La tàpia

Ahir em vaig submergir en una nit qualsevol de dissabte, en una ciutat liada arran de mar. Vam començar a quarts d'onze sopant amb el meu germà en un cafè on fan entrepans a la planxa exquisitis, al carrer de Cuba, preus barats i local petit, una delícia per a fer-la petar sense presses. L'Arnau, el meu germà, li queden pocs mesos per a fer divuit anys. Se'l veu fort, valent, alt, jove, desafiant, desacomplexat, amb un espurneig als ulls d'aquell que tot just enceta i acaricia i intueix que la vida se li presenta amb els seus camins ignots tot just per a obrir.
Després vaig anar a parar a una antiga drogueria ocupada de la Plaça Gran, on una cinquantena de persones celebraven una nit de flamenc punxat per en Quim Spà. El vi horrorosament novell em va sentar malament, i atabalat i endormiscat en vaig sortir amb la Gemma, amb qui la vam fer petar mentres discorríem, ara relaxats en la tranquilitat de la plaça Xica i el carrer Pujol, passejant en la nit avançada, quan no importa si els minuts de xerrameca són cinc, o deu, o cent. Em despedeixo de la meva millor amiga i admirant els fanals i els carrerons estrets que tant enyoro a Dinamarca recullo a mon germà i la seva xicota que s'havien instal·lat al fons de l'Arcàdia, entre una tauleta de marbre , dos tes amb gel i una coca-cola. Fumant, tots dos, abraçadets, són la estampa de la adolescència de l'institut, de tot un munt de coses que els esperen. Ens topem amb en Joan, content de sangria i nàufrag nocturn, que convidem a acostar a casa. Parlem de Gerard Quintana, d'una discoteca que ja no existeix.
M'arribo al Clap, i en les escales, música somorta en l'acer de les baranes, em trobo amb l'Oriol, en Ferran, en Pol, en Sigfrid. Retrobo la Cristinita, l'Anna, l'Helena, en Codina, persones que segurament s'haurien merescut converses llargues, cites fora de l'embalum de gent apretada, els altaveus que ens tornen gairebé sords i gairebé muts, la calor i el fum enganxat a la punta dels llavis. Em deixo portar pel ritme i ens deixem portar amb els meus amics, a ritme de pop americà, rumba ravalera, funky anglosaxó. I em sento tant estranyament enlairat, en silenci dins de la cúspide de la discoteca, cossos retrobats arreu, mirades, petons, gots amb cubates i glassons, flaixos i parpellejos dels focus de colors.

I fujo de tot això, i tot el que recordo més és quan torno a casa amb el cotxe, i passo pel costat del cementiri vell, amb la tàpia emblanquinada de la tardor passada. I recordo tots aquells dels que tant hauríem hagut d'aprendre i escoltar, i que ara ens esperen en silenci, pacients, rera la tàpia. I nosaltres, ilusos i descreguts, ballem embriagats enmig del no-res.