Txakoli

Ahir a la nit tocava un sopar al jardí d'en Marçal, en una casa sense pares. Tots els personatges que havíem estat a Euskadi ens vam trobar per veure el Gamper per televisió; l'Igor, l'Albert, l'Uri, en Pit, en Baldu, en Pupi, l'Oriol, en Marshalls, son germà i jo.
Teníem deu -10?- ampolles de txakolin i deu pintxos diferents elaborats per cadascun de nosaltres.
El resultat és un d'aquests sopars d'estiu incomparables, imparable, fresc, relaxat, nocturn. A quarts de quatre ens serveixen unes canyes a la barra de La Sal quan ja haurien hagut de tancar. Em quedo mirant la platja i la lluna decreixent, que dibuixa una enorme C, blanquíssima. Les taules i cadires estan buides sobre la sorra, només una parella mig amagada.
Se m'acosta en Marçal pel darrera i em toca l'espatlla.
- Això val la pena, no? -Em pregunta.
Ens abracem i penso que aquestes coses són les que ens fan sentir vius. Som gent de Vilassar de Dalt, Masnou i Argentona de poc més de vint anys. Cambrers, agents comercials, dissenyadors, mecànics, algun perdut.
I acabem la nit davant el mar, allò que ens uneix per ser maresmencs. Ojo al dato...