I malgrat tot, creure en Europa.

I malgrat tot, creure en Europa. Creure-hi en els seus dies més grisos des de fa dècades. Creure-hi perquè tens la convicció que continuem sent alguna cosa junts. I malgrat tot, creure en Europa. La mateixa Europa que em va permetre ser estudiant Erasmus a Dinamarca. El mateix tipus d'estudiant que ha perdut la vida aquest cap de setmana a l'Ebre amb nom de noies finlandeses, hongareses, alemanyes, poloneses, britàniques, italianes o franceses. I malgrat tot, creure en Europa. Escollir Budapest no de forma aleatòria sinó per anar a veure les escales de l'Estació Central plena de parells sabates que deixen cada dia desenes de ciutadans europeus hongaresos. Aquelles sabates que representen la queixa sorda i silent de ciutadans europeus que clamen que Europa hauria de ser solidaritat i justícia. Perquè per sobre de tot tenim la ciutadania europea. Per sobre de Comissions. Per sobre de Parlaments. Per sobre de caps d'estat. Som ciutadans europeus indignats i incrèduls amb l'ominosa reacció dels nostres dirigents continentals. Budapest no com a casualitat, sinó com a inici. La vella Europa, l'antiga ciutat dividida. I malgrat tot, creure en Europa. En la seva memòria; en Argelers-sur-mer, Dachau, Mostar, Calais, Lampedusa o Ceuta. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en el seu futur: en aquells ciutadans europeus que tard o d'hora serem tants i a tants llocs que aconseguirem que la nostra bandera sigui la solidaritat. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en les oportunitats, la ciutadania, la memòria, la solidaritat. Creure en el futur. Creure en la meva dona embarassada passejant per les ribes de Budapest al principi de la primavera. I malgrat tot, creure en Europa.

Art. Madrid. Eclosionar. Objecte.

Coincidint amb la Fira ARCO, les amigues Aida i Malú organitzaven la mostra Room Art Fair, una de les diverses fires off que conformen l'escena alternativa al voltant d'ARCO, i que han acabat sent cita imprescindible pels amants de l'art contemporani. Dos o tres de dies a ARCO i un parell de dies visitant totes les fires, mostres i firetes off sembla que és la tònica que s'ha imposat gràcies a iniciatives com la de les meves antigues companyes del Màster en Producció i Comunicació Cultural.

La meva feina va ser rodar un video de resum de l'esdeveniment. La Room Art Fair es desenvolupava en un hotelet de la Plaza de Santa Barbara, i ocupava totes les habitacions de les dues primeres plantes. Una manera molt original perquè col·leccionistes, col·lectius i galeries d'arreu de l'estat i algunes d'europees puguin aterrar a Madrid durant aquests dies d'excitació artística. Em vaig entusiasmar filmant les peces de la galeria California de Sevilla, colorista i gamberro, o la pulcritud juvenil del projecte artístic de la plataforma cultural La Grieta, La Colmena, que es presentava en una habitació del primer pis. Allà em vaig enamorar amb un sorprenent Francisco Javier Ruiz Montero, amb una reinterpretació de la memòria mediàtica fotogràfica a través del joc i la reconstrucció personal i la computació algorítmica. Cada habitació era una petita sorpresa.

Va ser un cap de setmana complet, on vaig aprofitar per anar a veure l'exposició Miró y el objeto al Caixa Forum de Madrid. A partir dels anys setanta, Joan Miró ja considerava l'objecte i l'art brut una mica l'estació final de la seva obra. La fotografia que acompanya aquest post ho explica. Un tapís estripat i mig cremat. Miró, desenganyat, criticava el mercadeig en que sovint es convertia la seva pròpia obra, malgrat ell mateix. En parlàvem, d'això de l'amor a l'art, amb l'Eli i l'Alba, fent uns xurros al diumenge en un bar popular de Carabanchel, aprop del Manzanares. Ells, autèntics promotors de l'underground madrileny, em parlen sempre dels seus videoclips surrealistes amb regust de VHS, els seus concerts inacabables en magatzems de botigues de còmics i les seves il·lustracions pop mesclades amb influències manga. Tot són senyals per entendre que l'art o està viu i cohesiona o no acaba de servir.

Les arts visuals en plena eclosió. I una idea permanent. L'art que transforma, que commociona, que emociona. L'art en moviment. Aquesta va ser la lliçó de viatjar a Madrid.

[Fotografia d'una de les obres a Miró y el objeto, Caixa Forum de Madrid feta per E.Aymerich]

Nit dedicada a tu

I surto al balcó, sí. Penso en els hiverns freds. I penso que en aquells hiverns freds no m'atrevia a sortir al balcó. Deixo la porta oberta, que en silenci s'esglaia i protesta perquè les cortines blanques voleien, repintades de taronja de farola de vapor de sodi, empeses per l'aire fred que es cola al menjador. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu no ho sapigues. Penso sovint en tu. Penso sovint en tu especialment quan surto a un balcó o a un terrat. Penso sovint en tu especialment quan és de nit i és tard. En aquella hora en que el silenci només el trenquen els gossos insomnes i els camions de la brossa grinyolants. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu ara dormis. Tremolo amb un calfred feble, i recordo de forma seqüenciada Cabré parlant de les estrelles a Senyoria, la guitarra esquerdada de Calle 13 a Latinoamérica i el cartell d'aquella pel·lícula anglesa que ens ha quedat pendent d'anar a veure plegats. Torno a entrar i tanco la porta del balcó, molt suaument. I mentres m'encamino al llit queda al defora la nit que continua ben plantada reclamant-te atenció.

Tancar gira. Tancar cicle.

Han passat setze mesos des de que vam estrenar a Televisió de Catalunya el llargmetratge documental Bon cop de falç. La història de l'himne. Des de llavors, amb els tres productors (L'Avenç, Enderrock i Clack) ens hem embrancat en una aventura de presentacions i projeccions, que ens ha portat arreu del país. Hem convertit el documental en minisèrie de televisió per La Xarxa de Comunicació Local, l'hem agafat de base per fer-ne un espectacle de cançons i himnes que es va titular "Seguem Arran!" i que vam estrenar al Born Centre Cultural just abans de la Diada Nacional i en vam elaborar una exposició, que es va instal·lar al mateix espai cultural i que després ha girat per Reus, Barcelona o Girona. Crec que hem fet un bon exercici de relat transmèdia. Hem convertit una idea en un relat que s'ha anat adaptant a múltiples formats. El que hi explicàvem s'ho valia. Televisió, cinema, exposició, espectacle musical, DVD, web interactiva... no hem estalviat eines ni canals.

El Bon cop de falç ha anat de ruta i s'ha presentat arreu del país. Això m'ha permès fer una de les coses que més plaer em dóna: viatjar i conèixer. Allà on arribàvem a projectar el documental hi hem conegut militants de base, gent disposada a tot per tal de tirar endavant un acte cultural o una taula rodona. Els imprescindibles. La Núria del Koitton Club de Sants. O l'Enric del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat. O la Pia de l'Ateneu Igualadí. O en Joaquim de Sant Vicenç de Castellet. Hem fet una ruta de carretera i manta durant moltes mesos; des de Terrassa fins a Taradell, des de l'Espai Mallorca de Barcelona fins a Caldes de Montbui, des de Cardedeu fins a L'Hospitalet, des d'Argentona fins a Folgueroles. Hem parlat i debatut de música, documental i història al centre cívic de Can Fabra, a l'Escola de Música de Catalunya o als Cinemes Girona. El que deia abans. Descobrir un munt de llocs i un munt de gent. 

Ahir al vespre vam fer la darrera presentació. Va ser al Centre cultural de Mollerussa, al Pla d'Urgell. Acompanyats de la Meritxell Gené, cantautora i amiga, que ens va interpretar algunes cançons que s'han convertit en himnes, com Catalunya Comtat Gran o L'Estaca. Em va fer il·lusió realitzar la última de les presentacions just a una població on hi tinc una part de les meves arrels familiars. Acabar-ho amb alguns familiars barrejats entre el públic de la platea va ser una cirereta. La tertúlia de després de la projecció, com sempre ha estat, va ser plural i molt participada. L'exposició encara es podrà tornar a veure a un parell de llocs. A Argentona i a Mollerussa, de cara a finals d'hivern, però en principi ja no farem més projeccions. Aquesta passada matinada, tornant amb la Renault Kangoo per la Panadella, amb boira de desembre a l'autovia, amb en Joan de copilot parlàvem de com és d'important saber tancar gires. Perquè en definitiva, significa també tancar cicles. Gràcies a tots per haver-hi estat. Tot s'acaba perquè tot pugui tornar a començar.

Cicle de Músiques Tranquil·les: brotar enmig de l'hivern

Aquest migdia hem presentat l'onzena edició del Cicle de Músiques Tranquil·les, que començarà a finals de gener. Com que ningú ens ha regalat res, valoro molt cada cosa que aconseguim. Per cinquè any consecutiu participem d'aquesta iniciativa única en tot l'any a la ciutat. Única perquè la música en directe -amb l'excepció de Les Santes i la seva hiperbòlica agenda de juliol farcida de concerts gratuïts- no té a Mataró cap altra ocasió per coordinar-se durant gairebé tres mesos i aparèixer a quatre espais diferents (Cafè de Mar, Clap, Monumental i El Públic).

He tingut un moment per mirar enrera i sorprendre'm. En parlava l'any passat: som fills de tot això. I ara també ho bastim nosaltres. Increïble. Asseguts a la taula de la roda de premsa he pensat en que fa tot just un any també ens acompanyava en Gustavo Herraiz de l'Arcàdia Cafè Cultural, un espai que va tancar aquest estiu passat, just abans del setembre. He pensat en el seu somriure murri. I l'he trobat a faltar.

Vivim uns moments en que donar per suposades les coses és una mala idea. Res és espontani, ni els projectes s'aguanten per art de màgia. Darrera cada concert hi ha una negociació, un esforç, un treball de mails, calendaris, planificacions. Ho he tornat a dir a la roda de premsa: el cicle de Músiques Tranquil·les és un petit gran miracle. Una primavera musical que brota a la ciutat enmig de l'hivern.

El cartell que presenta El Públic crec que és el més ric de tots els que hem presentat mai en la història de la nostra participació en el Tranquil·les. El bellíssim menorquí Cris Juanico, l'aposta de Bankrobber Ran Ran Ran, els retornats Glaucs, la poètica dels Sol i Menta, l'emergència d'Ian Sala i la proximitat de la bandautora de Sant Vicenç de Montalt Edurne Vega. Les entrades pels concerts es poden comprar de forma anticipada aquí.

Una vegada més, brotem enmig de l'hivern. M'agradaria començar a deixar l'hivern. I pensar més en la primavera. Arribar a viure la primavera. Però per això cal que brilli el sol. I també que els que toca reguin amb la regularitat i l'estima necessàries. La terra sembrada de la ciutat s'ho mereix.

Soliloquejar com a principi

Soliloquejar amb algú és l'obra que em va recomanar l'actor i amic Eric Balbàs. Estava en cartell a la sala Joan Brossa de La Seca - Espai Brossa, un recinte escènic de petit format ubicat al barri del Born que feia mesos que tenia pendent descobrir.

Signava la dramatúrgia i la direcció el joveníssim Roger Torns. Tinc especial predilecció per a descobrir nous autors, noves veus. Vaig entrar amb curiositat. I en vaig sortir sorprès. Sorprès per una posada en escena misteriosa i estranya, incòmode, efectiva.Sorprès per la capacitat de malgrat unes interpretacions irregulars i poc cohesionades, tenir la percepció d'haver entès el missatge escènic amb una rudesa inaudita.
Una companyia recent com EL EJE -plena de coses per polir, plena d'oportunitats per explotar- hauria d'estar molt satisfeta d'omplir la platea com ho va fer aquest passat dimecres de desembre. Però encara hauria d'estar més satisfeta per plantejar un espectacle de poc més d'una hora de durada que sap explicar ras i curt, que estem profundament sols, desencantats, morint-nos de ganes d'estimar però incapaços de saber-ho explicar als altres.

Teatre-Pantalla-Ideologia

Veure la obra de Fabrice Murgia a Ghost Road o Exil. I pensar com no l'havia descobert fins ara. I enamorar-me de la seva mescla de teatre, pantalla i ideologia.

Recordar

Recordar Companys. Això he fet aquestes dues darreres setmanes, absolutament immers en la producció audiovisual que hem preparat per l'acte d'homenatge a Lluís Companys, Companys 75, impulsat pel Born Centre Cultural i amb la direcció artística del Grup Enderrock. Hem filmat en platós de Guinardó a personalitats com August Gil Matamala, Joan B. Culla o Josep Cruanyes. Després hem engegat la coctelera dels efectes de Super8 i hi hem afegit imatges d'arxiu virades a sèpia intens. De fons, la banda sonora minimalista i orgànica del músic Joan Díaz. El resultat es va projectar el passat dimecres 14 d'octubre en una pantalla de trenta metres quadrats al Born, davant de les ruïnes. Emocionava veure la lum dels fotogrames de la pantalla colorejar la pedra grisosa del jaciment; ara vermell, ara groc, ara taronja.
Recordar Companys. Escoltar-ne una trajectòria arriscada, prenent partit. Fugint de comoditats. Complicant-se la vida. Fins i tot Ítaca té les seves ítaques. Potser una bona Ítaca seria recordar Companys no només com un màrtir sinó com un advocat laboralista, un rabassaire, un antifeixista, un home llibertari i de justícia o un amant de la unitat de les forces progressistes a tota costa. Aquests dies, rumiant-hi molt, hi pensava. Recordar algú de forma diversa i transversal és, sovint, el millor homenatge.

Fer un espot que parli de revolució

Fer un espot parlant sobre la revolució. I malgrat tot, aconseguir que en els fotogrames només hi aparegui gent, gent, gent, gent. Gent dempeus, digne, amb el cap ben alt, alçant els punys, els braços, les mans, amb l'espurna als ulls dels que saben que gairebé res és impossible. Enarborant pancartes, banderes, cartells, butlletes. He rumiat molt si la metàfora entre fer la revolució i l'acte de la Meridiana d'aquest onze de setembre no era excessiva, pornogràfica o indigne. Hi he rumiat. I la conclusió és que no. La conclusió és que no perquè fa massa temps que el clam de molta gent al nostre país és poder exercir el seu dret bàsic d'autodeterminació. I aquest dret, que és negat des de fa tant de temps, es converteix mica en mica en una protesta a ple pulmó per canviar un status quo que limita drets bàsics com aquest i en limita molts d'altres. L'habitatge. L'educació gratuïta. La igualtat davant la justícia.
Fer un espot parlant sobre la revolució. La primera vegada en que, diria, parlo explícitament de revolució. I ensenyo sofàs buits, en travelling in, en una enumeració de moments en que la gent deia prou des del carrer. Fer un espot que parli de revolució i pensar què em diria l'avi. I n'estic convençut que em diria que quan algú ens prohibeix drets bàsics, a partir d'una certa altura, el més sensat és aixecar-se del sofà i sortir al carrer. Perquè agradi o no, és des del carrer, el malmès, maltractat, calumniat carrer, des d'on tot comença a canviar. Des del nostre espai comú i col·lectiu, des d'on ens reconeixem en igualtat de condicions i simplement som ciutadanes i ciutadans. Potser la revolució més gran que podem fer és perdre la por a que el carrer torni a ser no el final, sinó precisament el principi. 

25 Monkey Island

"Realmente, una partida de vez en cuando a The Secret of Monkey Island es como las magdalenas de Proust o el Ratatouille de Anton Ego: te transportan a una era mejor, a unos momentos más felices, a unos sonidos y unos colores y, en el caso de, supongo, todos los que nos jugamos aquel juego en su momento, a unos tiempos más ingenuos y más protegidos, más sencillos y más bonitos." Ho diu Victor Sánchez a El Mundo.
I té tota la raó. Mica en mica em topo amb més freqüència amb situacions, com aquest vint-i-cinquè aniversari, en que m'adono que alguns temps passats eren, simplement, més protegits i més senzills. Fins i tot, potser, una mica més bonics.

Cuba. Una illa, una ruta.

Aterrar en una illa a trenta-cinc graus i noranta per cent d'humitat. Deambular embriagat de calor pel Malecón. Emmalaltir per la calor. Viatjar en omnibús nacional cap a ciutats mitjanes. Descobrir una vall impossible al nord de Pinar del Rio. Escoltar salsa de matinada. Veure sortir el sol en bicicleta. Agafar la motxilla de matinada. Retrobar hereus catalans. Retrobar-se a un mateix escrivint notes en un cafe fent cantonada a Cienfuegos. Plorar davant de tombes i fotografies. Parlar. Estimar. Fotografiar. Intentar noves rutes.

Poesia en moviment.

El lema "+ poesia siusplau" amb el que la Fundació Palau crida als actes del Poesia i + d'aquest 2015 és molt suggeridor. En paraules del codirector del festival i director de la Fundació, en Pere Almeda, aquest lema és una manera de fer front a les coses. D'encarar-se amb  una realitat ambivalent. De reivindicar la sensibilitat i les petites coses davant un entorn complex, canviant, estrany, fins i tot de vegades una mica fosc i esquerp.

Durant aquest juny i juliol a Clack estem treballant amb el Poesia i +. Un dels encàrrecs que he dirigit és el teaser i l'espot de l'edició 2015. D'acord amb la idea gràfica dels Soon in Tokyo he aplicat blanc i negre i uns primers termes de ciutadans que exigeixen des de la seva localitat, el seu localisme, un món més poètic, més cultural, més bonic. La música que acompanya l'edició és la peça A 02 del grup Equipo Humano 1. Histriònic, experimental, electrònic i misteriós.

He posat poesia en moviment. L'Ari Vázquez em diu que li recorda una mica a fragments de la nouvelle vague. Potser sí. Però sobretot vol ser una aportació al festival que mescli disseny gràfic, música, audiovisual i poesia. Les imatges, els silencis, els fotogrames embrutats, també són poesia.

Plorar 1.0

I de sobte, a les tantes, plores. Esclata com un sanglot estrany. I de cop ja no plores, sinó que brames. Plores de cansament, per tantes nits allargades fins a les tantes fent feina perquè vols ser perfecte i malgrat t'omples la boca de no ser-ho t'autolesiones cada dia amb aquesta estúpida idea obtusa de voler fer-ho sempre millor. Plores també de ràbia, perquè tot costa. Costa moltíssim, fins a la sacietat malgrat diguin el que diguin. Plores d'estar fart. Fart de veure que sempre hi ha més tanques, més portes, més murs, més proves. Que mai pots acabar d'estar tranquil. Plores perquè t'adones que ells han guanyat una mica. Els cecs, els malparits, els mal educats, els desanimadors. Perquè durant una estona et sents batut, vençut, perdedor.  Apunt de llançar la tovallola i baixar la persiana. I continues plorant, perquè t'agradaria rebre alguna carícia més i saber-ne donar també alguna de més. Però la feinada et bloqueja, t'atura, t'inutilitza, et lleva forces i et fa deixar de ser qui realment ets. Et roba somriures, sentits de l'humor, agudesa, tendresa. Tot et passa molt ràpid pel cap, com una màquina de fotocopiar en format exprés. Un pensament darrera de l'altra, sense aturar-se, com flaixos. I de sobte, tal com ha vingut, el plorar  marxa. I al defora la nit d'estiu continua igual de fosca, silenciosa i quieta. T'eixugues les llàgrimes i prems fort els punys. Respires fons. I et jures i perjures que no et pots rendir. No et pots rendir. Et repeteixes. No et pots rendir.

Posar el coll per una bona història

Aquest diumenge estrenem el documental "Desmuntant Laietana" al prestigiós programa de Televisió de Catalunya "30 minuts". És la consecució d'una feina de gairebé dos anys. En Jordi Rovira, en Joan Salicrú i l'Ariadna Vázquez dirigeixen aquest treball audiovisual que hem impulsat des de Clack. És el colofó d'una setmana intensíssima, perquè el dimecres preestrenàvem als Cinemes Girona de Barcelona el llargmetratge documental "Cap a la meta", una coproducció internacional amb Dominio Digital d'Equador i TV3 en la que jo firmo com a ajudant de direcció.

Però tornem a "Desmuntant Laietana". Per primera vegada en un documental de Clack exercia una espècie de càrrec inventat per nosaltres, fet a mida. Assessor visual. Tenint un realitzador com en Sergi Martí i un equip de fotografia i càmera amb en Marc Giner i en Genís Serra, el màxim que podia aportar era criteri. Vam estar discutint i pensant molt el to d'il·luminació artificial, neons i cartells il·luminats que finalment domina tot el videografisme. També vam marcar el tipus d'enquadrament i òptica que utilitzaríem per les entrevistes, vam localitzar els punts clau i preveure la planificació per quan es desmuntés el famós cartell de Caixa Laietana que dóna nom al projecte. I m'he encarregat d'una cosa que sempre intento controlar i que m'encanta. Marcar la textura, color i disposició del cartell o el disseny del DVD. M'agrada ajudar a que tot el procés de direcció visual es mantingui coherent. També això, en un producte audiovisual, és molt important, crec.

Ha estat un gran treball en equip. La Georgina i l'Helena produïnt, en Miguel portant la gerència, la Núria retocant el roller desplegable o la galeta del DVD, l'Uri desenvolupant la web... cadascú ha aportat el que millor sabia fer. Abans escrivia que des de Clack hem impulsat aquest "Desmuntant Laietana". I deia impulsar perquè es tractava d'empènyer la història perquè sortís a la llum. Creient-hi en primera persona del plural. Nosaltres volíem explicar una història. Clack volia explicar una història. Crec que comprometre'ns a explicar relats que valguin la pena és una de les conviccions que tenim més clares. En els temps que corren em fa feliç formar part d'una família professional que posa el coll perquè les bones històries puguin ser explicades.

Després d'aquesta història de Laietana en vindran d'altres. Necessitem vacances, doneu-nos unes setmanes de descans. Però no dubteu que mentres puguem, continuarem posant el coll per explicar bones històries. La propera, demà a les 21:35 als seus televisors.

3000: un videoclip per recordar allò més bell

Aquest diumenge el vam presentar a El Públic. 3000 és el videoclip que he realitzat per al cantautor mataroní Marc Ràmia. Amb en Genís Serra i l'Helena Bou de Clack vam marxar un dissabte sencer d'excursió amb deu nens i tres monitors i n'ha sorgit una història corrent però bella.

He dirigit aquest videoclip com si tornés a obrir un antic àlbum de fotografies. I de sobte he recordat les aventures al meu esplai, el Garbí. On ens vam fer grans i vam descobrir coses extraordinàries. I de sobte vivia de nou vespres de guitarra, esterilla i rotllana en un bosc de l'Alt Empordà o una ruta de quatre dies pels pirineus del Rosselló. I pensava en un relat que parlés de coses importants. De la convivència, del viatge, de l'excursió, de la descoberta.

Un dels moments més importants de la meva vida ha estat quan amb catorze, quinze, setze anys he descobert en primera persona paraules com comunitat, solidaritat, cooperació, autogestió o responsabilitat dins un marc d'educació en el lleure. Si sóc qui sóc és perquè al meu ADN hi tinc forjada la marca kumba per sempre. Crec que això es transmet a 3000. Amb en Marc ens vam entendre al segon. Ell ha estat molts anys cap del cau escolta La Soca. I amb en Genís rodar i muntar ha estat facilíssim, ell també fa de coordinador a l'esplai Olla de Grills. Només hem hagut de posar-nos a rodar i tot ha sortit la mar de bé.

En Sergi i la Íria, que han fet de monitors, i les deu noies i nois d'entre dotze i tretze anys que han volgut sortir han estat espectaculars. Recordo el fred de febrer que feia a les tantes de la nit en la darrera localització del rodatge, en un bosc a Vilassar de Dalt. I la professionalitat de tots ells per continuar interpretant malgrat el cansament i la baixa temperatura. Amb el temps deixem de ser nens. Després deixem de ser caps i monitors. I diuen que ens fem grans. Però allò més bell, l'aventura de fer-se gran entre companys i recorrent el país, resta en la memòria. D'això parla, sobretot, el videoclip 3000.

Els veïns de dalt

Totes les parelles tenen vicis. I posar-les en escena pot ser divertit i punyent a la vegada. En la comèdia que el director Cesc Gay porta al Teatre Romea de Barcelona, Els veïns de dalt, allò que destaca més és l'enorme efecte mirall que genera. La incomunicació, els temors, les renúncies, les derrotes íntimes. Però també la ironia, els recolzaments mutus, l'amor que encara perdura. Tantes coses que un mateix ha viscut en primera persona... i en parella. La platea i l'amfiteatre, plens fins a la bandera, no van parar de riure. I en algun moment també de callar com si la sala fos buida. L'ambivalència, l'eterna sensació d'aquell espai on la parella pot fer-ho tot però també ho pot ensorrar tot.

L'experiència de Cesc Gay d'apropar-se a la posada en escena teatral em va semblar molt interessant. Com es troben el teatre i el cinema? Com canviem plans curts i plans generals amb moviments d'actors per l'escenari? Com canviem director de fotografia per un tècnic d'il·luminació? El resultat és molt pop, molt Cesc Gay, molt fàcil d'empassar. Què fàcil que ho fa això de dirigir una obra de 75 minuts com si fos una tele-movie costumista per a TV3! Tenia pendent parlar-ne, malgrat no entri a fons amb el paper dels actors. Avui volia parlar de la feina d'aquest director que diu ben alt que dirigir una història és allò realment important, obviant si anem per televisió, cinema o teatre.

Fràgil

De tant en tant et recordaré. Recordaré amb intensitat els dies en que tu i jo ens sentíem lliures, i forts, i ens dedicàvem somriures com si dedicar-nos somriures fos gratuït. I recordaré, sobretot, com ens estimàvem. Ens vam estimar tant que no ens en sabíem avesar. Vam reconèixer les geografies dels nostres cossos centímetre a centímetre. Vam incendiar cadascuna de les cantonades per on vam passar. Vam incendiar vesprades clandestines amb missatges de text i paraules en codi. Vam dir-nos allò que brollava de dins sense entendre massa què ens passava. Gairebé sempre ens ho dèiem mirant-nos als ulls.
Si et dic que et recordaré de tant en tant és perquè ho faré. Recordaré com són de fràgils les coses. El teu somriure. Els teus llavis. La teva esquena. Els teus cabells recollits en un monyo. Recordaré també les cites que ens dedicàvem, sovint en secret. Que les coses importants no són coses. Que viure la vida pensant que ets infinit és possible. Que l'essencial és invisible als ulls. Que el món necessita persones i no llicenciats. Que quan una persona somriu il·lumina a les que té al voltant. De tant en tant recordaré totes i cadascuna d'aquestes coses. I estic convençut que continuaré pensant que malgrat una cosa sigui fràgil val la pena perquè també pot ser bonica, apassionant i extraordinària.

Cançó de cap de setmana

Ha estat un cap de setmana intens. De taral·larejar melodies conegudes. D'emocionar-me escoltant lletres d'amor i revolució. Divendres al vespre acudeixo amb en Marc Ràmia a la presentació del disc d'en Jordi Montañez, cantautor d'Horta, al Centre Cultural Albareda. Ho fa dins el Festival Barnasants, que celebra els vint anys. Alça el puny. Tanca els ulls per cantar. Recorda les bruixes, els herois, les petites revoltes, la Barcelona que ja no coneix. Versiona Ovidi, recorda Montserrat Roig. I és només quan està tocant la darrera cançó dels bisos, Anòxia, que recordo que li he fet de director del seu videoclip i que podrem estrenar en tres o quatre dies. Amb en Jordi ens uneix una visió generacional i política de la realitat. I ens hem trobat gràcies a una amistat comuna, la dramaturga argentonina Laia Alsina, que saludo entre el pati de butaques. Al sortir ens trobem amb la Meritxell Gené, la meva cantautora lleidatana preferida. Sopant al carrer Blai -on ens porten la Laia i en Roger, veïns del Poble Sec, acompanyats per l'Alexandros, l'Anna i en Carles- recordàvem com ens vam conèixer, en el rodatge del llargmetratge documental "Bon cop de falç" que jo dirigia. Parlàvem d'aquell matí de juny calorós i lluminós, quan el call barceloní tot just despertava, en el que vam filmar a la Meritxell amb un 2.8 de diafragma. I de com li buscava el serrell i el reflex metàl·lic de les seves arracades d'anella. Des d'aquell dia som amics.

El dissabte presenta disc en Marc Ràmia. Mataroní, rialler, despert. Capaç de clavar un cop de puny emotiu i sincer a la boca de l'estòmac. En sóc un entusiasta, i he col·laborat en els cors de Només hi encaixes tu, una de les balades del seu nou treball A la vora del malpàs. L'escenari és l'Euskal Etxea, al bell mig del Born. Un vespre de dissabte d'abril esperant per cantar. Quin privilegi. Seiem compartint fila de butaques amb en Jordi Montáñez, que avui també s'apunta a cantar amb en Marc. I tot va molt ràpid i molta gent especial em veu cantar. I feia tant que no cantava que recordo com m'agrada. I somric. Somric i m'abraço a en Marc gairebé com un germà. I en un backstage de llibres i terra de fusta allarguem una estona. I sé que entremig la Meritxell també ha presentat Branques, però no tinc el do de la ubiqüitat i resto acompanyant en Marc amb la meitat del cor allà on canta la Meritxell.

I tornem amb cotxe, i al Peugeot em quedo endormiscat al seient del darrera entre una guitarra i la finestra. I recordo totes les lluites i els somnis i les coses boniques que canta en Ràmia en les seves cançons, que formen part d'una cosa molt més important, la cançó. Una paraula singular plena de significats plurals i diversos amb una raó comuna: la poesia, la revolta, la èpica, el folk, la memòria, la guitarra amb sentit i raó. Avui volia parlar de cançó. D'un cap de setmana que s'ha mogut entre línies d'unes cançons que ens apel·len a canviar el món. Ho deia en Marc: intenteu ser feliços. Ho deia en Jordi, al final del seu concert: cal escollir entre la vida o la mort. Nosaltres, avui, fent el que fem, ja hem triat.