Què uneix i què et separa als trenta anys

La setmana passada vaig poder assistir a la Sala Beckett a una de les darreres sessions de l'obra Viure sota vidre, escrita per l'austríac Ewald Palmetshofer i dirigida per Sarah Bernardy, que també havia traduït el text conjuntament amb la Mireia Pàmies.

Tres amics de l'època universitària es retroben després d'uns anys. I descobriran, entristits, eufòrics, nostàlgics, tot allò que què amb el pas del temps els uneix i els separa. Fins aquí, una història universal. Viscuda per moltíssims que com jo, rondant la trentena, cerquem i intentem retrobar i reconnectar amb certeses que pensàvem absolutes dels últims deu o quinze anys de vida.

Però l'autèntica sorpresa va ser la duresa amb que presenta aquesta presa de consciència. L'engany, el desig, l'expectativa o el silenci es converteixen en les directores d'una obra que deixa sobre la taula més reflexions inquietants que respostes concretes. En el programa de mà, unes fulles impreses, es cita un article de la revista alemanya Focus que porta per títol "Generation Ratlos". Parla de com la generació que ara té la trentena s'enfronta a una decisió tremenda. Combatre una crisi econòmica fortíssima. Prendre les regnes de la teva vida. Enterrar els vels i les cortines de l'autoengany. Mirar cara a cara la teva missió vital. Atrevir-se. Comprometre's. Fer-se gran. Entre les línies citades em quedo amb aquesta: "És la primera generació que no necessàriament ha de treballar per sobreviure, i això no li ha provat".

Celebrar els trenta anys és una fita que sovint et pot servir per comparar-te, escoltar-te, millorar-te, prendre consciència. I la obra planteja que aquest moment també pot servir per intentar recordar la terrible crisi que viurem quan ens adonem que malgrat poder tenir-ho gairebé tot, sovint renunciem a les coses més boniques. I si recordem els antics ideals, els somnis que ens construïem sent joves i forts, com els tres personatges de la obra, intentar saber què uneix i què et separa als trenta anys de la voluntat de ser feliç pot ser un autèntic repte.

Música. Perifèria. Compromís.

Les perifèries (Mataró) poden ser una oportunitat. I amb la cultura gairebé és una obligació, ser una oportunitat. Per això des d’El Públic entenem que cal apostar per crear un circuit que permeti, fora del centre, en plena perifèria, que la música de petit format i de qualitat sigui possible.

El passat maig ja vam treballar conjuntament amb l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) per a programar una minigira de Josh Rouse per tres espais de l’àrea metropolitana que com nosaltres són petits, tenen un tracte cuidat i aposten per la qualitat. Van ser el Depósito Legal de L’Hospitalet de Llobregat, l’Heliogàbal de Barcelona i el mateix El Públic de Mataró.

La nostra feina hauria de servir per donar un espai a les bandes de casa nostra, però també per acostar aquelles propostes que compleixin els nostres tres eixos editorials: territori, llengua i compromís.  La música sempre ha servit per reivindicar les utopies, les lluites i els somnis de moltíssimes generacions. Catalunya en té una enorme tradició. Per això hem decidit programar una nit de cançons, revolta i poesia amb noves veus. Meritxell Gené i Jordi Montáñez són dos exponents de la nova fornada de músics que beuen de la tradició més combativa de la cançó d’autor d’Ovidi Montllor o Feliu Ventura. Els tindrem el dia 6 de novembre.

El diumenge 14 de desembre acollirem un recital en solitari del guitarrista Toti Soler.  En la música del país, la guitarra té en Toti Soler la història viva de la música moderna catalana; una autèntica celebritat que abarca des de la nova cançó fins a la fusió més actual. Una oportunitat única per gaudir en un ambient íntim i per setanta persones d’un geni de la música catalana.

I a mitjans de gener, el dia 18, tindrem un concert dels Ebri Knight, el fenomen folk de l’any.  Després de quatre temporades, clamava al cel que no haguessin actuat en el nostre escenari de fusta natural. Els maresmencs Ebri Knight arriben a El Públic amb una projecció espectacular i després de recòrrer els Països Catalans amb una gira de primavera i estiu amb més de seixanta concerts i amb el flamant Premi Enderrock al millor disc de folk del 2013 amb "La Palla va cara". Revolta, folk i poesia des del Maresme lliure i tropical. Imprescindibles.

Nosaltres prenem el compromís de la música en directe de petit format perquè la puguem disfrutar a la perifèria. Es diu que és allà on es couen els canvis que tard o d’hora assaltaran el centre. Si voleu, podeu venir a descobrir-los amb nosaltres.

[article publicat al Tribuna Maresme del novembre del 2014]