30 + 1
Avui fa un mes i un dia que vaig arribar a Roskilde. Un mes, i tantes coses descobertes de la realitat que m'envolta i de mi mateix. Un mes i tan senzill adonar-me de com m'estimo en la distància el pare, l'àvia, l'amic, la companya, el germà, la mare, el tiet, l'amiga.
Quan vaig marxar ja sabia que segurament al tornar hi hauria coses que haurien canviat. Serà el cas del meu carrer, i d'un home que hi vivia, un home senzill, humil de veritat, clar de veritat, escolpit per la terra i la intempèrie. Parlo d'en Francisco Font, un pagès que vivia al meu carrer, una mica més avall, sota el garatge de Can Catà, en una petita casa arrebossada de blanc amb un garatge terrós i un primer pis on vivia el dia a dia sense presses.
Aquí he pres consciència del temps. El temps sempre passa diferent per a cadascú. I sé que per en Francisco el temps passava poquet a poquet, a passetes menudes, en el saber quefer de la lentitud segura, com el seu ritme al caminar quan al venir el bon temps el veia passar per davant de casa, barret solell de palla gastada i la silueta gepuda vacilant cap al tròs. O quan tornava carregat amb enciams, tomàquets o pastanagues, el ritual de la terra generosa que ell havia après de sons pares.
En Francisco va passar gana al acabar la guerra. Havíem parlat sovint d'aquell temps. De quan els fills de puta dels militars italians es van dedicar a saquejar a punta de pistola les bodegues i cellers de les masies de Sant Julià i Sant Jaume. A la nit, després de passar-se el dia festejant les mosses del poble que canviaven un petó a canvi d'una xocolatina o un bon tros de llonganissa. Ara ningú recorda que aquells joves alts forts i guapos eren soldats a sou de l'exèrcit feixista de Mussolini. Ara resten en la memòria com una anècdota divertida. Quan la tristesa passava de nit, trucant a cops de culata les portes dels casals.
Uns anys enrera la muller d'en Francisco es va morir un dia a casa, al menjador, es va desplomar sense dir res, com si un dit l'hagués assenyalat i li hagués segat la vida. Ell ho va acceptar amb resignació. Ell, que va acceptar amb la mateixa resignació la seva artrosis i cada passeig que feia el convertia en un acte d'exemple de cara als altres.
Francisco, descansa amb pau, veí. Saps que restaràs en la meva memòria fins que marxi com tu? Saps que en el teu rostre cicatriu de sol i terra aixecada amb paleta hi podia llegir el camí dels homes bons?
Francisco, descansa amb pau, home bo.
Olympia
Rossa d'or, voluptuosa, arrecades turques de llapislàtzuli afganès. Somriu, parlem, ens mirem als ulls. Té 24 anys, i prové de Rejkavic, Islàndia. A fora neva. Trigo un parell d'hores a descobrir la Olympia que mica en mica es deixa veure. En trigo un parell més a notar la energia insadollable que porta a dins. Es fa de nit, bevem unes cerveses daneses i veiem l'amor de la mateixa manera.
A quarts de dues marxem a dormir per separat. Em deixa el seu correu electrònic. La tempesta de neu i el temporal de mar sacsegen Helsinbørg, el Bàltic brau, el cel nevat com la terra.
I tot allò que somiàvem es fa realitat davant de nosaltres mateixos. És que ser valent no significa també assumir totes les pors?
21 centimeters
Ahir vam escurcar la sortida a Helsinbørg a causa de la intensa nevada que està assolant Jutlàndia i l'oest del Bàltic. Abans de tornar abans d'hora amb les furgonetes Volskwagen vermelles de nou places amb les que ens hem mogut per al nord de Sealand, vaig poder conduir-ne una durant una cinquantena de quilòmetres a través de carreteres gelades. Quina meravella, Dinamarca gelada, un immensa catifa de neu, un gran decorat de blancor impoluta, petites poblacions de cases de teulades afilades i esglèsies centenàries, tanques de fusta al marge de l'asfalt, el silenci del motor diesel i les converses dels companys de viatge. I el vent aixecant nuvols de pols de neu que s'arremolinen al pas de la meva Volkswagen vermella. Quina meravella, la terra de Sealand nevada com un miratge nòrdic. Després ens hem perdut un parell d'hores pels carrers de Copenhaguen, i allà hem recollit uns quants companys que havien anat a passar el cap de setmana a la ciutat danesa de Malmö. Jo llavors ja eh fet de copilot, i he viatjat en una furgoneta amb en Magnnus, noruec de 23 anys, fort com un roure, ros i rialler, grandíssim cor, antic membre de la guàrdia reial noruega.
Al arribar a la universitat he hagut d'agafar la bicicleta i fer els dos quilòmetres escassos fins a casa sota una autèntica nevada insuportable. He acabat caminant arrossegant la bici al meu costat. He arribat congelat i extenuat. El dia en que he passat més fred, per déu!
Ja a casa, una dutxa d'aigua calenta de quaranta minuts, una sopa ben calenteta i una bona amanida amb mozzarella fresca, blat de moro, escarola, tonyina curada i remolatxa. Després a escriure una estona i a rumiar sense presses sota la llum d'una espelma. Enfora, la neu queia silenciosament, permanentment, inexhorablement. Dos graus sota zero i toquen les onze de la nit.
L'endemà al matí... sorpresa! 21 centímetres de neu mig bloquegen la porta de casa meva. Els serveis municipals han treballat tota la nit, i els carrils bici i les carreteres estan transitables -sense còrrer gaire- gràcies als llevaneus. Mentres pedalejo cap a la Universitat m'adono que les coses mica en mica es posen a lloc, i que ni la neu ni el fred ni la distància ho impedeixen. És el camí del que construeix alguna cosa sense pressa.
