poema sense acabar

Tornaran a venir dies de pluja com aquest que ja s'acaba
I l'acera estarà xopa i els nens trepitjaran els bassiots

Quan la Júlia baixi la persiana pensant que no cal regar les flors
Que algú insospitat li ha fet la feina sense saber la raó

Tornaran a venir dies de cels tapats amb cendra fosca
I jo t'escriuré poemes sense acabar amb lletra tosca

Sense adonar-me'n es farà de nit i la llum taronja pintarà la cantonada
I jo t'escriuré poemes amb son a les parpelles

Com si tot plegat fós un sonet fluixíssim que em guardo per mi sol
Les teulades molles i el mar d'un gris somort

Tornaran a venir dies de pluja com aquest que ja s'acaba
I els poemes sense acabar tornaran a dibuixar-se a l'àmpit de la meva finestra blanca.

Yes We Can

Perquè a casa nostra no tenim cap polític que es posi davant d'un atril i s'atreveixi a dir una cosa tant senzilla com la que diu Obama? Tant diàfana i fraternal com la que diu Obama? Tant esperançadora i sensata com la que diu Obama?

Que sí. Que sí que podem fer-ho. Que no som ni d'una banda ni de l'altra. Que som persones sense més ni més. Que volem pau i benestar per tothom. Que només units superem les adversitats. Que ens atrevim a parlar d'esperança, de mirar al futur amb valentia. Que no tinguem por. Que milions de voluntats ens permetran millorar les coses. Que s'ha acabat el bròquil. Que hem d'estat dempeus pel canvi. I que el canvi ha de ser ara.
Amb una urgència esfereïdora la gent està demanant a crits recomençar de nou.

petita gran pel·lícula

La cançó "Falling slowly" està nominada als Oscars. De vegades una història senzilla, una càmera vacilant i un joc de mirades serveixen per posar en escena una petita gran pel·lícula. Ahir la vaig veure al Foment. Once, preciosa.

en pau

El meu germà Arnau em va fer la fotografia quan sortíem d'Eivissa amb el ferry a primera hora del dia 30 de desembre. S'havia fet de dia i el sol escalfava. Ens vam posar a la coberta i jo mirava el mar encara una mica de color taronja. Allà em vaig sentir en pau. Aprop del meu germà, viatjant junts, sentint-nos un al costat de l'altre. De vegades em costa sentir-me com aquell matí de desembre. De vegades em costa sentir-me en pau.

ensenyant l'espot

rodant l'espot

De vegades queden quatre o cinc dies seguits en els que et concentres realitzant algun encàrrec molt especial. La Fundació Maresme em va encarregar explicar la posada en marxa d'un nou centre de teràpia per a discapacitats a Argentona. Fa set dies vam fer el rodatge de l'espot. De moment, en penjo un photo-frame d'en Marçal. La Djamila somrient. El millor d'aquell dimecres, els somriures. I dels somriures, la força.

El màxim de respecte pel català emprenyat

Avui toca manifestar-se per dignitat. Sense por a ser políticament incorrecte. Sense mandra per trobar-se col·lectivament. I reivindicar que com a nació tenim el dret a decidir. Com a treballadors segurament tenim encara més deure que no pas els que no ho són. Perquè no són les corbates pulcríssimes les que han suportat estoicament el caos ferroviari, ni troben a faltar infermeres quan van al CAP del sistema públic, ni recullen el seu fill en escoles convertides en guettos, ni els rebutgen les ajudes al lloguer, ni fan números per veure si arriben a final de mes amb 997 euros.
Avui toca manifestar-se per dignitat. Perquè vull tenir al dret a decidir, sense pors, amb ambició col·lectiva, com volem construir el nostre país alliberats d'un jou espanyol que ens ha mentit i menyspreat. Tal com diu en Saül, Ja som aquí. Encara som aquí.

Guanyar dient la veritat

Gran feina la de Barack Obama en la carrera preelectoral de les Presidencials americanes del 2008. Amb un lema d'arrel lutherià, "guanyar dient la veritat", Obama està arrencant enters en la seva cursa per ser nomenat presidenciable demòcrata. Amb vídeos com aquest, "Women for Obama", la llegenda del primer president negre no para de créixer.

Roma se quema

"Roma se quema, hijo. No importa quién encendió el fuego, ellos ya están perdidos. Pero quedamos nosotros, quedamos la gente como tú y yo".
[Darrera frase d'una conversa d'un professor universitari amb seu alumne en una classe de tutoria].

"Leones por corderos". Dirigida per Robert Redford.

Carrer Escorial cantonada amb Carrer Escorial

Ens hem citat a la cantonada del Carrer Encarnació amb Carrer Escorial.
Tenies els cabells negres tant llargs i bonics/
que m'hi he embolicat abans de demanar el primer plat.
El cambrer argentí se n'ha enrigut /
mentres demanava una amanida catalana i una truita a la francesa.
Ens hem despedit a la cantonada del Carrer Encarnació amb Carrer Escorial.
Eren tres quarts de quatre/
i el sol groguenc em pintava damunt les rajoles de Gràcia la ruta cap a Fontana.

"¿El árbitro es catalán?... No hay más que decir"

Aquesta és la gran frase que segons el diari Marca va dir l'entrenador del Real Madrid, l'alemany Schuster, a la sala de premsa de l'estadi Sánchez-Pizjuan de Sevilla, després que l'equip madrileny perdés per 2-0 contra els sevillistes.
Aquest odi permanent a pensar que aquí els àrbitres per ser catalans afavoreixen el Barça -com sempre s'ha fet a les Espanyes amb el Madrid des de temps de caspòs franquisme- o ridiculitzar les capacitats professionals dels que venim del Principat són temes recurrents i que m'emprenyen visceralment com a català i com a sobiranista.
Schuster ho ha deixat clar. No hi ha res més a dir.
Sort de Messi.

compte enrera per explotar

21.35
escolto des de primera fila la presentació de "Treu Banya" de Gerard Quintana al Teatre Maldà.
23.39
rodalies renfe no dóna cap tren cap a mataró fins a les
00.15
agafo amb en Joan i 48 immigrants el darrer tren
00.52
arribo amb quatre minuts de retard a l'estació
00.59
veiem quatre vagabunds tapats per cartrons roncant en un portal del carrer lepant
01.11
despedeixo en Joan i pujo la riera amb un immigrant gambià
01.21
xoco amb el rodatge de "última sesión" de franchesco páez a la plaça de santa maria
01.29
em bec un suc de poma al balcó de casa. un cotxe es carrega un retrovisor i marxa corrents
01.32
m'estiro al llit i acaricio a la núria
01.38
m'adormo
01.39
no somio.

ulls = ulls

Dels ulls als ulls sense pensar-ho ni una mica.
Sense cabòries estranyes que em facin dubtar.
Ni quan plogui sense parar amb núvols taronges.
Ni quan el vent arrenqui les flors dels testos.
Ni quan no pari d'escoltar mentides de corbates pulcríssimes.
Dels ulls als ulls sense pensar-ho ni una mica.
On tot és veritat perquè jo ho veig.
On tot recomença sense pors.
On tot és estimar-te.

Consell de Joves

Després de molt de temps, toca admetre un bon mea culpa i dir sense embuts que el Consell Municipal de Joventut està en plena crisis. Només un exemple: el proper 19 d'octubre farà 6 mesos, més de 180 dies, que el Consell no es reuneix. Algú podrà argumentar, si té una mica de barra, que és degut al procés electoral del 27 de maig, a que hi ha hagut un estiu vacacional entremig, a que hi ha hagut canvis de regidoria... però no hi ha cap excusa.

Potser l'entrada d'una nova regidora de joventut del PSC, l'Anna Barrera, pot servir de revulsiu, tot i que ho dubto molt. Perquè crec que el problema no rau tant en la capacitat o no del regidor de torn, sinó en una greu falta de connexió dels nostres polítics cap als joves de la nostra ciutat. I aquesta falta de connexió ha generat en falta de coneixement, i al final, de confiança en aquells col·lectius més dinàmics que es mereixien confiança i recursos.

Sóc membre del Consell Municipal de Joventut de Mataró des de la seva constitució, en una -ara ja- llunyana etapa de la Consol Prados com a regidora de Joventut, durant el mandat 1995-1999. Ens vam apuntar amb gent com l'Oriol Burgada a través del "Fem Plans", el primer pla de dinamització d'associacionisme juvenil que s'engegava a Mataró. Hi vam entrar per representar els més joves, amb la Federació d'Associacions d'Estudiants de Mataró (FAEM) i l'Associació d'Estudiants del Satorras (AES). Després de la meva etapa a l'institut, vaig passar a formar part del Consell Municipal de Joventut a títol personal fins a dia d'avui. He vist èpoques com al principi, on érem un munt de joves, gairebé una trentena, he vist èpoques amb regidors diferents i bones intencions -Romero, Pera-, i he vist com mica en mica, es queia en crisis.

En nom del Consell he participat com a representant a òrgans com el Consell de Ciutat o la Mesa Local per l'Habitatge -d'on va sortir la idea de tirar endavant amb els pisos-contenidors que ara tanta gent critica. Evidentment com a Consell hem tirat endavant projectes, com un Can Xalant que ha acabat desdibuixat de la nostra proposta inicial -amb gent com Carles Spà o Maria Salicrú batallant per un model local i ple d'oportunitats per als joves dels barris-. També vam aprovar, amb un intens treball on aprovàvem els plànols i les clàusules del contracte, diferents propostes de pisos de lloguer per a joves, com les del Carrer Teià, Colón o València, que a mig termini han esdevingut, en alguns casos, moneda de canvi per recolocar persones d'habitatges expropiats.

Com a Consell també vam fer el Pla Jove x Mataró 2004-2008, en el qual vaig formar part de l'equip voluntari de redacció, reunint-nos amb entitats i col·lectius de diferents àmbits: socioeducatius, artístics, polítics... És una eina que no ha acabt de reeixir, i moltíssimes propostes dels joves a qui ens vam adreçar han quedat en paper mullat. Com puc tornar a demanar que confiïn en un Consell que no ha respòs al que demanaven?

El pitjor de tot és tenir la sensació que el temps ha passat i des del Consell no hem fet tot el que hauríem pogut fer. Em resta una sensació de falta de comprensió per part de la majoria de joves de Mataró que no tenen ni idea que durant molts i molts vespres un bon grapat de noies i nois com ells perdien estones per intentar millorar la seva qualitat de vida: més opcions en la cultura, més dignitat personal, més ajuts a la mobilitat, més accés a l'habitatge, menys precarietat laboral, més respecte cap a la imatge dels joves, més llibertat, en definitiva.

Segur que ha valgut la pena, però. Ara toca, d'una manera imprescindible, repensar el Consell. Pensar com podem implicar i sumar col·lectius i joves a títol individual. Que el model de la dècada dels noranta ha caducat. I que cal gent nova. Perquè un Consell de Joves no té bona salut quan pràcticament només hi són presents les joventuts polítiques de cadascun dels partits municipals.

Ara, però, pensem-hi perquè hem fallat.
Admetre els errors sé que sempre és la primera passa per albirar una bona solució.

Pedalín tiene un plan

Tan lluny, tan aprop.

Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem menjat de la mateixa taula i del mateix plat? Quan hem passat tardes pescant sota el sol atlàntic escoltant el brugit de les onades i ens posàvem a riure quan trèiem del mar un burro, un pop o una caballa?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem plorat junts a la tomba de l'àvia mentres queia el sol taronja de la tarda damunt el guix blanc de la làpida? Quan la mare ens ha alimentat per igual a l'arribar de nit a casa?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem mirat amb la mateixa mirada estranya el mur de formigó de Tànger, a tocar dels vaixells? Quan el pare ens ha convidat a fumar kiff al terrat per parlar sota la llum del far i la lluna?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem estat germans uns amb els altres?

Larache; ciutat blanca

Larache, coneguda pels marroquins com Laraix, es troba a 130 quilometres al sud de Tanger. Hi porto cinc dies acollit amb en Ferran a casa l Abslam i la Minana.

La ciutat blanca menlluernA. Tot tant diferent. Tant ben acollits. Tant aprop que em sento.

Dema a les sis del mati cap a Kasr Esrier i dilluns cap a Tanger. Un gran encert venir a coneixer els nostres veins.

Cròniques de Marseille (IV) Ferry cap a Alger depassa Friol