Marina
Els dies que m'enyoro intento pensar en coses boniques, en coses belles. Hi ha tanta bellesa en aquesta terra, tanta bellesa que sovint no sóc capac de comprendre-la del tot. M'abruma per la seva diferència, i de vegades no l'entenc.
Quan penso en bellesa penso en les coses boniques que he deixat enrera, al sud, arran de mar, com una petxina ancorada enmig de la sorra humida de pet d'ones.
Penso en un petó, en un rellotge a la paret, en un carrer estret, en uns macarrons amb safrà, en el so de les campanes de Sant Julià, en un sofà enfonsat, en una noia amb els cabells negríssims al vent, en la fregadissa dels plats de la cuina, en una abrasada ben forta, en el cel de til.lers florits de Cirera.
Avui per no enyorar-me penso en la Marina. La Marina va néixer un 25 de juny. La Marina és rosada, menuda, molsuda, rodona, tova, dolsa. La infància s'emmiralla en el somriure de Marina, els ulls nines d'azur expulsen vitalitat diàfana, i en el silenci de les seves migdiades plàcides, es pot escoltar lleument el so de la germinació amb la que creix la criatura. És la meva fillola. Quan arribi el bon temps la batejarem a Fórnols. I farem un dinar a l'era de Can Casadet. I menjarem maduixes i torrades amb tomàquet. I tots estarem junts i ens sentirem part d'alguna cosa tan bonica.
Quan torni a casa un matí me l'emportaré a passeig fins a la platja. Allà jugarem a fer castells de sorra i ens esquitxarem amb l'aigua salada. Me la carregaré a les espatlles i deambularem fins que el sol decaigui cap al ponent escoltat per l'ombra granítica de Burriac. Algun gos bordarà en un pati de darrera de les cases del Callao, i llavors li acariciaré les manetes, els peuets, el naset, els cabellets, les orelletes de la meva nena.
Els dies que m'enyoro intento pensar en coses boniques. I Marina, per déu, és la cosa més boniqueta que he pogut estimar.
Poker Erasmus
Fa uns dies ja vaig parlar dels Poquerissimos. Amb ells estem portant un ritme trepidant, de trobades, de cerveses, de rialles, de discussions, de sortides amb metro, partits emesos per televisió de la Juventus, la Roma o el FC Barcelona, partits de futbol sala, enjogassades amb noies boniques, futbolins, pastes a la carbonara, al pesto, al boccano, a la mantega, passejades nocturnes, escapades a Copenhaguen, gravacions de videocàmeres clandestines, sessions de lectura intensiva, impressió d'estranquis de fotocòpies en color, xerrades sobre la bellesa i el clima, fotografies absurdes, fotografies divertides, fotografies memorables, pubs, discoteques, cafès, sales d'estar, menjadors, pel.lícules en DVD amb subtítols en anglès, concerts amb entrada lliure al Gimle, el primer i l'últim billar, els trucs de cartes, els copets a l'espatlla, les rutes amb bicicleta, les cues al supermercat, els acudits, les bromes, les gracietes, les tonteries, les declaracions, les veritats, els desconeixement mutu, l'aprenentatge mutu, les mirades confiades, les llàgrimes solitàries, les borratxeres controlades, els abstemis descontrolats, les cigarretes que molesten, els porros de mitjanit, els ulls sincers, els ulls maliciosos, les samarretes negres amb el número de cadascú, els creppes de ressaca, els talls de cabells turcs, els shawarmes amb aigua d'aixeta, el fum de les tavernes irlandeses i escoceses i la música d'un buffet xinès, la guerra de boles de neu a la porta de la biblioteca, els missatges per mòbil, les trucades perdudes, la moqueta de casa en Neri i en Pepe, la connexió pirata a Internet de l'ordinador portàtil d'en Renaud, les fotografies enganxades a les parets del dormitori d'en Paolo, el meu escriptori ple de papers escrits amb bolígraf a les tantes de la matinada. Cinc somnis, una sola amistat. Poqueríssimo!
Les habitacions buides
Al carrer Lepanto, arran de mar, hi havia una fàbrica de fustes, un edifici verdós i marró, al passar-hi, sovint podies olorar les serradures i la pols escorca del serrar de les làmines.
Can Maymí era una fàbrica de fustes que va tancar, i amb el temps va passar a ser un altre dels edificis oblidats, on hi niuen coloms, néixen gats i floreixen flors en la sorra dels patis sense tragí.
Un matí de juliol un grup de persones hi van entrar per convertir aquell solar residencial en un espai amb vida. Van arreglar les estructures, van netejar els antics despatxos de comandes, van escombrar els magatzems, van repintar les parets tacades d'humitat del taller i van construir un petit escenari. El van rebatejar amb el nom de l'Estella, i mica en mica es van anar guanyant un públic fidel, de gent jove i no tant jove, que hi acudia a fer tot tipus d'activitats; de concerts a passis de pel.lícules, de obres de teatre a tallers de dansa, de xerrades sobre medioambient, política internacional o moviments alternatius a incubadora de companyies teatrals. També servia per a acollir gent que estava disposada a demostrar que les coses es podien fer d'una altra manera, que l'autogestió i el treball en xarxa podien ser una alternativa real a les formes de viure habituals. Quantes hores de dedicació hi havien abocat desinteressadament dotzenes de joves?
I què cony, si aquell edifici abandonat que en un futur representaria un solar de futuribles inversions immobiliàries per a promoure encara més les promocions immobiliàries que estan expulsant els fills de la ciutat fora del lloc on vam néixer, es que no valia la pena ocupar-lo? Quin mal hi ha en omplir de vida un casalot polsós on no hi viu ningú?
El divendres van obligar a tancar l'Estella i en van expulsar els qui hi vivien, sense la cobertura legal necessària. Si ha guanyat alguna cosa? S'hi han perdut moltes coses.
Les habitacions buides de l'Estella no només deixen en l'aire les il.lusions de la Cristina, en Jaume, l'Enric, l'Helena, en Juli, l'Anna o en David.
Les habitacions buides de l'Estella són el símbol dels valors de l'especulació sense contemplacions. Els valors que ens perverteixen com a persones, ens devaluen com a ciutadans, i ens arrosseguen a canviar les regles d'aquest joc podrit que permet que la buidor prevalgui per sobre la vida.
Trenquem les finestres sense por perquè hi entri la llum. I ocupem les habitacions buides.
