Consell de Joves

Després de molt de temps, toca admetre un bon mea culpa i dir sense embuts que el Consell Municipal de Joventut està en plena crisis. Només un exemple: el proper 19 d'octubre farà 6 mesos, més de 180 dies, que el Consell no es reuneix. Algú podrà argumentar, si té una mica de barra, que és degut al procés electoral del 27 de maig, a que hi ha hagut un estiu vacacional entremig, a que hi ha hagut canvis de regidoria... però no hi ha cap excusa.

Potser l'entrada d'una nova regidora de joventut del PSC, l'Anna Barrera, pot servir de revulsiu, tot i que ho dubto molt. Perquè crec que el problema no rau tant en la capacitat o no del regidor de torn, sinó en una greu falta de connexió dels nostres polítics cap als joves de la nostra ciutat. I aquesta falta de connexió ha generat en falta de coneixement, i al final, de confiança en aquells col·lectius més dinàmics que es mereixien confiança i recursos.

Sóc membre del Consell Municipal de Joventut de Mataró des de la seva constitució, en una -ara ja- llunyana etapa de la Consol Prados com a regidora de Joventut, durant el mandat 1995-1999. Ens vam apuntar amb gent com l'Oriol Burgada a través del "Fem Plans", el primer pla de dinamització d'associacionisme juvenil que s'engegava a Mataró. Hi vam entrar per representar els més joves, amb la Federació d'Associacions d'Estudiants de Mataró (FAEM) i l'Associació d'Estudiants del Satorras (AES). Després de la meva etapa a l'institut, vaig passar a formar part del Consell Municipal de Joventut a títol personal fins a dia d'avui. He vist èpoques com al principi, on érem un munt de joves, gairebé una trentena, he vist èpoques amb regidors diferents i bones intencions -Romero, Pera-, i he vist com mica en mica, es queia en crisis.

En nom del Consell he participat com a representant a òrgans com el Consell de Ciutat o la Mesa Local per l'Habitatge -d'on va sortir la idea de tirar endavant amb els pisos-contenidors que ara tanta gent critica. Evidentment com a Consell hem tirat endavant projectes, com un Can Xalant que ha acabat desdibuixat de la nostra proposta inicial -amb gent com Carles Spà o Maria Salicrú batallant per un model local i ple d'oportunitats per als joves dels barris-. També vam aprovar, amb un intens treball on aprovàvem els plànols i les clàusules del contracte, diferents propostes de pisos de lloguer per a joves, com les del Carrer Teià, Colón o València, que a mig termini han esdevingut, en alguns casos, moneda de canvi per recolocar persones d'habitatges expropiats.

Com a Consell també vam fer el Pla Jove x Mataró 2004-2008, en el qual vaig formar part de l'equip voluntari de redacció, reunint-nos amb entitats i col·lectius de diferents àmbits: socioeducatius, artístics, polítics... És una eina que no ha acabt de reeixir, i moltíssimes propostes dels joves a qui ens vam adreçar han quedat en paper mullat. Com puc tornar a demanar que confiïn en un Consell que no ha respòs al que demanaven?

El pitjor de tot és tenir la sensació que el temps ha passat i des del Consell no hem fet tot el que hauríem pogut fer. Em resta una sensació de falta de comprensió per part de la majoria de joves de Mataró que no tenen ni idea que durant molts i molts vespres un bon grapat de noies i nois com ells perdien estones per intentar millorar la seva qualitat de vida: més opcions en la cultura, més dignitat personal, més ajuts a la mobilitat, més accés a l'habitatge, menys precarietat laboral, més respecte cap a la imatge dels joves, més llibertat, en definitiva.

Segur que ha valgut la pena, però. Ara toca, d'una manera imprescindible, repensar el Consell. Pensar com podem implicar i sumar col·lectius i joves a títol individual. Que el model de la dècada dels noranta ha caducat. I que cal gent nova. Perquè un Consell de Joves no té bona salut quan pràcticament només hi són presents les joventuts polítiques de cadascun dels partits municipals.

Ara, però, pensem-hi perquè hem fallat.
Admetre els errors sé que sempre és la primera passa per albirar una bona solució.

Pedalín tiene un plan

Tan lluny, tan aprop.

Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem menjat de la mateixa taula i del mateix plat? Quan hem passat tardes pescant sota el sol atlàntic escoltant el brugit de les onades i ens posàvem a riure quan trèiem del mar un burro, un pop o una caballa?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem plorat junts a la tomba de l'àvia mentres queia el sol taronja de la tarda damunt el guix blanc de la làpida? Quan la mare ens ha alimentat per igual a l'arribar de nit a casa?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem mirat amb la mateixa mirada estranya el mur de formigó de Tànger, a tocar dels vaixells? Quan el pare ens ha convidat a fumar kiff al terrat per parlar sota la llum del far i la lluna?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem estat germans uns amb els altres?

Larache; ciutat blanca

Larache, coneguda pels marroquins com Laraix, es troba a 130 quilometres al sud de Tanger. Hi porto cinc dies acollit amb en Ferran a casa l Abslam i la Minana.

La ciutat blanca menlluernA. Tot tant diferent. Tant ben acollits. Tant aprop que em sento.

Dema a les sis del mati cap a Kasr Esrier i dilluns cap a Tanger. Un gran encert venir a coneixer els nostres veins.

Cròniques de Marseille (IV) Ferry cap a Alger depassa Friol

Cròniques de Marseille (III) Finestres d'una pensió

Cròniques de Marseille (II) Nen tunissià nedant al Port Vieux

Cròniques de Marseille (I) Flipat amb la bellesa solar de Friol

Una bona idea sorgida de la Mesa per l'Habitatge

Convertir contenidors en habitatge digne per a joves
http://www.elmundo.es/elmundo/2007/08/10/suvivienda/1186739071.html

Quina hora deu ser a Buenos Aires?

campaments noctàmbuls

Amb en Pol i en Ferran ens hem escapat dos dies i dos nits de campaments de l'Esplai Garbí, els campas, com diuen els monitors esplaieros bragats en mil batalles. Sortint de la Sardinada Flamenca, a les dues, jo a acabar la crònica per ràdio. A les 3 Ferry i Pol On truquen a la porta del pis i pugen. A les 3:30 confabulació sobre com espantar els monitors quan arribem de nit al terreny d'acampada, siutat a Sant Llorenç de la Muga. A les 4 marxem amb el cotxe. A les 6, quan ja ens hem perdut un parell de vegades, es fa de dia i arribem. I partir d'aquí a fer de músics, de Follet Tortuga i del que faci falta.

Ja no recordava com eren les nits de campaments tocant la guitarra fins les tantes. Ni la sensació que els nens d'Orsà o Mestral se t'adormin a la falda després de sopar. Ni la riota perpètua amb els monitors. Ni el nyamnyambonprofit en rotllana abans de posar-se a dinar. Ni acostar-se fins al riu i remullar-se entre xiscles i rialles. Ni plegar tendes implegables. Ni dormir apretats a la tenda de monitors. Ni fer sustos als més grans. Ni tornar a tocar al guitarra fins encara més tard perquè ens ho estem passant pipa. Ni recordar la distància tan curta que es crea entre dos persones quan tot són somriures. Molta noctambulitat però ha valgut la pena...

I ara Les Santes. Get ready.

Jaime Roos empetiteix l'Atlàntic i Mataró i Uruguay queden a tocar

Extraordinari recital del cantant uruguaià Jaime Roos al Teatre Monumental. Quin sentiment, tant entre el públic com entre la banda!
Aquí podeu llegir la crònica que he escrit per a la web Festival Cruïlla de Cultures.

El concert va ser molt especial, ara la Núria està de viatge per Llatinoamerica i està precisament a Uruguay, passejant-se entre Colonia i Montevideo. Vaig pensar molt en tu, bonica!

Perquè els ciutadans s'allunyen de la política (1)

Exemple pràctic 1:
Un jove de 25 anys es disposa a demanar una ajuda per al pagament del lloguer del seu pis perquè considera que el tripartit catalanista i d'esquerres vetlla perquè els joves putejats com ell per la bogeria de la totxana almenys puguin rebre uns quants euros en compensació.
Quan es disposa a demanar l'ajut l'oficina d'Habitatge Jove de la seva ciutat li diu que no el pot informar telefònicament perquè hi ha massa cua presencialment. A Internet el jove troba que per poder presentar -només presentar- la seva sol·licitud d'ajuda ha de portar presencialment fins a 10 documents diferents, que van des de declaracions jurades fins a fotocopies compulsades fins a contractes fotocopiats fins a autoritzacions firmades. Algú creu que presentar 10 documents de tota índole no provoca que bona part dels joves sol·licitants perdin les ganes de presentar-se a les ajudes?
D'aquí a uns dies "Perquè els ciutadans s'allunyen de la política · Entrega 2".

EFE / 23:14
A l'altre costat de l'Atlàntic, a l'altre hemisferi del planeta, a Buenos Aires, avui han vist nevar. Feia dècades que no nevava. Ha nevat tant que han sortit esquimals pels carrers de Buenos Aires. Una era catalana i es feia anomenar Núria.

el circ

Un cotxe en flames s'ha enclastat a les portes vidriades de l'aeroport de Glasgow. Un cotxe bomba conduït per un discapacitat mental ha esclatat a un barri del sud de Bagdad. Una caravana de turistes ha estat atacada al desert del Yemen. El circ ha començat a actuar de forma imparable i ningú té els pebrots de dir-ho. Això no té marxa enrera. Tinc la sensació que tot això s'aguanta per un fil.

I darrera aquesta voràgine la voluntat de viure en pau i amb justícia, sobretot amb justícia. I esclar, sense justícia la pau no arribarà mai.
Justícia, justícia, justícia. Justícia per a tots els pobles, per als nens i nenes, per a les dones i als homes, pels ciutadans del sud.

Avui també han sigut rebaixes i per no semblar estúpid m'he comprat una sudadera amb calaveres verdes impreses. I quan marxava de l'Alcampo totes les calaveres se'n reien de mi. I hi veia els turistes del Yemen i el discapacitat mental de Bagdad. I al meu voltant tot eren calaveres que reien. Calaveres buides que reien.

Sant Joan al terrat

Aquest 23 de juny l'hem celebrat al terrat de casa. Amb vistes al mar i a tots els terrats de Mataró que hem volgut. Una excusa fantàstica per reunir amigues i amics. Hem sigut més de 25! Les pinces d'estendre la roba han aguantat guirnaldes, bombetes i esferes de paper de coloraines.
La festa va ser una passada! Gràcies a tots per haver vingut.
En pocs dies... algun video de la serenata nocturna.

Joves compensats

Ara diuen que pots ser jove fins als 35, total, ningú vol marxar de casa els pares fins passats la trentena, que això de comprar-se o llogar-se un pis és massa car i no ens permetria pagar-nos tres o quatre cubates seguits a la discoteca de torn, ni pagar-nos a plaços el cotxe amb aleró o la furgoneta volkswagen amb llitera i fogó de butà, ni la samarreta artesanal de lli o de cotó. Que les carreres universitàries ja no serveixen per aprendre un ofici, sinó per allargar la nostra hedonista felicitat postadolescent, que les diplomatures i llicenciatures ja no s’acaben amb quatre anys, sinó que sempre s’allarguen amb períodes d’estudis a l’estranger –un Erasmus, un Sòcrates, un Sèneca- i aprofitem per festejar amb altres estudiants despreocupats durant tant de temps com puguem. I quan tornem, ens agafem un anyet sabàtic, per allò de reflexionar sobre les coses, no fós cas que de tant estudiar ens puguéssim tornar ximples. Que total, la feina és una merda amb mil eurets al mes per tantes hores com facin falta, però no m’afilio a cap sindicat ni m’informo dels meus drets laborals, perquè al cap i a la fi, si m’esprimeixen com una tarongina i després puc anar al bar a pensar que no ha estat res ja em compensa. Perquè si després a l’estiu puc marxar de vacances exòtiques a la Índia o la Xina o Marroc o Senegal o Mèxic o Tailàndia o Costa Rica compensa, compensa perquè m’adono que la meva vida sense pis sense feina digne sense una implicació real per canviar les coses compensa en un món meravellós però que s’ensorra. Som uns joves compensats. I per eleccions ens abstenim o ens oblidem d’anar a votar o votem qualsevol papanata que ens promet la lluna en un cove. Total, res es pot canviar ni res canvia i canviar en tot cas per a què? I ja se sap, com diuen alguns vells –a qui no farem ni puto cas-. Tal faràs, tal trobaràs.

[Columne d'opinió publicada a la revista Cap de Creus del mes de juny de 2007]

4.07

A les 4.07 del divendres 15 de juny de 2007 una parelleta de joves s'ha parat al bell mig de la plaça Mossèn Blanch de Mataró. Jo me'ls mirava des de la finestra del meu pis. S'han abraçat ben fort i s'han fet un petó llarg i dolcíssim sota la llum dels tres fanals de la placeta. Després han desaparegut Esplanada amunt. Just llavors un ocell ha començat a cantar. Potser, sense saber-ho, avui he vist com començava una bonica història d'amor.