campaments noctàmbuls

Amb en Pol i en Ferran ens hem escapat dos dies i dos nits de campaments de l'Esplai Garbí, els campas, com diuen els monitors esplaieros bragats en mil batalles. Sortint de la Sardinada Flamenca, a les dues, jo a acabar la crònica per ràdio. A les 3 Ferry i Pol On truquen a la porta del pis i pugen. A les 3:30 confabulació sobre com espantar els monitors quan arribem de nit al terreny d'acampada, siutat a Sant Llorenç de la Muga. A les 4 marxem amb el cotxe. A les 6, quan ja ens hem perdut un parell de vegades, es fa de dia i arribem. I partir d'aquí a fer de músics, de Follet Tortuga i del que faci falta.

Ja no recordava com eren les nits de campaments tocant la guitarra fins les tantes. Ni la sensació que els nens d'Orsà o Mestral se t'adormin a la falda després de sopar. Ni la riota perpètua amb els monitors. Ni el nyamnyambonprofit en rotllana abans de posar-se a dinar. Ni acostar-se fins al riu i remullar-se entre xiscles i rialles. Ni plegar tendes implegables. Ni dormir apretats a la tenda de monitors. Ni fer sustos als més grans. Ni tornar a tocar al guitarra fins encara més tard perquè ens ho estem passant pipa. Ni recordar la distància tan curta que es crea entre dos persones quan tot són somriures. Molta noctambulitat però ha valgut la pena...

I ara Les Santes. Get ready.

Jaime Roos empetiteix l'Atlàntic i Mataró i Uruguay queden a tocar

Extraordinari recital del cantant uruguaià Jaime Roos al Teatre Monumental. Quin sentiment, tant entre el públic com entre la banda!
Aquí podeu llegir la crònica que he escrit per a la web Festival Cruïlla de Cultures.

El concert va ser molt especial, ara la Núria està de viatge per Llatinoamerica i està precisament a Uruguay, passejant-se entre Colonia i Montevideo. Vaig pensar molt en tu, bonica!

Perquè els ciutadans s'allunyen de la política (1)

Exemple pràctic 1:
Un jove de 25 anys es disposa a demanar una ajuda per al pagament del lloguer del seu pis perquè considera que el tripartit catalanista i d'esquerres vetlla perquè els joves putejats com ell per la bogeria de la totxana almenys puguin rebre uns quants euros en compensació.
Quan es disposa a demanar l'ajut l'oficina d'Habitatge Jove de la seva ciutat li diu que no el pot informar telefònicament perquè hi ha massa cua presencialment. A Internet el jove troba que per poder presentar -només presentar- la seva sol·licitud d'ajuda ha de portar presencialment fins a 10 documents diferents, que van des de declaracions jurades fins a fotocopies compulsades fins a contractes fotocopiats fins a autoritzacions firmades. Algú creu que presentar 10 documents de tota índole no provoca que bona part dels joves sol·licitants perdin les ganes de presentar-se a les ajudes?
D'aquí a uns dies "Perquè els ciutadans s'allunyen de la política · Entrega 2".

EFE / 23:14
A l'altre costat de l'Atlàntic, a l'altre hemisferi del planeta, a Buenos Aires, avui han vist nevar. Feia dècades que no nevava. Ha nevat tant que han sortit esquimals pels carrers de Buenos Aires. Una era catalana i es feia anomenar Núria.

el circ

Un cotxe en flames s'ha enclastat a les portes vidriades de l'aeroport de Glasgow. Un cotxe bomba conduït per un discapacitat mental ha esclatat a un barri del sud de Bagdad. Una caravana de turistes ha estat atacada al desert del Yemen. El circ ha començat a actuar de forma imparable i ningú té els pebrots de dir-ho. Això no té marxa enrera. Tinc la sensació que tot això s'aguanta per un fil.

I darrera aquesta voràgine la voluntat de viure en pau i amb justícia, sobretot amb justícia. I esclar, sense justícia la pau no arribarà mai.
Justícia, justícia, justícia. Justícia per a tots els pobles, per als nens i nenes, per a les dones i als homes, pels ciutadans del sud.

Avui també han sigut rebaixes i per no semblar estúpid m'he comprat una sudadera amb calaveres verdes impreses. I quan marxava de l'Alcampo totes les calaveres se'n reien de mi. I hi veia els turistes del Yemen i el discapacitat mental de Bagdad. I al meu voltant tot eren calaveres que reien. Calaveres buides que reien.

Sant Joan al terrat

Aquest 23 de juny l'hem celebrat al terrat de casa. Amb vistes al mar i a tots els terrats de Mataró que hem volgut. Una excusa fantàstica per reunir amigues i amics. Hem sigut més de 25! Les pinces d'estendre la roba han aguantat guirnaldes, bombetes i esferes de paper de coloraines.
La festa va ser una passada! Gràcies a tots per haver vingut.
En pocs dies... algun video de la serenata nocturna.

Joves compensats

Ara diuen que pots ser jove fins als 35, total, ningú vol marxar de casa els pares fins passats la trentena, que això de comprar-se o llogar-se un pis és massa car i no ens permetria pagar-nos tres o quatre cubates seguits a la discoteca de torn, ni pagar-nos a plaços el cotxe amb aleró o la furgoneta volkswagen amb llitera i fogó de butà, ni la samarreta artesanal de lli o de cotó. Que les carreres universitàries ja no serveixen per aprendre un ofici, sinó per allargar la nostra hedonista felicitat postadolescent, que les diplomatures i llicenciatures ja no s’acaben amb quatre anys, sinó que sempre s’allarguen amb períodes d’estudis a l’estranger –un Erasmus, un Sòcrates, un Sèneca- i aprofitem per festejar amb altres estudiants despreocupats durant tant de temps com puguem. I quan tornem, ens agafem un anyet sabàtic, per allò de reflexionar sobre les coses, no fós cas que de tant estudiar ens puguéssim tornar ximples. Que total, la feina és una merda amb mil eurets al mes per tantes hores com facin falta, però no m’afilio a cap sindicat ni m’informo dels meus drets laborals, perquè al cap i a la fi, si m’esprimeixen com una tarongina i després puc anar al bar a pensar que no ha estat res ja em compensa. Perquè si després a l’estiu puc marxar de vacances exòtiques a la Índia o la Xina o Marroc o Senegal o Mèxic o Tailàndia o Costa Rica compensa, compensa perquè m’adono que la meva vida sense pis sense feina digne sense una implicació real per canviar les coses compensa en un món meravellós però que s’ensorra. Som uns joves compensats. I per eleccions ens abstenim o ens oblidem d’anar a votar o votem qualsevol papanata que ens promet la lluna en un cove. Total, res es pot canviar ni res canvia i canviar en tot cas per a què? I ja se sap, com diuen alguns vells –a qui no farem ni puto cas-. Tal faràs, tal trobaràs.

[Columne d'opinió publicada a la revista Cap de Creus del mes de juny de 2007]

4.07

A les 4.07 del divendres 15 de juny de 2007 una parelleta de joves s'ha parat al bell mig de la plaça Mossèn Blanch de Mataró. Jo me'ls mirava des de la finestra del meu pis. S'han abraçat ben fort i s'han fet un petó llarg i dolcíssim sota la llum dels tres fanals de la placeta. Després han desaparegut Esplanada amunt. Just llavors un ocell ha començat a cantar. Potser, sense saber-ho, avui he vist com començava una bonica història d'amor.

+

Més savis i més humils. Més amics i més carinyosos. Més autèntics i més ambiciosos. Més forts i més sensibles. Més tendres i més compromesos. Més comprensius i més viatgers. Més músics i més atents. Més rítmics i més rodamons. Més nets i més clars. Més ràpids i més contemplatius. Més capaços i més inteligents. Més entranyables i més memorables. Més autèntics i més autònoms. Més futuribles i més llegits. Més compartits i més conjurables.
Més valents i més senzills.
Més foragitats i més enlaire.
Més estimats i més amats.
Més enllà que ahir. Més amunt.
Més cap als núvols, al terrat, en una tirada de dau.
I ara que és estiu,
que unes orenetes ho relliguin tot d'un cel de capvespre ben blau.

Aterratge de la caiguda lliure

Primera vegada a la meva vida que visc una jornada electoral tant a flor de pell.
Al final, aterratge de la caiguda lliure al mig del desert del Gobi.

Dia de reflexió

Cultura mediterrània: Baltasar Porcel

Una de les persones que considero més clarividents de la cultura catalana és Baltasar Porcel.
Porcel és entrevistat avui a La Vanguardia, després d'encarar un càncer i superar-lo.
De Porcel en vaig codirigir un documental, "Baltasar Porcel, veu de les mediterrànies" durant la primavera i l'estiu del 2004. Tenim pendent d'estrenar-lo.
Extraordinària la vida d'aquest andrítxol que va acabar escrivint per Paris-Match, a la guerra dels 6 dies, a la Xina de Mao com a corresponsal de Destino, d'assessor personal de Jordi Pujol a premi Ramon Llull, d'autor teatral amb obres tètriques com Solnegre a escriptor de noveles traduïdes a tot el món com Cavalls cap a la Fosca o a obres clau per entendre el rumb de l'home en els nous temps, com la incomparable Olympia a Mitjanit.

Cultura Catalana (1ª entrega)

Bailoteo flamenc: Joanet Safont

Rascat rumbero: eLOI
Palmas & palmons catalans: Sali & Cia.

1, Avenue Stephen Pichon 13ème Arrodonisement. 17:35

La solidaridad no es gentilesa, no es caridad, no es una postura gratuita.
Es a la vez un imperativo moral y a la vez, un imperativo de supervivencia.
No es una opción, es una absoluta necesidad.

Bernard Cassen.

Bernard Cassen

Avui viatge d'anada i tornada a París per rodar una entrevista a Bernard Cassen, Director General de Le Monde Diplomatique. El que han possibilitat els vols de RyanAir.
Com que l'entrevista és per un documental sobre la trajectòria dels 10 anys de Nit de la Solidaritat de Mataró, parlarem sobre el sentit de la solidaritat.
Què entenem quan algú ajuda a algú altra per simple voluntat d'ajudar-lo.
Serà guapo de veritat... Si tenim temps, abans de tornar a Catalunya amb en Kiko farem un crêpe mirant el Sena.
Sinó, tard o d'hora hi tornaré.

I en direm estimar-nos

Pintarem una ciutat rosa, un riu blau clar i un sol taronja.
Imaginarem una llibreria sempre oberta, un restaurant amb vi i formatges i un cafè amb tauletes de fusta.
De la resta en direm estimar-nos. I passejarem fins que tanquin els carrers i ens enviïn a la riba del Garona. Tant contents de veure que dia que passa, més forta és l'energia que ens uneix per sobre ciutats, fronteres i mals moments.
Toulouse, febrer 2007.

això no surt

Qui no digui alt i clar que el principal problema dels joves és l'accés a un habitatge digne té un problema.
Qui no digui alt i clar que aquí hi ha constructors, promotors, immobiliàries i listillos de turno que s'estan fent milionaris a costa d'un dret bàsic de milions de joves, té un problema.
Qui no digui alt i clar que el pa de cada dia són pisos a preu d'or sense llum natural, o minúsculs, o destrossats, o amb humitats, té un problema.

Ho pateixo en primera persona, i no me'n surto. Això no surt. Això no surt. I si no vigilem, la bombolla ens esclatarà a les mans.
Quan se't trepitja d'aquesta manera un dret bàsic que teòricament recull una constitució firmada per ancians polítics que sempre han tingut segones residències, la reacció és de frustració.
I m'entren ganes de plorar quan veig tanta gent emmalaltida pels diners, quan veig tanta gent que no està disposada a entendre, a cedir una miqueta, a donar confiança, a solidaritzar-se amb els que intenten començar les seves vides.

Qui no digui que aquesta merda ens està corcant com a generació, té un problema.

Change America now

Alguns comencen a escampar que John Edwards és el nou Bobby Kennedy. Un home blanc, jove i guapo que parla amb convicció d'igualtat d'oportunitats, de la guerra de l'Irak com un error, de seguretat social per a tota la població, de lluitar avui contra el canvi climàtic. I ho fa des d'Estats Units.
John Edwards és l'altra cara de l'amèrica que no surt a l'MTV ni a Fox Neews.