla, glòria i honor a Joan Peiró. 75 anys després resta present en allò més profund dels homes. En els propers mesos ho viuré també professionalment amb Peiró42. Serà un viatge a flor de pell del qual ja estic traient moltes lliçons.

Cap comentari: