La primavera darrera les cortines

Avui ben dinat m'he posat mans a la obra per edificar una primera representació de la primavera al menjador de casa. Malgrat que més enllà de les cortines i els vidres amb gotetes d'aigua fredíssima pintaven un panorama de pluja i cel ennuvolat, m'hi escarrassat. Aquesta tarda mentres la llum s'anava apagant el meu menjador ha estat un recer ple de flors i violes.

El poeta sense versos

Martin Niemöller va ser un pastor luterà alemany. Lluitador a la primera guerra mundial comandant un submarí, defensor dels primers passos del partit nazi a la dècada dels anys vint, el 1937 és arrestat. Al cap d'un temps és enviat al camp de concentració de Dachau d'on no en sortiria fins el 1945, quan és alliberat per l'exèrcit aliat. En un sermó en la Setmana Santa del 1946 a Kaiserslautern, el pastor va dir:

Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab és keinen mehr, der protestieren konnte.

Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Incomprensiblement arreu del món, i molt sovint, aquestes paraules són atribuïdes al poeta també alemany -i exiliat quan els nazis van pujar al poder- Bertolt Brecht. Ahir que va fer setanta anys de l'entrada dels nacionals al meu poble, cal recordar versos com aquests. Ni un pas al feixisme.

27 anys a ritme dels Manel!

La matança de Gaza

No ensenyaré cap ferit ni cap hospital ple de llits embotits.
Ensenyaré el dol d'una mare que acaba de perdre el seu fill.
Intolerable. Terrible. Impune. Injusta. Així és com descric la matança que Israel, amb la complicitat de Hamás, estan portant a terme entre la població civil de Gaza.

De garrotín a garrotàn

A les dotze vam menjar-nos el raïm a la plaça de Santa Maria. A la foto, al costat de la font de la placeta, sortim l'Arnau amb la guitarra acústica, en Salva entusiasmat, jo amb la mandolina, en Roger i la Núria amb la copa de cava a la mà. De garrotín a garrotàn vam anar cantant cançons. De garrotín a garrotàn hem saltat el Cap d'Any.

Pau Riba canta el seu nadal surrealista

El músic català Pau Riba va oferir el passat dijous 25 de desembre la seva particular versió surrealista de la història del Nadal a la Sala Privat de Mataró. Era el tercer any consecutiu que el cantautor aterrava en dates nadalenques a la ciutat. Més de 200 persones van omplir el recinte.

Pau Riba presentava l'espectacle Jisàs de Natzaret-ja presentat el Nadal de 2007-, una esbojarrada història de Josep i Maria virada a tocs intergalàctics i surrealistes. Riba es va acompanyar dels The Mortimers en una proposta que mesclava la faceta teatral i musical a parts iguals. Els llargs interludis explicatius i narratius i els gags de clown de la banda acompanyant van convertir la nit a Privat en una mescla de cabaret nadalenc i concert folk que es va moure de la rumba a la sardana o la nadala estricte. De fet totes les cançons que es van escoltar eren músiques de nadal, des de Les dotze van tocar a La Mare de Déu, Fum, fum, fum o A Betlem me'n vull anar.

Riba, sols amb una guitarra clàssica i la seva veu va ser capaç d'aguantar i dirigir el recital i posar-hi tota la massa. Els The Mortimers van sumar-hi les cireretes musicals: palmes, percussions corpòries, veus polifòniques i instruments de joguina. Una mescla extraordinària de rescat de nadala tradicional catalana adaptada al pop i a la cançó experimental. - ELOI AYMERICH.

CODIfied MESSage

Jo no sóc tant poc perfecte com et penses. Sóc molt pitjor. M'adormo. Mai em pentino. No em planxo les camises. M'agraden els pantalons amb el sota ample i una mica estripat. Porto una bicicleta sense frens a la roda del davant. Em poso al llit a les tantes. Sempre arribo tard. No em dutxo cada dia. De vegades fins i tot em fa pudor l'alè. Em poso roba que no combina. M'oblido de trucar els meus amics per recordar-los com me'ls estimo. Em quedo sense bateria al mòbil. Em deixo les claus a dins de casa quan vaig al terrat a penjar la roba. Sovint se'm cremen les truites de patates i se'm coba l'arròs. Sovint miro i no escolto. No escolto. Me n'adono de tot això. M'atreveixo a plorar. Sóc molt pitjor. Molt pitjor que tant poc perfecte.

El seny

Arrel de la polèmica del cotxe oficial d'Ernest Benach, i arrel de la polèmica sobre si és necessari un reposapeus per algú que fa milers de quilòmetres a la setmana en un cotxe. Arrel de la polèmica del viatge a Roma dels Armats de Mataró, i arrel de la polèmica sobre si és necessari ajudar una de les institucions més antigues d'una ciutat perquè puguin portar el nom de Mataró davant un dels liders espirituals mundials, considero indispensable una mica de seny, sobretot quan fem anar els diners de tothom, els diners públics, que com bé diuen, sovint esdevenen els diners de ningú.

Seny que apunta límits morals al que paguem per les coses. És assenyat per un President del Parlament pagar més de 9.000 euros per instal·lar una taula de treball, un monitor de televisió i un reposapeus? És assenyat que un conseller de Radiotelevisió Espanyola cobri 120.000 euros anuals per reunir-se per llei dos cops al mes? Ho expliquen aquí. Em remeto al seny. "No perdem el seny!" Deia l'avi. Ni la transparència...

2 mesos =

De cop i volta, de sobte, sense esperar-m'ho, sense avisar ni trucar a la porta, mirant per la finestra bruta de la pluja d'aquests dies, recordo que avui ja fa 2 mesos.
Em sorprenc grisot mirant embaladit el cel de núvols cendrosos des de dins el meu despatx i sento de fons uns nens que surten de l'escola i xisclen i riuen, recordo que avui ja fa 2 mesos.

2 mesos poden ser iguals a tantes coses. A una vida sencera, a una rutina terrible, a un enamorament absolut, a una mort ràpida, a un parèntesis imprescindible, a un qui-dia-passa-any-empeny sense substància ni sabor.

2 mesos poden ser iguals a tantes coses. Adonar-te que n'has tingut prou amb 2 mesos per sentir-te tant lluny de quan bevies vi a Bellavista, corries per agafar l'últim autobús des de l'Alameda i et juraves a tu mateix sota el cel de Santiago que tornaries a ser lliure de tantes coses. Lliure per damunt de tot.

Documental a Madrid

Aquest cap de setmana el passo a Madrid rodant un documental. Acompanyem en Jorge, un equatorià que fa un any i deu mesos que va deixar la seva dona i les seves filles de llavors 3 mesos i 5 anys a l'altre costat de l'Atlàntic per venir a guanyar-se millor la vida i que ara aconsegueix reagrupar la seva família per començar una nova vida a Barcelona.
Marxem al vespre del dissabte des de l'estació del Nord amb un autobús, comodíssim, i tornem el diumenge a la tarda amb l'AVE, rapidíssim. El rodatge val la pena, però acabo rebentat. 3 hores dormides i un munt d'hores de gravació. Demà, més rodatge a Barcelona, al barri del Carmel. M'ha fet ilusió. És la primera vegada que algú em paga per anar a rodar a Madrid. Em sento molt afortunat!

Gràcies

Gràcies Maria Carme per donar-me la oportunitat de col·laborar en un projecte que no coneixia. Gràcies Maria Antònia per buscar-me un lloc a la seu de la Fundació des d'on trucar, enviar mails, fotocopiar, imprimir i ensobrar. Gràcies Mireia per somriure. Gràcies Toni per ensenyar-me que Dosrius també es pot dir Dos rius. Gràcies Arnau per donar-me un cop de mà quan el vaig necessitar i estar tant a l'alçada. Gràcies Roger per aguantar els meus nervis i estar colze a colze al final. Gràcies Jordi pels canvis de disseny d'última hora. Gràcies Rossend per acceptar la proposta. Gràcies Joan per ajudar-me a fer els materials per explicar que Can Negoci és un edifici avançat als seus temps. Gràcies Esteve per la teva complicitat. Gràcies Fernando per tanta feina. Gràcies Rosa Maria per facilitar les coses. Gràcies Núria per fer d'actriu sense ser-ho i ser tant brillant. Gràcies Marçal per les fotos i captar els somriures infinits d'aquestes cares. Gràcies a tots per ensenyar-me que sumant esforços i voluntats passen coses increïbles.

Visa pour l'Image - Visa Off - Clic!

Avui ha estat un dia llarg, a les sis del matí marxem cap a Barcelona per agafar un autobús que ens porta directes a Perpinyà, on des de la setmana passada se celebra el Visa Pour l'Image, un dels certàmens de fotoperiodisme més importants d'Europa.
A la Casa de la Generalitat de Perpinyà aquesta tarda han inaugurat una exposició amb les obres dels finalistes i guanyadors del concurs Clic!, destinat a promocionar joves fotoperiodistes catalans. En aquesta edició del Clic! s'han seleccionat per primera vegada obres audiovisuals, i el curtmetratge documental Dignitat -una versió reduïda del documental de 45 minuts fet a la primavera per Càritas i que jo dic en broma que és el montaje del director- ha estat guardonat amb el primer premi en la secció d'imatge en moviment. La exposició s'emmarca dins el Visa Off, la secció paralela una mica alternativa i underground del festival.

Des de que quan feia primer de carrera a la universitat vaig descobrir el Visa, cada setembre m'agrada escapar-me a Perpinyà a veure fotografies i menjar-me un bon cous-cous com a visitant anònim. Em fa ilusió que per una vegada, també hi vagi com a comunicador i artista audiovisual, i que la meva petita obra es pugui veure en una pantalla plana fins el 23 de setembre a la ciutat neta i polida de Perpinyà.

De La Moneda a Machu Pichu- Un asado i adéu-siau

La nit del 22 d'agost del 2008 vaig passar-lo a Santiago de Xile, al carrer Maximo Jeira 455, quarta planta, apartament 411, amb els meus amics. Vam fer un asado amb carne prieta, longaniza, ternera, papas asadas, vi i cervesa. Amb en Mauricio vam fer duel de cantar cançons amb la guitarra, d'Yllapu passàvem a Llach, de Jara a Serrat. La Brigite va preparar el carbó, la Núria va obrir totes les ampolles, en Diego es va acabar la cervesa i la Natàlia va somriure i somriure. Ara som persones que ens hem ajuntat per passar una nit plegats, per acomiadar-nos uns dels altres. Ara som persones que lliurement passem una vetllada junts, contents de tenir-nos uns als altres. La inesborrable sensació de la fraternitat entre homes i dones m'emociona. La fraternitat, si la puguéssim enarborar com a bandera davant tantes coses. L'amor entre uns i els altres. Parlem de déu. I jo dic que déu existeix en cada home que està disposat a estimar.
A quarts de quatre de la matinada i exhaustos de tant riure i menjar i parlar i ballar i cantar tanquem la paradeta. El silenci al menjador ens trasllada al son per al cap de poques hores marxar cap a l'aeroport. La última nit a l'hemisferi sud, la última nit a Llatinoamèrica. Acabo amb la boca xerrameca i el cap ennuvolat, però immensament feliç.
La nit del 22 d'agost del 2008 vaig passar-lo a Santiago de Xile, al carrer Maximo Jeira 455, quarta planta, apartament 411, amb els meus amics.
Vam fer un asado i adéu-siau.

De La Moneda a Machu Pichu- Cultura xilena

Avui comença el Festival Internacional de Cinema de Santiago. El divendres he quedat amb en Marcelo, un jove productor cinematogràfic que vaig conèixer a Buenos Aires, esperant l'enllaç del vol cap a Xile el passat 22 de juliol. Ens passarem el matí passejant per la Universidad Católica, per veure algunes de les noves propostes de realtizadors llatinoamericans.
Ahir dinar i sopar amb la Daniela, una jove historiadora que treballa filmant documentals de música moderna xilena. El país andí viu un boom musical i de gèneres, i hi ha un munt de personatges que hi estan a sobre -programadors, productors, periodistes, músics, públic, revistes...
Ahir esmorzar davant Matucana100, un enorme complex cultural on se celebren teatre, cinema clubs, tallers, exposicions de joves artistes -fotògrafs, gravadors, pintors, videoartistes...
Abans d'ahir sessió de cinema: La Buena Vida, d'Andrés Wood, un film coral ambientat a la Santiago real: la rica, la pobre, la de la societat complexa que lluita per trobar la seva identitat en un país pres pel neoliberalisme i agitat pels records de la justícia social.
El dia d'abans d'ahir anem al teatre, Remite Santos Dumont, obra d'una jove companyia ubicada a Lastarria 90, un dels punts calents del nou teatre nacional. Una excel·lent interpretació, un bon text, una reflexió sobre la bogeria i els conceptes que la rodegen. M'enamoro 5 minuts de l'actriu protagonista, em sorprenc amb la seva força en escena, la seva pell fosca, els seus cabells negres -sempre els cabells negres.
Em torno a enamorar de la Núria quan sortim del teatre i es posa una boina vermella que al cel de nit d'hivern de Santiago taronja combina tant bé. Com un núvol blanc i un cel blau. Penso en Mataró i cel blau que deu haver-hi.
En l'hivern plàcid de Santiago m'empapo i enamoro de les històries de la cultureta xilena.

De La Moneda a Machu Pichu- La vida quotidiana es retroba a Santiago

Coneixem a la Natalia a l'aeroport d'Arequipa, el dia 15 d'agost a quarts d'una del migdia. Avui tota la ciutat es troba en celebració de la seva quatre-cents-seixanta-vuité aniversari de la seva fundació per un petit destacament de conquistadors espanyols que van arribar amb una dotzena de cavalls, mil esclaus inques i un parell de monjos amb la creu de ferro al capdavant. L'aeroport està desert i comencem a fer-la petar amb ella. Té 26 anys, és agrònoma i viu a Santiago. És la típica noia xilena, cabells foscos llargs, somriure plàcid i blanquíssim, ulls estirats, pell fosca.
Arribem a Santiago de Xile el dia 15 d'agost a quarts de deu de la nit, plou i fa fred. En Diego, el company de la Natalia, la ve a recollir i ens porta a nosaltres fins al bohemi barri de Nuñoa, al costat de la plaça de Nuñoa, plena de bars i pubs i cafes per passar les tardes assolellades i les llargues nits de Santiago. Allà ens retrobem amb la casa on passarem uns dies hospedats, on viuen en Mauricio i la Brigite. Tot i arribar tard, passem a una copa de vi negre i xerrem i arreglem el món en el menjador del petit apartament, amb unes àmplies finestres que donen a uns enormes jardins del barri sureny. Acabem tard.
L'endemà al migdia truquem a la Natalia i ens convida per fer un asado a les afores de Santiago, al sud, camí de Talagante. Arribem amb autobús a les quatre de la tarda a casa en Diego, una enorme casa amb un enorme jardí on passem hores i hores i fem a la brasa bistecs, llom, patates, cebes i xistorres. Ens sentim sorprenentment bé, i tant la Natalia com en Diego com nosaltres dos ens diem que què bé haver-nos conegut. Es fa de nit i continuem camí del centre de Santiago, en una festa que s'està celebrant en una casa particular plena de xilens que celebren que estan junts i que tenen vint-i-tants. Bevem pisco amb coca-cola i mengem disco. Es fan quarts de tres de la matinada i un altre xilè, en Jorge, amb la Paulina i l'Antonio de copilots, fa d'amfitrió i posa el cotxe per arribar a casa la Brigite i en Mauricio.
La vida quotidiana, de rutes d'autobús, amics, festes i asados es retroba a Santiago, amb una gent viva, amable i hospitalària. Una setmana de viatge sencera en aquesta ciutat. Segur que des del melic de Nuñoa serà fantàstica. Amb nous amics que ens ensenyaran com ser un ciutadà més de Santiago de Xile. Amb el retrobament de la vida quotidiana, per fi.

De La Moneda a Machu Pichu- La fotografia del turista alemany

Era altíssim, prim, emblanquinat de crema solar, amb pantalons quechua, sabates de trekking, gorra de mapuche i una motxilla enorme amb ampolles d'aigua mineral penjades. Com ell, centenars de xinesos, japonesos, nordamericans, francesos, alemanys, suecs, anglesos, canadencs, espanyols, italians i belgues. Tots fotografiant la mateixa instantània: la immensitat de les ruïnes inques del Machu Puchi embolcallada per una boira matinal que per moments es desfeia com el vapor d'una sala de dutxa.
Machu Pichu començava a brillar, groga del sol, grisa i fosca obtusa de la pedra tallada i el turista cridava en un alemany alguna bajanada que ressonava per totes les parets, murs, temples i escalinates.
La fotografia del turista alemany segur que quedarà molt bé, entre les restes arqueològiques un mar de banderetes de colors de cadascun de les desenes de guies turístics. La fotografia de cartró pedra del turista a Machu Pichu: la impertorbable bellesa pertobada pel patetisme del turisme sense respecte dels crits, les masses, els preus abusius -l'entrada al recinte costa uns 20 euros, un cafè a l'entrada del recinte, dos euros-, les poques ganes de conèixer més enllà de l'anècdota, la instantània, el lloc tatxat de les coses ja visitades.
L'insult de la banalització de la bellesa. Convertir una cosa bonica en un teatrí del gringo amb calers i els indigenes peruans aplaudint al compàs del negoci turístic a preus per a ells impossibles.

De La Moneda a Macu Pichu- Perú, el país dels ferros apuntant al cel

Atravessem la frontera nord de Xile amb un baratíssim tren a primeríssima hora del matí. Un dels pocs trens que encara funciona al nord del país xilè i que ens transporta a través del desert fins a la ciutat peruana de Tacna. I des d'allà saltem gairebé sense aturar-nos cap a Arequipa, segona ciutat del país i anomenada "la ciutat blanca" per la quantitat i qualitat de cillar -roca blanquinosa i de fàcil manipulació- que van fer servir els colonitzadors espanyols al fundar-la per construir esglèsies, portals i institucions. Allà coneixem l'Alejandro, un company de la Maria Salicrú que ens acull i ens fa de guia.

I fem l'esport nacional del Perú: criticar la situació de feble equilibri previ a l'hecatombe política i social que viu el país llatinoamericà des dels desfalcs dels despotes que han governat des de finals dels vuitanta -Alan Garcia-, els noranta -Alberto Fujimori- o els primers anys del segle vint-i-ú -Alejandro Toledo. La situació a les escoles i universitats, exèrcit, sistema sanitari públic, obres públiques, gestió tributària, creació d'empreses, projecció cultural o la concepció de la política és tan dramàtica que ha sumit el país en un estat de lenta progressió, res a veure amb exemples com Xile o Brasil.

Tot plegat converteix al vuitanta per cent de població peruana que viu al llindar de la pobresa o en una migradíssima i fràgil classe mitjana en una societat desmenjada, cansada de tanta poca qualitat de vida i sobretot, poques perspectives de canvi per un Perú que camini amb fermesa cap a la justícia social. Mentrestant, arreu de les poblacions que hem caminat, Juliaca, Arequipa, Tacna, Ayaviri, tenen un referent comú: les cases de les urbs estan sense acabar, a mig construir, amb una planta baixa i rarament una primera planta, però sempre al capdamunt, sense ser tretes, als terrats i sostres, es mantenen les línies de ferro forjat apuntant cap al cel, preparades per continuar la línia de les estructures arquitectòniques i ser convertides en bigues i continuar aixecant les cases, els comerços, els magatzems. Una gran metàfora del país, una terra rica i plena de riqueses naturals i arqueològiques, però frenada pel despotisme polític, una societat civil mermada i un llenguatge de les multinacionals mineres i gasístiques que continuen tractant Perú com un soci sense veu ni vot.

Mentrestant, els ferros forjats apunten al cel, esperant el dia en que les coses vagin millor per la gran majoria, s'imposi la justícia social i el país s'alci cap al cel andí donant gràcies al sol que xiuxiueja codis inques.

De La Moneda a Uyuni - Uyuni s'allunya

A San Pedro de Atacama, a sis hores de la frontera d'alta muntanya amb Bolívia, ja havíem sentit veus d'alguns viatgers que arribaven amb retard que a l'altre costat de la serralada hi havia mala maror; algun apedregament d'autocar, clausura de carreteres, vagues de transportistes...
Avui s'ha confirmat. En les últimes 24 hores el país presidit per Evo Morales s'encamina al colapse. Ahir dos miners de 24 i 26 anys van morir amb enfrontaments amb la policia, la regió de Potosí és un polvorí amb enfrentaments intermitents entre sindicats i uniformats, els universitaris estan tancant-se a les facultats, les rutes de carreteres asfaltades que uneixen transversalment el país estan en perill de ser tallades, alguns autobusos de turistes són assetjats i apartats del camí -ahir ja se'n va cremar un aprop d'Oruro-, La Paz està en estat de semiparàlisi per les protestes dels discapacitats, es preveuen estats de setge a Santa Cruz i Sucre...
Davant aquesta perspectiva, tot i que de moment anem a Tacna (Perú), molt lluny dels incidents, segurament haurem de renunciar a viatjar a l'esperada Bolívia. Tant de bo tot s'arregli, després de la diada nacional d'avui -6 d'agost- i el referèndum de reprovació de Morales el dia 10 d'agost. Uyuni, desgraciadament, s'allunya temporalment.