Els cors taronges
Algú m'ofereix un cor taronja. És suau i esponjós. Hi ha escrites unes frases en danès. L'agafo i dóno les gràcies. Agafem els dos cors i els apretem un contra l'altre. No fa fred.
Copenhaguen africana
A primera hora del matí em planto a Kovenhavn H, la estació central de la capital danesa. Fa un fred que pela. Un home greixós i enorme arrossega un carro on ven entrepans amb salsitxes. Quan passo per davant de les parades d'autobús em trobo l'Abbas, l'únic estudiant africà del nostre grup.
Ens passem cinc hores passejant pels carrers cèntrics. Parlem de les nostres cultures, riem, em convida a un capuccino. Si a Àfrica neixen gaires Abbas, el seu futur és una mica menys pessimista.
Caràcter llatí
Què seria d'un Erasmus sense la seva essència llatina? Mica en mica hem anat fent colleta, i dels més de quaranta ara em faig amb una quinzena... i evidentment, les arrels culturals són unes, i no precisament ens unim a través d'una gran i fantàstica ciutadania europea que va des de Lisboa fins a Tallin... No. És senzill veure qui prové d'eslavia, o del bàltic o del mediterrani. I les formes de comportar-se, entendre les relacions humanes o dir les coses varien substancialment. Repeteixo, substancialment, en essència. Segons com, em sento més proper a un company del Senegal que no pas a un company de Lituania.
Parlo del caràcter llatí, de la proximitat que sento amb italians i francesos principalment. Aquí d'italians n'hi ha un munt. Potser una dotzena. I jo m'he fet amic sobretot de quatre: en Giuseppe, en Paolo, en Neri i la Barbarita. Són de Bologna, Roma i Sardinia. Són gent afable, de tracte fàcil, que prefereixen la sinceritat a la complexitat, i que sempre estan disposats a trobar-se amb tu, a intercanviar plats culinaris i nits de festa desmesurada.
En Neri i en Giuseppe van venir de Roma el mateix dia que comencàvem les classes. Són dos senyorets italians de 23 i 24 anys, i mai deixen de banda la importància del vestir bé, tot i que sigui un pentinat despentinat i uns pantalons foradats per sota el genoll esquerra amb unes bambes Adidas gastades. M'encanten. El dilluns passat vam anar a jugar a un poliesportiu on un cop per setmana es troben una vintena d'estudiants internacionals -quants xinesos, increïble, tan preparats, tan educats, tan futuribles- per a fer partidets. Vam estar dues hores. I va i en Neri es presenta amb la samarreta de la Juventus! En Pepe -com diem popularment a en Giuseppe- és un fan del Roma. Estan bojos pel futbol. Serà amb ells amb qui mirarem a algun bar de Roskilde els partits del FC Barcelona contra el Chelsea -me'n moro de ganes, la malaltia "FCBarcelona Confidencial" no m'ha abandonat- i l'altra eliminatòria de la Champions League entre la Juventus i el Reial Madrid. De festa són dels millors. És el motor llatí que condueix les festes el que m'ha reportat algunes nits inolvidablement boniques, divertides i carinyoses.
Per altra banda hi ha en Paolo. Ens uneixen més coses de les que em pensava. No només som veïns -aquí ser veí significa viure a menys de dos-cents metres- sinó que ens interessen coses similars, i tenim un tarannà semblant. Estudia comunicació i media de masses a la Universitat de Bologna. És prim i alt, amb una arrecada a l'orella i de tant en tant parla un italianocastellà molt còmic. Parlem de política, de cultura, de comunicació, de viure pel teu compte, de dones, de noies, de viatjar, de gastronomia, d'estimar, de lluitar, d'Europa. M'hi sento molt còmode.
També hi ha la Babara, més coneguda per Barbarita, el nom amb la que la vaig batejar. I és que sembla una nina. Prové de la menuda illa de San Antiocco, a l'extrem sud de Sardenya. És fosca de cabells i d'ulls, i sempre somriu. És petitona, no deu fer més de metre i mig. Però és la noia més elegant que he conegut. I com vesteix! Li dic sovint que és una noia sarda que hauria hagut de néixer a Milano. Ella somriu, és molt tímida. Però almenys quan parla amb el seu somriure és sincera, és llatina.
Un altre gran tema són els francesos. Però es mereixen un post en solitari. Però faré una excepció amb en Renaud, canadenc quebequès, el meu altre gran puntal a Roskilde. Alt, guapo, ros, fort, sembla un super heroi. Té un nivell d'anglès semblant al meu... a casa seva sempre han parlat francès. I es nota que és de Quebec i no de Canadà, perquè els americans que he conegut -en Lenny i en Michael- són tant diferents, tant continentalment diferents... Renaud té encadilades unes quantes noies. És normal. Però sovint em parla de la seva nòvia que ha deixat a l'altra banda de l'Atlàntic. Diu que se l'estima, però que tot això és diferent a la seva realitat que coneixia, que està descol.locat. Tots ho estem una mica. Temps al temps. Ahir vam parlar sobre el seu avi, que va lluitar a Normandia i el dia D estava a les plages de Utah. Jo li parlo dels avis que van lluitar a la Guerra Civil. Li dic que el seu avi va ser guanyador de la guerra. Que els avis que van lluitar a la guerra civil la van perdre. I que com canvien les coses, per déu, quan es guanya o es perd!
Juntament amb en Pepe, en Neri, en Paolo i en Renaud hem creat el Poqueríssimo Group. És una espècie de comunitat identitària. Ens ho expliquem tot. Estem al corrent del que fan els altres. Som cinc asos que se la juguen a una terra estrangera tan freda. Però no passa res, perquè el nostre caràcter llatí ens uneix, ens ajuda, ens salva.
carta en la distància
Avui a la nit he trobat a faltar algú al meu costat, un cos ajagut contra el meu. No dormíem junts cada dia, ni cada dos, ni cada tres. Just abans de marxar aquí vam passar uns dies intensos en una illa. Allà ens vam abocar un sobre l'altre, ens tocàvem, ens acariciàvem, ens fèiem petons fins a tenir la certesa que podríem reconstruïr cada centímetre de les nostres galtes, les nostres cuixes, els nostres ventres, les nostres mans.
Avui a la nit bufava un vent gèlid des del fiord congelat. Bategava com si fós un gran ocellot, fregava les finestres, les persianes, la teulada. El cel estava sense cap núvol, i la lluna il.luminava lleument el meu escriptori. Tu erets allà, en una fotografia ja tan antiga. De fons el mar, i al davant un noi, una noia i una gossa coixa estirada damunt la sorra.
Avui a la nit m'hauria encantat plorar enyorat entre la teva espatlla i el teu clatell. Avui a la nit m'hauria encantat que la teva escalfor i els teus cabells foscos m'assequessin mica en mica les meves llàgrimes.
Recordo que abans de marxar li vaig dir que fós forta, que fós forta. Mentres em queien les llàgrimes. "Sigues forta, sigues forta". Avui a la nit m'he ensorrat i a fora el vent bategava com un gran ocellot, removent les branques despullades dels pollancres.
Dibuixo el seu cos amb les meves mans i m'adormo torbat.
12983 vots contra el fanatisme
A Dinamarca hi ha censats uns 26000 ciutadans iraquians que des de fa més de vint anys han anat arribant al país nòrdic.
La passada setmana 12983 iraquians s'havien registrat per a poder efectuar el seu vot per correu. Dinamarca va ser el país estranger que més vots per correu va realitzar en les eleccions constituents d'Iraq del passat diumenge, només per darrera de Suècia, Alemanya, Estats Units, Regne Unit, Jordania i Iran.
El dimecres passat vaig estar menjant un kebab gegant en un petit restaurant amb tres italians, una grega, una catalana i una polaca. Quan vaig anar a pagar darrera la màquina registradora i sota un cartell lluminós amb els menús de shawarmes, tes, musshis, kebabs i turkkits, em va atendre un noi alt i fosc de pell, deuria tenir si fa no fa la meva edat. Mentres li donava les monedes li vaig preguntar d'on era. "Iraq, I come from Iraq" em va dir amb un marcat accent àrab. Li vaig preguntar que com veia el seu país d'origen.
Em va clucar l'ullet. I tots dos vam somriure. "I vote for my country" em va dir animat. Des de la cuina, al seu darrera, es van sentir dos comentaris en una llengua musulmana -suposo que seria en iraquià- del cuiner i el renta-plats. "Good luck for your country, man" li vaig espitar mentres guardava el moneder a la bossa. "I love Iraq" em va dir assenyalant-se el cor. "I love Iraq" va repetir. Ell i 12982 més ahir van votar contra el fanatisme.
És tan increïblement commovedor. És tan terriblement contundent. Jo també m'estimo la meva terra. I esclar que en marxaria per a poder sobreviure, fugint fins a un país on fa fred i sempre neva. I esclar que quan fós el moment votaria contra el fanatisme. I quan les coses s'arreglessin, hi tornaria. Perquè ser que els kebabs on més agraden són als animats cafès de Mosul, Basora, Kirkut i Bagdad.
