Em van explicar una història d'un operador de càmera a qui li van encomanar una tarda de tardor gravar durant 45 minuts un túnel del Metro de Barcelona.
Concretament el que connecta la línia 3 i la línia 1, la línia verda i la vermella. Havia de deixar la càmera quieta, enfocant la massa, la gent, la torrentera de cossos anònims discorrent d'un túnel a l'altre, massa corpòria sense noms ni cares, només murmulls ressonant en el passadís gris.
L'operador de càmera no va deixar de mirar per l'ocular durant aquells 45 minuts. I en un moment determinat, li va semblar que la pantalleta s'iluminava.
I d'entre les dotzenes de formes humanes sorgia una mirada fixa, un cabells castanys ondulats i una arrecada al nas. Aquells ulls el miraven a ell a través de l'objectiu, la lent, el convertidor d'imatge i l'ocular. L'operador, tímid, no va atrevir-se a mirar amb els ulls reals aquells dos ulls. Va seguir com si res, mirant a través de l'ocular de la càmera, l'ull dret tancat.
Des de llavors cada nit l'operador de càmera somia la noia del Metro que anava de la línia 3 a la línia 5. Com un miratge, amb una samarreta taronja i verda, penjolls de fusta de coco i una mirada fixa i incendiària.
30 d’octubre del 2006
24 d’octubre del 2006
Una història feliç
Vethoaquí una vegada un noi fill d'una botiga de barri que era tímid i plenet. Va fer-se gran i el van enganyar.
Vethoaquí una vegada una noia filla de dos treballadors immigrants que era alegre i sensible. Va fer-se gran, li van fer una filla i la van enganyar.
Vethoaquí que el fill enganyat i la filla enganyada es van conèixer un vespre de tardor explicant-se que l'engany converteix la vida en cendra.
Vethoaquí que es van enamorar i van tenir una filla que es deia Marina.
Vethoaquí que es van casar i van ser feliços i van menjar anissos.
Vethoaquí, la vida, de vegades, demostra que sempre hi ha segones oportunitats. La possibilitat, sempre, sempre, de recomençar.
Vethoaquí una vegada una noia filla de dos treballadors immigrants que era alegre i sensible. Va fer-se gran, li van fer una filla i la van enganyar.
Vethoaquí que el fill enganyat i la filla enganyada es van conèixer un vespre de tardor explicant-se que l'engany converteix la vida en cendra.
Vethoaquí que es van enamorar i van tenir una filla que es deia Marina.
Vethoaquí que es van casar i van ser feliços i van menjar anissos.
Vethoaquí, la vida, de vegades, demostra que sempre hi ha segones oportunitats. La possibilitat, sempre, sempre, de recomençar.
13 d’octubre del 2006
Designis
En Ferran va ser despedit una tarda del final de primavera. Feia una xafogor enorme, l’atmosfera estava inflada i la calor aixafava les ombres, carrers buits. Recordo que em vaig quedar al final de les fileres de bancs de l’esglèsia, dret dempeus. Vaig escoltar un sermò impersonal, que no va recordar el camió ple d’aviram viu que en Ferran va portar amunt i avall per tota la comarca durant dècades, ni la seva dèria per viatjar a llocs com Madrid, Sant Sebastià o Estrasburg, ni l’afició per la relectura de premsa antiga, tant li feia una Destino o una La Vanguardia, ni l’amor desmesurat que sentia per Argentona i la seva memòria. O l’afició a llegir els clàssics catalans, de Rodoreda a Folch i Torres, passant per Carner o Pla.
Quan el taüt sortia del temple, l’entrada portalada oberta de bat a bat, les cares estrictes de la comitiva, les orenetes xisclaven. Els ocells feien voltes damunt el cel atzur i es perseguien uns als altres. Un grup de gent es va quedar arraulida al costat del cotxe funerari, i la resta marxava entretinguda, donant-se copets a l’esquena i comentant que si arribava tard a recollir el nét de l’escola o si volia comprar un parell de quartos de pollastre a la carnisseria. Una noia bruna amb vestit blanc va atravessar de punta a punta la Plaça de l’Esglèsia.
Vaig enfilar el carrer Lladó de Dalt, amb els adoquins mal posats. Recordo que en Ferran em va explicar que fa molts anys, tants que gairebé ningú ho recorda, una caravana de gitanos va aparèixer al poble. Anaven amb tartanes i galeres, tirades per burros amb gepes i teles vermelles sobre els lloms. Tocaven flautes estranyes, feien malabars amb boles de coloraines i masses de color de plata, caminaven amb les mans de cap per avall. Les dones, embolicades amb xals liles i rojos llegien a les mans els futurs i les profecies, i donaven una punta verda de pi a canvi d’un ral. A la nit varen fer foguera al marge de la riera, a les afores de la vil·la. Van tocar guitarres i acordions, van repicar palmes i caixons, les ballarines, amb el cabell llarguíssim, dansaven al voltant del foc, retallant les seves figures esbeltes i turgents a la llum taronja i groga.
L’endemà al matí els gitanos havien desaparegut, com si l’albada se’ls hagués endut en silenci. Mai més va tornar a passar cap més caravana de gitanos que toquessin cançons en llengües estranyes i que fessin malabars amb pilotes de coloraines.
Ara tot passa massa ràpid i sembla que no importi que som passat i record. Quan la banalitat amara cada topant de la nostra realitat cada cop més desestructurada, cal recordar que el temps ho sucumbeix tot. I la memòria, en Ferran, la única cosa que ens fa lliures. Què hem estat i què som. Cap a on ens porten els designis d’aquells que ens han precedit.
Quan el taüt sortia del temple, l’entrada portalada oberta de bat a bat, les cares estrictes de la comitiva, les orenetes xisclaven. Els ocells feien voltes damunt el cel atzur i es perseguien uns als altres. Un grup de gent es va quedar arraulida al costat del cotxe funerari, i la resta marxava entretinguda, donant-se copets a l’esquena i comentant que si arribava tard a recollir el nét de l’escola o si volia comprar un parell de quartos de pollastre a la carnisseria. Una noia bruna amb vestit blanc va atravessar de punta a punta la Plaça de l’Esglèsia.
Vaig enfilar el carrer Lladó de Dalt, amb els adoquins mal posats. Recordo que en Ferran em va explicar que fa molts anys, tants que gairebé ningú ho recorda, una caravana de gitanos va aparèixer al poble. Anaven amb tartanes i galeres, tirades per burros amb gepes i teles vermelles sobre els lloms. Tocaven flautes estranyes, feien malabars amb boles de coloraines i masses de color de plata, caminaven amb les mans de cap per avall. Les dones, embolicades amb xals liles i rojos llegien a les mans els futurs i les profecies, i donaven una punta verda de pi a canvi d’un ral. A la nit varen fer foguera al marge de la riera, a les afores de la vil·la. Van tocar guitarres i acordions, van repicar palmes i caixons, les ballarines, amb el cabell llarguíssim, dansaven al voltant del foc, retallant les seves figures esbeltes i turgents a la llum taronja i groga.
L’endemà al matí els gitanos havien desaparegut, com si l’albada se’ls hagués endut en silenci. Mai més va tornar a passar cap més caravana de gitanos que toquessin cançons en llengües estranyes i que fessin malabars amb pilotes de coloraines.
Ara tot passa massa ràpid i sembla que no importi que som passat i record. Quan la banalitat amara cada topant de la nostra realitat cada cop més desestructurada, cal recordar que el temps ho sucumbeix tot. I la memòria, en Ferran, la única cosa que ens fa lliures. Què hem estat i què som. Cap a on ens porten els designis d’aquells que ens han precedit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
