Dignitat (II) Enregistrament Banda Sonora

Aquesta setmana, sota la batuta del mataroní Ivó Oller, hem enregistrat els temes de la Banda Sonora del documental Dignitat. Guitarra d'en Leo i Flugger de l'Ivó per plans de carrers grisos.

Una dona jove ha mort, sense miraments, i em quedo perplex. No pensava que m'afectaria tant. Perquè no era la meva cap. Ni era companya de feina diària des de feia anys. Ni teníem una amistat còmplice. La tarda del diumenge a Televisió de Mataró era àgria, sotragada, de recaiguda. Sense gaire clar què dir, què fer, a on anar. Quan puc, a quarts de nou, ja de fosca, m'acosto a Can Marfà, pujo les escales metàl·liques. A dins hi deambulen periodistes, operadors de càmera, productors, presentadors, algun polític. No sé què dir, què fer, m'arrepenjo a una taula de redacció. A l'Eli li toca fer segurament un dels informatius més durs de la seva vida. I l'Oriol dicta a la Cristina com muntar una de les peces. I l'Esteban dispara l'ordinador i apareix la careta del 24 hores. I en Jaume apuja el so de la taula des de la peixera i li tremola la mà. Ho veig des del costat de realització. Li tremola la mà però apuja el volum. Mentres es veu per les pantalles l'especial informatiu en silenci ara en Pep, ara l'Eva, ara en Jaume, entren a la realització. S'acaba l'especial informatiu i l'Esteban abaixa la mà. S'acaba el noticiari. Es baixa la barra de la taula de mescles, s'abaixa el volum, entra la continuïtat. Em quedo perplex. La mort d'aprop. Una mort molt injusta, molt injusta, molt injusta. Segurament ahir diumenge al vespre el millor era ser allà, en silenci, mirant els monitors de tub mentres l'Eli deia amb serenitat que la nostra companya/amiga/filla Anna Palà ha mort amb dignitat després d'una llarga malaltia. En silenci, junts, aguantant el xàfec, cadascú a la seva manera. Aguantant el xàfec i pensant com li hauria agradat a l'Anna sentir el que ahir tanta gent va dir d'ella. Com t'hauria agradat veure quanta gent et troba de sobte a faltar, Anna.

El veí del segon s'ha pintat l'habitació.

En Jon s'ha pintat el dormitori. És possible que copïi la tècnica del veí del segon de l'escala per pintar-me el despatx.

Dignitat (I)

Encaro la Setmana Santa amb el rodatge del documental de Càritas Dignitat gairebé enllestit. Hem treballat dur, amb algunes jornades de 10 hores, però els resultats m'agraden. Avui, al matí sessió de muntatge amb en jordi amb interludis de l'advocadessa voluntària que atent immigrants i del voluntari jubilat que ens explica perquè col·labora ajudant als altres. Ben dinat, reunió de treball amb el compositor de la banda sonora, Ivó Oller, amb qui hem estat més estona reflexionant al terrat de casa sobre com ha de sonar que mirant les primeres imatges que li he passat en dvd. Porto quatre setmanes totalment capficat amb el documental: la història, els personatges, el ritme, el color, els plans, el so, les sensacions. El meu guió ja comença a estar ple de guixots amb llapis vermell i això és bona senyal, perquè les seqüències enllestides i editades les marco per saber quant em queda. A la imatge el voluntari Joan Lobera, en una localització curiosa i quotidiana que vam enregistrar dimecres passat: el bar L'Esplanada, just sota casa, on gairebé cada dia passo una estoneta per reconciliar-me amb la premsa escrita de pagament -un dels pocs bars aprop de casa on tenen La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Dignitat, si tot va bé, veurà la llum a mitjans de maig.

La campanya allunyada

Joan Herrera està protagonitzant una campanya allunyada dels duels cara a cara, els discursos del vot útil, l'eix Catalunya-Espanya o la descualificació de la por.
La campanya d'Herrera està basada en propostes senzilles i concretes -amb un cert punt utòpic, això sí- però què seria de la lluita per la transformació social sense un horitzó on encaminar-nos?
El seu espot de campanya -aquí poso el primer d'una sèrie de tres- és una excel·lent contribució d'aire fresc en l'encaramelat discurs audiovisual que tant PP com PSOE estan realitzant aquests dies i que sense miraments parlen molt més de sensacions i contraposicions etèries que no pas de propostes per millorar el benestar de la majoria.

La granja.

La granja estava en una carretera apartada amb la part final de grava i fang. La van trobar per casualitat quan havien acabat fent una ruta perduda amb John, el dibuixant de còmics alcohòlic, Júlia i Sammy, les dues hippyes de Chicago exgruppies de Bob Dylan, Tom, l’actor de circ trapezista que fugia del seu passat com a boxejador de combats clandestins a pobles d’Ohio i Sunny, la gossa sorda vellíssima que se’ls havia enganxat en un campament de tendes i focs de camp a un bosc de Nou Mèxic. El dia que van arribar amb la furgoneta van aparcar al recer d’un roure enorme situat al costat dret del casalot. Era vespre i no van encendre cap foguera. Ningú va venir a rebre’ls ni a dir-los que aquella enorme era d’algú. L’endemà al matí es van llevar amb els xiscles d’uns pardals quan la boira, tímida, embolcallava lleument el prat. Els va semblar extraordinària la pau que hi havia. John dibuixava personatges esquelètics a la porta del conductor de la furgona, i Tom va rebentar la porta amb un cop d’espatlla. Semblava que feia molt de temps que ningú vivia en aquell lloc. A la part del davant, entre la carretera, el roure i el porxo, hi havia un gronxador rovellat que encara tenia rastres de pintura blau cel. La Júlia va pintar un cartell on posava “benvinguts a casa”. A l’hora de dinar mentres cuinaven unes pomes a l’ast i s’acabaven la darrera ampolla de vi rosat van clavar el cartell al marge esquerra del camí. De dia la llum era preciosa i els núvols blancs de tant en tant jugaven a fer dibuixos al cel.

[El tramvia de Sidhartta]

palau i fabre o l'home que es construeix en base als somnis

Josep Palau i Fabre ha mort mentres jo estava a Montpellier. Figura de la literatura catalana desterrada de la oficialitat fins demà al matí, quan a les onze rebrà un enterrament al Palau de la Generalitat. L'any passat em vaig sentir molt atret per la seva obra i em vaig deborar els llibres que em va cedir amb apunts i recomanacions en Llorenç Soldevila.

Vaig parlar d'ell com a figura de l'home que es construeix en base als somnis. La seva vida, de París a Caldetes, de Barcelona a Eivissa, s'ha esgrafiat com una gran vocal rascada de tenacitat i geni en la realitat somorta.

poema sense acabar

Tornaran a venir dies de pluja com aquest que ja s'acaba
I l'acera estarà xopa i els nens trepitjaran els bassiots

Quan la Júlia baixi la persiana pensant que no cal regar les flors
Que algú insospitat li ha fet la feina sense saber la raó

Tornaran a venir dies de cels tapats amb cendra fosca
I jo t'escriuré poemes sense acabar amb lletra tosca

Sense adonar-me'n es farà de nit i la llum taronja pintarà la cantonada
I jo t'escriuré poemes amb son a les parpelles

Com si tot plegat fós un sonet fluixíssim que em guardo per mi sol
Les teulades molles i el mar d'un gris somort

Tornaran a venir dies de pluja com aquest que ja s'acaba
I els poemes sense acabar tornaran a dibuixar-se a l'àmpit de la meva finestra blanca.

Yes We Can

Perquè a casa nostra no tenim cap polític que es posi davant d'un atril i s'atreveixi a dir una cosa tant senzilla com la que diu Obama? Tant diàfana i fraternal com la que diu Obama? Tant esperançadora i sensata com la que diu Obama?

Que sí. Que sí que podem fer-ho. Que no som ni d'una banda ni de l'altra. Que som persones sense més ni més. Que volem pau i benestar per tothom. Que només units superem les adversitats. Que ens atrevim a parlar d'esperança, de mirar al futur amb valentia. Que no tinguem por. Que milions de voluntats ens permetran millorar les coses. Que s'ha acabat el bròquil. Que hem d'estat dempeus pel canvi. I que el canvi ha de ser ara.
Amb una urgència esfereïdora la gent està demanant a crits recomençar de nou.

petita gran pel·lícula

La cançó "Falling slowly" està nominada als Oscars. De vegades una història senzilla, una càmera vacilant i un joc de mirades serveixen per posar en escena una petita gran pel·lícula. Ahir la vaig veure al Foment. Once, preciosa.

en pau

El meu germà Arnau em va fer la fotografia quan sortíem d'Eivissa amb el ferry a primera hora del dia 30 de desembre. S'havia fet de dia i el sol escalfava. Ens vam posar a la coberta i jo mirava el mar encara una mica de color taronja. Allà em vaig sentir en pau. Aprop del meu germà, viatjant junts, sentint-nos un al costat de l'altre. De vegades em costa sentir-me com aquell matí de desembre. De vegades em costa sentir-me en pau.

ensenyant l'espot

rodant l'espot

De vegades queden quatre o cinc dies seguits en els que et concentres realitzant algun encàrrec molt especial. La Fundació Maresme em va encarregar explicar la posada en marxa d'un nou centre de teràpia per a discapacitats a Argentona. Fa set dies vam fer el rodatge de l'espot. De moment, en penjo un photo-frame d'en Marçal. La Djamila somrient. El millor d'aquell dimecres, els somriures. I dels somriures, la força.

El màxim de respecte pel català emprenyat

Avui toca manifestar-se per dignitat. Sense por a ser políticament incorrecte. Sense mandra per trobar-se col·lectivament. I reivindicar que com a nació tenim el dret a decidir. Com a treballadors segurament tenim encara més deure que no pas els que no ho són. Perquè no són les corbates pulcríssimes les que han suportat estoicament el caos ferroviari, ni troben a faltar infermeres quan van al CAP del sistema públic, ni recullen el seu fill en escoles convertides en guettos, ni els rebutgen les ajudes al lloguer, ni fan números per veure si arriben a final de mes amb 997 euros.
Avui toca manifestar-se per dignitat. Perquè vull tenir al dret a decidir, sense pors, amb ambició col·lectiva, com volem construir el nostre país alliberats d'un jou espanyol que ens ha mentit i menyspreat. Tal com diu en Saül, Ja som aquí. Encara som aquí.

Guanyar dient la veritat

Gran feina la de Barack Obama en la carrera preelectoral de les Presidencials americanes del 2008. Amb un lema d'arrel lutherià, "guanyar dient la veritat", Obama està arrencant enters en la seva cursa per ser nomenat presidenciable demòcrata. Amb vídeos com aquest, "Women for Obama", la llegenda del primer president negre no para de créixer.

Roma se quema

"Roma se quema, hijo. No importa quién encendió el fuego, ellos ya están perdidos. Pero quedamos nosotros, quedamos la gente como tú y yo".
[Darrera frase d'una conversa d'un professor universitari amb seu alumne en una classe de tutoria].

"Leones por corderos". Dirigida per Robert Redford.

Carrer Escorial cantonada amb Carrer Escorial

Ens hem citat a la cantonada del Carrer Encarnació amb Carrer Escorial.
Tenies els cabells negres tant llargs i bonics/
que m'hi he embolicat abans de demanar el primer plat.
El cambrer argentí se n'ha enrigut /
mentres demanava una amanida catalana i una truita a la francesa.
Ens hem despedit a la cantonada del Carrer Encarnació amb Carrer Escorial.
Eren tres quarts de quatre/
i el sol groguenc em pintava damunt les rajoles de Gràcia la ruta cap a Fontana.

"¿El árbitro es catalán?... No hay más que decir"

Aquesta és la gran frase que segons el diari Marca va dir l'entrenador del Real Madrid, l'alemany Schuster, a la sala de premsa de l'estadi Sánchez-Pizjuan de Sevilla, després que l'equip madrileny perdés per 2-0 contra els sevillistes.
Aquest odi permanent a pensar que aquí els àrbitres per ser catalans afavoreixen el Barça -com sempre s'ha fet a les Espanyes amb el Madrid des de temps de caspòs franquisme- o ridiculitzar les capacitats professionals dels que venim del Principat són temes recurrents i que m'emprenyen visceralment com a català i com a sobiranista.
Schuster ho ha deixat clar. No hi ha res més a dir.
Sort de Messi.