Passet a passet [Autoteràpia]

Passet a passet vaig fent el meu petit camí que em porta a ser cada dia una mica més feliç. Amb totes les equivocacions del món i els dubtes de l'univers. Amb tots els temors i les alegries a flor de pell. Vacilant com una espelma, com un llençol al terrat, com una oreneta, com un núvol descalçat. Passet a passet, avanço amb la cara ben alta, pel camí que em porta a ser cada dia una mica més feliç.

2 maneres de fer

Per la música i pel disseny, Coqué Azcona i Joan Pons ens ensenyen com podem arribar a fer coses extraordinàries, contemporànies i arrelades a la nostra realitat més propera.

Estar vivint una road-movie

És la sensació que tinc aquestes últimes setmanes de febrer. Sensació que em sorprèn sempre al cotxe, dies que a primera hora del matí o ja de nit a les tantes anem o tornem de rodar el documental que estem preparant tant gelosament.

Sets de rodatge a locals musicals de Gràcia, a estudis de ràdios nacionals de Barcelona, a places de l'Alt Penedès o àrees de servei del Maresme. Discusions de plans i ritmes a bars davant la Luz de Gas, el Clap o el Vinil(). La sensació d'anar corrent endavant amb els millors companys de viatge hores i hores. Condueixi en Carles, l'Oriol, en Kiko o la Marta. Una successió divertida i esgotadora a la vegada de tot tipus de trobades, entrevistes, plans, contraplans, storyboards, escaletes i seguiments amb travelling o càmera en mà.

Suposo que començo a entendre què significa rodar. Sempre m'ho he pres com una cosa aliena, que no va amb mi, que els rodatges de veritat només els porten a terme els super directors de cinema i el seu món de Red Ones i celulòide de 35 o 16mm. Però ara m'hi trobo al bell mig, i només puc dir una cosa. Tinc la sensació d'estar vivint una road-movie.

Els que van mantenir-se dempeus

Aquells que durant dècades de foscor van tenir la consciència i el valor d'alçar-se i mantenir-se dempsu. Aquells que van lluitar amb totes les seves forces quan ningú sabia quants anys duraria aquella dictadura dèspota i sòrdida. Aquest passat dijous se'ls va homenatjar a Mataró. En Joan Antoni se'n fa ressò aquí. Jo n'he conegut. Homes i dones valents, amb la mirada alçada i el cor fort. Homes i dones als que debem que avui el nostre futur sigui una mica més clar. Els que van mantenir-se dempeus són un exemple. Ahir ho parlava amb la historiadora Margarida Colomer a qui em vaig trobar casualment passejant. Recordar els que van suportar-ho tot per principis, per valors, per dignitat, per ideals. Honrar els que van mantenir-se dempeus és tant important... els que van mantenir viva la cançó de l'esperança enmig del silenci gris i opressor del franquisme.

El dia que vaig confondre la pluja amb les llàgrimes

Ahir va ser el dia que vaig confondre la pluja amb les llàgrimes. Va ploure, i molt, i al vespre vaig sortir a tirar la brossa al contenidor d'orgànica que hi ha davant de la porta de casa. Encara queien gotes i em van mullar la cara. Feia fred, i l'aire que exhalava es convertia en petits nuvolets de vapor d'aigua. Abans de tornar a pujar a casa m'he quedat al portal mirant enlaire, observant com la farola il·luminava màgicament les petites gotes d'aigua. Per uns instants m'he pensat que les gotes que em regalimaven galtes avall eren llàgrimes de tristesa. Plovia a la meva plaça, era tard i fosc, i malgrat tot pensava únicament en les meves llàgrimes.

Reflexió Laboral

Hi ha persones que es poden permetre el luxe de viure la vida sense fotre pràcticament ni brot. Sense pensar gaire en el valor de cada cosa. Sense fer el salt cap endavant. Sense pensar en aportar alguna cosa rellevant als altres. Ni ho envejo ni ho denuncio ni ho felicito.

Hi ha persones que es poden permetre el luxe de viure la vida mirant-la a la cara i deixant el millor de sí mateixos per tirar endavant. Sense voler viure de rendes ni privilegis. Sense deixar d'intentar cada cop fer-ho millor. Sense deixar de pensar en aportar alguna cosa rellevant a la seva família, a la seva ciutat o poble, al seu país. Això és el que envejo. Això és el que intento assenyalar amb el dit. Això és el que felicito.

Reflexió laboral:
Intentar cada dia en l'àmbit laboral fer-ho millor, treballar millor, esforçar-me tant com pugui.
Fer de la feina del dia a dia un petit gran miracle que em fagi sentir més feliç, més creatiu, més cooperatiu, més honest, més ciutadà, més compromès amb els homes i dones d'aquest petit país on visc. No em veig capaç de cap altre alternativa.

Quintana a La Sexta

D'alguna cosa ha de servir tenir un dels grups multimèdia més potents d'Europa amb seu a Barcelona. Aquesta setmana La Sexta ha fet un pas endavant. Gairebé històric, diria, en programar una actuació en directe d'un música cantant en català ¡en directe per les Espanyes!
Gerard Quintana és el pioner escollit per llançar-se al directe parlant de Barcelona i cantant en la nostra llengua. Quina felicitat normalitzar les coses. Quina felicitat que arreu de l'estat puguin gaudir de la clarividència de Barcelona en colors de Quintana. Quina felicitat comptar amb els sants Buenafuente, Berto, Roures i companyia que aposten per explicar a fora que aquí existim i tenim colors i sons propis.

Un dia qualsevol

09:30 Reunió a Mataró. 10:35 Marxo amb cotxe amb en Manel de rodatge a Sant Joan Despí. 11:45 Arribem a Tv3. 12:15 Entrevista i enregistrament amb la Mònica i en Manel a en Xavier Bosch d'Àgora. 13:35 Marxo cap a Barcelona. 14:15 Dino en un cafè petitó del carrer Aragó. 14:45 Corregeixo els darrers exàmens dels meus alumnes de televisió. 15:05 Reunió al CETA per preparar un video promocional. 17:10 Cafè amb la Victòria a Maria Cristina fent un Starbucks. 17:45 Marxo amb en Joan cap a Enderrock. 18:10 Reunió sobre el nou documental (en projecte). 19:55 Enfilem els ferrocarrils. 20:38 Em trobo en Sergio Morales al bus i xerrem de cooperativisme, empresa i com governar sense equivocar-se (impossible). 21:35 entro per la porta dels estudis de Televisió de Mataró. 21:40 Arrenca La Fàbrica amb un equip de gent professional i brutal. 22:50 Acabem el rodatge televisiu. 23:05 Sopem amb operadors, realitzadors i músics al Birrateka. 23:59 En Roger m'acompanya a casa amb cotxe. 00:07 Truco al timbre perquè m'he deixat les claus. 00:08 M'obren i pujo les escales. Malgrat tot, hem fet realitat un altre dia ple de persones i oportunitats. Un dia qualsevol.

Un 2010 ple d'oportunitats per la nostra música

El 2009 s’ha tancat en clau musical a casa nostra amb una notícia pèssima: la no celebració, el 2010, del festival Cruïlla de Cultures a la nostra ciutat, segurament l’element que més personalitat havia donat a la capital del Maresme aquests darrers anys. Un festival com el Cruïlla són paraules majors pels amants de la música diversa i desacomplexada. Gràcies a ell i a la gent de Visual Sonora que el fa possible, hem gaudit de noms enormes de la música catalana, llatina i global, amb noms com Omara Portuondo, Manu Chao, José Mercé, Coetus o Khaled. El cop de taula dut a terme per VisualSonora esperem que signifiqui tan sols un avís i des del Diaridelamusica.com urgim el govern municipal a buscar una solució definitiva que permeti la celebració del festival. El 2010 hem de tenir un nou Cruïlla al Maresme amb els seus fundadors al capdavant.

Més enllà d’aquest certamen, el 2010 es presenta amb la sensació que apareixen nous brots verds a l'escena musical del territori. En aquest sentit, cal assenyalar la irrupció de noves sales, amb força, a la comarca, com per exemple l'excel·lent Rubik de Vilassar de Mar o l’empenta que Caixa Laietana està donant a diverses activitats musicals, abandonat el seu tradicional autisme en aquest àmbit. Alguna mala notícia, com la marxa del Kalitja d'Arenys de Munt o la imminent de la Comuna de l'Art de Mataró.

Però la cosa avança. Hi comença a haver una espiral de trobades musicals importants durant l'any, com el Músiques Tranquil·les o el Nits de Jazz a Mataró, el Festival Esclat a Calella, el Jazz en la Nit a Premià de Dalt, el Petitsons a Caldetes, el Cafè Jazz a Calella o les 12 hores a Argentona. N'hi ha més. N'hi ha molts. N'hi haurà més. Per això és tant important que es vagi generant un pool musical a la comarca i que no se centri només en Mataró. En mica en mica, molt més lent del que alguns voldríem, es va teixint una escena musical pròpia a Mataró i la comarca, capaç d’atreure públic tant del Vallès Oriental com de la ciutat comtal. Una passejada noctàmbula un divendres a la nit qualsevol a la zona d’oci nocturn del Pla d’en Boet dóna bona mostra del que diem. La música ha fet Mataró capital d’alguna cosa.

El món és dinàmic -cada cop més, sortosament- i de la mateixa manera que moren coses en neixen de noves: no tenim cap dubte que si finalment es confirma l’anul·lació del Cruïlla 2010 Mataró i el Maresme –que han de caminar junts també en aquest camp des d’ara mateix- sabran substituir d’alguna manera el buit creat per la marxa –encara que sigui temporal del Cruïlla- Des del Diaridelamusica.com, almenys, qualsevol iniciativa en aquest sentit tindrà tot el nostre suport.

La música continua sent oportunitat de creació, de diàleg i també d'indústria cultural. Ara més que mai, hem d'apostar fort pel sector, per les sales, pels músics. Un territori amb una escena musical forta és un territori atractiu. Un territori viu i que avança. I amb les orelles parades a tot el que sona. Ens hi acompanyeu aquest 2010? Per nosaltres no quedarà. Com diem sempre: salut i molta música.

Article publicat com a Director del projecte multimèdia Diaridelamusica.com.

Lisboa je fuis

Lisboa je fuis
Vers l'incertain, vers l'infini
Vers des ailleurs chercher l'oubli
Comme un fuyard traqué, comme un proscrit.
J'ai gâché l'amour et détruit
Ma vie.

(Katia Guerreiro | Lisboa)

L'Ahmed va votar

18.45 de la tarda del diumenge 13 de desembre del 2009. Un petit local de l'associació de veïns del Cros d'Argentona, habilitat com a colegi electoral pel Referèndum no vinculant sobre la Independència de Catalunya com a estat lliure, democràtic i social dins la Unió Europea. L'espai té 1 mesa, 3 membres de mesa, 2 membres de seguretat, 1 responsable de colegi i 1 representant de la junta electoral local. A fora fa fred i ja és fosc. Mitja dotzena de nens juguen sota una farola taronja a una vintena de metres de l'esgavellat local, se'ls sent cridar i riure de fons.

Entra un senyor de quaranta-i-tants. La seva pell fosca i arrugada i el front encongit n'hi posen seixanta. Amb un gest amb les mans simulant un paper em pregunta per votar. Li assenyalo la zona reservada al vot secret, amb paperetes del sí, del no i en blanc. Sense somriure s'hi dirigeix. En surt al cap d'uns segons. Li demano el document d'identitat. M'ensenya una targeta de residència, i efectivament, l'adreça és argentonina, d'un dels vuit blocs que conformen aquesta petita joia de l'urbanisme tardofranquista, una Ciutat Badia del Maresme, un illot de blocs marronosos de set plantes entre una autopista, dos polígons i una carretera local. Ens diu als membres de la mesa que fa 21 anys que va arribar a aquesta tierra. "21 años" repeteix, aguantant amb una mà la targeta de residència i assenyalant amb el dit de l'altre al terra.

- ¿Ahmed Cognom1 Cognom2? -li pregunto amb seriositat.
- Sí -em respon mirant-me als ulls i fent que sí amb el cap.
- Ja pot votar.

Desconeixement en re menor

Suposo que com la majoria de persones cada cop m'adono més que no sé res. Que no conec l'autor del Nocilla i no sé què més. Que no conec la majoria de cançons dels Rolling. Que no conec la majoria de cantautors francesos que escalfen els vespres a Montpellier i París. Que no conec la poesia de Kavaffis. Que no conec els mínims d'harmonia per a composar una cançó. Que no conec els secrets de la cuina.
Falten tantes coses per explicar i entendre que només puc pensar en coses més generals, menys complicades. Sentir-nos lliures i somiar que tothom és bo, i que demà farà sol, i que demà les noies boniques ens somriuran, i que demà podrem acostar-nos al costat del mar, i que demà podrà agafar una furgoneta i enfilar una carretera enllà, i que demà podré rodar una pel·lícula amb una càmera super 8...
Que demà entendré més coses que avui.

Quan neva al desert

De nou la publicitat ens torna a plantejar una dialèctica terrible i bellíssima a la vegada. Mentres neva en alguna base nordamericana de l'Irak o Afganistan, als Estats Units un nen ros i amb cara angelical se'n recorda del seu pare que lluita perquè tots visquem millor. Sovint la publicitat porta una concepció del món molt concreta. Aquest anunci commovedor, bell i patriòtic ens ho demostra clarament.

La paradoxa d'en Millet i en Casellas

El saquejador del Palau de la Música roba milions d'euros, paga les noces i els banquets aristocràtics de les seves filles amb els calers de les administracions participants en l'Orfeó Català, compra-ven propietats a la Fundació Palau de la Música guanyant centenars de milers d'euros, falsifica documents per doquier, enganya, estafa i manipula... i marxa a casa sense engarjolament amb el seu cotxe de gamma altíssima escortat per advocats enclenxinadíssims i secretaris engominats.
Mentrestant, vigilat per policies en una habitació de l'Hospital de Terrassa, un dels presos amb més anys acumulats d'engarjolament, Amadeu Casellas, brinda un desafiament al sistema penitenciari i porta en vaga de fam gairebé cent dies. Casellas té una llarga trajectòria com a assaltant de bancs i entitats financeres a finals dels anys setanta, sota una suposada militància anarcosindicalista. Sempre ha sostingut que els diners que recollia pistola en mà els entregava per la lluita obrera i sindical. Des de llavors, almenys 23 anys entre reixes.
Quina paradoxa tant terrible. El saquejador aristòcrata marxa pagant el pàrquing dels jutjats amb el cap ben alt i un somriure a la cara, mig país no s'ho acaba de creure, i en Casellas a la presó deixant-se morir de fam i set.
La paradoxa de l'aristòcrata i l'anarquista constata que encara avui els poderosos estan un esglaó per sobre de la resta de ciutadans. Indignant. Intolerable.

Redescobrint Miquel Biada

Des de Clack proposem un experiment de viralitat, video per internet i missatge de territori. A veure com ens surt l'experiment. Aquest dissabte arrenca la V Fira Ferroviària de Mataró, en motiu el proper dia 29 del 161 aniversari de l'arrencada del primer ferrocarril de la península ibèrica, que va cobrir el trajecte Barcelona-Mataró.
Feu-ho còrrer!

La pandèmia injustificada

La monja mediàtica Teresa Forcades ens explica com durant aquesta primavera es va modificar el concepte de pandèmia dins el sí de la Organització Mundial de la OMS per a poder incloure-hi la grip nova. Com al gener i febrer del 2009 la multinacional farmacèutica Baxter va enviar milers de dosis de vacuna infectades al centre d'Europa amb el virus de la grip nova i la grip estacional per intentar contagiar massivament la població. Com des d'aquest abril declarar una pandèmia de nivell 6 obliga a molts estats a assumir la vacunació obligatòria massiva amb vacunes de continguts dubtosos. Com diverses multinacionals farmacèutiques estan exigint documents d'immunitat política i legal davant possibles efectes secundaris de vacunar milions de persones amb una vacuna no prou contrastada i validada. El pànic desbocat que s'insinua darrera la grip nova no és bon company de viatge. Si teniu uns minuts, escolteu-la.

A l'autobús

17:32. Agafo l'autobús a l'Avinguda Puig i Cadafalch d'Argentona. Feia mesos que no agafava el bus d'Argentona per tornar a casa un diumenge a la tarda. Se'm fa estrany, una parada on he estat centenars de vegades.
17.33. Quan arriba l'autobús amb retard recordo quan anava a la universitat i agafava l'autobús a dos quarts de vuit del matí. El fred que feia. Els matins foscos de l'hivern i jo amb vint anys.
17.35. Una nena de cinc o sis anys de pares gambians em mira des del seu seient. Jo li trec la llengua. Obre la boca sorpresa i riu. Miro per la finestra. Fa molt bona tarda. El cel és blau grisós de cendra, gairebé incolor.
17.46. Baixo a Mataró, a la parada de la cantonada Miquel Biada-Ronda Alfons XII. Camino uns metres fins a la línia del semàfor i el pas de peatons, en vermell. Penso i aixeco una mica el cap. Em sento estranyament gran i trist. Per uns moments em quedo sense pensar i noto l'aire tebi i suau. Em sento estranyament gran i trist en una tarda bellíssima que encara xiula la bellesa de l'estiu.

Per començar a canviar les coses, comencem per nosaltres

Sembla que algú hagi posat d'acord totes les misèries de les que som capaços i les llanci contra nosaltres sense quarter, sense pausa, sense interval. Començant per l'escàndol dels informes del nostre govern d'esquerres i catalanista, el finançament ilícit de partits com el Partit per la Independència de Colom o la Fundació Trias Fargas, continuant pel gestor cultural que es va creure el Mag Màgic i va robar milions i milions d'euros i encara no ha estat engarjolat sense contemplacions i acabant per un Debat de Política General que al Parlament de Catalunya es tanca sense ni un acord de consens. I tot això enmig d'una crisi política i econòmica enorme, molt més del que els nostres representants polítics veuen o diuen veure. Com a autònom dia a dia lluito contra pressupostos a la baixa, impagaments, retards de les administracions públiques... i sobretot mantenir la feina. La meva i la dels meus companys. Fer-la tant bé com sabem. I fer-la colze a colze, amb cooperació i solidaritat, perquè tal i com parlàvem aquest estiu amb uns anarquistes francesos, al final, la darrera opció que queda, sempre, és la solidaritat i la cooperació. Però jo la cooperació la vull com a eina de vida, com a manera bàsica d'entendre el meu treball: igualitari, transparent, horitzontal, innovador, creatiu.

Malgrat tants abusos dels recursos de tots, malgrat tanta incompetència, malgrat tanta poca connexió amb el món real de tants polítics, un munt de gent continua treballant perquè això no s'acabi d'enfonsar. Per començar a canviar les coses, comencem per nosaltres.